Avortament: un dret o un delicte?
Fent una mica d’història, no hem d’anar gaire lluny a buscar el moment en què es va començar a parlar al Congrés estatal de l’avortament. No va ser fins el 1983, quan es va fer una reforma urgent del Codi Penal, i fins al 1985 no se’n va aprovar la reforma de l’article 417 bis, que, de manera resumida, exposa el següent: “No es penarà l’avortament fet per un metge o sota la seva direcció en un centre sanitari públic o privat acreditat i amb consentiment de la dona en les següents circumstàncies: 1) Per evitar un perill greu per a la vida o la salut física o psíquica de la dona, i certificat per un metge. En cas d’urgència per risc vital per a la dona, es podrà fer sense consentiment i sense certificat mèdic. 2) Si l’embaràs és conseqüència de la violació, fet previst a l’article 429, sempre i quan es faci abans de les 12 primeres setmanes de gestació i s’hagi denunciat l’agressió. 3) Que es presumeixi que el fetus naixerà amb malformacions físiques o psíquiques, sempre que es faci abans de les 22 primeres setmanes.
L’article continua dient que en els casos que preveu el punt anterior, la dona que se sotmeti a un avortament “no serà penada, encara que la pràctica de l’avortament no es faci en centres públics o privats acreditats o no s’hagin presentat els certificats mèdics exigits.”
Propostes descartades
El 1996 es van presentar diverses propostes de modificació de la llei orgànica, però no se’n va aprovar cap; entre elles n’hi havia una del grup parlamentari IU-ICV que contenia 15 articles i que era molt més progressista i específica que l’existent. Entre altres coses, la proposta de modificació incloïa la garantia del dret a l’IVE a totes les dones, així com la informació i l’accés per a homes i dones a la pràctica de la contracepció dintre de la xarxa sanitària pública.
Segons la mateixa proposta, l’avortament es podria practicar fins a les 16 primeres setmanes de gestació amb sol•licitud voluntària i per escrit de la dona, que té dret a rebre informació de les circumstàncies sanitàries, i dels drets i ajudes a què pot accedir i de la relació de centres.
Els centres d’assistència i d’assessorament no podrien assumir la funció d’autoritzar o denegar la pràctica avortiva, que es duria a terme amb tanta celeritat com fos possible. L’IVE es podria practicar fins a les 22 setmanes en el cas que es preveiés que el fetus pogués nèixer amb malformacions físiques o psíquiques, fet que haurien de certificar dos metges. En la mateixa línia, l’IVE es podria realitzar en qualsevol moment de l’embaràs si aquest comportés perill per a la vida de la dona; com en el cas anterior, dos metges haurien de certificar aquesta circumstància.
Obligacions de Sanitat
La proposta d’IU-ICV preveia que els centres autoritzats haurien de ser públics i amb metge obstetra-ginecòleg, amb personal d’infermeria i auxiliar necessari, i amb instal•lacions i material adequats; els centres privats haurien de complir les mateixes condicions i ser sotmesos a inspeccions periòdiques.
El personal sanitari podria fer la reserva de no participació en les IVE; aquest fet quedaria registrat, de manera que la negativa fos extensiva a qualsevol altre centre sanitari. Quant a la raó de consciència i l’objecció, quedarien descartades.
Per últim, les autoritats sanitàries garantirien servei d’atenció a l’IVE en tota la xarxa sanitària pública, i prestarien especial atenció a la intimitat de les dones i a la formació i investigació pertinent del personal sanitari.
Comissió de la dona



http://feeds.feedburner.com/avantnet
http://feeds.feedburner.com/avantpdf