L’opressió del treball domèstic

Si fos possible realment acabar amb la idea que el treball domèstic és un treball de dones i, al mateix temps, redistribuir-lo de manera equitativa entre dones i homes, estaríem davant d’una solució satisfactòria? Si s’alliberés de la seva adscripció exclusiva el sexe femení, deixaria de ser opressiu? Tot i que la majoria de dones acullin amb entusiasme l’adveniment del mestre de casa, la dessexualització del treball domèstic no alteraria realment el seu caràcter opressiu. En resum, ni les dones ni els homes haurien de malgastar unes hores precioses de les seves vides en una feina que no és ni estimulant, ni creativa, ni productiva.

Un dels secrets més curosament guardats en les societats del capitalisme avançat fa referència a la possibilitat –real– de transformar radicalment la naturalesa del treball domèstic. En efecte, una part substancial de les feines domèstiques de la mestressa de casa pot ser incorporada a l’economia industrial. En altres paraules, el treball domèstic no té per què seguir sent considerat, necessàriament o inevitablement, privat. Equips de persones qualificades i adequadament remunerades podrien desplaçar-se d’un domicili a un altre provistos de maquinària d’enginyeria higiènica tecnològicament avançada i concloure, de manera ràpida i eficaç, les tasques que l’actual mestressa de casa realitza de manera àrdua i primitiva.

Per què ens topem amb aquest vel de silenci que envolta el potencial de redefinir radicalment la naturalesa del treball domèstic? Perquè l’economia capitalista és estructuralment hostil a la industrialització del treball domèstic. La socialització del treball domèstic obligaria el govern a destinar una gran quantitat de subsidis a garantir l’accés d’aquestes prestacions a les famílies de classe treballadora, que necessiten aquests serveis de manera més òbvia.


Angela Davis
Women, race and class, 1981

Angela Yvonne Davis (Birmingham, Alabama, 1944), política marxista i activista pels drets dels afroamericans. Membre del Partit de les Panteres Negres i posteriorment del Partit Comunista dels EUA, va ser professora de filosofia de la Universitat de Califòrnia fins que se li va descobrir la seva afiliació. Davis vas ser condecorada amb el Premi Lenin de la Pau l’any 1979.

Adreces d’interès:
www.los pobres de la tierra.org
www.blackpanther.org

La prostitució, un debat incòmode

Els darrers anys, el debat sobre la necessitat de regular la prostitució ha pres un cert protagonisme. Comissions Obreres ha preferit organitzar les treballadores del sexe en comptes de parlar en nom seu.

Rosa Bofill
Secretaria de la Dona/CONC

Hi ha treballadores del sexe que volen deixar la prostitució i n’hi ha d’altres que volen treballar venent serveis sexuals. Les prostitutes s’estan fent presents per explicar quina és la seva realitat i ens han donat una visió complexa, diversa i fins i tot contradictòria de les diferents condicions en què exerceixen la seva feina.

Estarem d’acord que cal donar suport a les dones que volen deixar la prostitució i que cal denunciar i condemnar les màfies de la prostitució. Ara bé, per acostar-nos una mica a la complexitat d’aquesta realitat, cal diferenciar entre la prostitució forçada i la no forçada, i entre les diverses situacions de les persones que es dediquen a aquesta feina: immigrants sense papers, estudiants, mestresses de casa... També cal tenir en compte les diferents condicions materials en què s’exerceix la prostitució: al carrer, en un pis, en clubs, etc.

Tal com reconeix la legislació europea, el treball del sexe és una activitat econòmica i, per tant, l’hem de considerar un treball. És una transacció econòmica en què les dones venen, no pas el seu cos, com demagògicament es diu, sinó serveis sexuals.

És una activitat que es pot exercir de moltes maneres, i cal distingir entre qui la fa obligada per tercers i qui la fa per decisió individual, òbviament condicionada per les circumstàncies personals i socials, com totes les decisions que es prenen al llarg de la vida.

