Les dades parlen- L'emancipació Precària

ROGER MARTÍ I SOLER

Fa just unes setmanes el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) ha publicat un informe sobre l’emancipació dels joves a l’Estat espanyol. Una de les dades més comentades ha estat que en l’última dècada la taxa d’emancipació ha augmentat més de 10 punts. Això significa que, tal com mostra el gràfic, avui hi ha aproximadament un 12% més de joves entre 16 i 29 anys que viuen fora de casa de forma autònoma, que el 1996.

El títol del llibre que ha publicat el CIS -La emancipación precaria- ja ens comença a advertir que el que es deriva de l’informe no és l’optimisme que podria augurar la dada de la taxa d’emancipació. Vegem algunes de les raons que justifiquen aquesta falta d’optimisme.

En primer lloc, l’informe constata que una de les principals raons de la millora en la taxa d’emancipació ha estat l’adopció d’estratègies per part de les famílies per facilitar l’emancipació dels seus fills. Això vol dir que més que una millora en les condicions del mercat o en les polítiques públiques dirigides als joves, el que hi ha hagut és un aprofundiment i sofisticació de l’esforç que fan les famílies perquè els seus fills aconsegueixin un habitatge propi. Unes estratègies que van des del suport econòmic més explícit fins a suports menys tangibles de tipus funcional (cuidar dels néts, rentar la roba el cap de setmana o l’estès tupper del dinar de diumenge). El fet que la càrrega del procés d’emancipació recaigui sobre les famílies és, en sí, un contrasentit ja que l’emancipació significa precisament l’adquisició d’autonomia respecte de la família d’origen.

Un aspecte derivat d’aquest paper familiar és la importància de les situacions de semi-dependència. Si considerem que l’emancipació no és només una qüestió residencial, sinó també econòmica (que el jove no depengui econòmicament de la seva família d’origen), l’emancipació no és completa fins que el jove no és autònom tant pel que fa al seu habitatge, com pel que fa als seus ingressos. El segon gràfic ens mostra com evolucionen els diferents tipus de dependències al llarg dels anys de joventut. Veiem, per exemple, que als 29 anys, menys de la meitat de la població espanyola està completament emancipada de la seva família d’origen. Les situacions de semi-dependència (dependent econòmic però no residencial o viceversa) representen més del 50% dels joves. Així, alguns dels joves que sovint –socialment i en les estadístiques- considerem emancipats, en realitat continuen necessitant de l’ajuda familiar.

El mercat de l’habitatge, com és lògic, també juga un paper importantíssim en constrènyer o facilitar l’emancipació. A l’Estat espanyol en els últims anys els preus de compra d’habitatges s’han disparat i el lloguer segueix jugant un paper ben secundari. Davant d’aquestes condicions difícils del mercat hauríem de veure una disminució de les taxes d’emancipació. I no és així. El que ha passat és que en paral·lel a l’augment dels preus, els bancs i caixes han esmolat la creativitat en l’oferta de productes financers especialment dirigits a joves que han fet possible comprar habitatges a preus desorbitats.

Aquest sistema, però, ara sembla que tremola. Des de mitjans dels anys 90 hem viscut un cicle econòmic expansiu que ha facilitat aquestes enginyeries financeres i una certa millora en el mercat laboral juvenil. Però, què passarà ara que canviem de cicle econòmic? A l’informe del CIS s’adverteix que justament els dos factors que han afavorit l’augment de la taxa d’emancipació són les estratègies familiars i la bonança econòmica. En un moment de crisi, d’una banda els problemes de precarietat i exclusió en el mercat laboral sempre ataquen amb més força els col·lectius amb menys garanties, en aquest cas els joves. D’altra banda, pel que fa a les facilitats de compra d’habitatge, en el millor dels casos els bancs congelen la seva “generositat” hipotecària, i en el pitjor dels escenaris, les hipoteques signades en aquests anys d’eufòria poden saturar econòmicament moltes famílies joves.

En aquest context no només es posen les coses difícils per a aquells joves que comencen el seu camí cap a l’emancipació, sinó que es poden donar situacions de reversibilitat de les trajectòries. És a dir, que joves que havien marxat de casa estrenyent-se el cinturó, ara no tinguin més remei que tornar a la llar familiar.


Font: Jiménez Roger, Beatriz; Martín Hernández, Álvaro; Navarrete Ruiz, Jimena; Pinta Sierra, Patricia; Soler i Martí, Roger; Tapia Raya, Ángela Mª (2008) La emancipación precaria. Transiciones juveniles a la vida adulta en España a comienzos del siglo XX. CIS, Madrid

ÒSCAR MARTÍNEZ (article i foto)

Una vegada més, el govern de Zapatero ha desaprofitat un argument excel·lent com és la crisi econòmica per donar un gir a l'esquerra a la seva política econòmica socio-liberal. Aquests pressupostos segueixen en la línia precedent de restricció de la despesa pública amb la finalitat d'assegurar la famosa "estabilitat pressupostària". No modifiquen dos fets essencials: Espanya segueix sent un dels països amb menor percentatge de despesa pública en relació al seu PIB (un 38.6 %, mentre que la mitjana europea és de 46.8 %); i dintre de la despesa pública, la despesa social -un 20.38 % del PIB- segueix estant lluny del 27.2 % europeu, encara que Solbes digui que ha crescut un 9.5 % en relació a l'any anterior. Justament, en el moment en què més necessitarem polítiques socials que ens protegeixin de la crisi, el ministre d'economia segueix amb la dèria de contenir la despesa pública. Aquests ajustaments estructurals no ens han salvat dels efectes socials de la crisi econòmica, més aviat al contrari: tenim l'índex d'atur més alt de la UE (10.7 %, enfront del 6.8 % de la mitjana europea).

Més papistes que el papa

Tenim un dels pocs governs teòricament socialdemòcrates que queden en peus en la Unió Europea, però tot i així, mantenim una rigidesa pressupostària digna de Margaret Thatcher. Un clar exemple és el deute públic, que per a una UE orientada a la dreta és del 66.6 %, mentre que a Espanya és del 36.8 %. Quant a la inversió pública per estimular una economia amenaçada per la recessió, el pressupostat és clarament insuficient (la despesa en infraestructures només augmenta un 4.5 %). L'estat renuncia així al seu paper de motor de l'economia, la qual cosa no es comprèn, si tenim en compte l'aturada que està experimentant la construcció, un dels sectors econòmics clau. Un altre exemple que el timó de l'economia ha estat deixat en mans d'un liberal convençut és l'abolició de l'impost sobre el patrimoni, per la qual l'estat deixarà d'ingressar 1.200 milions d'euros, justament els que es necessiten per finançar la Llei de Dependència.

Per als bancs sí hi ha diners

El govern acaba d'anunciar que comprarà actius a la banca espanyola per valor de 30.000 milions d'euros, ampliables a 50.000 milions. Per finançar aquest dispendi, l'estat recorrerà a l'endeutament, cosa que no fa, com hem vist, per finançar l'estat social. Per què?

Quin model d'estat hi ha darrere d'aquests pressupostos?

Doncs el que està clar és que no és un estat social, com proclama la Constitució, sinó un estat liberal, almenys en l'econòmic. En un moment en què aquesta crisi està encara lluny de solucionar-se, el govern no està fent tot el que podria per plantar cara al que s'aproxima, que no és poc.

Pa i roses del segle XXI

ÀNGELS MARTÍNEZ
CASTELLS

Quan per la llarga trajectòria de lluites del moviment obrer europeu ens pensàvem que ja teníem gairebé totes les respostes, ens han canviat les preguntes i cal aprendre a desxifrar les noves incògnites i, fins i tot, a saber-nos mirar i reconèixer com a classe malgrat els canvis que han anat desfigurant la imatge clàssica fins a fer-la (en mirada miop) impossible d’identificar... només una cosa no ha canviat: la necessitat de vendre la força de treball per sobreviure. La fórmula de transformació revolucionària que l’ortodòxia dels anys 70 identificava com la suma dels països socialistes, el moviment de països no alineats i la classe obrera ha quedat obsoleta... A partir dels anys 90, el daltabaix i confusió dels països del socialisme “real”, la nova identificació que cal fer del que ara són països no alineats (i els seus propis problemes) i la metamorfosi a què s’està sotmetent a la classe obrera fan necessària una nova equació, en la qual cal reconèixer el paper de moviments socials alliberadors.

Quan començàvem a tenir algunes respostes a la globalització i anàvem perfilant els trets del capitalisme del nostre temps, arriba una crisi econòmica de forta matriu immobiliària i financera en un sistema cada vegada menys regulat que es desplaça i creix en l’especulació, en els marges de la llei o en la opacitat de les economies submergides (encara que les aigües siguin transparents) ... Un exemple: segons un informe del Fons de Desenvolupament de Nacions Unides per a la Dona (UNIFEM) del 2006, una de les activitats més rendibles del món és el tràfic de persones amb totes les seves derivacions: immigració per a mà d’obra barata (ja sigui amb papers o sense) i tràfic de dones... Noves formes d’esclavisme que ajuden a acumular els beneficis del capital del segle XXI, quan el nivell tecnològic i el desenvolupament del planeta haurien d’haver eliminat tantes malalties curables, la fam, la misèria, l’analfabetisme...

