Estats Units 2008, entre l'abisme i l'esperança

REDACCIÓ

Després de prop de dos anys de campanya centrada en qüestions marginals, finalment arriba el moment de les urnes als Estats Units. Noam Chomsky, un dels intel·lectuals socialistes més actius i reconeguts del món, ens dóna algunes de les claus per entendre un procés polític més propi del món de l'espectacle que de l'autèntica democràcia

Guanyi qui guanyi el proper 4 de novembre, les eleccions presidencials nord-americanes no es poden considerar cap exemple de democràcia. En primer lloc, els candidats amb possibilitats de guanyar són candidats que han necessitat immenses sumes de finançament privat, la major part de les quals ha estat proporcionat per grans empreses. Tots dos són, per tant, candidats beneïts per les classes dominants i poc representatius de la majoria del poble nord-americà. Les enquestes d'opinió demostren contínuament que la classe política nord-americana se situa molt a la dreta de la població en la majoria de qüestions importants, com ara la sanitat.

En la sessió inaugural de la Universitat Progressista d'Estiu, Noam Chomsky va donar algunes claus importants per entendre el caràcter escassament democràtic de les eleccions presidencials. Chomsky citava els resultats d'unes enquestes que evidenciaven el grau d'alienació de la població respecte a les institucions: un 80% de la població dels EUA creu que el país es mou d’acord amb “uns pocs grans interessos que només miren per a ells mateixos”, i no tenint en compte el benefici de la població, mentre que un 95% de la població pensa que el govern hauria de parar més atenció a l’opinió pública.

La violació del dret a la informació és un dels aspectes més cridaners de les eleccions. Chomsky féu referència a un estudi de la fundació de recerca Pew sobre la cobertura de les eleccions per part de la premsa durant les eleccions primàries. La història principal va ser la dels sermons de l'antic reverend d’Obama, Jeremy Wright. La segona, la de l'actitud dels “superdelegats” (representants directes dels partits en les convencions, no escollits en les primàries obertes), i la tercera, la discussió sobre si Obama havia estat més o menys encertat amb el seu comentari sobre l’“animadversió” de l’electorat pel que fa a l’economia. Els temes irrellevants i marginals acaparen el protagonisme mediàtic i estimulen l'apatia i el cinisme entre la població.

McCain, heroi imaginari o perill real

Chomsky sap ser molt eloqüent a l'hora d'explicar perquè McCain és un altre exemple de creació d’una imatge-propaganda molt efectiva: El seu heroisme i el seu coneixement i estratègia es basen en el fet que ell va bombardejar una sèrie de gent des de 10.000 metres d’alçada i que li van disparar. No està bé que el torturessin, no hauria d’haver passat, va ser una acció criminal, etc. Però això no el converteix en cap cas en un heroi de guerra o en un especialista en política exterior. Més enllà dels èxits de màrqueting en la campanya de McCain, el cert és que la seva elecció podria comportar un enduriment de la política imperialista nord-americana. Si bé Obama no comparteix l'extremisme de McCain en aquesta qüestió, el cert és que tots dos se situen a la dreta de la immensa majoria del poble nord-americà.

El cas d'Iran n'és un bon exemple. Tant Obama com McCain afirmen que s'ha de mantenir l’amenaça de la força contra l’Iran, mantenint així les opcions obertes, malgrat que aquesta postura és contrària a la Carta de les Nacions Unides. L’opinió de l’elit dóna a entendre que els EUA hauria de ser un país fora de la llei i els mitjans de comunicació presenten aquesta opinió com a unànime. Les enquestes, però, reflecteixen una majoria contrària a aquesta opinió. La gran majoria del públic nord-americà afirma que els Estats Units no haurien d’anar sempre amb amenaces sinó que haurien d’utilitzar la diplomàcia. Gairebé un 75% sosté que l’Iran té els mateixos drets que qualsevol altre signant del tractat de no-proliferació: el dret a enriquir urani per a energia nuclear, però no per a armes nuclears. També és majoritari el suport a una zona lliure d’armes nuclears en aquella regió, incloent-hi l’Iran, Israel i les forces americanes desplegades a la zona.

