Non bis in idem

“El liberalisme s’està desplomant com es va desplomar el socialisme real el 1989. Bearn Sterns, Fannie Mae, Freddie Mac, AIG, són com pedres enderrocades del Mur de Berlín liberal”. Aquestes no són les extravagàncies de cap visionari radical, sinó les paraules amb què Iñaki Gabilondo obria el seu informatiu el passat 17 de setembre.

D’aquesta manera podríem evitar que es tornessin a cometre alguns errors que, en aquella tessitura, van aplanar el terreny a l’avenç dels règims feixistes. D’aquesta anàlisi és d’on haurien de partir els debats de les properes assemblees d’EUiA i IU. En efecte, un dels primers riscos amb el qual cal fer els comptes és el de la divisió de la classe treballadora. La inseguretat econòmica i la creixent desconfiança en les institucions democràtiques són terreny fèrtil per a l’extensió de postures reaccionàries i per a la invenció d’un boc expiatori a qui culpar de la situació. Des d’aquest punt de vista, actituds com les del ministre Corbacho en relació a la immigració resulten especialment preocupants. 

Aquesta tendència només es pot contrarestar amb la presència organitzada i activa de les forces progressistes als centres de treball i als barris populars. Aquest hauria de ser, per tant, l’objectiu central dels dos processos assemblearis. Alhora, també convé repassar quines van ser les mesures econòmiques amb què els governs de l’època van intentar superar la crisi i quins van ser-ne els resultats. D’una banda, les polítiques d’austeritat i d’equilibri pressupostari practicades a Europa van tenir efectes desastrosos. El cas del govern Brüning a Alemanya n’és un exemple paradigmàtic: sis milions de persones a l’atur van servir de rerefons a la ràpida escalada del moviment nazi. Més èxit van tenir l’increment de la despesa pública i les reformes socials del new deal estatunidenc. Però tampoc aquestes mesures van ser capaces de restituir a l’economia del país una estabilitat, que només recuperaria plenament amb la IIa Guerra Mundial. 

S’han de tenir en compte aquestes experiències en un moment en què l’únic que es proposa davant la crisi és o bé la recepta neoliberal o bé una poc definida regulació del liberalisme. A les organitzacions de l’esquerra transformadora els correspon plantejar alternatives eficaces i justes a la crisi, que no propiciïn una nova crisi de majors dimensions. 

I, donada la delicadesa del moment, és recomanable que ho facin amb missatges clars i senzills, que portin seguretat i esperança a la immensa majoria de la població que es veu perjudicada per l’actual sistema econòmic.

Editorial: Temps de crisi i de debats

Inicia un nou curs polític. És, per tant, un bon moment per plantejar quines són les prioritats per als propers mesos. Un cop superat el cicle electoral (llevat de les eleccions europees programades per al juny de 2009) i també els processos d’eleccions sindicals, les principals organitzacions socials i polítiques en què participem els i les comunistes de Catalunya celebren els seus processos congressuals.

Esquerra Unida i Alternativa afronta la seva 5a Assemblea Nacional amb l’objectiu de reforçar la seva branca social i de consolidar l’espai polític que comparteix amb ICV. L’increment de la representació institucional i de la presència territorial, juntament amb una nova gestió més participada de les discrepàncies internes, permeten encarar aquest procés amb perspectives més constructives que en el passat. La capacitat d’alternativa i de concreció seran determinants per a la utilitat dels debats.
Una setmana després de l’Assemblea d’EUiA, se celebrarà la 9a Assemblea Federal d’IU. No és cap secret que la situació en què la formació afronta aquesta cita és considerablement crítica. Així ho van certificar els darrers resultats electorals, però també i sobretot, la pèrdua de capacitat mobilitzadora i de creixement a partir de l’activitat social, durant el darrer període. Davant el xoc de trens anunciat entre les postures més essencialistes, l’únic sensat segueix sent apostar per una organització que aglutini les diferents identitats ideològiques sota un programa comú i que reafirmi el seu caràcter federal. Alhora, per reconduir el debat al voltant de les veritables preocupacions de la classe treballadora és indispensable recuperar les vinculacions i les complicitats amb les organitzacions socials, començant pel moviment sindical.
Un moviment sindical que també es veurà involucrat en processos congressuals en els propers mesos, tant a Catalunya com a nivell estatal. Com ja hem reflectit en números anteriors, la proposta comunista en aquest àmbit se centra fonamentalment en el reforçament del caràcter sociopolític de CC.OO. amb una visió de conjunt de les problemàtiques dels treballadors i les treballadores. L’altre gran objectiu consisteix a retornar el protagonisme a la mobilització i a la participació en el si del sindicat.
Tot i que és positiu disposar de moments de reflexió que permetin tenir debats de fons i “discernir el que és urgent del que és important”, aquests processos no poden suposar un replegament cap a endins. Seria un mal senyal que els ritmes d’acció de les organitzacions progressistes els dictessin únicament els calendaris electorals. Una completa institucionalització es conjuga malament amb la capacitat de transformació.
En l’actual fase de crisi econòmica, el paper dels i les comunistes ha d’estar en els centres de treball, en els barris populars, en les universitats... Res no pot ser més útil per als debats de l’esquerra política i social que la confrontació amb la realitat del carrer, especialment si s’hi juga un paper central.
Fruit dels debats d’aquests propers mesos, de l’experiència adquirida en els processos de mobilització que es plantegen i de l’aprofundiment en l’anàlisi de la crisi actual, estarem en condicions de celebrar el nostre congrés, també els i les comunistes de Catalunya.

