Bolivia avui, Xile fa 35 anys

JORDI MIRALLES

L’11 de setembre es complien 35 anys del cop d’Estat feixista a Xile. Un cop militar que, amb Pinochet al capdavant, van promoure els poderosos amb la participació dels Estats Units (EUA), contra la voluntat d’un poble que havia decidit una via socialista, amb Salvador Allende com a president. Ara els EUA continuen amb les mateixes ingerències als països llatinoamericans que, com Bolívia, han decidit assumir en les seves mans el futur de la seva gent i del seu país.

Bolívia viu un cop d’estat cívic permanent dirigit per l’oposició i l’Ambaixada nord-americana. Qui promou els constants incidents són els grups de major poder econòmic i grans propietaris de terres, que s’oposen a les polítiques de redistribució dels recursos i de justícia social del govern d’Evo Morales.

Jo vaig visitar Bolívia l'any 1997 i vaig aprendre, com passa durant els viatges si hi poses atenció, que, de vegades, es feia servir la paraula "cambas" per referir-se als habitants de la zona oriental i la paraula “collas” per referir-se a les persones de l’altiplà. Sovint, aquestes paraules podien anar carregades de menyspreu, segons qui les fes servir. També vaig poder sentir com els grans propietaris “blancs" de la regió del Beni feien servir la paraula comunista com un insult a tota persona que parles dels drets dels "collas" o dels "cambas". Per als propietaris eren comunistes els jesuïtes i les monges compromeses amb els indígenes, també els voluntaris d’ONGs estrangeres, els membres de l’església evangèlica i les ONGs de desenvolupament local. Tots érem comunistes i per tant dimonis que preteníem que els indígenes estudiessin, entenguessin les lleis, cobressin justament i no fossin objecte de la compra d'un vot per un quilo d’arròs i una ampolla de licor.

Actualment, com aleshores, Bolívia arrossega una estructura pràcticament feudal-capitalista, en gran part del seu territori, que fa que molt pocs ho tinguin pràcticament tot i una pressió de les multinacionals per controlar les matèries primeres. Evo Morales, sorgit com Allende de les urnes, vol que els recursos bolivians millorin la vida de la gent i intenta llançar el missatge i la política que és igual si un bolivià es oriental o occidental, parli quetxua, aimara, trinitari o castellà, el que importa és que tots accedeixin a l’escola i a la salut públiques, al transport, a la terra i a una casa sense "mal de chagas". Però sempre hi ha qui malignament sap barrejar naps amb cols i vol convertit una guerra d’interessos econòmics controlats des dels EUA, en una batalla entre la gent originària de les belles muntanyes de l’altiplà i la de l’exuberant selva i les terres amazòniques.

Els incidents a Bolívia no són entre collas i cambas. Els rics no volen perdre privilegis i, per això, la llarga mà dels EUA els promou i els ajuda, com va fer a Xile fa 35 anys, no ho oblidem.

Bolívia lluita per l’esperança

MONTSERRAT PONSA I TARRÈS

Els que no creuen en la democràcia es freguen les mans, diuen que els pobles no poden decidir els seus destins i molt menys, si els ciutadans no estan preparats, referint-se al poble bolivià, amb un Cap d’Estat indígena.

Què s’han cregut! Sàpiguen, els que així pensen, que som molts els que no perdem l’esperança, i estem segurs que la veritat triomfarà.


Els poderosos, fins ara amos de vides i béns, han d’acceptar la voluntat del poble que, en el cas de Bolívia, ha parlat amb el seu vot quan, dos terços de la població, ha recolzat Evo Morales en el seu afany de construir una Bolívia a partir de l’educació, el treball, la tolerància, la justícia, l’equitat per a tots els ciutadans.

Les minories, el terç que fins ara ha dominat –eren menys d’un terç però s’hi han sumat els que volen pujar al carro dels poderosos- no vol perdre les rengles d’aquest país que tants rèdits els han donat. No oblidem que 100 famílies disposen de més de 30 milions d’hectàrees mentre que la majoria està en la misèria absoluta.

Els que manaven i han perdut el crèdit del poble, han d’acceptar la voluntat de la majoria que, a més, vol negociar, pactar mitjançant la paraula, com ha vingut dient al llarg de la campanya Evo Morales i que, un cop guanyador, ha intentat negociar amb els dissidents. “No gobernaré sobre la sangre de mi pueblo” ha dit.

S’ha acabat el temps de domini d’aquella dreta, població d’emigració estrangera que majoritàriament viu a Santa Cruz, grups poderosos, amos de terres, indústries, bancs –croates i alemanys en sa majoria- que han aconseguit fer-se amb el país gràcies als governs militars. La primera i segona generació d’aquests que no accepten Evo, controlen la part productiva de santa Cruz, són ells els que han propiciat el procés secessionista. Són, la gent com ells, els que han venut Llatinoamèrica als ianquis.

Però els pobles llatinoamericans han dit prou, s’han posat dempeus per dir que volen participar en el devenir dels seus pobles, volen escriure el futur que els guiarà cap a un món més just.

Evo té doncs al davant un gran dilema. Opcions? Que els moviments socials aconsegueixin hegemonia a través de la Constitució d’un Estat Plurinacional que reconeix 36 Nacions amb les seves llèngües, cultura, pràctiques socials o fer respectar els drets per la força de l’Estat de Dret. A costat de qui es posarà l’exèrcit? Sempre ha defensat l’oligarquia però cal veure on s’ubica ara.

Diuen que la dreta planteja negociacions a través de l’església catòlica. Veurem com s’ho manega, estarà com sempre amb els rics, o es plantejarà d’acostar-se als pobres? Jugarà amb l’esperança o amb l’oligarquia?

El proper desembre, un Referèndum medirà els suports a la nova Constitució, que planteja, entre altres temes, la distribució de la terra. La propietat màxima estarà entre les 5 i les 10 mil hectàrees per família. D’aquí els plors i el cruixir de dents!

S’ha acabat doncs la veda per als que han oprimit els pobles originaris. Aquests pobles volen ser sobirans, no volen que “aliens” s’immiscueixin en el seu futur, pretenen caminar sols, treballar per a ells, per als seus fills, per a Bolívia.

S’ha acabat també el domini dels del Nord. Com poden dictar normes si no saben manegar-se a si mateixos, tal com es contempla en la pitjor davallada de l’economia americana de la història? Com s’ho faran amb els seus pobres?

Els països veïns els fan costat, àdhuc sembla que la Presidenta de Xile Michelle Bachelet s’avé a negociar la sortida de Bolívia al mar, assignatura pendent des de finals del segle XIX quan la van perdre.

Bolívia vol desfer-se dels dictadors, mai més García Meza (1980-81), mai més Hugo Banzer (1971-78 i 1997-2001) pels disbarats comesos, pel despreci als indígenes –un 70% de la població-. Els bolivians volen avançar pel seu compte, es consideren majors d’edat.

Prou morts i assassinats, no més ultratges racistes. Per què, qui i com es pot justificar la massacre d’homes, dones, nens, pel fet de ser seguidors d’Evo? Sicaris o veïns, ningú pot arrabassar la vida de ningú.

El nombre d’assassinats pot depassar la cinquantena apart de ferits i desapareguts. La Justícia no els pot absoldre, cap persona decent pot ignorar-los. Cal declarar, els responsable de les matances, criminals contra la Humanitat i castigar-los a perpetuïtat.

Amics bolivians, no perdeu l’esperança… Som molts els que estem al costat vostre, de la nova Bolívia. Mereixeu la victòria, que, en aquest cas, està acompanyada de la raó.