Turó de la Rovira

Fa uns dies es va estrenar Mirant al cel, la pel·lícula de Jesús Garay sobre els bombardejos que va patir Barcelona durant la guerra civil. La pel·lícula ens descobreix la bellesa immensa i intensa d’un dels llocs més impressionants de Barcelona: el Turó de la Rovira

No és només que aquest pujol en ple centre geogràfic de la ciutat permeti una contemplació excepcional de la massa urbana que l’envolta. Ni tampoc el valor històric que aixopluga, ubicació del que va ser la defensa antiaèria de Barcelona. És la potència del lloc mateix, un paratge on gairebé mai no hi ha ningú, però que mai està buit, saturat com s’intueix sempre d’absències. És aquesta energia que l’indret traspua el que Jesús Garay ha sabut transmetre en les seves imatges, i és la sort que espera a aquest lloc el que ens hauria d’inquietar, aixecant-se com s’aixeca emmig d’un vell objectiu de depredació urbanística: els Tres Turons, la petita serra que formen els turons de la Rovira, la Creueta del Coll i el Carmel.

Quin serà l’avenir de les casamates des de les quals es protegia Barcelona de l’aviació italiana i de tot el seu entorn? Cap témer que a aquest lloc de memòria li esperi el mateix vergonyós futur ofert al Camp de la Bota, sobre el qual es va estendre l’asèptic emplaçament del Fòrum de les Cultures, per al qual el calvari de gairebé dues-mil persones allà afusellades entre el 1939 i el 1952 no va semblar massa rellevant. Per no parlar de la presó Model, qui sap si reconvertida un dia en centre comercial, o del castell de Montjuïc, condemnat a convertir-se en parc temàtic del bon rotllo institucional, en aquest cas sota la forma de Museu de la Pau.

I si s’habilités el fortí antiaeri del Carmel com a Museu de la Resistència, una instal·lació amb què compten moltes ciutats europees amb menys mèrits que Barcelona, per fer-hi i fer-ne l’elogi de la lluita per la llibertat? Un lloc així serviria per fer prendre consciència que el record no té gens a veure amb el passat, sinó amb una prospectiva de futur en relació amb el qual allò rememorat és pertinent i significatiu, i que Barcelona no va ser castigada per ser una ciutat democràtica, sinó per revolucionària. Perquè evocar és invocar.

Manuel Delgado

CIÈNCIA: Apunts per a una definició d’antropologia visual

L’objectiu d’aquest article és presentar als lectors una disciplina acadèmica encara poc coneguda, però que tanmateix va adquirint cada cop més importància a les universitats d’arreu, incloses les catalanes: l’antropologia visual.

Definim, en primer lloc, què és l’antropologia. És una disciplina científica que estudia l’ésser humà en la seva integritat. Es divideix en l’antropologia física, que adopta una perspectiva naturalista o biològica, i l’antropologia social o cultural, també anomenada etnologia. Més concretament, l’etnologia es defineix com l’estudi de les institucions, les llengües o les pràctiques socials i religioses de diferents col•lectius humans. El mètode d’obtenció de dades de l’etnologia és l’etnografia o treball de camp. Avui dia, aquest mètode es concep com una investigació prolongada realitzada in situ i basada en la relació de complicitat entre l’antropòleg i els informants.

L’antropologia visual és una branca de l’antropologia social i cultural que abasta tres aspectes. En primer lloc, es proposa estudiar la significació cultural i els usos socials de la imatge entesa com a objecte, és a dir, com a producte fabricat per l’ésser humà. En aquest sentit, es poden trobar assajos d’antropologia visual sobre els anuncis de televisió, els tòtems d’Austràlia o els graffitis urbans. El concepte de relació és la categoria clau per a la reflexió antropològica de les imatges. Així, l’antropòleg visual pretén determinar quines interaccions s’estableixen entre els individus i les imatges, la manera com aquestes mediatitzen les relacions socials i, finalment, quin és l’enllaç entre les imatges i l’univers simbòlic del col•lectiu que les ha creades.

En segon lloc, l’antropologia visual utilitza tècniques d’enregistrament visual com la fotografia o el cinema com a mètode per a l’obtenció i la recopilació de dades durant el treball de camp. Aquest mètode visual, que tan sols pot ser legítimament utilitzat amb el permís explícit dels informants, permet veure a posteriori les escenes enregistrades durant la recerca etnogràfica. Finalment, l’antropòleg visual integra les escenes o les fotografies realitzades durant el treball de camp com un element de construcció i de tranmissió de les seves reflexions. És aleshores quan es parla de l’ús de la imatge com a discurs antropològic. En aquest tercer àmbit de l’antropologia visual cal destacar dues propostes: d’una banda, la introducció de fotografies a l’interior d’assajos antropològics i, de l’altra, la realització de cinema etnogràfic.

El cinema etnogràfic es defineix com un cinema sobre l’alteritat cultural en què l’investigador és, alhora, antropòleg i cineasta. Cal precisar que la noció d’alteritat cultural no s’aplica unicament en relació a pobles geogràficament o culturalment allunyats de nosaltres. Aquest terme expressa sobretot l’actitud amb què l’antropòleg se situa respecte al col•lectiu humà amb el qual treballa: una actitud de proximitat i de distància alhora, que li permet penetrar en un nou àmbit cultural i, al mateix temps, restar-ne suficientment aliè per a poder-ne fer una interpretació crítica. D’altra banda, i a diferència del documental convencional, en el cinema etnogràfic la relació entre cineasta i participants forma part de la temàtica de l’obra.

Finalment, la noció de guió previ, pròpia del cinema de ficció, no té sentit en el cinema etnogràfic: aquest és sobretot el testimoni d’una recerca prolongada i imprevisible en què la pel•lícula es va fent a mesura que la investigació avança.

Les poques pel•lícules etnogràfiques que es produeixen difícilment arriben al gran públic. És per això que s’hauria de crear una xarxa de difusió de cinema etnogràfic que inclogués, entre d’altres, centres cívics, associacions culturals, escoles i universitats. El cinema etnogràfic ha de mantenir-se fora de la lògica del mercat. Només així podrà apropar-nos realitats diferents mitjançant una mirada inèdita, crítica i documentada que pugui contribuir a la comprensió de l’alteritat cultural. Només així podrà adquirir un rol actiu en la transformació d’un món on, malauradament, aquesta alteritat encara és sovint vista sota l’ombra dels prejudicis.

Roger Canals Vilageliu
Antropòleg i realitzador