Cuba, sempre Cuba

MARTA ROCA i MARTA CAZORLA

La Brigada Dolores Ibárruri de solidaritat amb Cuba dels CJC – Joventut Comunista ha anat a Cuba, un altre any més, a realitzar els projectes de solidaritat amb la revolució cubana.

En un principi amb una visió encara poc acostumada a l’òptica cubana, la brigada Dolores Ibárruri, formada per 11 persones, es disposava a conèixer o a aproximar-se tant com pogués a la realitat Cubana. Després d’una primera estança a La Habana i posteriorment a la capital de província de Ciego de Avila, podem conclou-re que així ha estat.

Era difícil assolir els objectius, sabíem que tindríem dificultats per vèncer, però el fet és que la gent cubana és la primera que et facilita aquesta aproximació i la que gaudeix amb tu d’aquest “viatge” intel•lectual cap a la veritat.

Vàrem haver de trencar amb les nostres estructures mentals capitalistes i canviar la nostra òptica de la realitat, o millor dit, vàrem haver de canvia la visió material de la vida per una visió molt més humanista en la qual el centre és l’home. I des de l’home com a centre pivoten moltes de les estructures socials del país. Tot el que es fa, tot el que es pensa, és sota una lògica humanista, des de i cap a la persona, on les coses materials no tenen cabuda, només com a una necessitat de supervivència.

Amb tot això anàvem omplint les nostres motxilles de pensaments, d’idees i de reflexions, que posàvem en comú en qualsevol de les estones lliures -com per exemple durant els àpats- de les quals gaudíem.

Les visites a La Habana eren testimonis de primera mà sobre la realitat de la societat cubana, en les quals quedaven reflectides qüestions tan vives i actuals com la injustícia a nivell de la legalitat internacional que pateix el país. Així va ser amb la trobada amb un familiar de “Los Cinco”, on va quedar palesa l’hostilitat internacional cap a Cuba i els atacs silenciats cap a la revolució.

L’ICAP (Instituto Cubano de Amistad con los Pueblos) ens va permetre conèixer les relacions que ha establert Cuba al llarg de la història de la Revolució amb altres països, de base solidària i internacionalista.

Amb tot aquest recorregut per l’entramat associatiu de la societat cubana anàvem ampliant visions i horitzons i, en aquell espai tan propici per a la reflexió i la discussió política, vàrem arribar a la conclusió que per molts punts de vista diferents que es tinguin sobre la realitat, la realitat nomes és una de sola.

Immersos en aquest coneixement vàrem marxar cap a Ciego de Avila on vàrem realitzar els treballs voluntaris a organopónicos i a una escola de la ciutat. Van ser moments molt emotius on vàrem entrar en contacte amb la Cuba autèntica. Durant l’estada a la província, una de les coses mes impactants va ser poder assistir a un CDR (Comitè de Defensa de la Revolució). On va quedar evidenciada la generositat de la gent cubana. Amb tota aquesta activitat frenètica ens vàrem acomiadar de Ciego per tornar a L’Habana i deixar definitivament l’illa.

“Al final de este viaje comienza un camino” com diu en Silvio, que consisteix a transmetre totes les percepcions i emocions viscudes a Cuba.

Per pràctica, senyors, brigadista. Per idea, i senyores, esquerrà

Lluís Monerris

Sovint costa parlar de política. Potser per voler dotar de sentit tot un conjunt de coses, per intentar justificar el compromís que un dia es va prendre partint de tesis que avui gran part de la gent no entén, o fins i tot no hi creu. Cada cop es constata un major allunyament de la població amb els poders fàctics. El debat sobre la participació ciutadana està en boca de totes les organitzacions que basen la seva feina en el treball militant. I en aquest encaix actual, tot apunta que les organitzacions juvenils som les més vulnerables.

En efecte, hi pot haver un gran desajust entre la incidència i capacitat d’acció que es manté i l’ampli ventall d’àmbits on és necessari incidir i actuar. Sobretot quan partim de la idea-marc següent: una organització basada en la vertebració dels agents socials per a la transformació social.

Aquesta pot ser una anàlisi a través de la qual articular un pla d’acció per donar resposta als conflictes actuals. Però no seria una anàlisi vàlida i, en conseqüència, estaríem donant una resposta equivocada. Perquè, d’una banda, ens trobem amb aquella joventut apolítica i desmobilitzada i, de l’altra, veiem com cada vegada més es creen xarxes de coordinació de diferents col·lectius que, fent ús del dret a l’autodeterminació, decideixen prendre partit des del seu àmbit.

Per tant, la fotografia actual de la joventut no pot ser estàtica, sinó que ha d’ajustar el seu focus d’atenció per cobrir els diferents vessants des d’on el jovent té el dret i el deure de dir-hi la seva.

La Joventut Comunista: lluita en moviment
En el terreny de la quotidianitat, són moltes les persones que lluiten diàriament, ja sigui des del seu barri, des del seu centre d’estudi o treball, des d’expressions artístiques, literàries o musicals. Cada una d’elles, empesa principalment per dues raons: la motivació de desenvolupar amb dignitat el seu treball i la riquesa que proporciona el fet de participar en experiències col·lectives.

Són persones compromeses, militants d’un projecte que, òbviament, passa per les seves mans tirar-lo endavant fins assolir-ne els objectius. Aquestes experiències no poden deixar indiferent la Joventut Comunista. Nosaltres tenim el compromís de ser-ne part, construint així una xarxa retroactiva d’exemples de lluita, treball i reflexió. Precisament per ser Joventut Comunista, amb un clara acció de transformació social, hem de prendre la responsabilitat de vertebrar cadascun d’aquests àmbits amb la idea bàsica de donar-los unitat.

Parlem, doncs, de la marca cejotacé, és a dir, aquella voluntat per crear i potenciar espais unitaris, aquella responsabilitat per dotar d’eines estables les diferents expressions mobilitzadores, aquella plasmació de les reivindicacions en l’agenda política; i, per acabar, fer d’aquelles persones que no entenien, o no hi creien, agents actius per a la transformació social.

Per tant, definir-se comunista avui pren força i consistència, senzillament perquè “som gent com tothom, que tenim les nostres capacitats, els nostres coneixements, les nostres contradiccions...” D'aquesta declaració de mínims penja tota una manera de ser que passa per fer del brigadisme la nostra carta de presentació. Sent això: brigadistes al nostre centre d’estudi, al nostre centre de treball o al nostre barri. Brigadistes treballant pels socialismes del segle xxi i, concretament, pel de casa nostra.