Cuba és un altre bon exemple de la diferència d'opinió entre les classes dominants i la majoria de la població nord-americana. Fa més de 40 anys que el govern nord-americà castiga el poble cubà a través de l'embargament comercial i de la violència terrorista. Tal com ens recorda Chomsky, aquest objectiu no es va ni dissimular. Arthur Schlesinger, el biògraf semioficial de Robert Kennedy i un assessor de Kennedy, ha deixat escrit que a Bobby Kennedy se li encarregà portar “els terrors de la terra” a Cuba. Malgrat el consens anticubà entre l'elit, aproximadament dues terceres parts del públic és partidari d’iniciar relacions diplomàtiques normals amb Cuba, tal com ho demostren diverses enquestes fetes des dels anys 1970.

El fenomen Obama, un full en blanc

Malgrat la seva total desconfiança cap al Partit Demòcrata, Chomsky considera que el fenomen Obama és una reacció interessant contra l'establishment polític. La campanya d'Obama, més que emfatisar propostes concretes de canvi, ha creat una imatge que és bàsicament com un full en blanc. Hi sonen paraules buides de significat com esperança, canvi, unitat, de tal manera que cadascú pot projectar-hi el que li sembli. Això no treu que el suport que ha rebut Obama és un fenomen popular, que reflecteix l’alienació de la població de les institucions. És difícil anticipar què passarà en cas que Obama sigui escollit president. Malauradament, no és del tot improbable que la seva sigui una presidència semblant a la de Kennedy, és a dir, una administració que combini un excel•lent funcionament de les relacions públiques amb una política ultrareaccionària. En efecte, cal no oblidar que l’administració Kennedy va ser el primer grup dirigent que va entendre el poder de la televisió i va crear un tipus de carisma molt eficaç i que ha quedat incorporat en la memòria popular: la imatge de Camelot, un indret meravellós, on passen coses meravelloses amb un gran president. Chomsky mai no s'ha cansat de recordar que fou el mateix Kennedy el president que, entre altres coses, va envair el sud del Vietnam, va llançar un gran atac terrorista contra Cuba i va posar les bases per a l’establiment d’una dictadura neonazi a Brasil.

L'esperança ve del poble

El sistema polític nord-americà, igual que l'europeu, és un sistema mixt: unes quantes escletxes de participació democràtica conviuen amb un alt grau d'oligarquia. En aquestes condicions, no és realista xifrar les esperances d'autèntic canvi social en el candidat menys reaccionari d'un sistema estretament bipartidista. També seria inadequat caure en el pessimisme propi d'aquells que limiten les seves anàlisis polítiques als processos electorals. Malgrat certs tòpics, Estats Units és un país on, avui en dia, l'activisme progressista té una força extraordinària. Per a Chomsky, l'activisme actual és més fort que el dels anys seixanta, especialment en els moviments de solidaritat internacional: això és quelcom totalment nou en la història de l’imperialisme, i té l’origen en els corrents de gent normal i corrent als EUA. Des de les esglésies rurals, evangèliques, gent convencional, milers de persones, van decidir anar a l’Amèrica Central per viure amb les víctimes de les guerres terroristes de Reagan, per ajudar-los, per intentar protegir-los, etc.; eren milers o desenes de milers de persones. (...) Ningú a França va anar mai a viure en un poblet d’Algèria per ajudar-ne la gent, per protegir-los de les atrocitats dels francesos.

Chomsky també destaca l'esperançador desenvolupament del moviment de justícia global als Estats Units, el malanomenat “antiglobalització”. Tot i així, alerta de no empassar-se els mites que pretenen situar l'inici del moviment en les mobilitzacions de Seattle de 2000. Situar el seu inici als Estats Units és una altra manera de seguir amb la lògica imperialista segons la qual si centenars de milers de pagesos a l’Índia assalten el parlament, no és un fet rellevant.