Desregulació i impunitat
Escoltar la veu de les prostitutes és imprescindible per conèixer la seva realitat i per poder formular propostes des de l’esquerra i des del feminisme. Massa sovint, però, quan es parla de prostitució, es posen en joc una sèrie de consideracions que només es basen en els valors i l’ètica de les persones que les formulen.

La manca de regularització i, per tant, l’absència de drets reconeguts per a les prostitutes, comporta la indefensió davant la sobreexplotació de les dones per part dels propietaris dels clubs, dels proxenetes i dels clients. Sense reconeixement de drets, s’accentua la vulnerabilitat de la treballadora sexual i s’afavoreix la impunitat de qui se’n beneficia.

L’estigmatització que acompanya les dones que es dediquen al treball sexual és un greu problema, ja que a la vulnerabilitat de la manca de reconeixement dels drets, s’afegeix aquest rebuig social que les aïlla i les fa encara més vulnerables a l’exclusió, la discriminació i l’explotació. Per lluitar contra aquesta situació, cal que es reconeguin els drets socials i laborals de les treballadores del sexe.

Per avançar cap a un món on la sexualitat s’exerceixi des de relacions lliures, cal lluitar per una societat on aquestes no estiguin mercantilitzades, on no hi hagi relacions de poder entre homes i dones, entre el nord i el sud, ni entre classes. Una societat sense explotació.

Fòrum Social Europa: Xarxa Europea de Sindicalistes: Propostes mobilitzadores per una Europa Social

Jordi Ribó i Flos

El procés de construcció europea està liderat per les polítiques més neoliberals i de dretes del continent. Polítiques que defensen les aspiracions dels grups multinacionals i del capital financer, i que reben suport del grup Popular Europeu, d’una part del Grup Liberal i també d’una part del Partit Socialista Europeu.

Es concreten en aspectes com ara la defensa i aplicació del minitractat constitucional; el bloqueig de les directives sobre el temps de treball, dels Comités d’Empresa europeus, i el rebuig a retirar la directiva Bolkenstein sobre privatització dels serveis públics i l’homologació de condicions de treball. D’altra banda, apliquen una política monetària de restricció de les despeses públiques, d’opacitat del Banc Central Europeu i de negociació de tractats comercials molt negatius, que tenen com a destinataris països d’America Llatina. I, per últim, la negativa absoluta a negociar acords i convenis europeus, així com a reconèixer el dret a vaga com un dret universal a aplicar a tots els països de la Unió Europea (UE).

El procés d’integració a la UE no ha prioritzat mai el capítol de drets laborals. El problema és que, als últims trenta anys, el moviment sindical europeu no ha estat a l’alçada, tret de les manifestacions de fa quatre anys en favor de l’Europa Social. Però les mani-festacions no van anar acom-panyades de propostes adequades i, quan se n’han elaborat, han estat deixades de banda prematurament. Per exemple, la Confe-deració Europea de Sindicats (CES) va fer una gran quantitat d’esmenes al projecte de Constitució Europea, però les va abandonar sobtadament quan l’avantprojecte va esdevenir definitiu. Igualment, la CES es va conformar aviat amb la modificació de la Directiva Bolkenstein, i va abandonar l’aliança amb el Grup d’Esquerra Unitària Europea-Esquerra Verda Nòrdica (GUE-NGL), que exigia la retirada de la directiva gairebé en solitari.

Una xarxa autònoma
Mentrestant, feia anys que un grup de sindicalistes alemanys, italians i portuguesos (i algun de català) treballava amb el GUE-NGL amb l’objectiu de recuperar el debat entre els sindicalistes europeus i els lligams amb un projecte d’esquerra transformadora, entre els quals hi havia Heinz Bierbaum, actualment a Die Linke.
Aquest grup va treballar per construir una xarxa amb propostes sindicals autònomes, amb un discurs que advocava per la defensa dels drets socials i de ciutadania europea i per l’elaboració d’una carta mínima de drets dels treballadors. També defensava la intervenció en els conflictes de les multinacionals europees, per combatre les desigualtats laborals als estats, així com per trencar la subordinació del sindicalisme europeu a les polítiques de la Comissió Europea.


