Comunisme i organització

JUANMA PATÓN

Els i les comunistes sabem que la lògica democràtico-liberal s’assenta més sobre la base dels aspectes procedimentals de la participació que no per la translació de poder cap a la ciutadania organitzada. Sabem, també, que una gran part de les esquerres catalanes es troba actualment molt còmoda dins d’aquesta lògica merament procedimental, que promou i/o consolida l’allunyament de les persones –mitjançant la lògica representativa- respecte dels espais on té lloc la presa de les decisions polítiques.

"És en la gestió pública d’àmbit local on –per la seva proximitat a la ciutadania- més clarament podem observar com la perspectiva procedimental de la democràcia ha vingut prioritzant el principi de representació, atorgant a la participació social efectiva un paper merament subsidiari. Veiem com la participació sovint és utilitzada només com a mecanisme per a la gestió i resolució de conflictes d’interessos, davant dels quals regularment es troben els responsables de l’àmbit local. I, en la majoria d’ocasions, aquestes experiències de participació s’han vist i es veuen reduïdes a una funcionalitat merament instrumental, centrada en el curt termini –les properes eleccions- i sense cap estratègia de referència adreçada a l’empoderament de la gent.

El joc polític democràtico-liberal –i el sistema jurídico-institucional que li dóna cobertura formal- no aporta incentius suficients per a la promoció de la participació real i genuïna, és a dir, entesa com a translació de poder a la gent per a la resolució dels seus propis problemes. La perspectiva del conflicte mai no és desitjable per als governants en el marc del sistema institucional de la democràcia representativa. I és per això que, des dels governs, gairebé sempre es dóna més valor a les oportunitats del procediment participatiu per a la major comoditat en la gestió pública dels professionals de la política, que no als outputs organitzatius que podrien derivar-se com a resultat dels processos d’implicació i responsabilització directa de la ciutadania.

No ens hauria de sorprendre, en coherència, el fet que molts responsables de l’àmbit local –molts d’ells situats ideològicament dins l’espai de les esquerres i fins i tot de l’esquerra transformadora- adoptin avui dia una predisposició favorable a la introducció de certes “noves formes/fórmules participatives” que desplacen l’atenció cap al principi de representació, lluny del foment d’una participació responsable i efectiva dels treballadors i les treballadores. Cal preguntar-se, en aquest sentit, fins a quin punt les formes d’innovació democràtica que afavoreixen una participació ciutadana desorganitzada o bé mínima (Nuclis d’Intervenció Participativa), contribueixen alhora a desactivar i/o desincentivar formes potencialment més profundes d’acció social col•lectiva de tipus més aviat “tradicional” (com, per exemple, el moviment veïnal). De fet, les formes “tradicionals” d’acció social col•lectiva són normalment observades, amb prou desconfiança, com un obstacle per a les funcions de govern dels ajuntaments, raó per la qual el control –i la instrumentalització electoralista- dels espais d’organització de la societat civil ha estat sempre un objectiu de primer ordre per als partits del sistema o que principalment actuen sota la lògica del sistema.

Tanmateix, com és sabut, la relació i la dependència mútua entre organització social i consciència col·lectiva és una constant en les teoritzacions marxistes relatives al sorgiment i desenvolupament de la consciència de classe. Les reflexions de MARX, que tendeixen a diferenciar entre la “classe en si” i la “classe per a si”, han deixat constància de la diferència entre els interessos socials anomenats “objectius” i l’eventual presa de consciència “subjectiva” d’aquests interessos per part de les persones a través dels processos d’organització i mobilització. En coherència, els i les comunistes apostem per una superació de la idea de democràcia com a procediment per a la presa de decisions. I proposem la idea –molt més dinàmica- de democràcia com a acció col•lectiva organitzada i ciutadania permanentment mobilitzada en la defensa dels seus interessos com a treballadors/es (com a veïns/es, com a pacients, com a estudiants, etc.).