Un petit nombre d’institucions financeres i corporacions multinacionals que actuen a tot el món manipulen el mercat i determinen el nivell de vida i la supervivència de milions de persones a tot el planeta, -en especial en els sectors dels hidrocarburs, del complex militar-industrial, de la indústria agro-alimentària, de les químiques i farmacèutiques i de les empreses privatitzadores de l’aigua- , amb el vistiplau dels principals organismes supranacionals com les Nacions Unides, el FMI, el Banc Mundial i l’Organització Mundial de Comerç, que han estat, a més, agents actius al seu servei en l’actual situació de crisi del planeta. Les directrius neoliberals, que donen cobertura política a la conjuntura econòmica de crisi, es confonen perillosament amb la xenofòbia, el racisme, el feixisme... i signifiquen retrocessos gairebé centenaris en els drets socials, les conquestes obreres i del feminisme, l’estat del benestar i el procés civilitzador. En un model insostenible que externalitza costos empresarials però sobretot ambientals fins arribar a posar en precari la subsistència i regeneració del medi, des de les esquerres es denuncia el neoliberalisme com l’anti-progrés que fa realitat com mai la disjuntiva de socialisme o barbàrie.

Pel que fa al component “classe obrera” sembla quedar enrere aquella primera línia formada els anys 60 i 70, de manera força homogènia, per treballadors (que no treballadores) en la seva majoria del metall, amb un nivell de sindicació superior a la mitjana, contracte fix i un sou lleugerament per sobre del nivell de subsistència (encara que sobre el nivell de subsistència hi hauria molt a dir perquè a vegades es confon també amb el progrés del propi sistema: recordi’s perquè Henry Ford va apujar a començaments del segle XX el sou dels seus treballadors...) La classe obrera industrial de fa poques dècades, avantguarda del moviment obrer, s’esquerda i transforma amb les externalitzacions de serveis, les deslocalitzacions, els canvis del model productiu, les noves tecnologies, la segmentació dels mercats de treball, el paper de la formació i els coneixements en la força productiva del que s’anomena amb volgut equívoc “capital humà” i que introdueix més segmentació i condiciona les possibilitats d’ascens a costosos requisits que han d’assumir les persones joves amb esforç i diners propis, o crèdits que els hi asseguren deutes abans que treball.

Les directrius que vénen d’Europa (65 hores, però no sols) juguen sense respecte amb els temps i deures de la seva vida convertint l’agenda diària en cursa d’obstacles, i l’atenció i cura de les persones que s’estimen, en obligació i deure. La conciliació dels temps es fa més difícil, el pes creixent de la hipoteca i l’encariment de la cistella de la compra té també biaix de gènere i obliga a nous equilibris quotidians. Finalment, les ajudes que des de les diferents administracions es donen o es volen donar no arriben a materialitzar-se en solució alliberadora.

Tot i així, les dones hem d’assumir el lloc que ens pertoca ara a l’avantguarda de les lluites contra la crisi i per un altre món possible. El fil roig passa ara, més que mai, per les dones treballadores que han d’enfortir i enfortir-se en els sindicats de classe; pels col•lectius altament feminitzats de treballs i contractes en precari; per les dones immigrades que tenen també dret a pa i roses, però que per ara sols tenen molts deures i els drets escatimats; per a les que cobreixen les vergonyes del sistema treballant per sous indignes en els serveis privatitzats o d’assistència i cura; per totes les dones treballadores que es mouen en el difícil equilibri entre la marginalitat i la consciència de classe; per les dones lluitadores d’ara i de sempre que teixeixen xarxes entre drets civils, socials, econòmics i laborals. Ara tenen més que mai, i com a col•lectiu, un lloc a l’avantguarda.
(per a la meva amiga Pilar Fuster)

PEL QUE FA A LES DONES QUE HAVIEN ADQUIRIT VISIBILITAT COM A COL•LECTIU EN CREIXEMENT EN EL MÓN LABORAL EN LES DARRERES DÈCADES, HAN DE FER FRONT A TRES OFENSIVES IMPORTANTS DE LA CRISI:

1) La pèrdua de conquestes i seguretat en el món del treball

2) L’ofensiva ideològica que les vol de retorn a casa i les entabana perquè, més enllà i al marge del seu legítim dret i voluntat de ser mares, acompleixin un deure no escrit de donar a llum fills “nostrats” (també per compensar/contenir la immigració)

3) La desregulació en tota la seva amplada, des dels temps de treball i el desmembrament dels serveis “amics de les dones”, en especial de salut i ensenyament

Tristes Obvietats

Àngels Martínez Castells

Aquests dies es repeteixen en el món polític tot un reguitzell d’obvietats que inicia el president Montilla amb el recurs a la dita popular de “quien bien te quiere...” que més d’un periodista de renom i persones dedicades des de fa molts anys a la política consideren “inaugurals” d’una nova era de relacions entre PSC i PSOE. Si les paraules de Montilla –que per a mi haurien de ser sobreres— eren de fet tan “trencadores” seria més interessant explicar (i si cal, justificar) que un President de Govern de l’Estat pesi més per als polítics catalans que els interessos de la immensa majoria de les persones que viuen i treballen a Catalunya --i que al meu parer són nació, i tenen dret a decidir el seu destí. El malentès no pot haver-se iniciat quan Rodríguez Zapatero --quan encara el President de Govern era José M. Aznar-- fou objecte d’un acte de companyonia, amistat i cortesia en ser convidat a saludar des del balcó de la Generalitat el dia de la presa de possessió del president Maragall. El balcó de la Plaça St. Jaume no és la talaia del Tibidabo des d’on la llegenda diu que el diable sol oferir territori català, ni el president Maragall cap dimoni escuat, --encara que no seria estrany que comencés ja aleshores a pagar els plats trencats d’un Estatut que segueix produint tristes obvietats.


La darrera: que el conseller Castells –en la trista situació d’haver de cercar l’ajut del seu homòleg del País Valencià— hagi de retreure a Solbes no complir en els terminis de negociació del 9 d’agost, ni tenir present l’augment de la població i el sobrecost en serveis públics que representa... Que una persona de tanta solvència com el vicepresident hagi omès els nous valors en el nombre d’habitants sembla una deixadesa incomprensible si tenim en compte que el pes de la població és una variable fonamental i òbvia de còmput des de que es va crear el “Fondo de Compensación Interterritorial.”.

Nova obvietat: l’Estatut es va votar i aprovar pel poble i el Parlament de Catalunya i es va aprovar també a les Cortes. A més d’obvi, és molt trist i cansat haver de recordar que a tots i totes obliga. El problema, vist des del govern de l'Estat, és que per a Catalunya és un dret i pel que sembla, per a Solbes i companyia, tant sols un deure, i massa penós de complir. Però atenció perquè el que s’està fent des de la vicepresidència del Govern és més greu que el que potser farà el Tribunal Constitucional... La darrera de les obvietats que cal reconèixer és que deixar Catalunya sense el finançament que fa possibles les polítiques pactades a l’Estatut és convertir, de fet i de manera especial en temps de crisi, l'Estatut de Catalunya en paper mullat.

L3S DAD3S PARL3N: De les balances fiscals a la balança nacional

ROGER SOLER I MARTÍ


Després d’anys de reivindicar transparència en les balances fiscals, el passat 15 de juliol l’Estat les va fer públiques. El seu contingut no ha estat una sorpresa, les comunitats autònomes dels Països Catalans de parla catalana, amb Catalunya al capdavant, són les clares aportadores netes al sistema públic estatal. Les diferents formes de càlcul, no fan variar massa els resultats: el saldo de Catalunya oscil·la, segons la forma de càlcul, entre un -6,38 i un -8,70. És a dir que entre un 6 i un 9% del PIB de Catalunya, de tot el que produïm, marxa a l’Estat i no torna.

En el grup d’aportadors també hi apareix la Comunitat de Madrid, que necessita però una menció especial. I és que el seu resultat varia substancialment segons el mètode de càlcul de les balances fiscals. Si es calculen segons els mètode del flux de benefici, s’entén que les despeses de l’Estat en activitats que es consideren d’interès per tot l’Estat però que estan situades en una comunitat en concret (posem pel cas, el Museu del Prado a Madrid) no són atribuïbles a la comunitat sinó al global. Però, és clar, seguint l’exemple del Prado, qui pot gaudir dels beneficis directes, visitant el museu, o indirectes, com el turisme que atreu, és només una sola comunitat i els seus habitants. La metodologia del flux monetari atribueix aquest tipus de despeses a la comunitat que les gaudeix. Madrid és sens dubte la gran beneficiada per aquest tipus de inversions, el que fa que el seu lloc en el rànquing d’aportadors canviï clarament segons el mètode de càlcul que s’utilitza. En el gràfic es mostren els resultats de les balances de flux monetari calculades pel Ministeri d’Economia.



Vistes les dades, el debat comença quan ens preguntem si aquesta és o no una situació justa. I en aquest moment apareixen conceptes ben connotats com solidaritat, espoli fiscal o equilibri territorial que han acompanyat durant anys les discussions sobre les balances fiscals. Evitant aquests conceptes connotats, intentaré donar algunes idees per contribuir a valorar la “justícia” d’aquestes balances fiscals i el que l’ha envoltat. En primer lloc, crec que el fet que durant 25 anys l’Estat s’hagi negat a publicar-les és molt il·lustratiu del fet que temien trobar-se amb unes balances excessivament descompensades. Però és que ocultar les balances fiscals quan aquestes han estat reclamades insistentment és una posició profundament antidemocràtica de falta de transparència. En segon lloc i anant als números que surten del càlcul de les balances, la situació és del tot excepcional. Després d’aquest drenatge fiscal, Catalunya retrocedeix cinc llocs en el rànquing de renta per càpita, la qual cosa afecta, és clar, a la riquesa dels seus ciutadans, als serveis públics i, en darrer terme, al benestar de les persones. Una tercera idea, ara a nivell comparat: A Alemanya, que és un país que després de la unificació té territoris amb fortes diferències i desigualtats, una descompensació de més del 4% entre el que un land aporta i el que rep de l’Estat es considera directament anticonstitucional.

