Pa i roses del segle XXI

ÀNGELS MARTÍNEZ
CASTELLS

Quan per la llarga trajectòria de lluites del moviment obrer europeu ens pensàvem que ja teníem gairebé totes les respostes, ens han canviat les preguntes i cal aprendre a desxifrar les noves incògnites i, fins i tot, a saber-nos mirar i reconèixer com a classe malgrat els canvis que han anat desfigurant la imatge clàssica fins a fer-la (en mirada miop) impossible d’identificar... només una cosa no ha canviat: la necessitat de vendre la força de treball per sobreviure. La fórmula de transformació revolucionària que l’ortodòxia dels anys 70 identificava com la suma dels països socialistes, el moviment de països no alineats i la classe obrera ha quedat obsoleta... A partir dels anys 90, el daltabaix i confusió dels països del socialisme “real”, la nova identificació que cal fer del que ara són països no alineats (i els seus propis problemes) i la metamorfosi a què s’està sotmetent a la classe obrera fan necessària una nova equació, en la qual cal reconèixer el paper de moviments socials alliberadors.

Quan començàvem a tenir algunes respostes a la globalització i anàvem perfilant els trets del capitalisme del nostre temps, arriba una crisi econòmica de forta matriu immobiliària i financera en un sistema cada vegada menys regulat que es desplaça i creix en l’especulació, en els marges de la llei o en la opacitat de les economies submergides (encara que les aigües siguin transparents) ... Un exemple: segons un informe del Fons de Desenvolupament de Nacions Unides per a la Dona (UNIFEM) del 2006, una de les activitats més rendibles del món és el tràfic de persones amb totes les seves derivacions: immigració per a mà d’obra barata (ja sigui amb papers o sense) i tràfic de dones... Noves formes d’esclavisme que ajuden a acumular els beneficis del capital del segle XXI, quan el nivell tecnològic i el desenvolupament del planeta haurien d’haver eliminat tantes malalties curables, la fam, la misèria, l’analfabetisme...

Un petit nombre d’institucions financeres i corporacions multinacionals que actuen a tot el món manipulen el mercat i determinen el nivell de vida i la supervivència de milions de persones a tot el planeta, -en especial en els sectors dels hidrocarburs, del complex militar-industrial, de la indústria agro-alimentària, de les químiques i farmacèutiques i de les empreses privatitzadores de l’aigua- , amb el vistiplau dels principals organismes supranacionals com les Nacions Unides, el FMI, el Banc Mundial i l’Organització Mundial de Comerç, que han estat, a més, agents actius al seu servei en l’actual situació de crisi del planeta. Les directrius neoliberals, que donen cobertura política a la conjuntura econòmica de crisi, es confonen perillosament amb la xenofòbia, el racisme, el feixisme... i signifiquen retrocessos gairebé centenaris en els drets socials, les conquestes obreres i del feminisme, l’estat del benestar i el procés civilitzador. En un model insostenible que externalitza costos empresarials però sobretot ambientals fins arribar a posar en precari la subsistència i regeneració del medi, des de les esquerres es denuncia el neoliberalisme com l’anti-progrés que fa realitat com mai la disjuntiva de socialisme o barbàrie.

Pel que fa al component “classe obrera” sembla quedar enrere aquella primera línia formada els anys 60 i 70, de manera força homogènia, per treballadors (que no treballadores) en la seva majoria del metall, amb un nivell de sindicació superior a la mitjana, contracte fix i un sou lleugerament per sobre del nivell de subsistència (encara que sobre el nivell de subsistència hi hauria molt a dir perquè a vegades es confon també amb el progrés del propi sistema: recordi’s perquè Henry Ford va apujar a començaments del segle XX el sou dels seus treballadors...) La classe obrera industrial de fa poques dècades, avantguarda del moviment obrer, s’esquerda i transforma amb les externalitzacions de serveis, les deslocalitzacions, els canvis del model productiu, les noves tecnologies, la segmentació dels mercats de treball, el paper de la formació i els coneixements en la força productiva del que s’anomena amb volgut equívoc “capital humà” i que introdueix més segmentació i condiciona les possibilitats d’ascens a costosos requisits que han d’assumir les persones joves amb esforç i diners propis, o crèdits que els hi asseguren deutes abans que treball.

Les directrius que vénen d’Europa (65 hores, però no sols) juguen sense respecte amb els temps i deures de la seva vida convertint l’agenda diària en cursa d’obstacles, i l’atenció i cura de les persones que s’estimen, en obligació i deure. La conciliació dels temps es fa més difícil, el pes creixent de la hipoteca i l’encariment de la cistella de la compra té també biaix de gènere i obliga a nous equilibris quotidians. Finalment, les ajudes que des de les diferents administracions es donen o es volen donar no arriben a materialitzar-se en solució alliberadora.

Tot i així, les dones hem d’assumir el lloc que ens pertoca ara a l’avantguarda de les lluites contra la crisi i per un altre món possible. El fil roig passa ara, més que mai, per les dones treballadores que han d’enfortir i enfortir-se en els sindicats de classe; pels col•lectius altament feminitzats de treballs i contractes en precari; per les dones immigrades que tenen també dret a pa i roses, però que per ara sols tenen molts deures i els drets escatimats; per a les que cobreixen les vergonyes del sistema treballant per sous indignes en els serveis privatitzats o d’assistència i cura; per totes les dones treballadores que es mouen en el difícil equilibri entre la marginalitat i la consciència de classe; per les dones lluitadores d’ara i de sempre que teixeixen xarxes entre drets civils, socials, econòmics i laborals. Ara tenen més que mai, i com a col•lectiu, un lloc a l’avantguarda.
(per a la meva amiga Pilar Fuster)

PEL QUE FA A LES DONES QUE HAVIEN ADQUIRIT VISIBILITAT COM A COL•LECTIU EN CREIXEMENT EN EL MÓN LABORAL EN LES DARRERES DÈCADES, HAN DE FER FRONT A TRES OFENSIVES IMPORTANTS DE LA CRISI:

1) La pèrdua de conquestes i seguretat en el món del treball

2) L’ofensiva ideològica que les vol de retorn a casa i les entabana perquè, més enllà i al marge del seu legítim dret i voluntat de ser mares, acompleixin un deure no escrit de donar a llum fills “nostrats” (també per compensar/contenir la immigració)

3) La desregulació en tota la seva amplada, des dels temps de treball i el desmembrament dels serveis “amics de les dones”, en especial de salut i ensenyament