Què ens cal fer?
Cal un nou escenari de pau i solidaritat intenacional. Una Europa Unida ha d’optar pel diàleg polític com a base de resolució dels conflictes.

Cal regular amb noves fórmules l’economia mundial, abolint l’estructura il·legítima del G-8, i aturar les polítiques privatitzadores del Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial i l’Organització Mundial del Comerç, amb l’objectiu de desarmar el capital financer i reorganitzar les relacions nord-sud.

Cal treballar per un nou règim de política fiscal i monetària: el Banc Central Europeu ha de passar comptes democràticament. També cal suprimir el Pacte d’Estabilitat i fer una nova política econòmica basada en les persones i la defensa del medi.

Les institucions europees han de democratitzar-se.

Cal treballar per la redistrubució de la riquesa mitjançant un model de protecció social universal, amb nivells mínims de prestacions socials i renda mínima europea; cal aturar els atacs contra els sistemes públics de pensions. Estem a favor d’uns serveis públics de qualitat i accesibilitat per a tothom. Rebutgem la directiva de serveis Bolkenstein, l’Acord General sobre Comerç i Serveis i tot allò que promogui la liberalització dels serveis públics.

Cal enfortir els drets sindicals i laborals, augmentar el control democràtic de l’economia, limitar el poder del capital i dels empresaris i augmentar el poder sindical. També cal reduir la jornada laboral per crear ocupació i redistribuir el treball.

Necessitem un desenvolupament sostenible i protegir el medi ambient, per fer front a la depredació que molts sectors empresarials han propiciat.

Treballem per la igualtat a tots els nivells, especialment de gènere.

Els sindicalistes d’aquest fòrum plantegem que tot això no es pot construir des de l’aïllament, ni des d’un sol sector: cal una amplíssima aliança de sectors sindicals, populars, estudiantils, amb els partits polítics d’esquerres. Él Partit de l’Esquerra Europea treballa en una direcció molt similar (PEE). Gràcies al GUE-NGL i al PEE, els sindicalistes vinculats a l’esquerra política i social comencem a fer-nos amb un espai que, fins ara, no havíem sabut com ocupar.

La Generalitat ignora els sindicats en el desenvolupament de la llei d’Igualtat

Secretaria de la Dona de CCOO de catalunya
Rosa Bofill i Maria Martínez/Secretaria de la Dona de la CONC

La llei d’Igualtat, encara que millorable en molts aspectos, representa un avenç considerable perquè explicita que les empreses tenen l’obligació de negociar amb la representació sindical les accions positives d’igualtat entre homes i dones. L’anàlisi de la negociació col·lectiva, amb un articulat deficient en igualtat, mostra el poc o nul entusiasme que ha exhibit la patronal cap a aquest tema i la necessitat que l’obligació de negociar es compleixi.

Recentment, la Generalitat de Catalunya ha ofert una subvenció que facilita a les empreses desenvolupar la llei i tenir un agent o una agent d’igualtat, responsable de dissenyar accions positives i plans d’igualtat. La subvenció no compta en cap moment amb els sindicats com a vigilants de la transparència d’aquesta subvenció, el seu seguiment o l’avaluació. Però més greu ens sembla que, en no esmentar els sindicats com a interlocutors necessaris, la proposta d’accions positives la faci una persona o una subcontracta pagada per l’empresa mitjançant una subvenció.

Des de Comissions Obreres farem complir el dret que ens assisteix i no donarem suport a plans que s’han fet sense la nostra avaluació i seguiment.

Suport unilateral a la patronal
Per què no s’ha dotat el sindicat, agent legítim per vetllar per la igualtat dintre de l’empresa, amb una ajuda similar? Poden els poders públics donar suport de forma unilateral només a una de les parts que negocia? La igualtat és una dimensió immensa que requereix formació i experiència en diversos àmbits, que exigeix una forta inversión de temps i esforç, que no pot aconseguir-se sense la necessària dotació económica.