Finalment voldria alertar d’una d’aquelles barbaritats que de tant que s’estan repetint acaba semblant una reflexió sensata. Des de l’instrumental institucional, polític i mediàtic de l’Estat espanyol s’està insistint que les balances fiscals no han de ser un element central a l’hora de pensar el nou model de finançament, al·legant que és un exercici més aviat acadèmic. Les balances fiscals són justament el millor indicador de com el sistema de finançament i la despesa pública penalitza uns territoris fent-los menys competitius i restant capacitat al sector públic. Han de ser per tant, el punt de partida de la negociació del nou model de finançament.

Tot plegat posa de manifest d’una forma ben prosaica, amb els calers, que Catalunya el que té és un problema de sobirania. I ho posa de manifest tant la desmesura de l’aportació de Catalunya i els altres territoris dels Països Catalans a l’Estat com el tractament que després es fa d’això. Un problema de sobirania que, com ens van recordant en cada conflicte amb l’Estat, no resol ni l’Estatut ni les simpaties amb en Zapatero. Jo proposo que fem un exercici de maduresa nacional i comencem a posar cadascun d’aquests episodis a la balança de la independència.

EL SOCIALISME PER A RICS DE L'ADMINISTRACIÓ BUSH

Xavier Zambrano 
 

"Privatitzar els beneficis, socialitzar les pèrdues", aquesta és la consigna que sembla regir la política econòmica del govern nord-americà. En una completa inversió del neoliberalisme del laissez faire, la nova doctrina neocon és tapar els forats ocasionats pels deliris financers dels banc d'inversió amb carretades de diner públic.

Bancs hipotecaris com Fannie Mae i Freddie Mac són, sota qualsevol variant d’escrutini comptable, tècnicament insolvents. Així ho afirma, entre d’altres, William Poole, expresident de la Reserva Federal de Saint Louis. Aquesta situació equival a un completa disfunció del sistema financer, ja que aquestes entitats garanteixen el 40% de tots les hipoteques dels EUA. Com poden doncs obrir les oficines cada matí amb aquest gegantí forat comptable a la rebotiga? L’explicació cal cercar-la en l’anomenada "discount window" o finestreta amb descompte, el mecanisme que permet a la Reserva Federal prestar diners a curt termini a entitats financeres per fer front a problemes de liquidesa. Aquesta finestreta, reservada fins ara a bancs tradicionals i situacions d’emergència s'ha obert ara, amb llarguesa inusitada, a bancs d’inversió i bancs hipotecaris. La Reserva Federal presta diners a aquests bancs amb un interès que ronda el 2%, xifra que, atesa l’actual inflació, equival a regalar-los diner gratis.  
Ben Bernanke ja havia advertit en una conferència de novembre de 2002 que no tindria miraments a l’hora d’imprimir diners. Va afirmar que, si és necessari per estimular l’economia, el govern ha de "llançar diners des d’helicòpters". El problema és que els helicòpters de Bernanke darrerament només sobrevolen certs barris, concretament certs carrers com ara Wall Street. En una altra conferència d’octubre de 2004, "Helicòpter Ben" com se’l coneix des de la famosa boutade, va afirmar que "l’especulació és bona per la societat. En el cas del petroli l’activitat especuladora garanteix que una part del petroli produït es retira de circulació i es guarda per possibles interrupcions o escassetats del subministrament". Certament, Gordon Gekko, el personatge emblema dels yuppies dels vuitanta a la pel·lícula Wall Street estaria orgullós d’aquesta versió moderna dels seu "greed is good" ("la cobdícia és bona"). 

La conseqüència de tanta impressió de diners és una inflació galopant que també estem patint a Europa. Sota aquest angle, podríem definir la inflació com un impost sobre la classe mitja i baixa que permet un flux continu de diner gratis cap els bancs d’inversió. El preu de no deixar fer fallida al grapat de bancs que han assumit riscos immoderats és deixar l’economia domèstica en un defalliment absolut.

La “flexicurity” que ve d'Europa

Àngels Martínez i Castells

Els vents que impulsen l’americanització de l’economia ja fa temps que volen fer sortir del mapa les polítiques genuïnament europees de plena ocupació, imposant en el seu lloc la flexibilitat laboral que els empresaris demanen i els Estats Units practiquen. Però la Comissió Europea no ho reconeixerà mai. Per això s’han tret del barret el model laboral de Dinamarca i el van ensenyant com la gran fita a assolir. Una fita impossible per la diversitat d’històries, nivells de renda, institucions i grau de sindicalització de cada país, entre altres raons. I la Comissió ho sap. Per tant, què s’amaga sota el frau de voler difondre la “flexicurity” danesa a tota la Unió Europea?

Les dues cares de la Unió Europea

La Comissió Europea volia semblar preocupada pel creixement en els darrers anys dels contractes de treball “atípics”, amb poca protecció i molta precarietat, i la segmentació cada vegada més forta del mercat laboral. Aquesta va ser l’excusa per redactar les línees bàsiques de les reformes estructurals dels mercats de treball que podem trobar en el “Llibre Verd sobre modernització de la legislació laboral” (COM 2006/0708) de novembre del 2006 i en la publicació posterior sobre Flexicurity (COM 2007/0359).

Si la preocupació fos real era fàcil orientar en positiu i ajudar a consolidar les condicions laborals més favorables. Però tal com denuncien els Economistes Europeus per una Política Econòmica Alternativa en el seu Informe “ Plena ocupació amb treball digne, Serveis Públics potents i Cooperació Internacional” (EuroMemorandum 2007) la Comissió es va inventar l’argument de que són els contractes fixos a temps complert l’obstacle principal perquè desaparegui la segmentació del mercat de treball. Les solucions proposades es resumeixen a reduir el nivell de protecció laboral a uns “drets mínims” tant per l’ocupació convencional com per l’atípica acudint al nou model danès. I així proposen que la “flexicurity” es converteixi en l’eix fonamental de la “Estratègia Europea d’Ocupació i de les Orientacions integrades per a l’ocupació i el creixement” per al període 2008-2010. Amb la creació d’ un indicador per a tota la UE sobre la “rigidesa de la legislació de protecció de l’ocupació”, la Comissió estimula als països massa proteccionistes a fer les reformes adients, tenint en compte a més les taxes d’activitat i d’atur de cada país.

En paraules de la Comissió: “calen noves formes de flexibilitat i seguretat tant per a les persones com per a les empreses i els Estats Membres de la Unió”. Però atenció, perquè les noves formes ja no vinculen la seguretat amb la protecció front els riscs laborals, sinó amb la capacitat d’adaptar-se als canvis econòmics i empresarials. Es evident que els ‘vells’ tipus de seguretat es reduiran fins on arribi la oposició i la força dels sindicats i la classe obrera de cada país, però es clar en quina direcció es volen els canvis: reduir les prestacions laborals que es consideren massa generoses i la protecció a l’ocupació. La Comissió considera que la “nova” seguretat s’ha de basar en la formació, la qual ha de conduir a una adaptabilitat i ocupabilitat més grans... És una nova versió del conte de la lletera: si en el mercat de treball hi ha més persones sense feina --però formades-- que s’adapten per tant a més perfils laborals i són més “ocupables”, es crearà més ocupació... I aquesta és la recepta bàsica de la “nova” seguretat!

Però totes aquestes propostes són de fet un joc de paraules interessat. Si llegim amb atenció les orientacions de l’Estratègia de Lisboa revisada que la Comissió manté, trobarem conceptes com el “d’activar les polítiques del mercat de treball”, que vol dir de fet (en paraules de la Comissió) “que compensi el fet de treballar i no cobrar subsidis”. Això es pot aconseguir de dues maneres: o fent polítiques que ajudin a la creació de llocs de treball en condicions dignes, o rebaixant tant el subsidi d’atur que sigui quina sigui la feina i la remuneració que s’ofereixi, no hi hagi altre remei que acceptar-les. Un altre concepte nou és el “d’establir l’equilibri entre drets i obligacions, fomentant l’ocupabilitat i adaptabilitat de les persones amb feina i a l’atur”. Amb això volen dir que aquest equilibri no existeix prèviament perquè la balança està inclinada a favor dels drets dels treballadors, i no de les seves obligacions. (Llàstima que els treballadors i treballadores no s’havien adonat de la seva situació de privilegi...!)

Antoni Puig Solé, de CC.OO., ha escrit que el que sembla natural i inevitable per a les autoritats europees no ho és des del punt de vista dels sindicalistes que defensen interessos de classe, i també denuncia la utilització perversa del sistema de protecció social. “Històricament –ens diu-- el risc laboral ha estat entès com un esdeveniment indesitjable que hauríem d’evitar. Ara, es pretén fer-nos conviure de manera permanent amb el risc a perdre l’ocupació.” Puig Solé considera que ens hi volen fer acostumar i pensa que en el cas de l’Estat espanyol, on el subsidi d’atur és molt baix, “se’ns oferirà una prestació de desocupació que de forma temporal ens compensarà econòmicament.”