En l’estratègia comunista, la perspectiva de referència per a la introducció de mecanismes de participació és la d’augmentar la percepció subjectiva de l’eficàcia de les formes d’intervenció organitzada, fomentant la responsabilització de la ciutadania i promovent l’empoderament de la gent. És per això que creiem en l’organització autònoma de les persones per a la defensa dels seus propis drets i interessos, sense instrumentalitzacions, mediatitzacions o tuteles político-electorals. I és per això que estem convençuts que la millor manera de fer avançar la democràcia no és fent servir les plataformes participatives com a catapulta electoral –la qual cosa sempre genera contradiccions importants en l’àmbit institucional- sinó promovent que tots nosaltres, els treballadors i les treballadores ens organitzem per a la defensa d’allò que tenim en comú. Dues paraules expressen ben clarament la nostra perspectiva. La paraula comunisme remet a la posada en comú de les nostres necessitats i interessos. I la paraula democràcia es refereix ineludiblement a la redistribució del poder entre totes les persones. Nosaltres som comunistes i lluitem per la democràcia. No ens agrada la idea d’un poble que es deixa governar, sense més, pels uns o pels altres. I és per això que amb governar no en tenim prou. S’entén prou bé. Però la gent només ens creu quan ens veu."

Rifondazione Comunista: Ricominciamo???

Albert Company

El resultat de les eleccions legislatives italianes dels passats 13 i 14 d’abril ha obert una nova etapa a la vida política italiana: s’ha passat d’un sistema multipartidista, amb una presència més que destacada de les forces de tradició comunista i transformadora a un sistema americanitzant. El Poble de la Llibertat, una gran força de dretes encapçalada per Silvio Berlusconi, i els seus aliats neofeixistes de la Lliga Nord d’Umberto Bossi han obtingut un percentatge de vots al voltant del 45% i el Partit Democràtic de Walter Beltroni i la Itàlia dels valors de di Pietro un 37%. Per primera vegada després de la II Guerra Mundial, els comunistes són fora del Parlament i del Senat. La Sinistra-Arcobaleno, coalició entre el Partit de la Refundació Comunista, el Partit dels Comunistes Italians i altres no va superar la barrera electoral del 4% al Congrés ni del 8% al Senat.

Les reaccions no es van fer esperar a l’esquerra italiana. Tant el PdCI com el PRC van convocar congrés extraordinari abans de l’estiu. Rifondazione va convocar un congrés entre els dies 24 i 27 de juliol a la Toscana. El procés pre-congresual feia entreveure que no seria un congrés fàcil. Els circoli, o assemblees de base, tenien a discussió i votació 5 documents, després de no haver-hi hagut la possibilitat d’arribar a l’acord d’un document unitari ni tampoc que cap dels 5 obtingués majoria. Un primer document encapçalat per Paolo Ferrero, ministre al darrer govern Prodi, també signat per Claudio Grassi, Ramon Mantovani i l’actual responsable d’Internacional Fabio Amato, va obtenir gairebé un 40% dels vots en el període precongressual. El segon document, signat per alguns dels pesos pesants de l’última direcció com Fausto Bertinotti, Franco Giordano, Grasciella Mascia i Gennaro Migliore entre d’altres, postulava com a Secretari Nacional Nichi Vendola, President de la Regió de Puglia, al sud del país. El segon document va obtenir un 48% dels vots en els congressos dels circoli. Els tres documents minoritaris van obtenir un 7%, un 3% i un 1,5% de suports respectivament. El desenvolupament del Congrés va confirmar les pitjors expectatives: quatre dies d’intervencions apassionades en defensa dels documents corresponents sense intentar trobar consens entre els dos majoritaris. L’única incògnita del congrés era saber qui seria capaç d’arribar a acords amb els corrents minoritaris per a sumar com a mínim el 51% dels vots dels 650 delegats acreditats al congrés. Després de debats i reunions fins altes hores de la matinada entre els representants dels diferents documents, el grup encapçalat per Paolo Ferrero va aconseguir un acord amb els documents minoritaris que li va donar majoria en l’elecció de la nova Comissió Política i en la votació de les tesis del congrés. El congrés va escollir una Comissió Política de 280 membres i a Paolo Ferrero com a nou Secretari Nacional de Rifondazione amb 142 vots a favor, 134 en contra, 4 en blanc i una abstenció. Les tesis del grup de Ferrero més la suma dels tres grups minoritaris van obtenir 342 vots sobre un total de 646.

