La blocosfera: un nou espai d’acció política?

Crònica d'un cafè del divendres de la Fundació Pere Ardiaca.

En les xerrades que la Fundació Pere Ardiaca organitza cada divendres vam assistir al debat sobre el paper dels blocs en la vida política. La xerrada va comptar amb la participació de José Antonio Donaire, blocaire, professor de la Universitat de Girona i diputat del PSC. L’acte va ser moderat per Toni Salado, blocaire, autor del bloc polític bloc politikon i col•laborador de l’Avant.

El 1995 neix un nou concepte de web, la web 2.0, que permet la participació activa dels internautes. Les seves possibilitats s’han manifestat de diverses maneres, com ara la wikipedia, enciclopèdia lliure on els usuaris poden afegir, modificar o editar continguts, i el digg.com, on els lectors envien i seleccionen les notícies.

El blocs són un tercer exemple de web 2.0 amb moltes possibilitats, com ara una nova manera de fer política. El president de la comunitat d’Extremadura ha obert un bloc on la població expressa les seves inquietuds i opinions. Un dels seus discursos el va basar en els comentaris dels internautes. Donaire va manifestar que ell mateix explica en temps real el que fa al ple del Parlament; d’aquesta manera, els usuaris tenen la possibilitat de fer-li preguntes en aquell mateix moment.

Entre els avantatges d’aquestes manifestacions trobem el naixement d’una nova manera de fer política en què “es deixa de parlar tant per començar a escoltar”, com va dir Donaire. Es pot canviar la manera tradicional de fer política que, a base d’eslògans electorals, presentava la realitat com un fet simple, quan és profundament complexa i densa. Així, la política 2.0 permet passar dels ciutadans passius als actius. En paraules del ponent: “Fins ara, els polítics pensàvem que la creació de coneixement polític és d’origen a destí. Aquestes noves eines permeten (...) començar a fer política de rebre i no només de donar”.

Un camí engrescador

Pel que fa als desavantatges, n’hi ha un que destaca per la seva importància social: la fractura digital. L’accés al món digital no és homogeni. A Catalunya, un 50% de la població ha accedit a internet en el últims 30 dies. Un 15% dels internautes llegeix blocs i un 55% dels blocaries són homes. La meitat es troba entre els 20 i els 44 anys. D’altra banda, enlluernats per aquesta nova possibilitat, hi ha polítics que s’obliden de la importància de seguir fent política quotidiana. També és cert que la lliure participació pot donar peu a intervencions frívoles i poc responsables, i que pot portar també a discussions poc fèrtils.

Malgrat tot, la política 2.0 obre camins engrescadors. Com diu el conferenciant: “La política del futur serà 2.0 o no serà”.

Annalí Casanueva

El paper ideològic dels mitjans de comunicación

Com ja sabeu, els divendres són de cafès, de Cafès dels Divendres. Aquest escrit és una crònica d'un d'ells, que va anar a càrrec de Xavier Giró, professor de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona i director de l’Observatori de la Cobertura de Conflictes. El presentador va ser Sergio Picazo, també de l’Observatori de Cobertura de Conflictes de la UAB.

Xavier Giró va començar la seva intervenció dient que “en el periodisme no existeix l’objectivitat”. Explicava que, per poder donar informació,primer s’ha d’entendre, i aquest procés és sempre subjectiu. Tot i això, hi ha altres factors no individuals que serveixen de filtre entre el moment de recollida d’informació i el de la seva publicació.

En concret hi ha, segons Giró, cinc filtres. En primer lloc, l’empresa mediàtica; els mitjans de comunicació, en tant que empreses, no poden difondre missatges que els perjudiquin, ni a ells ni a cap dels seus socis o aliats polítics. En segon lloc, la publicitat; un mitjà de comunicació ha de tenir anuncis per poder finançar-se. Tots els anunciants es converteixen en amics de l’empresa. Si hi ha alguna notícia que perjudiqui els anunciants, s’intenta minimitzar i, a vegades, no es publica; d’això s’aprofiten les empreses amb més poder econòmic i s’anuncien en llocs inversemblants, amb l’únic objectiu de fer amics.

En tercer terme, les fonts d’informació; els mitjans de comunicació depenen de fonts de “gent amb poder”, en referència a lobbys de poder polític i econòmic que disposen de determinats espais ja programats que s’han d’omplir. En certa mesura, és lògic que es produeixi aquest fenomen, ja que el que fan aquests lobbys té repercussions en molts dels àmbits de la vida quotidiana dels espectadors.D’altra banda, la gent amb poder en general, i els polítics en especial, necessita els mitjans per arribar a la gent. Es produeix una mútua dependència que s’acaba traduint en que els espais destinats a la difusió d’informacions alienes a aquest cercle esdevinguin cada cop més petits.

En quart lloc, els organismes i les persones amb poder. A banda de la intervenció dels poderosos als mitjans de comunicació ja esmentada al punt tres, hi ha una altra intervenció més directa: les amenaces. Aquestes amenaces no han de ser necessàriament de perjudicis personals, tot i que també poden ser-ho; les més freqüents són les amenaces de tancament i les de judici.

Per últim, Giró va parlar de l’hegemonia de la ideologia neoliberal. Els grans mitjans de comunicació tenen grans públics i, donada la forta dependència de les audiències, no es poden dir coses molt agosarades que trenquin els marcs en què es mou l’ideari actual. Qui depassa aquestes línies és un eixelebrat. En aquest sentit, els mitjans actuen com a reproductors de la ideologia predominant.

Davant d’aquest panorama fosc, al debat es va tractar de les opcions de canvi i es va arribar a la conclusió que en la lluita entre uns i altres blocs de poder, sorgeixen petites escletxes que s’han d’aprofitar. Només en moments de crisi es poden canviar les coses i aconseguir una gran massa de pensament crític.

Annalí Casanueva