Però a la se li veu encara més el llautó quan afirma que amb les seves noves fórmules flexibilitzadores “es contribuirà a unes polítiques pressupostàries sòlides i sostenibles”! És a dir, que les polítiques laborals es posen també al servei del més sagrat dels manaments neoliberals, el dèficit zero (i no, com creiem els que pensem “a l’antiga”, al servei de crear ocupació decent, estable i amb una remuneració que permeti una vida digne.

De la flexicurity a la flexiexplotació

Segons l’Euromemorandum 2007, les línees mestres d’aquestes orientacions responen a les demandes de més flexibilitat dels empresaris, mentre les persones amb feina o a l’atur han de patir la disminució de la protecció del seu lloc de treball i del seu salari a canvi d’una ridícula pastanaga de promeses inconcretes sobre oportunitats de formació continua i de ser objecte de polítiques “activadores” que incrementen la precarietat, redueixen drets i augmenten les obligacions de les persones ocupades o a l’atur... Tot sigui per “restablir l’equilibri entre drets i obligacions” des de l’esbiaixat punt de vista de la Comissió! De fet, si es compara amb el vell estil de protecció dels llocs de treball i els salaris, la “nova” seguretat no sembla massa segura. A més, incorpora elements classistes, ja que pot ser veritat que les persones més qualificades (les que s’hagin pogut permetre invertir més temps i diners en la seva formació, i comprar més títols i màsters) tinguin més possibilitats de trobar abans una feina, però també és cert que cap dels esforços fets en la seva formació n’és garantia absoluta. I de manera especial quan en aquest nou ordre superflexible no es considera la formació continua, l’ensenyament i el reciclatge com un dret de les persones ocupades o a l’atur, ni en cap moment considera la Comissió que els empresaris hagin de finançar aquestes mesures!

Fins i tot el Parlament Europeu en la seva resolució sobre el Llibre Verd afirma que l’anàlisi de la Comissió sobre la segmentació laboral no té res a veure amb la realitat, i recorda que segons estudis de l’OCDE i d’altres institucions no està demostrat que sigui més fàcil crear més ocupació si es redueix la protecció front l’acomiadament i es debiliten els contractes fixes. El Parlament donava exemples en sentit contrari, com el dels països escandinaus, en els que és compatible un nivell alt de protecció en les condicions de treball i en cas d’acomiadament amb un creixement molt elevat de la taxa d’ocupació.

L’estratègia dels empresaris i la Comissió es de fet força més ambiciosa i contempla aspectes addicionals com els còmputs de treball per hores (working time accounts) i el treball flexible que permet que les empreses funcionin amb una plantilla regular més reduïda i facin front a les fluctuacions del mercat adaptant la jornada laboral setmana a setmana. La “flexibilitat interna” es combina amb la “flexibilitat externa” dels contractes a termini, temporals o per obra. Segons l’Euromemorandum 2007, el fet d’anualitzar les hores de treball més el concepte d’empresa viva ('breathing enterprise') ajuda a fer créixer el treball precari i evita que es converteixi en treball fix i regular. Per tant, les propostes de la Comissió a favor de la flexicurity s’haurien d’anomenar de manera més honesta “programa d’increment de la flexiexplotació” dels treballadores i treballadores de la UE.

També Gloria Malaspina, en el seu moment Consellera de Treball i Qualitat de vida de la Província de Roma, va acusar de mala fe a la Comissió a Barcelona amb motiu de les Jornades sobre Precarietat i Salut. En la seva intervenció ens deia: “el Llibre Verd està escrit de manera que dirigeix el debat cap a unes conclusions predeterminades. Presenta l‘actual desreglamentació del mercat de treball europeu com una necessitat implícita i per tant només permet discutir com adaptar la legislació per a fer més fàcil una ulterior flexibilització de l’ocupació. A les mesures socials se’ls dona una atenció molt inferior.” Gloria Malaspina ens recomanava identificar responsabilitats i exigir que s’apliqués el contingut de la Declaració Universal dels Drets Humans, i en especial l’article 23 que diu: “Totes les persones que treballen tenen dret a una remuneració equitativa i favorable que asseguri per a elles i la seva família una existència digna integrant si és necessari, la remuneració amb altres mitjans de protecció social.”

La intervenció de Glòria Malaspina no portava el títol de “Lost in Translation” (Perdut en la traducció) per casualitat. Denunciava, també, com s’està jugant amb el llenguatge per confondre i justificar la pèrdua de conquestes laborals. Ens explicava: “ En cap altra circumstància el canvi lingüístic interessat és tant evident com en les maneres contradictòries amb les que es defineix el treball i l’ocupació en precari. Per exemple, els treballs precaris i de risc s’han rebatejat “treball flexible” i els conceptes “enterprise worker” (treballador emprenedor) o auto-ocupació s’utilitzen ara per a descriure la persona que suporta càrregues excessives de treball i sense disposar de cap poder negociador en el nou món de les relacions industrials. Les expectatives de generacions de treball continuat i relativament segur desapareixen, de la mateixa manera que ho fan les expectatives individuals d’accedir a drets de protecció social, i drets individuals i de ciutadania en el lloc de treball. »
També Antoni Barbarà, coordinador de les jornades sobre Precarietat i Salut, ens diu: "Mereix comentari l’habilitat perversa dels redactors dels textos de la Comissió, a l’hora de crear un veritable lèxic de neologismes enganyosos. Flexicuritat n' és un paradigma. Fusionen dos termes de possible interpretació laxa o complexa. Un que pinta bé com "seguretat" i un altre que tampoc sona necessariament malament com "flexibilitat", per acabar engendrant un resultant demolidor: "es flexibilitza la seguretat en el treball i/o s’assegura la flexibilitat". En tots dos casos desregulació i atac de fons als treballadors i treballadores. Amb aquesta tècnica, demà ens poden parlar de "precarestabilitat". El mateix parany: precaritza el treball estable, i estabilitza la condició de precari. Una manipulació que cal desemmascarar!”
De fet, podem afegir que el treball precari ja no es correspon a una situació d’ocupació temporal o casual, sinó “que és una combinació acumulativa de contractes de treball atípics, beneficis socials limitats, escassos drets, inseguretat laboral i baixa remuneració” .

El model danès que volen vendre

Antoni Puig Solé ens explica perquè Dinamarca ha estat el referent de flexiseguretat elegit per la Comissió Europea: pel suposat èxit danès de reduir en poc temps la taxa d’atur a la meitat. Però també ens desvetlla el misteri: “les jubilacions anticipades i les malalties de llarga durada varen apartar un 20% de la població activa entre 15 i 64 anys, gràcies al seu potent i generós sistema de protecció social.” A Dinamarca, segueix explicant-nos, un terç de les persones que treballen canvia d’empresa cada any per decisió personal i no per acomiadament. I ens recorda que un assalariat danès que passa a l’atur amb un sou mitjà rep el 90% del seu antic salari durant quatre anys. 

En el sistema “original” danès hi ha una combinació afortunada de subsidi d’atur alt, lleis laborals relativament flexibles i una ajuda personalitzada per trobar un nou lloc de treball, gràcies entre altres coses a unes relacions industrials molt desenvolupades i un diàleg social fort pel poder dels sindicats. Pràcticament el 80% de les persones que treballen a Dinamarca estan sindicades. I sense fer esment explícit de les baixes taxes de sindicalització a l’Estat espanyol, Puig Solé ens recorda que aquí, en canvi, “la prestació per desocupació és minsa. La pèrdua d’un lloc de treball pot condemnar-nos a migrar a un altre lloc amb una remuneració escandalosament inferior.” A més, malgrat que a la darrera dècada s’ha creat molta ocupació, no per això s’ha aconseguit eliminar un nivell d’atur considerable que, amb la crisi econòmica, està creixent de forma accelerada.


 Pel que fa a la població ocupada, Puig Solé ens recorda que, en base a les dades subministrades per l'Agència Tributaria, el fet de tenir una feina no assegura ni un contracte fix a temps complert ni un salari superior al mínim interprofessional. Un 29% de les persones assalariades (gairebé 5.000.000) “obtenen ingressos anuals per sota del SMI. Són dones i homes - víctimes de la precarietat i de la rotació laboral- amb contracte a temps parcial i/o obligades a compaginar períodes d’ocupació amb períodes d’atur.” Per tant, no ens trobem, doncs, davant d’un problema d'adaptabilitat a la demanda, sinó d’un intent deliberat de modificar la correlació de forces per a fer-la més favorable a la patronal. I afirma: “L'ocupació precària tampoc respon a necessitats productives puntuals, com afirma la versió oficial. Majoritàriament es localitza en activitats econòmiques de caire permanent i això deixa al descobert que molts dels contractes temporals ho són en frau de llei. La flexiseguretat propugnada per la Comissió Europea, no pretén atenuar aquesta situació. L’agreujaria!. Amb l’excusa de la globalització i de les noves normes del mercat, reclama als assalariats una adaptació permanent als atzars de la demanda. Allò que veritablement es persegueix, és acabar amb l’ocupació estable modificant així la correlació de forces socials, i inclinant-la encara més del costat dels patrons...”