Per què m’he d’afiliar al partit?

La majoria hem sentit alguna vegada aquesta pregunta en boca d’algun company o companya amb qui compartim algun altre espai organitzatiu. El dubte és perfectament raonable, si no es percep el Partit com una eina útil i necessària per millorar les pròpies condicions de vida i per transformar la realitat.

Aquestes situacions són útils, perquè ens forcen a plantejar-nos nosaltres mateixos què hi ha a la base de la nostra militància. Sens dubte, un dels actius del Partit és, i ha de ser, la possibilitat de socialització que ofereix. Les lluites concretes, locals o sectorials, s’insereixen en una perspectiva globalitzadora i el debat i el treball col·lectius permeten millorar la comprensió de la realitat i la capacitat d’incidir-hi.

Un cop clarificada la necessitat d’un instrument d’aquest tipus, la següent pregunta que pot aparèixer és: per què el PCC? ¿Que és el que distingeix aquest partit de la resta de forces polítiques de l’esquerra transformadora? D’entre els diversos aspectes que se’n podrien destacar, n’hi ha dos d’especialment significatius.

En primer lloc, seguir apostant per la vertebració de la societat civil com a part essencial del propi projecte. L’únic terreny on les classes populars poden contrarestar els interessos dels poderosos és el de l’organització i la mobilització socials. Objectiu del Partit és actuar com a columna dorsal -d’aquí la idea de vertebrar- d’aquells moviments que es configuren al voltant de les activitats humanes, mentre que el protagonisme correspon a tot el poble. La no renúncia a aquest objectiu és un dels trets característics del Partit dels i les Comunistes de Catalunya.

En segon lloc, el convenciment que el poder s’exerceix en diferents esferes -i no només en la institucional- i que cal incidir directament en totes. No és suficient aprovar lleis que afectin els interessos dels poderosos, sinó que cal intervenir en aquells àmbits econòmics, socials o culturals on el sistema es reprodueix en termes materials, o en termes d’autolegitimació.
Per acabar de convèncer les persones indecises, el PCC ha d’oferir, també, il·lusió, engrescament, confiança en la possibilitat de construir una alternativa real. En un moment de desencís i d’allunyament de la política per part d’importants sectors de la classe treballadora, els i les comunistes hem de ser els màxims exponents d’una ètica política que faci de l’honestedat i el rigor signes de la pròpia identitat. La lluita contra la corrupció i el frau fiscal haurien de ser un important eix de la nostra acció política.

Però més enllà de la discussió col·lectiva, de la vertebració de la societat civil alternativa i de l’honestedat, el Partit ofereix una potencialitat encara més gran. Tal com deia Gramsci, pot contenir el “germen de llibertat” de la societat que volem construir. Els treballadors i les treballadores que als nostres llocs de feina desenvolupem encara tasques alienants, acrítiques i repetitives podem tendir a estendre aquesta actitud a la resta d’àmbits de la nostra vida. Al Partit, en canvi, hem de poder passar “d'executors a creadors”, “d'organitzats a organitzadors”, “de simple braç a cervell i voluntat”.

Aquestes són les potencialitats que el PCC, entès com a instrument, pot oferir a les persones militants i del seu entorn. Òbviament, aquest mes també ofereix la Festa Avant: l’espai de trobada que celebrem, com cada any, i en el qual confiem veure-us a tots i a totes.

Editorial: LA SOPA D’ALL

Després d’uns mals resultats electorals es corre el risc de precipitar-se en les valoracions i d’apuntar-se de seguida al carro de la renovació per la renovació. Per a un partit que veu en la disputa institucional un dels seus camps de lluita, però no l’únic, és especialment recomanable mantenir certa prudència i analitzar la situació amb calma i racionalitat.

En primer lloc, cal individuar els elements objectius que han influït en el procés electoral. En aquest sentit, encara es perceben els efectes dels pactes de la Transició. Aquests acords, que van ser acceptats per la direcció dels comunistes, han comportat el reforçament del bipartidisme com a element estructural de l’Estat espanyol, a través d’una llei electoral calculadament no proporcional i d’una utilització igualment calculada dels mitjans de comunicació.

Alhora, la desactivació de la capacitat mobilitzadora de gran part de les organitzacions socials mitjançant la seva gairebé completa institucionalització, ha contribuït també a la debilitació de l’esquerra i de la seva capacitat d’incidència. Tots aquests elements són els que han garantit a les oligarquies financeres i especuladores que el model de desenvolupament econòmic i social hagi estat essencialment el mateix, independentment del partit que hagi tingut majoria parlamentària en cada moment.