Hem d’exigir que es reconegui el paper del sindicat com a interlocutor en la forma que es dissenyen les subvencions a favor de la igualtat per a les empreses: quina formació han de tenir els agents i les agents d’igualtat, quina relació han de mantenir amb els sindicats, quina informació han de cedir als representants sindicals, etc.

Demanem els ajuts necessaris per tenir delegades, o delegats, especialitzats en gènere i persones que assessorin el desenvolupament i el compliment dels plans d’igualtat dintre del sindicat.

Esperem que, en pròximes subvencions, la Generalitat de Catalunya no fomenti el poder d’una de les parts que negocia i que tampoc no ignori el mateix text de la llei.

Extret del número 185 de Lluita obrera, publicació de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC).

Rosa Bofill i Maria Martínez
Secretaria de la Dona de la CONC

Perquè la igualtat laboral sigui una realitat

Departament de Treball de la Generalitat de catalunya

Sara Berbel Sánchez/Directora general d’Igualtat d’Oportunitats en el Treball

La igualtat d’oportunitats en el mercat laboral és un pilar fonamental per a la consolidació del nostre Estat del Benestar. I no perquè el treball (remunerat) sigui un valor social superior als altres, sinó perquè és l’eina que, ara per ara, permet l’autonomia econòmica a les persones. En el cas de les dones, mai no podran exercir la seva llibertat en l’àmbit familiar i domèstic, ni en el sociocultural, si no tenen un sou suficient que els permeti triar l’orientació que volen donar a la seva vida. Però no només les dones: els joves que han fracassat a l’escola, els que provenen de la immigració, les persones amb discapacitat lleu o moderada, i fins i tot algunes amb dificultats més serioses, anhelen també un treball per contribuir a la construcció de la societat mostrant la seva utilitat, el valor de les seves aportacions. La igualtat d’oportunitats en el treball és, per tant, un poderós factor de cohesió social.

Però és que, a més, el treball és un dret, i no totes les persones l’exerceixen plenament, malgrat els esforços de les administracions i els èxits dels darrers anys en aquest sentit. Les dones encara tenen una taxa d’activitat inferior a la masculina i més precarietat en els contractes. Els índexs més grans de temporalitat es donen també entre les persones joves, impedint amb freqüència el disseny d’un projecte de vida sòlid. I entre les persones amb discapacitat, un alt percentatge que no treballa podria fer-ho i avançar així en la integració social.

Per tots aquests motius, el govern de la Generalitat de Catalunya ha volgut donar un impuls rotund a les polítiques d’igualtat d’oportunitats en el treball amb l’objectiu de vetllar, precisament, perquè totes aquelles persones que, pel seu sexe o qualsevol altra condició troben obstacles en el seu accés o permanència al treball, puguin superar-los.

És cert que una sèrie de projectes legislatius avancen en aquest sentit (la LISMI o les recentment aprovades llei per a la Igualtat Efectiva ente Homes i Dones i llei de la Dependència), però les lleis, encara que siguin molt rellevants, no poden ser suficients si no ens hi impliquem tots, administracions, agents socials, empresarials i sindicals, la mateixa societat civil, en el seu desenvolupament i implantació.

Per tot això, estem facilitant a empreses i ajuntaments la incorporació d’agents d’igualtat que elaborin i implantin plans d’igualtat en les seves organitzacions. Intentem visualitzar el paper decisiu que en la societat catalana estan tenint les dones emprenedores, així com les directives, i incrementem el suport per tal que les dones accedeixin a càrrecs de decisió. Estem incorporant dones a professions de les quals, tradicionalment, s’han vist relegades, i dignificant aquelles on treballen majoritàriament. Fem totes aquestes actuacions, i moltes més, per aconseguir que la igualtat laboral sigui, per fi, una realitat al nostre país.

La idea de transversalitat

Adelina Escandell i Grases/Responsable de lÀrea Dona EUiA

Liberté, fraternité, egalité. Aquests conceptes que senten les bases per a la societat moderna eren conceptes que no es preveien per al conjunt de la població, sinó només per a la part masculina. Fins i tot Olympe de Gouges (Declaració dels drets de la dona i la ciutadana), que es va atrevir a defensar els drets de les dones, va acabar a la guillotina.