Per tenir més informació sobre la flexiseguretat, consultar la revista del companys del PTB en aquest enllaç: http://www.marx.be/FR/cgi/emall.php?action=select&id=77

Euríbor i precarietat de vida

El mes d’abril, seguint la tendència dels mesos anteriors, el tipus d’interès a què estan disposats a deixar-se diners -entre ells- els bancs a un any, a la zona euro, l’Euríbor, ha tornat a pujar (en un 0,499) respecte al mateix període de l’any anterior. L’Euríbor a dotze mesos és la referència per al càlcul de l’interès de les hipoteques

Aquest índex (abril, 4,752) és el mínim a partir del qual es deixa capital; està calculat sobre l’interès oficial que fixa un banc central independent -no controlat democràticament-, que prioritza, davant la crisi, mantenir una baixa inflació per damunt d’estimular el creixement i l’ocupació -missió que, a diferència de la Reserva Federal dels Estats Units (EUA), no consta entre els seus objectius. El tipus d’interès que manté i es nega a rebaixar el BCE és del 4%.

Sobre aquest tipus d’interès opera l’augment de risc que suposa concedir un crèdit a causa de la crisi financera d’abast mundial (no és la primera) i, per primer cop, amb centre als EUA. La desconfiança es tradueix en una restricció del crèdit i en un augment dels tipus als quals es presta capital.

Els salaris no ajuden

A Espanya, on la majoria de la gent esperonada pels baixos i estables tipus d’interès dels darrers anys havia subscrit hipoteques de tipus variable, la pujada de l’Euríbor és una notícia de precarietat, d’augment de precarietat. I això, per la confluència de dos factors. D’una banda, l’estancament dels salaris i la seva pèrdua de poder adquisitiu, l’augment de les desigualtats i el deteriorament de les rendes del treball en la renda nacional. De l’altra, l’enorme pes que té l’habitatge en la renda disponible dels espanyols, per culpa dels alts preus immobiliaris (sengons el Fons Monetari Internacional, sobrevalorats en un 20%), i que correspon bàsicament a través del pagament d’hipoteques.

L’augment dels interessos de les hipoteques suposa més precarietat; més precarietat significa més fallides i incapacitat de pagament, més desnonaments i, finalment, més restricció creditícia, i un nou augment de l’Euríbor i, per tant, de les hipoteques. Els treballadors i treballadores som i serem arreu els més perjudicats per la crisi financera.

Les polítiques neoliberals acompanyaran i no pal·liaran l’efecte antipopular de la crisi. Mentrestant, els bancs espanyols anuncien beneficis extraordinaris i no pateixen directament les fallides hipotecàries, ja que han transferit el risc a tercers operadors als mercats secundaris. Però aquesta és una altra història.

Lluís Juberías

Bonança econòmica i desigualtats en augment

En la nostra societat, com en altres del nostre entorn, les desigualtats socials estan augmentant, prescindint de si estem en un període de bonança econòmica o de crisi. Vivim en la falsa il•lusió que el creixement econòmic comporta una millora de les condicions de vida del conjunt de la societat. És possible que això fos així en determinats moments de la nostra història. Però, ara, la realitat és ben diferent. Ja tenim prou dades que ens permeten veure-ho.

L’economia espanyola, entre l’any 1996 i el 2006, ha tingut un creixement econòmic mig anual del 3,5%, molt per sobre dels socis de la zona euro (2,1%) i dels Estats Units (3,3%). L’any 2007 s’ha situat per sobre d’aquesta mitjana, amb un creixement del Producte Interior Brut (PIB) del 3,8%. Hem pogut escoltar que, mentre altres economies estan en recessió, la nostra obté molt bons resultats. Però ens hauríem de preguntar com es trasllada aquesta realitat a la vida de les persones. Si mirem detingudament l’Enquesta Financera de les Famílies 2005 elaborada pel Banc d’Espanya, podem trobar una primera resposta: entre l’any 2002 i el 2005, període de gran creixement (l’augment del PIB del 2002 és d’un 3,1% i el del 2005, del 3,6%), la mitjana i la mediana de la renda familiar han disminuït. La mediana, la quantitat que està al mig del conjunt de les rendes familiars espanyoles, ha passat dels 25.200 euros als 23.100. És a dir, que la població espanyola en el seu conjunt s’està enriquint, però majoritàriament s’està empobrint. Què està passant? El que està creixent és un 10 % de les rendes familiars, les de la població més rica. La mediana del 20% de les rendes més baixes ha passat de 8.700 euros a 6.900; s’ha empobrit.

Aquestes dades haurien de merèixer una atenció prioritària en qualsevol reflexió sobre la nostra societat. Com podem acceptar que una societat en creixement, que s’està enriquint, alhora s’estigui empobrint? El concepte del creixement s’ha de continuar qüestionant. Sembla clar que, per diferents motius, cal créixer (o decréixer) d’una altra manera. Però el que ara plantejo és la gestió de la riquesa generada. Una societat que es vol democràtica no pot permetre que l'augment del PIB vagi associat amb l’augment de les desigualtats. Transformar la societat passa per atrevir-se a dir en veu alta que la redistribució de la riquesa és imprescindible.

Jordi Mir García
jordi.mir@upf.edu

El conte dels comptes fiscals

L’esquerra defensa mesures per reduir les desigualtats socials que la mà invisible i intel•ligent del capitalisme provoca. Això implica desenvolupar una política capaç de generar els recursos necessaris per reduir els nivells de desigualtat. Però si, com diu el clàssic, la ideologia dominant és la ideologia de la classe dominant, res no és més cert quan parlem de política fiscal.

Les classes populars, majoritàriament, han assumit com a propi el discurs de la dreta que diu que “on millor són els diners dels contribuents és a la seva butxaca”. El discurs de la dreta en política fiscal cala fortament, i més en una etapa històrica de cultura individualista, característica de l’hegemonia del neoliberalime.

La gran filosofia pràctica del felipisme va ser gato blanco, gato negro, que más da, lo importante es que cace ratones, per intentar justificar la seva “única possible” política econòmica, continuada, amb matisos, pels següents governs d’Aznar i Zapatero. Traduït a un capítol de la política econòmica com és la política fiscal, vol dir que el gat blanc ha de reduir el seu esforç fiscal encara que sigui a costa de molts gats negres.

Ben coneixedors d’aquest hipòcrita pragmatisme d’una cosa son les propostes programàtiques per als electors i una altra de ben diferent, governar guanyant-se la confiança dels inversors, escoles de negoci, associacions i col•legis professionals, actuant com a lobbys de pressió al servei dels poderosos, convoquen a jornades informatives i de formació polítics de perfil tècnic, amb responsabilitats a l’àrea econòmica de les administracions, per tal de fer-los coneixedors de les demandes dels més poderosos en matèria de política fiscal. Cal afegir, per no donar lloc a confusions, que ICV, EUiA i IU estan fora d’aquest joc que sí que practiquen PP, PSOE, CiU i PSC.

Amb aquest gris panorama, resulta, democràticament, ben saludable que una entitat de la societat civil amb perspectiva d’organització alternativa d’aquesta mateixa societat clavi les dents al mig de l’os de la política econòmica: la política fiscal. Benvinguts siguin els contra-lobbys. Des del coneixement professional com a assessor fiscal, intentaré explicar de forma entenedora, a manera de conte, alguns casos pràctics d’aplicació de la normativa fiscal, amb una observació majoritària en l’IRPF (Impost de la Renda de les Persones Físiques), per visualitzar que el sistema fiscal espanyol actual està ben lluny de ser progressiu, tal com mana la mateixa Constitució espanyola.

Pere Fernández

El conte dels comptes fiscals (tres cassos)

tres cassos
En Gerard i en Ferran

En Gerard és un jove treballador en precari. Ha treballat en tres empreses al llarg del 2006 i ha guanyat 12.000 euros bruts anuals, equivalents a 11.238 euros nets, sent la diferència la retenció d’IRPF en nòmina del 2% (contracte temporal) i la quota de treballador a la seguretat social. Es porta una bona sorpresa en comprovar que tenia l’obligació de fer la declaració d’IRPF, tot i haver guanyat menys dels 22.000 euros bruts anuals tan anunciats als espots de l’AEAT, per haver treballat en diferents empreses i haver superat els 8.000 euros d’ingressos bruts. Agafa una bona emprenyada en saber que ha de pagar més de 600 euros.

En Ferran, directiu intermig en una empresa, es mostra comprensiu amb l’emprenyada del seu fill, però alhora satisfet en saber que una part dels seus ingressos, en ser computats com a dietes i despeses de viatge, no tributen IRPF perquè no superen els límits legals. En Gerard pensa: si diferents governs de l’Estat i patronal són els màxims responsables de la desregulació i mercantilització de les relacions laborals generadores de precarietat i els impostos han de servir per redistribuir riquesa, com és que, a més, castiguen els treballadors/es que patim la precarietat laboral ?

En Cisco i l’Encarna

En Cisco és un petit comerciant jove. Té una petita parada de peix en un mercat municipal de Barcelona, amb un vehicle isotermo de capacitat de càrrega inferior a 1.000 quilos; consumeix 15.000 kw de llum anual i factura menys de 450.000 euros l’any. Cada primavera, en fer la declaració d’IRPF, observa que, per aplicació de la normativa de determinació del rendiment net de l’activitat empresarial mitjançant el mètode d’estimació objectiva per signes, índexs i mòduls, el seu rendiment net anual resultant és de 14.477,47 euros, inferior al que, com a treballadora, ha guanyat l’Encarna, dependenta de la peixateria del davant. Com que al certificat de rendiments del treball expedit per l’empresa, i entregat a l’Encarna, es reflecteixen uns ingressos íntegres (salari brut) de 18.000 euros, en Cisco també riu en recordar com, el 1993, primera declaració d’IRPF del 1992 i primer exercici fiscal d’aplicació dels mòduls, va dir al seu assessor: “Tio, no et passis, que si poso aquest rendiment em llences la inspecció d’Hisenda a sobre!”. Quina sorpresa, també, la d’en Cisco en comprovar que tot era ben legal.