El Mount Rushmore i el marqués de Comillas

ANDREU ESPASA

El Mount Rushmore és un monument conegut arreu del món, especialment des que Alfred Hitchcock hi rodà una mítica escena a North By Northwest (1959). Els rostres de quatre presidents nord-americans, esculpits sobre granit i de 18 metres de llargària, commemoren els 150 primers anys d'història dels Estats Units. Tal com explica Bernard-Henri Lévy a American Vertigo (Ariel, 2007), és molt probable que la majoria de visitants ignorin dos aspectes que enfosqueixen la història del celebèrrim monument.



En primer lloc, l'afiliació política de l'arquitecte, Gutzon Borglum. Membre eminent del Ku Klux Klan, Borglum va deixar a mitges un projecte memorialístic molt similar als afores d'Atlanta, dedicat a tres protagonistes de la Guerra Civil nord-americana. En aquest cas, però, els homenatjats eren herois del Sud esclavista. L'altre aspecte fosc és l'enclavament. El Mount Rushmore és al bell mig de Black Hills, un lloc sagrat per als indis de la nació lakota, que els va ser expropiat malgrat l'existència del Tractat de Fort Laramie (1868), que garantia la sobirania lakota sobre el territori a perpetuïtat.
La història del Mount Rushmore posa de relleu, un cop més, el paper històric del racisme als Estats Units. Com és sabut, el racisme fou la principal arma ideològica de les classes dominants nord-americanes a l'hora de construir un pròsper imperi continental. A més d'exterminar els indis, el racisme també va permetre esclavitzar els negres, arrabassar territoris als mexicans i mantenir permanent-ment dividida la classe treballadora.

És interessant que justament una escultura memorialística evidenciï el racisme amagat sota la retòrica dels ideals il•lustrats nord-americans. Tota política preocupada per la construcció d'una autèntica memòria democràtica ha d'incloure el reconeixement urgent dels crims racistes de cada nació. En aquest sentit, sembla que alguna cosa es mou darrerament. Des de febrer de 2007, l'Estat de Virgínia s'ha convertit en el primer Estat de la Unió que ha demanat disculpes per l'esclavitud. És un gest insuficient, però útil. El penediment públic i oficial pot ser un primer pas en vistes a eventuals mesures de reparació simbòlica i material.
A Catalunya ens queda pendent l'exercici d'aprofundir en la història del racisme català i reconèixer-hi la pròpia barbàrie. L'exemple més lacerant té a veure amb la destacada participació d'empresaris catalans en el tràfic d'esclaus africans cap a Amèrica. És per això que, des de fa anys, Esquerra Unida i Alternativa de Barcelona reclama el canvi de nom de la plaça Antonio López, marquès de Comillas, així com la retirada del monument erigit a la memòria d'aquest famós negrer. Més enllà de la política de símbols, sembla evident que també caldria exigir recompenses econòmiques per a aquells països africans que haguessin estat víctimes preferencials dels esclavistes catalans.

En comptes d'iniciar aquesta necessària tasca de regeneració democràtica, el PSOE fa passos en la direcció contrària. L'últim episodi -l'aprovació de la Directiva de la Vergonya al Parlament Europeu- fins i tot està creant problemes diplomàtics entre Espanya i nombrosos països llatinoamericans. No podia ser d'altra manera, ja que la política d'immigració del govern espanyol, irrespectuosa amb els drets humans més elementals, està animada per un esperit colonialista pútrid i obcecat.