En aquests quasi tres segles, les dones hem lluitat a tot el món per fer avançar el reconeixement dels nostres drets. Ara no podem entretenir-nos amb explicacions històriques, però cal recordar els avenços que es van donar a l’Estat espanyol en temps de la República i el gran retrocés durant la dictadura franquista. I això ens ha de fer reflexionar que el tipus d’Estat i de govern està del tot relacionat amb els avenços dels nostres drets.

Des de fa quatre anys, a Catalunya sembla que va prenent força la idea que per construir un país cal l’aportació de tothom, homes i dones (en aquest cas). I ha quedat clar que els avenços en igualtat no són un tema privat, sinó que formen part del món públic, i que calen lleis específiques que el possibilitin.

“El govern, compromès en les polítiques de dones, ha incorporat la transversalitat en les seves normatives i plans. Aquesta transversalitat neix del Pla d’Acció i Desenvolupament de les Polítiques de Dones a Catalunya (2005-2007), que té com a primer objectiu establir les polítiques de dones com un eix transversal en l’acció de govern, fent de la Generalitat una institució exemplar. [...] Aquesta és una fórmula metodològica que permet aconseguir els canvis estructurals necessaris per fer realitat la igualtat d’oportunitats entre dones i homes” (Institut Català de les Dones).

Aquesta idea de transversalitat, que des d’EUiA hem defensat sempre, cal que impregni tots els àmbits de la societat, i és responsabilitat dels homes i dones d’esquerres d’impulsar-la.

Trobem lleis aprovades a Catalunya en aquesta etapa, més específiques: La Llei de Dependència i la Llei de Serveis Socials. I s’està discutint l’Avantprojecte de Llei dels Drets de les Dones per a l’eradicació de la violència masclista. Una llei imprescindible que aborda tot tipus de violències que pateixen les dones pel sol fet de ser-ho. Una llei valenta i que nosaltres hem d’impulsar, explicar al conjunt de la societat i mobilitzar perquè es pugui desenvolupar en tots els seus apartats.

Com en tants altres aspectes, serà en l’àmbit de les polítiques econòmiques on es visualitzaran l’impuls i la defensa per a la igualtat. Així, celebrem que l’any 2007 el govern de la Generalitat de Catalunya inverteix 60.756.927,55 € en el V Pla d’Acció i Desenvolupament de les Polítiques de Dones a Catalunya (2005-2007), fet que suposa un increment del 32,59% respecte al pressupost per a l’any 2006, que era de 45.823.459,4 €.

Però hem de pensar que aquestes lleis necessiten uns recursos econòmics importants per poder-se desenvolupar. Alguns àmbits d’actuació depenen dels municipis, i és evident que aquests necessiten un augment de finançament per fer front a les seves competències i a la demanda de la societat.

Però en una societat que es guiï per criteris econòmics neoliberals, la situació de les dones no podrà ser d’igualtat. En una societat on els rics són cada vegada més rics, mentre que el nombre de pobres augmenta, les dones no podrem aconseguir la igualtat. Per què no afecta igual homes o dones els tancaments d’empreses? Com afecta les dones que el salari mínim interprofessional estigui a la cua de la Unió Europea dels 15 (només supera Portugal) i no arribi als 600 €, quan a França i altres països està per sobre dels 1.200 €?

Veiem, doncs, avenços molt importants en les lleis que afavoreixen la igualtat real de les dones, però tenim clar que no ens podem quedar aquí. Cal avançar i aprofundir en l’organització i participació d’homes i dones perquè la societat en el seu conjunt sigui més justa i igualitària.