En Cisco es fa algunes preguntes: l’Encarna té idea d’aquesta absurditat? Si ho sap, ho assumeix passivament i submisa? Tan gran era el nivell de frau fiscal que l’AEAT va optar per crear el règim de mòduls de determinació del benefici, preveient que recaptaria més que amb el benefici presumptament real (aquell que sorgiria de la comptabilitat i fiscalment anomenat Estimació Directa/Estimació Directa Simplificada? I, finalment, havia optat l’AEAT per abaratir el cost fiscal com a forma d’estimular el compliment, baratet, això sí, de les seves obligacions fiscals?

En Sergi i Espavilats, SL

En Sergi és un col•lega professional de l’Òscar. A més de promotor immobiliari, va concórrer a una ampliació de capital d’Espavilats, SL i s’hi va incorporar com a soci. Aquesta societat té com a objectiu l’adquisició d’habitatges i el seu posterior lloguer. L’administrador, el senyor Especulata, va comunicar a l’AEAT que “Espavilats, SL s’acull al règim fiscal especial de les entitats dedicades a l’arrendament d’habitatges que “intenta afavorir l’accés a l’habitatge de joves i immigrants, i la mobilitat geogràfica dels treballadors”. Clar que, més enllà de les exposicions teòriques de motius, Especulata va pensar que allò realment important era que Espavilats, en acollir-se a aquest sistema fiscal especial, tindria una bonificació del 85% de la quota íntegra extensible a les rendes derivades de l’arrendament d’habitatges.

Va repassar bé les condicions exigides (el nombre d’habitatges arrendats o oferts al lloguer ha de ser igual o superior a deu, amb una superfície construïda inferior a 135 metres quadrats, i els habitatges hauran d’estar llogats o oferts en lloguer per un període igual o superior a set anys) i no va observar cap condició relativa a que l’import del lloguer fos inferior al preu de mercat. Va pensar que un regal fiscal com aquell no es podia deixar escapar.

La normativa permetia engreixar el benefici a distribuir entre els socis. Però vet aquí que aquesta mateixa normativa estableix que “els dividends que haguessin estat distribuïts amb càrrec a rendes a les quals fossin aplicables les bonificacions abans esmentades es beneficiaran, a més, de la deducció per doble imposició interna de dividends del 50%”. Tot plegat, per efecte de la normativa fiscal, més benefici a percebre i menys impostos a pagar.

El conte dels comptes fiscals (Unes conclusions finals i aquest conte s’ha acabat)

Unes conclusions finals i aquest conte s’ha acabat


• Tots els canvis normatius en matèria fiscal, des de la primera llei IRPF de la Transició, han estat contrareformes en favor dels poderosos.

• El conjunt del sistema fiscal espanyol està molt lluny de ser progressiu i de ser un instrument redistrtibutiu de riquesa. Això es així per la cistella fiscal, pel frau no combatut i per la mateixa normativa.

• Les diferents contrareformes en la normativa fiscal, especialment en l’IRPF, han trencat la progressivitat fiscal, reduint el tipus màxim impositiu i el nombre d'esglaons de la tarifa. Han desvirtuat, via reduccions, la base imponible de l’impost a favor dels i les contribuents de rendes més altes. I han generat o mantingut un sistema de deduccions i bonificacions en la quota de més aprofitament com més alta sigui la renda del o la contribuent.

• No hi ha voluntat política de combatre el frau fiscal. Existeix una gran quantitat d’economia no declarada fiscalment i, per tant, d’impostos evadits.

• La llei de Mesures per a la Prevenció del Frau Fiscal no contempla la creació d’un cens de persones físiques i jurídiques que acumulin bitllets de 500 euros.

• Empresaris, professionals i directius assalariats no perceben la necessitat de pagar impostos, perquè consideren que les polítiques socials i els serveis públics no s’adrecen a ells.

• La pressió fiscal a Espanya està per sota de la de la UE-Zona Euro i és insuficient per dur a terme les polítiques socials mínimament necessàries.

• Aquesta mesura de la pressió fiscal i la seva comparativa amb la UE està distorsionada pel diferencial d’economia submergida existent entre Espanya (23%) i la UE (10%).

• Igualment, la mesura és només una xifra. Caldria desglossar la cistella impositora, relacionar-la amb segments de contribuents en trams d’ingressos i estudiar la diferent pressió suportada per cada segment. Resultaria constatable que les classes populars són les que més pressió fiscal suporten.

• Amb unes polítiques fiscals insuficients i una pressió fiscal esbiaixada, les classes populars tendeixen a deslegitimar les polítiques fiscals.

• Totes les mesures de contrareforma fiscal tenen uns responsables socials i uns responsables polítics. Potser IU, EUiA i ICV no tenen ben acabada la lletra de la proposta alternativa, però la seva música posa nervioses les classes dominants.

L’economia financera juga a la ruleta

Els últims anys del segle xx tenen com a protagonistes les crisis financeres. I els primers del segle xxi segueixen la mateixa tònica: la recent nacionalització ‘temporal’ del Northern Rock britànic és només una mostra que les dinàmiques s’han invertit, creant una perillosa escletxa entre l’economia financera i l’economia real

La història dels darrers anys del segle xx, de globalització i liberalització financera desfermades, està plena de crisis: el 1987, crac de les Borses de Valors; el 1990, crac dels anomenats junk bonds (en castellà, bonos basura) i crisi de les caixes d’estalvi americanes; el 1994, crac d’obligacions als Estats Units; 1997 i 1998, la crisi financera internacional (Tailàndia, Corea, Hong Kong, seguits de Rússia i Brasil); entre el 2001 i el 2003, esclata la bombolla dels valors internet, també anomenats punto.com, fins a les hipoteques subprime i la ultimíssima nacionalització temporal del Northern Rock per part del govern britànic i la supressió de negociació de les seves accions a la Borsa.
Per què creixen els riscos i les crisis se succeeixen?
Juan Torres, catedràtic d’economia de Màlaga i indubtablement persona d’esquerres, ens explica que, abans, els bancs es dedicaven preferentment a recollir els recursos dels estalviadors per posar-los a disposició dels inversors o dels consumidors, mantenint un mínim de reserves per fer front als reintegraments. D’aquesta manera alimentaven constantment l’economia productiva amb el finançament més o menys necessari.

Avui es dediquen preferentment a comprar paper, és a dir, a comprar i vendre actius financers (títols de tot tipus, contractes de qualsevol naturalesa, assegurances, reassegurances) en lloc de dedicar-se a fer que l’economia real funcioni més i millor. Les empreses guanyen més amb aquest tipus d’operacions que a l’economia real, són més rendibles perquè són molt insegures, i la seguretat té un preu. En paraules del Premi Nobel d’economia, Maurice Allais, “les conseqüències de l’anomenada financerització han convertit l’economia mundial en un autèntic casino de joc, perquè hi ha insuficiència de recursos per generar activitat i llocs de treball, mentre es dediquen recursos a l’especulació”.

De manera semblant ho explicava Frederic Lordon a Le monde diplomatique l’estiu passat: els riscos creixen i són cada vegada més grans perquè els mecanismes financers se solen posar d’acord per evitar el pitjor, en especial als mercats monetari i interbancari. Els bancs centrals accepten intervenir a la menor tensió ja que, altrament, si un banc cau, podria provocar que tot el conjunt del sistema bancari es desplomi. Els bancs privats saben que no es permetrà l’enfonsament del sistema i juguen, es diverteixen, guanyen enormes quantitats de diners fins que, de sobte, temen haver anat massa lluny i obliguen la figura paterna, el banc central, que els tregui del compromís. Per a la banca central, el punt d’intervenció pot ser quan els tripijocs deixen de ser locals i amenacen amb convertir-se en un risc global; però, de fet, s’ha convertit en hostatge dels banquers imprudents que no han d’assumir la seva fallida.

Típic dels Estats Units

Val a dir que la banca dels Estats Units es va malacostumar en els gairebé vint anys que Alain Greenspan va dirigir la Reserva Federal, amb l’explosió de la liberalització financera i les ràpides disminucions dels tipus d’interès a la primera alarma. Els inversors no van tardar a entendre que tenien en Greenspan un amic i un hostatge que obria l’aixeta de la liquidesa cada vegada que els inversors havien fet un mal pas. I quan va esclatar la bombolla internet (els valors tecnològics), ho van acabar de confirmar. Ara és a Ben Bernanke, l’actual president de la Reserva Federal, a qui exigeixen que baixi més i més els tipus d’interès després de tres anys de beneficis sumptuosos amb productes sense garanties i de massa riscos.

La crisi actual


Paul Krugman ens alertava la passada setmana des del New York Times que ara es tracta d’una combinació de dues crisis: l’esclat de la bombolla immobiliària seria semblant a la dels valors punto.com, mentre que la de les subprime recordaria la de finals dels 80 d’estalvis i crèdits. En els dos casos anteriors, l’economia financera es va recuperar en pocs mesos, mentre que a l’economia real les repercussions en termes d’increment de la taxa d’atur van durar dos anys i mig. De fet, l’encadenament és clar, ja que el 2001, quan es desinflen els valors punto.com, Alain Greenspan orienta els inversors cap al mercat immobiliari amb una política de tipus d’interès molt baixos que fa atractiu invertir en el totxo. Però calien famílies que compressin cases, i no totes eren solvents (feines en precari, sous baixos, contractes discontinus). Tot i així, alimentant el desig de propietat de persones amb pocs recursos, s’inventa el sistema de les subprime, crèdits hipotecaris de rics i a tipus variables que s’ofereixen a persones amb serioses dificultats econòmiques.

