CIÈNCIA: Apunts per a una definició d’antropologia visual

L’objectiu d’aquest article és presentar als lectors una disciplina acadèmica encara poc coneguda, però que tanmateix va adquirint cada cop més importància a les universitats d’arreu, incloses les catalanes: l’antropologia visual.

Definim, en primer lloc, què és l’antropologia. És una disciplina científica que estudia l’ésser humà en la seva integritat. Es divideix en l’antropologia física, que adopta una perspectiva naturalista o biològica, i l’antropologia social o cultural, també anomenada etnologia. Més concretament, l’etnologia es defineix com l’estudi de les institucions, les llengües o les pràctiques socials i religioses de diferents col•lectius humans. El mètode d’obtenció de dades de l’etnologia és l’etnografia o treball de camp. Avui dia, aquest mètode es concep com una investigació prolongada realitzada in situ i basada en la relació de complicitat entre l’antropòleg i els informants.

L’antropologia visual és una branca de l’antropologia social i cultural que abasta tres aspectes. En primer lloc, es proposa estudiar la significació cultural i els usos socials de la imatge entesa com a objecte, és a dir, com a producte fabricat per l’ésser humà. En aquest sentit, es poden trobar assajos d’antropologia visual sobre els anuncis de televisió, els tòtems d’Austràlia o els graffitis urbans. El concepte de relació és la categoria clau per a la reflexió antropològica de les imatges. Així, l’antropòleg visual pretén determinar quines interaccions s’estableixen entre els individus i les imatges, la manera com aquestes mediatitzen les relacions socials i, finalment, quin és l’enllaç entre les imatges i l’univers simbòlic del col•lectiu que les ha creades.

En segon lloc, l’antropologia visual utilitza tècniques d’enregistrament visual com la fotografia o el cinema com a mètode per a l’obtenció i la recopilació de dades durant el treball de camp. Aquest mètode visual, que tan sols pot ser legítimament utilitzat amb el permís explícit dels informants, permet veure a posteriori les escenes enregistrades durant la recerca etnogràfica. Finalment, l’antropòleg visual integra les escenes o les fotografies realitzades durant el treball de camp com un element de construcció i de tranmissió de les seves reflexions. És aleshores quan es parla de l’ús de la imatge com a discurs antropològic. En aquest tercer àmbit de l’antropologia visual cal destacar dues propostes: d’una banda, la introducció de fotografies a l’interior d’assajos antropològics i, de l’altra, la realització de cinema etnogràfic.

El cinema etnogràfic es defineix com un cinema sobre l’alteritat cultural en què l’investigador és, alhora, antropòleg i cineasta. Cal precisar que la noció d’alteritat cultural no s’aplica unicament en relació a pobles geogràficament o culturalment allunyats de nosaltres. Aquest terme expressa sobretot l’actitud amb què l’antropòleg se situa respecte al col•lectiu humà amb el qual treballa: una actitud de proximitat i de distància alhora, que li permet penetrar en un nou àmbit cultural i, al mateix temps, restar-ne suficientment aliè per a poder-ne fer una interpretació crítica. D’altra banda, i a diferència del documental convencional, en el cinema etnogràfic la relació entre cineasta i participants forma part de la temàtica de l’obra.

Finalment, la noció de guió previ, pròpia del cinema de ficció, no té sentit en el cinema etnogràfic: aquest és sobretot el testimoni d’una recerca prolongada i imprevisible en què la pel•lícula es va fent a mesura que la investigació avança.

Les poques pel•lícules etnogràfiques que es produeixen difícilment arriben al gran públic. És per això que s’hauria de crear una xarxa de difusió de cinema etnogràfic que inclogués, entre d’altres, centres cívics, associacions culturals, escoles i universitats. El cinema etnogràfic ha de mantenir-se fora de la lògica del mercat. Només així podrà apropar-nos realitats diferents mitjançant una mirada inèdita, crítica i documentada que pugui contribuir a la comprensió de l’alteritat cultural. Només així podrà adquirir un rol actiu en la transformació d’un món on, malauradament, aquesta alteritat encara és sovint vista sota l’ombra dels prejudicis.