Notes a la Llei d’Igualtat

Una visió des de l’àmbit jurídic sobre el nou text

Marisa Fernández Gálvez

La Llei d’Igualtat és una norma transitòria que regula l’equitat entre dones i homes a la vida pública, i modifica nombrosos textos legals, especialment en matèria laboral i de Seguretat Social. Certament, és una norma que, malgrat els seus límits, suposa un reconeixement del treball del moviment feminista, per la qual cosa no es fàcil posicionar-se’n d’una manera unívoca; ens sentim satisfetes per l’avenç, però ens decep un text poc ambiciós que corre el risc d’esdevenir una mera declaració d’intencions, i que en cap cas significa un canvi radical en la manera de contemplar les relaciones entre les dones i els homes.

La promulgació de lleis específiques que garanteixen els drets de les dones és un objectiu feminista, tot i que la subor-dinació històrica de les dones no es pot eradicar únicament amb lleis. Una bona prova és que, malgrat que no queden lleis obertament discriminatòries, les dones no tenim prou repre-sentació política, continuem guanyant menys i tenim més tem-poralitat a la feina. Les lleis no poden establir el que s’ha de fer.

Cal explicar que la igualtat no consisteix en un tracte igual per a tothom, sinó en un tractament desigual per als diferents. El problema de la noció d’igualtat és que implica sempre un judici de valor, qui és igual a qui, i és un concepte individualista, perquè el Dret no entén de grups, sinó de persones. La igualtat de tracte no té en compte les diferències d’estatus i remet a un model des del qual s’efectuen les compa-racions, i aquest model ha estat el masculí, de manera que s’ha creat una veritable desigualtat entre homes i dones perquè ha recolzat el concepte d’igualtat jurídica en la similitud o igualtat front a l’home, i no en la diferència mútua.

El significat de la igualtat ha evolucionat des de l’accepció originària de no fer distincions entre les persones fins a la més moderna, que la inscriu en la prohibició de la diferenciació arbitrària o injusta, en el concepte de subordinació i en la igualtat de resultats.

La Llei d’Igualtat s’inscriu en el principi d’igualtat de tracte, que defineix com una mesura de caràcter transversal que ha d’informar l’actuació de tots els poders públics, i més con-cretament les polítiques edu-catives, de salut, d’habitatge, de cultura, d’esport, de creació artística i de cooperació i desenvolupament. Però no és suficient demanar que s’apliqui el mateix estàndard que als homes: cal que s’apliquin polítiques de dones, polítiques diferenciades d’homes i dones.

Introdueix el principi de representació equilibrada que els poders públics hauran de tenir en compte en tots els nomenaments i designacions dels càrrecs públics (60- 40%), però la nova normativa no ha fet el salt qualitatiu que representaria la distribució en cremallera de les candidatures electorals i només estableix la proporció mínima del 40% de dones en cada tram de cinc llocs. La traducció en càrrecs a les eleccions municipals de Catalunya, de maig de 2007, ha suposat un augment de dones molt minso: del 10% al 12% d’alcaldesses i del 23% al 31% de regidores.

La qüestió de les quotes pot portar a un conflicte entre els principis d’igualtat i llibertat, i tenir efectes pràctics oposats als nostres interessos, de manera que no es poden presentar candi-datures de dones com Plazan-dreok o d’altres, atès que el principi de representació equilibrada obliga en ambdós sentits. Els grans reptes socials són l’harmonització de la vida privada i la pública, la corresponsabilització de pares i mares en l’educació dels infants i una nova distribució del temps.

Euskadi: cal seguir apostant pel diàleg

Amb el final de la treva i el reinici de les accions terroristes per part d’ETA s’ha obert una dinàmica que recorda els últims temps de l’era Aznar i que dificulta la normalització política d’Euskadi.

Toni Salado

Amb el final de l’alto el foc ha tornat el setge judicial injustificat sobre l’esquerra abertzale, dinamitant les poques portes obertes que podien quedar per al diàleg. També assistim a una nova ofensiva del nacionalisme espanyol sobre la unitat d’Es-panya lligada a una relectura centralista de la Constitució i del model d’Estat. Aquesta ofensiva l’encapçala el PP, però altres forces i sectors s’hi han sumat, com ara Ciutadans-Partido de la Ciudadanía o el nou partit UPD, de Rosa Díez i Fernando Savater.


