Polítiques cosmètiques

Al llarg de l’any 2007, el govern de Zapatero ha anat anunciant diverses polítiques socials assistencialistes, de xec, que moltes persones i organitzacions han considerat fruit de la conjuntura preelectoral. Un dels projectes de llei més polèmics va ser el xec nadó, aprovat al Congrés dels Diputats a finals d’any, que subvenciona el naixement o l’adopció d’un fill a partir de l’1 de juliol del 2007 amb 2.500 euros (3.500 per a famílies nombroses i mares solteres, per més que pesi als bisbes).

La llei és clarament insuficient si no va acompanyada d’ajudes progressives, en funció de la renda, i de mesures que garanteixin, per exemple, l’accés a una plaça a les llars d’infants públiques, que hauria de ser universal en un veritable Estat del Benestar. Les ajudes directes com aquesta poden quedar molt vistoses durant els mesos previs a una campanya electoral, però no incideixen en les estructures que mantenen les desigualtats socials.

Per a les persones amb rendes mitjanes i baixes, rebre una quantitat de diners en el moment d’ampliar la família no és cap ajut sostenible, mentre que per a les persones amb rendes altes és un regal innecessari. Aquesta és la paradoxa dels ajuts directes, que fan molt maco el discurs, però es revelen poc eficaços si es pretén millorar les condicions de vida de les persones de debò.

En aquest mateix sentit, les prestacions d’ajut a l’habitatge -l’anomenada renda d’emancipació- s’haurien d’anar implementant de forma paral•lela a mesures per frenar l’especulació immobiliària, i redimensionar el preu de l’habitatge. Potser el que hauríem de començar a transformar és el mateix concepte d’habitatge, de valor que fluctüa al mercat a bé de primera necessitat al qual tothom ha de tenir dret a accedir.

Adriana Sabater