Roger Canals Vilageliu
Antropòleg i realitzador

CIÈNCIA: La revolució oblidada del segle xx

Un fet al qual no es fa referència sovint i que ha suposat una revolució en els mètodes productius industrials és el naixement i la posterior evolució de la computació. Aquesta disciplina es defineix com l’estudi sistemàtic dels processos de transformació d’informació: teoria, anàlisi, disseny, implementació i aplicació. La qüestió subjacent en computació és: què pot ser eficientment automatitzat?

Els orígens d’aquesta disciplina els trobem en alguns destacats pensadors de l’Edat Mitjana. Ramon Llull va concebre una màquina, que va anomenr Ars generalis ultima, que tenia com a objectiu afirmar o refutar la veracitat d’un postulat a través d’un sistema d’engranatges i palanques. Destacats pensadors del segle xvii com ara Leibniz o Pascal van reprendre els plantejaments de Llull i van arribar a concebre màquines capaces d’efectuar operacions aritmètiques. De tota manera, la computació era encara una distracció acadèmica sense incidència en la societat.

No és fins al segle xx que l’ús de la computació es va generalitzar. L’alemany K. Zuse va fer un pas de gegant i el 1941 va presentar el Z3, el primer computador programable que s’ha construït mai. Aquesta màquina va ser utilitzada per automatitzar la gran quantitat de càlculs que es feien per dissenyar nous avions per a la Lutwaffe, la força aèria nazi. Els aliats van fer un gran esforç per obtenir una màquina similar i el 1944 els Estats Units (EUA) aconseguien desenvolupar-ne una amb les mateixes prestacions que el Z3, però, mentre aquest funcionava amb dispositius mecànics, la nova màquina ho feia amb enginys electrònics. Aquí és on comença la història moderna de la computació.

Acabada la segona guerra mundial, la situació geopolítica va portar al període conegut com a Guerra freda. En aquest context, la investigació en computació va esdevenir cada cop més important. Els EUA van desenvolupar infrastructures de supercomputació per tal de processar dades provinents dels radars i d’altres dispositius d’espionatge. El bàndol soviètic va aconseguir obtenir màquines amb unes prestacions similars a les dels seus rivals nord-americans.

Fins aquest moment, la utilització de la computació havia quedat restringida a projectes militars de gran envergadura, però encara estava fora de la majoria dels processos productius. Durant el tercer terç del segle xx van confluir factors que van donar lloc a una autèntica revolució: d'una banda, la invenció d’un petit dispositiu electrònic, el transistor, i la posterior evolució de la microelectrònica van obrir un nou univers de possibilitats tecnològiques. D’altra banda, l’evolució econòmica en el bloc capitalista, el continu increment d’activitat empresarial i les noves formes d’organització del treball i de la direcció d’empreses van portar a un salt qualitatiu en la complexitat de les operacions que les empreses realitzaven.

En l’actualitat, la generalització i estabilització del capitalisme financer ha portat encara a més necessitat de càlcul per part de les grans firmes internacionals. Actualment, dels 500 supercomputadors més ràpids del món, uns 300 estan instal•lats a les dependències de grans corporacions, majoritàriament bancs i empreses energètiques. La voracitat del capitalisme financer és tan gran que fins i tot exhaurirà en un futur proper la capacitat de la microelectrònica; és a dir, ja no es podran col•locar més transistors per nanòmetre (nm) quadrat perquè la inducció magnètica generada pels corrents elèctrics serà massa important.

Actualment, s’ha aconseguit construir circuits electrònics de 32 nm de diàmetre (el diàmetre d’un àtom és de l’ordre de 0.1 nm). La recerca en aquest sector es concentra, en aquest moment, a desenvolupar processadors amb diverses unitats de càlcul, més que en fer aquestes unitats més ràpides, ja que, com hem dit, aviat no se’n podrà augmentar la velocitat per l’exhauriment de la microelectrònica.

Marc Casas

LA SALUT, EN MANS DE MULTINACIONALS

Com tantes altres coses avui dia, la salut és tractada com una mercaderia més i, per tant, és sotmesa a les lleis del mercat. El benefici econòmic és l’objectiu de les em-preses farmacèutiques i la millora de la salut dels seus clients (no pas pacients) passa a un segon pla.