El final de la treva ha estat la millor arma dels sectors reac-cionaris per recuperar discurs i hegemonia social. I, sobretot, ha tornat aquell PSOE subordinat al discurs maniqueista del Partit Popular, que resulta efectiu electoralment en algunes zones d’Espanya. El govern de Zapatero només és capaç de donar resposta al PP amb èxits policials, però es mostra incapaç de presentar una alternativa política per superar el conflicte, perquè en la visió estreta d’alguns dirigents del PSOE, pesen més els resultats electorals del proper mes de març que retrobar el camí del diàleg i de la pau.

En aquest context, el lehendakari Ibarretxe ha anunciat una consulta al poble basc. El líder nacionalista ha posat sobre la taula una proposta que afirma que ETA no pot seguir condicionant l’agenda política basca i que, per tant, al marge del que faci ETA, el govern basc seguirà el seu full de ruta per a la normalització política d’Euskadi, amb el vendaval que suposa a Espanya aquesta afirmació. En definitiva, Ibarretxe ha fet un pas endavant per superar l’estancament i la desil·lusió que ha provocat el final de la treva en el si de la societat basca.

Cap paper per a ETA
Aquesta proposta d’Ibarretxe és una novetat, no pas pel contingut, sinó pel que té de trencament amb els paradigmes anteriors, ja que no es dóna el requisit de l’absència de violència, que es reclamava com a indispensable per plantejar qualsevol negociació política sobre el futur d’Euskadi.

En aquesta proposta hi ha un missatge inequívoc per a ETA: l’organització no hi té cap paper, amb o sense violència, perquè el poble basc parla exclusivament a través dels seus representants polítics en una taula. I també un altre missatge per al govern central: el poble basc no pot continuar sent presoner d’una minoria violenta i té dret a decidir el seu futur. ETA no pot esdevenir la coartada de l’espanyolisme centralista per no abordar la normalització política d’Euskadi.

Més enllà dels sectors nacionalistes, en l’àmbit estatal només Izquierda Unida ha reconegut com a respectable la proposta del lehendakari, encara que es pugui discrepar en els continguts de la consulta i en la seva finalitat última. Però, com a punt de partida, s’ha de reco-nèixer com a vàlid i serà en el debat polític on cadascú propo-sarà el seu model de relacions entre Euskadi i Espanya.

L’esquerra que representen EB-B, EUiA i IU defensarà un model federal de lliure adhesió, on es pugui fer efectiu un encaix de la realitat nacional d’Euskadi en una Espanya plurinacional i diversa. Segurament, la iniciativa del lehendakari serà avortada políticament i judicialment, i la consulta popular es farà a través d’unes eleccions anticipades per al 26 d’octubre, com ja han pronosticat alguns dirigents bascos.

En tot cas, la porta al diàleg no es pot tancar mai, encara que les condicions siguin adverses. En realitat, el diàleg és l’únic camí efectiu per superar l’espiral de confrontació retroalimentada des del PP i des d’ETA, i aconseguir la pau i la normalització política d’Euskadi.


Un gerro d’aigua freda
La sensació que aquesta treva era l’ocasió definitiva per a la pau era molt forta en molts sectors. Primer, per l’afebliment del món de Batasuna, debilitat socialment i desacreditat políticament, ja que la percepció social de les accions terroristes és profundament negativa (especialment després dels atemptats de Nova York, Madrid i Londres) tant a Euskadi com a l’Estat espanyol, i a la resta del món.

D’altra banda, la percepció que el govern de Zapatero comptava amb una sensibilitat especial per dialogar, a pesar de les reticències d’alguns sectors del PSOE. I, per últim, l’exemple del final pacífic de la violència a Irlanda del Nord també marcava una referència. Semblava que es passava pàgina d’un període històric i que s’obria una nova etapa de resolució pacífica de conflictes, que coincidia amb una revisió del model d’Estat i d’alguns dels axiomes de la Transició.