1907-2007: un segle després del congrés de la Segona Internacional Socialista a Stuttgart

El 22 de setembre passat va tenir lloc a la ciutat alemanya de Stuttgart la commemoració del centenari del congrés de la Segona Internacional Socialista. Els temes a recuperar i a debatre segueixen conservant vigència plena: gènere, pau i militarisme, colonialisme, immigració i sindicalisme.

Marta Jordi

El passat 22 de setembre va tenir lloc a Stuttgart la commemoració del centenari del congrés de la Segona Internacional Socialista, que es va celebrar el 1907 a la mateixa ciutat. Organitzada per Die Linke (el partit de l’esquerra alemany), aquesta commemoració va néixer amb l’objectiu, a banda de fer una anàlisi retrospectiva dels canvis transcorreguts en els darrers 100 anys, de posar a discussió en clau de futur tots els temes entorn dels quals va pivotar el congrés de 1907, i que conserven avui plena actualitat: gènere, pau i militarisme, colonialisme, immigració i sindicalisme. Cadascun va ser discutit en una taula de debat seguida d’un torn obert de paraules.



Si bé fa 100 anys el congrés va comptar amb la presència de notables referents intel·lectuals tant per a l’esquerra d’aleshores com per a la d’avui, com Rosa Luxemburg, en l’actual reunió, on hi estaven invitats partits socialistes i comunistes d’arreu del món, especialment d’Europa, hi destacava la presència d’Oskar Lafontaine, Gregor Gisy i Wolfgang Gehecke, tots ells representants dirigents de Die Linke al parlament alemany. També va assistir-hi una delegació del Partit dels Comunistes de Catalunya, encapçalada pel seu secretari general, Marià Pere, que va ser convidat a participar a la taula de debat sobre colonialisme.

Pel que fa a aquest tema, durant les discussions no es va dubtar a afirmar repetidament que encara avui existeixen relacions d’explotació neocolonial, mantingudes per l’imperialisme sobre la base d’intervencions militars, el poder mediàtic i polítiques neoliberals. Així doncs, la problemàtica de la guerra està lligada inexorablement a la del neocolonialisme, enfront de la qual es va destacar la necessitat d’una política d’esquerres comuna i antimilitarista.

Unió de les forces sindicals
Pel que fa al sindicalisme, es va entendre que l’única manera possible de combatre el capitalisme era també la unió de totes les forces sindicals, amb la implicació directa dels i les militants dels partits comunistes i socialistes als sindicats, per a l’adopció d’una postura comuna contundent en contra de l’explotació dels treballadors.

En qüestions de gènere, l’opinió també va ser unànime: si bé cent anys enrere s’havia demanat el sufragi universal femení, actualment encara no existeix igualtat, i és necessària una cohesió de l’esquerra en la lluita contra la discriminació de les dones. I en referència a la immigració, es va veure clara la necessitat d’abordar properament una discussió al respecte.

Amb la finalització d’aquests cinc debats es donava per clausurat l’acte, però s’obria una porta a futures trobades internacionals de l’esquerra per reflexionar, dissenyar i emprendre iniciatives que ens permetin seguir avançant i actualitzant un projecte en comú.

Stuttgart, 1907
El 1907 se celebrava a Stuttgart el congrés internacional socialista, que, en paraules de Lenin, “va marcar el final de la consolidació de la Segona Internacional”. Els temes entorn dels quals van girar les discussions i es van adoptar les resolucions que van guiar la posterior política dels partits socialistes arreu del món: militarisme i guerra, colonialisme, gènere, sindicalisme i immigració.
Recordem que aquell congrés va tenir lloc pocs anys abans que esclatés la Primera Guerra Mundial, i a redós del creixement revolucionari a la Rússia del 1905. Per això, una de les resolucions més importants va ser la que va marcar una oposició clara al militarisme i a la guerra capitalista.

Ara bé, aquest també va ser el congrés en què es va manifestar la divisió dins la Segona Internacional, entre els anomenats oportunistes, que volien adaptar-se a l’ordre existent, i els revolucionaris anticapitalistes. Exemple d’aquesta divisió es va produir en el debat sobre colonialisme, en què els oportunistes es negaven a refusar la política colonial. Igualment important va ser la Primera Conferència Internacional de Dones Socialistes, on es va aprovar per primer cop una demanda pel sufragi universal per a homes i dones.

Les arrels

La utopia els fa centenaris

Miquel Àngel Sòria

“De um traço nasce a arquitetura. E quando ele é bonito e cria surpresa, ela pode atingir, sendo bem conduzida, o nível superior de uma obra de arte”.

El dia 15 d’aquest mes fa cent anys un dels més grans arquitectes encara en exercici: el brasiler Oscar Niemeyer. En alguna ocasió ja li he dedicat la meva atenció, per la seva condició de comunista militant. Ara, quan s’arriba a aquesta edat i amb el cap serè, cal retre homenatge a la seva doble condició: comunista i artista. Lluitador per la utopia.

Vaig sentir-ne a parlar per primer cop arran de la construcció de Brasília, la ciutat que havia de convertir-se en la capital administrativa del Brasil, l’any 1959, per desig polític de Juscelino Kubitschek. El projecte urbanístic de Lúcio Costa comptava amb una sèrie d’edificis emblemàtics obra del nostre autor. El seu racionalisme arquitectònic, considerat com a continuador de Le Corbusier i La Bauhaus, ha permès integrar perfectament la seva obra a Brasília amb l’entorn amazònic.

Després, les seves notícies anaven arribant espaiadament, i entre elles destacaven les seves visites a Cuba i la seva amistat amb Fidel. El seu compromís ha estat constant, la qual cosa li ha permès mantenir una línia d’independència ideològica: “Mai no vaig ser hostil a moviments de protesta, fins i tot el dels països socialistes. És necessari protestar contra la misèria, les injustícies, les desigualtats. Tota paraula dita amb coratge en el moviment només pot merèixer la meva estima”.

“Sempre vaig ser discordant dels meus braus camarades quan repetien que havíem de ser optimistes, que l’important no és la mort, sinó la perpetuació de l’espècie. Sempre els vaig respondre que els nostres fills, néts i totes les generacions següents tindran les mateixes inquietuds sobre l’univers, el futur de l’home, la mort. Ells coneixeran, com nosaltres, els moments d’angoixa”.

Una altra commemoració

El dia de Nadal es complirà el trentè aniversari de la mort de Charlie Chaplin. Qui millor que Dario Fo per recordar-lo? “Ningú millor que Chaplin ha sabut desenvolupar la crítica agressiva, plena de ràbia, davant la ideologia de la màquina i, en particular, enfront dels mètodes de Taylor, és a dir, els que exploten l’home fins i tot en la seva gestualitat”.