Bernard Cassen ho explica d’aquesta manera: “Tot comença amb una entabanada d’estafadors moguts únicament pel seu interès (material o polític) i tot s’acaba amb pèrdues, en la seva majoria socialitzades. En el cas de les subprime, uns corredors de canvi més aviat burds van vendre crèdits hipotecaris a crèdules famílies americanes sabent perfectament que hi havia grans possibilitats que no poguessin ser reemborsats i que, per tant, podien provocar la ruina dels propietaris, expulsats de les seves cases. Després d’embutxacar-se la prima, els establiments financers dividien en pedaços aquests crèdits i, un cop barrejats amb altres productes de menys risc, els han titularitzat i revengut a altres establiments que, al seu torn, els han cedit a altres, etc. I l’un rere l’altre, tot el sistema financer s’ha vist contaminat per aquests títols podrits, i en una mesura que no se sap com començar a avaluar, tot i que s’entreveu enorme. Així, només la Société Générale he fet, a cegues, una provisió de 2.000 milions d’euros per la seva exposició a les subprime”.

La realitat és que, quan el 2005 la Fed augmenta els tipus d’interès, desencadena un efecte dòmino que, a partir del mes d’agost passat, amenaça el sistema bancari globalitzat i tres milions de famílies no poden fer front al deute d’uns 200.0000 milions d’euros. La seva manca de solvència pot portar a la fallida bancs tan importants com Citigroup i Merrill Lynch als Estats Units, Northern Rock al Regne Unit, Swiss Re i UBS a Suïssa, la Société Générale a França, etc. Tots ells han acabat reconeixent pèrdues tan considerables que és difícil poder valorar la magnitud exacta del desastre. De fet, s’acaben de nacionalitzar les pèrdues del Nothern Rock en nacionalitzar –ni que sigui de forma temporal– el mateix banc.

Ignacio Ramonet, a Le monde diplomatique del febrer, ens explica que des del passat mes d’agost les petromonarquies, les banques centrals americana, europea, britànica, suïssa i japonesa han estat injectant a l’economia milers de milions d’euros per evitar el pitjor: que la crisi s’estengui a l’economia real. Però hi ha massa factors –baixa accelerada dels preus dels immobles als Estats Units (però també al Regne Unit, Irlanda i Espanya), esclat de la bombolla de la liquidesa, caiguda del dòlar, restriccions dels crèdits, etc.– que posen en perill el creixement econòmic, ja que s’hi ha d’afegir l’increment dels preus del petroli, matèries primeres i productes alimentaris. És a dir, tots els ingredients per a una crisi de llarga durada, la més important de la globalització. Segons Ramonet, cal veure ara si les economies asiàtiques poden començar a desplaçar el centre de l’economia mundial des dels Estats Units cap a la Xina i, si això succeeix, significaria la fi del model que coneixem.

I què fa Europa?

Segons va explicar Jean-Claude Trichet, president del Banc Central Europeu (BCE) a Barcelona el passat mes de febrer, el consell de govern del BCE ha decidit de manera unànime mantenir els tipus d’interès en el 4% per a frenar la inflació (del 3,2% al gener, més de 1,2 punts per sobre del previst). Trichet va parlar dels efectes de la globalització en la política monetària, explicant que la Unió Europea està més oberta a la competència exterior que els Estats Units (37% del PIB entre el 2001 i el 2006, front el 25% del Estats Units per al mateix període). I va insistir que l’augment estructural dels preus dels productes alimentaris i energètics estava augmentant la inflació: la globalització, doncs, podia estar tenint un efecte inflacionista.

A principis de febrer, el BCE va mantenir invariable el preu de diner a curt termini. I diu Trichet: “Si féssim el que ens demanen, en un 99% dels casos abaixaríem els tipus d’interès. Però no ho podem fer, no és correcte en temps de turbulències”. Trichet creu que les persones desitgen estabilitat de preus i creació d’ocupació, i va recordar que, des del 1999, la zona euro ha creat 15 milions de llocs de treball, dos milions més que els Estats Units. Al que no es va referir el president del BCE va ser a la baixa qualitat i als baixos sous d’aquests llocs de treball, que tenen molt a veure amb l’actual recessió econòmica.

Àngels Martínez

La vaga de consumidors com a via transformadora?

Si hi ha un indicador econòmic capaç de provocar gotellades de suor freda als analistes financers, no és el preu del petroli ni de les matèries primeres. L'indicador que més temen veure flaquejar és la confiança del consumidor

En efecte, és sabut que el capitalisme se sustenta per l’espiral producció/consum. Les vagues de treballadors han atacat un d’aquests dos pilars. És possible una estratègia transformadora que ataqui el pilar del consum?

El 14 de març del 2006, el president d’Argentina, Néstor Kirchner, va comminar els seus ciutadans a deixar de comprar carn bovina, el producte més consumit per la població en la seva dieta diària, fins que en baixessin els preus. En el seu discurs va afirmar: “Fem sentir el poder de consum dels argentins. Que no som més tontos. Que no ens venguin al preu que ells volen, com si nosaltres haguéssim d’abalançar-nos a pagar qualsevol cosa”. Kirchner va atribuir la pujada del 26% en tres mesos a la gasiveria dels intermediaris. El mateix Kirchner havia creat un precedent un any abans en abanderar un reeixit boicot a la petrolera Shell. La mesura no va tenir un efecte immediat i la premsa de dretes va afanyar-se a titllar-la, no sense certa gràcia, de “vegetarianisme presidencial”.

El cert és que és difícil veure l’impacte immediat d’aquestes accions, a causa de la globalització de l’oferta i la demanda i a la lenta translació dels descensos de preus al consumidor final. El 13 de setembre del 2007, a Itàlia va tenir lloc una vaga de consumidors de pasta. La reclamació era una baixada del 5% dels preus, i l’èxit de la convocatòria va ser notable.

Estem davant de casos esporàdics o hi podem entreveure una futura via de transformació? De fet, l’amenaça d’accions d’aquests tipus és percebuda com a real pels poders fàctics. Ja a mitjan la dècada dels setanta, els Estats Units van adoptar provisions antiboicot a les seves lleis d’exportació. Aquesta mesura es va implementar amb el propòsit d’evitar el boicot dels països àrabs a Israel. A la pràctica, aquesta llei desencoratja el boicot a certs interessos, penalitzant el rebuig a fer transaccions amb companyies israelianes.

Consum i consciència de classe

Dos són els problemes ideològics d’aquesta via. Es pot objectar que suposa l’acceptació d’una classe consumidora interclassista i validar el mite de la llibertat de tria del consumidor en una societat capitalista. Aquesta objecció és vàlida, però oblida la important segmentació del consum en termes de renda. Estan emergint diferents classes consumidores supranacionals delimitades pel poder adquisitiu i unes marques de referència.

Evidentment, una vaga de rellotges aturats en la qual els pijos desistissin de comprar més Rolex no és el mateix que una acció sobre un producte bàsic com ara la carn. Però, de la mateixa manera, les vagues dels pilots d’avions no invaliden el mecanisme de la vaga. La segona objecció seria dir que, simplement, estem parlant del tradicional boicot. En efecte, la vaga de consumidors és una evolució del boicot. Tanmateix, i amb tota la provisionalitat requerida en parlar d’un fenomen embrionari, en podríem definir algunes diferències. El boicot sol tenir un horitzó a llarg termini, demana canvis en els hàbits de consum o el bandejament de certes companyies. En aquest sentit, s’acaba confonent amb el consum responsable o ètic. La vaga de consumidors, com la vaga de treballadors, ha de tenir unes reivindicacions concretes, contrastables, que s’exigeixin a les empreses o al govern a curt termini. De l’acceptació d’unes reivindicacions comunes se’n deriva un major grau d’organització i d’intencionalitat política. Els boicots solen ser correlats de campanyes polítiques més àmplies. En la vaga de consumidors, la mateixa vaga és la campanya política, fet que exigeix una organització més gran. Aquestes necessitats organitzatives venen una mica grans a les associacions de consumidors que fins ara han impulsat accions d’aquests tipus. Prendran el seu lloc els partits i els sindicats?

A l’Estat espanyol n’hem tingut alguns exemples en les tímides apagades generals convocades en protesta pel canvi climàtic. Tot i que aquest tipus d’iniciatives no han anat més enllà de l’embadaliment de veure un petit solc a la gràfica de consum elèctric, anticipen un mètode que podria prendre força els propers anys. El repte és fer del solc una fissura.

Desequilibris i desigualtats en l’economia española

L’estructura productiva de l’economia espanyola s’ha modificat de manera significativa durant les darreres dècades, en què l’agricultura i la indústria han perdut pes respecte a la construcció i al sector serveis. En el cas de l’agricultura, el descens relatiu és a causa d’una intensa reestructuració del sector, provocada sobretot per l’adhesió espanyola a la Política Agrícola Comuna (PAC) i pel transvassament de mà d’obra cap a altres sectors.