Ho deia el Premi Nobel Richard Roberts aquest estiu en una entrevista a la contraportada de La Vanguardia, titulada El fàrmac que cura del tot no és rendible. “Les farmacèutiques estan interessades en línies d’investigació no pas per curar, sinó només per convertir en cròniques dolències amb medicaments molt més rendibles que els que curen del tot i d’una vegada per sempre”. I més avall: “S’han deixat d’investigar antibiòtics perquè són massa efectius i guarien del tot. Com que no s’han desenvolupat nous antibiòtics, els microorganismes infecciosos han esdevingut resistents”.

Efectivament, en un article publicat l’any passat a la prestigiosa revista Nature Biotechnology, es certificava com els últims anys la recerca de nous antibiòtics ha dei-xat d’interessar a les empreses farmacèutiques.

Un altre exemple clarificador ens el brinda l’ONG Tenemos Sida. Malgrat la fortuna que es gasta la indústria a trobar fàrmacs que aturin la sida, només el 2% dels recursos es dediquen a la recerca d’una vacuna preventiva que evitaria el contagi als països del Tercer Món. I això sense parlar de la reticència de les transnacionals farmacèutiques a cedir les patents dels seus fàrmacs.

Des de Farmaindustria, que és l’Associació Nacional Empresarial de la Indústria Farmacèutica, s’argumenta que la inversió en Recerca + Desenvolupament (R+D) de les companyies farmacèutiques és més elevada que la de cap altre sector industrial i que per desenvolupar un fàrmac cal una gran inversió que costa de recuperar. Deu ser cert, però també ho són les dades de la SEC, la versió nord-americana de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV). Segons les dades d’aquesta entitat, les grans companyies farmacèutiques destinen un 11% dels seus ingressos a R+D, però també un 27% a màrqueting i publicitat, és a dir, més del doble.

Respecte a les estratègies de màrqueting de la indústria farmacèutica, val la pena comentar l’article d’un grup de científics de la Universitat de San Francisco publicat l’any 2004 a la revista Annals of Internal Medicine, una de les més importants en el seu camp. A partir dels documents interns de la companyia Parke-Davies (actualment pertany a Pfizer), que van ser desclassificats a causa d’un judici, es van estudiar les tàctiques de mercadotècnia per promocionar el seu fàrmac Gabapentina per a usos no aprovats per la FDA (Food and Drug Administration).

Analitzant aquests documents interns, els investigadors van descriure com l’empresa farmacèutica tenia a sou especialistes perquè promocionessin en conferències i congressos els seus productes per a usos no aprovats. També es va descobrir a partir d’aquests documents com alguns dels estudis sobre aquest fàrmac van ser silenciats o bé escrits a sou, sense declarar-los en la publicació.

Malgrat l’espectacularitat de les irregularitats d’aquesta empresa, aquestes només es coneixen per la tenacitat d’un dels seus treballadors (suposo que, avui, extreba-llador). Òbviament, no podem saber com d’esteses estan aquestes pràctiques entre les empreses farmacèutiques, però el fet que cap metge les denunciés fa pensar que segurament aquest col•lectiu les considera habituals.

Tal com ens diu Antonio Muro a la revista dsalud, si les empreses farmacèutiques es gasten més de 19.000 milions de dòlars anuals en publicitat i promoció, deu ser que algun benefici en treuen. Només a la ciutat de Madrid hi ha 3.000 comercials recorrent diàriament els centres assistencials. Al conjunt de l’Estat en són 18.000.

No descobrirem ara que les grans empreses no treballen pensant en la humanitat. Però valgui aquest exemple quan des de la nostra militància ens trobem en algun debat defensant el que és públic enfront del que és privat. La salut gestionada per multinacionals és un exemple molt il•lustratiu de la deshumanització creixent de la nostra societat en aquesta dictadura de mercat en què vivim.

Arnau Ulsamer Riera
Biòleg i investigador en el departament de ciències fisiològiques II del campus de Bellvitge de la Universitat de Barcelona