Sobre el terreny de les idees cal veure quines són les similituds i les principals diferències entre els “ferreristes” i els “vendolians”, expressat en termes periodístics. En primer lloc, cal tenir en compte que cap dels dos grups és homogeni, és a dir, a l’interior d’aquests dos grups també hi ha matissos, sensibilitats i tradicions polítiques diferents. Pel que fa als punts d’acord entre els dos documents cal destacar les coincidències en l’anàlisi de les causes de la derrota de l’esquerra a les eleccions i també les coincidències en el “Què fer?”, és a dir, quina resposta donar des de l’esquerra a l’hegemonia de la dreta a Itàlia i les polítiques de retallades de drets -que no s’han fet esperar pel Govern de Berlusoni i de la Lliga- especialment agressives amb el món del treball i les polítiques d’immigració. Els problemes i les diferències entre Ferrero i Vendola es troben bàsicament en la discussió sobre el “Qui som?”, per tant, quin caràcter té Rifondazione en aquest moment històric, quina és la seva funció com a partit polític i quina és la seva definició ideològica. La segona diferència important està en el “Com ho fem?” és a dir, quin paper juga el PRC envers la resta de forces de l’esquerra transformadora i quina és la seva política d’aliances i acords en aquest període.

Anem per parts, el document de Vendola, amb una inspiració teòrica de Fausto Bertinotti clara, proposa la Refundació de Rifondazione i l’inici del que ells anomenen una constituent d’esquerres. L’objectiu d’aquesta constituent seria la creació d’una nova força política a l’esquerra del Partit Democràtic que agrupés la majoria de Rifondazione, els Verds i un sector del PD: a la pràctica, suposaria el trencament amb la tradició comunista a Itàlia tal com va fer-ho la proposta d’Ochetto quan el PCI es va convertir en el PDS, després en DS i ara, finalment, en PD. Paradoxalment, la proposta de Paolo Ferrero és la més berttinotiana: el document de Paolo Ferrero aposta per la continuació tal com l’entenem ara, de Rifondazione, pel manteniment de l’esperit original de la creació del PRC, aprofundint en els moviments socials i sense excloure la possibilitat d’entesa amb les altres forces de l’esquerra transformadora, principalment el PdCI.

Pel que fa al postcongrés i al futur immediat de Rifondazione és complicat preveure’n totes les seves conseqüències. La majoria de Ferrero és difícil de gestionar per la seva diversitat (abans del congrés estaven subscrits en quatre documents diferents), per tant la seva tasca de rellançar Rifondazione pot quedar a mitges si en un futur no molt llunyà Vendola crea una nova formació i tira endavant el seu projecte al marge de la majoria de Rifondazione (el sector de Vendola ja s’ha constituït com a corrent interna amb el nom de Rifondazione per la Sinistra) .

És evident que els debats que es produeixen en el si de Rifondazione i de l’esquerra italiana no són exclusius d’Itàlia ja que d’una manera o altra i amb les peculiaritats de cada país, aquests debats s’estan reproduint arreu i en bona part definiran el futur de l’esquerra transformadora a Europa, i en conseqüència quin caràcter pren el Partit de l’Esquerra Europea i quin paper hi juguen els comunistes.

1907-2007: un segle després del congrés de la Segona Internacional Socialista a Stuttgart

El 22 de setembre passat va tenir lloc a la ciutat alemanya de Stuttgart la commemoració del centenari del congrés de la Segona Internacional Socialista. Els temes a recuperar i a debatre segueixen conservant vigència plena: gènere, pau i militarisme, colonialisme, immigració i sindicalisme.

