LES ARRELS: El dia que el sol ens va sortir per ponent

Estem a Portugal, el 25 d’abril del 1974. A Rádio Clube sona Grândola, vila morena. La cançó de José Zeca Afonso és la confirmació de la contrassenya. Els militars del Movimento das Forças Armadas no han pogut escollir millor

Grândola, vila morena / Terra da fraternidade / O povo é quem mais ordena / Dentro de ti, ó cidade / (...) Em cada esquina un amigo / Em cada rostro igualdade / (...) À sombra d'uma azinheira / Que já não sabia a idade / Jurei ter per companheira / Grândola a tua vontade.

El Poeta Militante José Gomes Ferreira escriu aquells dies: “Abans de morir, la televisió em va mostrar un dels més bells moments humans de la història d’aquest poble, on els militars fan revolucions per tornar-li la llibertat: la sortida dels presos polítics de Caxias. Espectacle de viril dolçor cívica en què els presos..., alguns torturats durant dies i nits sense fi..., no pronunciaran una paraula d’odi o de desitjos de venjança. I el telèfon sona, sona, sona...”

La sortida dels presos polítics és un dels esdeveniments que més es fan esperar. La Junta de Salvació Nacional, en què només dos oficials sobre set -Rosa Coutinho i Pinheiro Azevedo- donen suport a l’MFA, dóna llargues en un intent de separar polítics de no se sap quins comuns. Otelo Saraiva de Carvalho és a primera fila. Allà està també Sophia de Mello Breyner:

25 d’abril / Aquesta és la matinada que esperava / El dia inicial sencer i net / En què emergim de la nit i del silenci / I lliures habitem la substància del temps. / Revolució / Com casa neta / Com terra escombrat / Com porta oberta. / Com pur inici / Com temps nou / Sense taca ni vici. / Com la veu del mar / Interior d'un poble. / Com pàgina en blanc / D’on el poema emergeix. / Com arquitectura / De l’home que aixeca / El seu habitatge.

Era la revolució dels capitans. Ells en van ser els protagonistes. Els que van patir atroçment en els moments d’espera i dubte. Els que es van alegrar en els èxits. Els que van plorar de tensió i d’emocions. Els que poden, dominats pels nervis, oblidar que una porta també es pot obrir tirant del pany, en lloc d’empènyer (el tinent coronel Azeredo en anar a detenir el general comandant de la regió d’Oporto). Els que es van moure tenint sempre el poble en el seu pensament: “El poble és el que més ordena”.

De la traïció a la Revolució ja en parlaré més endavant, ara deixeu-me gaudir d’aquest moment.

Miquel Àngel Sòria