Converses amb Arcadi Oliveres

És doctor en ciències econòmiques i expert en economia mundial, a més de catedràtic a la Universitat Autònoma de Barcelona, fundador i coordinador a Espanya del moviment ATTAC i president de l’ONG Justícia i Pau. Es va decantar per l’economia, però la vocació política impregna el seu pensament. Hi ha moltes preguntes al tinter, però li’n plantegem dues: en què hauria de consistir una democràcia participativa? Què tenen a veure els fòrums socials amb el concepte de democràcia participativa?

La democràcia només és completa si és participativa, però no és senzill trobar els mitjans amb què la gent pugui participar en la vida política, que té un caràcter molt formal avui dia: la democràcia parlamentària, els sistemes de representació... Al final, de democràcia, a la representativa n’hi ha molt poca. Dins un partit polític, escasses vegades hi ha eleccions primàries per triar els candidats; no hi ha sistemes de llistes obertes i hi ha una sèrie de problemes que fan que aquesta democràcia sigui feble. Un altre problema gravíssim és que, en una societat on hi ha més d’un 10% d’immigrants, aquests no tinguin dret a vot: això és la marginació completa de la democràcia. Vol dir que la democràcia representativa no ens val: cal buscar-ne una de participativa.

La democràcia participativa no és cap regal: dins Nacions Unides hi ha l’ECOSOC, el Consell Econòmic i Social que, des que es va crear el 1945, sempre ha tingut una mena d’atorgament de personalitat a organitzacions de caràcter molt divers que l’assessoren quan ha de prendre decisions. Clar que és un cas molt particular. Són el que se’n diu organitzacions consultives de NU, que diuen a les NU el que pensen sobre la població, les migracions, l’agricultura, el que convingui.

Com que aquí la democràcia és relativament recent, encara no se’ns governa de la forma que caldria. Només hi ha hagut alguns petits elements de democràcia participativa; per exemple, els pressupostos participatius, que tampoc servien de gaire, perquè la part que és participada és molt petita: la dels pressupostos d’inversió. Els pressupostos de funcionament, que són la part grossa, ja estan predeterminats per les despeses que pot tenir el municipi.

Hi ha poca democràcia participativa en aquest sentit i hi ha un element en el cas espanyol que la dificulta molt: els ajuntaments, el primer graó on seria possible la participació, perquè és molt més fàcil fer democràcia participativa a nivell local que fer-la a nivell estatal, tenen una quantitat de prerrogatives molt menor que, per exemple, als països del nord d’Europa, la qual cosa queda reflectida en la distribució dels diners. A Espanya, els municipis s’emporten el 16% dels diners públics, i a Suècia, el 55%.

Evidentment, si tu treballes amb uns organismes en els quals pots participar, i maneguen el 55% dels diners, pots participar molt més que si només en maneguen el 16%. Si volem que la democràcia participativa avanci, s’haurien de delegar més competències als municipis, cosa que curiosament no vaig veure demanada per cap partit polític a les últimes eleccions municipals.

Dins aquesta democràcia participativa, qui és l’interlocutor? Doncs, majoritàriament, les entitats, els moviments socials, tots els organismes que conviuen dins la societat civil.Quan un dia un ajuntament vol fer, per exemple, el programa urbanístic, primer hauria de parlar amb aquesta societat civil organitzada.

El fòrum social seria l’intent de donar una arquitectura, molt feble si es vol, a nivell mundial a aquesta societat civil organitzada. Els fòrums socials són un instrument, depenent del nivell en què els fem. Un fòrum social local pot ser un instrument, de vegades, de participació a nivell local; un fòrum social mundial ha de ser un element de participació en els organismes internacionals.

Són útils? Jo diria que sí: aquesta vegada que el fem aquí, al mes de gener, potser gràcies a la seva preparació s’han vist les cares entitats i organismes que treballaven a cinquanta metres l’un de l’altre, però cadascú feia la seva vida i, d’aquesta manera, es permet una mica de coordinació o d’acció conjunta. Per tant, per a mi la resposta és favorable, però sempre en el benentès que els fòrums socials no seran l‘única eina de democràcia participativa; en seran una més.