En la indústria, la integració a la Unió Europea ha provocat un ajust molt brusc en un sector amb un greu retard històric i basat exclusivament en baixos salaris i energia barata. Les importacions i l’increment de l’atur han estat significatius.

Sectors estrella

Els dos sectors que guanyen terreny són la construcció i els serveis. La terciarització de l’economia és un fet evident causat pel creixement dels serveis públics, l’increment del turisme i l’externalització progressiva dels serveis industrials. L’altre sector estrella és el de la construcció, que ha crescut de manera espectacular com a resultat dels anys d’expansió econòmica, de l’arribada d’inversió directa exterior i l’establiment d’empreses multinacionals, i de la insuficiència d’oferta. Tot això ha provocat una forta revalorització del preu de l’habitatge, amb unes xifres que tothom coneix.

Per tant, l’economia espanyola està basant el seu creixement en activitats de caire especulatiu, en detriment de la política industrial i dels sectors productius. Això està provocant greus desequilibris i importants desigualtats.

Un dels principals desequilibris es refereix a l’endeutament creixent de les famílies, que està assolint uns nivells insostenibles per culpa del crèdit hipotecari, de l’increment dels tipus d’interès i de la creixent precarietat laboral dels i les joves.

Pel que fa a la desigualtat, les xifres són més que preocupants. Segons el Fons Monetari Internacional, la part de riquesa que pertoca a la classe treballadora ha disminuït a la UE-15 del 61,6% el 1992 al 57,6% el 2005.

A Espanya, aquesta disminució ha estat la més significativa de tots els països estudiats, baixant la participació dels i les treballadores del 62% al 54,4% en el mateix període.

En conclusió, el model econòmic espanyol segueix patint greus mancances. El conegut debat entre eficiència i equitat ens ha demostrat moltes vegades que són compatibles i poden anar de la mà. En el cas espanyol, malauradament, caminen juntes, però ho fan marxa enrere.

David Rodríguez

Es presenta l’últim informe del Seminari Taifa

Tenim tan assumit que la necessitat més extrema i l’opulència més desvergonyida són dues cares de la mateixa moneda, que la notícia ens deixa indiferents. Del darrer informe del Seminari d’Economia Crítica Taifa es desprèn, entre altres coses, que la riquesa és el contrapunt de la pobresa

Mentre amb una certa adaptació acceptem que la pobresa forma part d’una capa més extensa de la societat, ens adonem que algunes empreses i, per tant, alguns empresaris, incrementen els seus beneficis escandalosament. Els números, que són alts per dalt i per baix, han aconseguit deixar-nos indiferents. A l’informe número 4 del Seminari d’Eco-nomia Crítica Taifa s’analitza quines són les causes d’aquests desajustaments que, any rere any, fan que la distància entre els més pobres i els més rics sigui més gran i, sobretot, que la riquesa es concentri en menys persones.

Les causes són variades. En primer lloc, entre 1995 i 2004, encara que estadísticament la participació dels salaris es va mantenir constant al voltant del 54% del PIB, es va haver de repartir entre més treballadors, perquè la població activa es va incrementar del 81 al 85% en el mateix període. Això va produir una tendència a l’homogeneïtzació salarial i a l’empitjorament de les condicions dels treballadors més pobres, tot i que els beneficis del capital van créixer des del mínim del 25% del PIB el 1967, fins gairebé el 40% el 2006.

La capacitat adquisitiva dels ciutadans ha minvat perquè els salaris reals estan estancats des del 1980, tot i que les jornades anuals a Espanya són de les més altes d’Europa. La disminució del salari real en un 4% en l’última dècada ha anat paral•lela a un increment dels preus dels béns de consum. El 2003, les famílies espanyoles van gastar un 18% de la despesa total en alimentació; en begudes, un 2,2%, i un 36,5% en habitatge. Però l’increment de l’IPC d’alguns dels productes de primera necessitat ha perjudicat les persones amb menys poder adquisitiu, ja que consumeixen productes amb més inflació, com l’alimentació i el lloguer.

Aquesta minva de la capacitat adquisitiva s’ha vist agreujada per la disminució de la despesa social de l’Estat a Espanya, que està estancada i partia d’una protecció social insuficient, tot i l’elevat creixement econòmic de les dues últimes dècades. D’altra banda, la intensificació del dèficit social ha empobrit les famílies.

Beneficis empresarials

El que no s’ha mantingut constant en el període 2001-2005 són els beneficis empresarials. L’estudi analitza els tres sectors més significatius i amb més influència de l’economia del país –el financer, l’energètic i el d’infrastructures, construcció i immobiliàries–, així com un altre de grans empreses diverses. De la recerca, que només fa servir dades oficials de la Borsa i la comptabilitat de les empreses –amb el que això representa de rebaixa en les xifres de beneficis– es desprèn que en el sector financer les deu principals empreses van obtenir una taxa mitjana de beneficis del 16,9%; les set empreses més grans del sector energètic van arribar a una taxa de 13,78%, i en un 17,06% les d’infrastructures, construcció i immobiliàries. I que, a més, aquests beneficis gairebé s’han duplicat en el període 2001-2006 passant de l’11,78% al 20%.

Aquests beneficis tenen noms i cognoms, perquè en el sector financer destaquen el BSCH i el BBVA, que en el període 2000-2005 van acumular un benefici de 19.428 i 18.464 milions d’euros respectivament; i la Caixa, amb un increment de benefici del 85,44% de l’any 2004 al 2005. Algunes empreses de la construcció també són representatives d’aquests increments, com ara Ferrovial, que l’any 2002 va augmentar els seus beneficis en un 101,54%; Colonial, en 164,70%, i Metrovacesa, en un 87% el 2005.

Una de les causes d’aquest fort augment del guany empresarial és la concentració creixent de la riquesa per empreses i sectors productius. Entre tres i cinc empreses controlen el mercat en la majoria dels sectors, produint-se una situació de competència oligopolística. La compra i venda de les empreses, més que la mateixa producció de les empreses, s’ha convertit en un procediment per obtenir beneficis sucosos.

*Membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa


El poder econòmic, en mans de 500 persones

En la mateixa mesura que les empreses creixen, s’incrementen els ingressos dels seus directius i executius. Molts d’aquests directius perceben, a banda del seu salari, altres tipus de remuneració, com ara pensions de jubilació, accions preferents, etc. Els més alts directius de les empreses espanyoles reben remuneracions entre 155 i 500 vegades el salari mig anual a Espanya, i entre 388 i 1.214 vegades el salari mínim interprofessional. A Espanya, els directors generals de les grans empreses cobren una mitjana de 173.000 euros anuals, sense comptar les elits, que encara n’obtenen de molt superiors. Generalment, aquests grans sous van associats a polítiques empresarials de contenció salarial per als treballadors.

Les declaracions d’Hisenda són una bona mostra de les desigualtats en els ingressos. Si mirem l’Impost sobre el Patrimoni (sobre les darreres dades, del 2003), veiem que la riquesa patrimonial dels 583 declarants del tram més ric és gairebé igual a la riquesa declarada de les 300.000 persones dels set primers trams més baixos. El 40% de les declaracions més baixes afirma tenir un patrimoni que no arriba al 6% del total. La relació entre la propietat dels més rics i la dels més baixos és d’aproximadament 2000 vegades a favor dels primers. Si es revisa l’Impost sobre la Renda, un 3,5% de rics indica que rep el 22% de tots els ingressos declarats. Els ingressos mitjans d’aquests declarants estan entre 91 i 272 vegades el tram de les persones que declaren els ingressos més baixos.

Amb aquestes xifres no seria arriscat afirmar que a Espanya, el poder econòmic i financer està distribuït i concentrat de forma que menys de 500 persones controlen el benestar social de gairebé 45 milions de ciutadans.

L3s dad3s parl3n : La cuesta de enero, en famÍlia

Un 70% dels joves espanyols d’entre 25 i 29 anys depenen econòmicament o residencialment de les seves famílies
Com en tantes altres situacions a l’Estat espanyol, la solidaritat familiar també s’ha d’encarregar de resoldre les dificultats econòmiques del mes de gener. El mercat de treball segueix reservant les taxes d’atur i temporalitat més altes als joves, fet que se suma a l’encariment astronòmic de l’habitatge i a la falta d’alternatives en el mercat de lloguer. És la famosa pinça economicoresidencial que retarda l’emancipació juvenil i que, en el cas de l’Estat espanyol, obliga les famílies a inventar-se estratègies de suport als seus joves.

Les dades que normalment ens ensenyen no tenen en compte la dimensió econòmica d’aquesta dependència. Sembla, aleshores, que el problema es redueixi a aconseguir que el fill o filla marxi de casa. Però molts joves que viuen fora de casa poden fer-ho gràcies al suport econòmic de les seves famílies. Fins a un 55% dels joves de 25 a 29 anys afirma que viu parcial o exclusivament dels ingressos de la seva família d’origen. Si considerem que els que viuen a casa els pares també en depenen econòmicament, ja que s’alliberen de les despeses de l’habitatge i sovint de la manutenció, tenim que aquesta dependència econòmica és de més d’un 70% pels joves d’entre 25 i 29 anys.

Només una última dada que fa pensar: més d’un 30% dels joves suecs declaren que viuen principalment d’ingressos per beques i finançament públic a l’estudi i la formació. A l’Estat espanyol, aquest percentatge és del 3%. Una altra vegada, a falta d’Estat, hipoteca familiar.
Dades extretes d’INJUVE / CIS estudi 2631. Eurobaròmetre 2007 Survey on Youth

Roger Soler