Marta Jordi

El passat 22 de setembre va tenir lloc a Stuttgart la commemoració del centenari del congrés de la Segona Internacional Socialista, que es va celebrar el 1907 a la mateixa ciutat. Organitzada per Die Linke (el partit de l’esquerra alemany), aquesta commemoració va néixer amb l’objectiu, a banda de fer una anàlisi retrospectiva dels canvis transcorreguts en els darrers 100 anys, de posar a discussió en clau de futur tots els temes entorn dels quals va pivotar el congrés de 1907, i que conserven avui plena actualitat: gènere, pau i militarisme, colonialisme, immigració i sindicalisme. Cadascun va ser discutit en una taula de debat seguida d’un torn obert de paraules.



Si bé fa 100 anys el congrés va comptar amb la presència de notables referents intel·lectuals tant per a l’esquerra d’aleshores com per a la d’avui, com Rosa Luxemburg, en l’actual reunió, on hi estaven invitats partits socialistes i comunistes d’arreu del món, especialment d’Europa, hi destacava la presència d’Oskar Lafontaine, Gregor Gisy i Wolfgang Gehecke, tots ells representants dirigents de Die Linke al parlament alemany. També va assistir-hi una delegació del Partit dels Comunistes de Catalunya, encapçalada pel seu secretari general, Marià Pere, que va ser convidat a participar a la taula de debat sobre colonialisme.

Pel que fa a aquest tema, durant les discussions no es va dubtar a afirmar repetidament que encara avui existeixen relacions d’explotació neocolonial, mantingudes per l’imperialisme sobre la base d’intervencions militars, el poder mediàtic i polítiques neoliberals. Així doncs, la problemàtica de la guerra està lligada inexorablement a la del neocolonialisme, enfront de la qual es va destacar la necessitat d’una política d’esquerres comuna i antimilitarista.

Unió de les forces sindicals
Pel que fa al sindicalisme, es va entendre que l’única manera possible de combatre el capitalisme era també la unió de totes les forces sindicals, amb la implicació directa dels i les militants dels partits comunistes i socialistes als sindicats, per a l’adopció d’una postura comuna contundent en contra de l’explotació dels treballadors.

En qüestions de gènere, l’opinió també va ser unànime: si bé cent anys enrere s’havia demanat el sufragi universal femení, actualment encara no existeix igualtat, i és necessària una cohesió de l’esquerra en la lluita contra la discriminació de les dones. I en referència a la immigració, es va veure clara la necessitat d’abordar properament una discussió al respecte.

Amb la finalització d’aquests cinc debats es donava per clausurat l’acte, però s’obria una porta a futures trobades internacionals de l’esquerra per reflexionar, dissenyar i emprendre iniciatives que ens permetin seguir avançant i actualitzant un projecte en comú.

Stuttgart, 1907
El 1907 se celebrava a Stuttgart el congrés internacional socialista, que, en paraules de Lenin, “va marcar el final de la consolidació de la Segona Internacional”. Els temes entorn dels quals van girar les discussions i es van adoptar les resolucions que van guiar la posterior política dels partits socialistes arreu del món: militarisme i guerra, colonialisme, gènere, sindicalisme i immigració.
Recordem que aquell congrés va tenir lloc pocs anys abans que esclatés la Primera Guerra Mundial, i a redós del creixement revolucionari a la Rússia del 1905. Per això, una de les resolucions més importants va ser la que va marcar una oposició clara al militarisme i a la guerra capitalista.

Ara bé, aquest també va ser el congrés en què es va manifestar la divisió dins la Segona Internacional, entre els anomenats oportunistes, que volien adaptar-se a l’ordre existent, i els revolucionaris anticapitalistes. Exemple d’aquesta divisió es va produir en el debat sobre colonialisme, en què els oportunistes es negaven a refusar la política colonial. Igualment important va ser la Primera Conferència Internacional de Dones Socialistes, on es va aprovar per primer cop una demanda pel sufragi universal per a homes i dones.