Finalment, cal evidenciar la considerable força que mantenen el Partit Popular i els sectors socials i econòmics als quals representa. El seu creixement electoral és el reflex de la capacitat de mobilització i de condicionament de l’agenda política, demostrades en els darrers quatre anys.

Un cop revisats els principals condicionants derivats del context polític, cal fer els comptes també amb el paper que han jugat els treballadors i les treballadores i les seves organitzacions en el darrer període. Es tracta del que podríem anomenar les condicions subjectives.
Des d’aquest punt de vista, cal constatar, en primer lloc, la substancial diferència entre l’actual davallada electoral i la que es va produir ara fa trenta anys. La diferència rau en el nivell d'implantació i d’organització dels i les comunistes i de l’esquerra en general en els centres de treball, en els barris obrers o en les universitats. Aquesta presència és el que va permetre resistir al bipartidisme en aquells moments. Paral•lelament, cal reconèixer les dificultats que han sorgit davant la necessitat de mobilitzar amb propostes, tot i recolzar sovint el govern i d'empènyer els canvis, sense fer el joc a la dreta extrema. Aquest delicat equilibri no sempre s'ha sabut mantenir, però, com a mínim, els darrers quatre anys han de servir d'aprenentatge sobre com gestionar aquest tipus de situacions.

En resum, no es tracta tant d’anar a la recerca de solucions màgiques i efectistes per recuperar la confiança de la classe treballadora de la nit al dia, sinó més aviat de recuperar el nucli del projecte comunista: organització i mobilització. Òbviament, en fer-ho cal tenir en compte les noves realitats, tant pel que fa a l’organització del treball com a la composició de la classe treballadora i actuar en conseqüència.

En particular, cal evitar aquelles concepcions purament instrumentalistes de l’organització social, que només hi veuen una possibilitat de creixement electoral i d’autolegitimació. L’aposta per la vertebració alternativa de la societat ha de partir de la consciència que el poder s’exerceix en diferents esferes, no només en la institucional, i que en totes s’hi ha d’intervenir. Aquesta concepció és el que caracteritza un projecte transformador. En definitiva, no es tracta de res més que de descobrir la sopa d’all.

EDITORIAL: Multilateralisme

La revolució ha de ser mundial o es pot donar en un únic país? Aquesta és una altra d’aquelles preguntes que els i les comunistes hem deixat de fer-nos. Si més no, plantejada d’aquesta manera. La lluita de classes es produeix a diferents nivells i de forma entrellaçada. L’important és individuar on es troba la contradicció principal en cadascun d’ells: quina classe social té uns interessos objectivament enfrontats als de la immensa majoria de la població.

En el pla internacional, la tendència a la concentració de capitals ha provocat que, per exemple, les dues-centes principals multinacionals concentrin una riquesa equivalent a la dels 182 països que no formen part de l’OCDE. Aquesta concentració extrema confereix a aquestes empreses un caràcter monopolístic amb capacitat d’intervenció política.

Un altre dels seus trets fonamentals és el caràcter especulatiu, que acostuma a realitzar-se a partir dels beneficis d’empreses productives. Per aquesta raó, les transnacionals integren els sectors financers amb els principals capitals industrials: aquells vinculats al sector de l’energia, de l’automòbil, de les telecomunicacions o dels productes farmacèutics. En els últims vint anys hem assistit, a més, a l’assalt als serveis públics i als fons de pensions.

Una altra dada remarcable és que els països del G-7 concentren un 80% d’aquestes multinacionals. El poder econòmic té nacionalitat i aquesta es troba inscrita en el triangle EUA-UE-Japó. És cert que la fi de la Guerra Freda va reobrir els conflictes interimperialistes entre aquestes superpotències, però la principal novetat és que ara cal afegir-hi noves economies emergents, com la xinesa, la llatinoamericana, l’índia o la sud-africana.

En aquest context de lluita per l’hegemonia mundial, el control dels recursos energètics juga un paper central. Els Estats Units són conscients de les seves dificultats en aquest terreny i de la disminució del seu pes econòmic. Per això intenten contrarestar aquesta tendència amb la seva superioritat militar.

Per això diem que la lluita per la pau és estratègica en aquest inici de segle xxi. Una lluita que ha de situar en primer pla el respecte de la legalitat internacional i la conformació de centres de decisió democràtics. En un escenari de pacificació i de desarmament s’obririen, sens dubte, espais més amplis per a les forces progressistes, alternatives al neoliberalisme. La militarització del món crea un escenari oposat, amb el risc d’una autèntica dictadura planetària.

En aquest sentit, l’avenç del multilateralisme és una bona notícia. Els països on s’estan produint processos democràtics i populars poden operar a nivell internacional gràcies al seu caràcter o a les seves aliances regionals. Si aquests països es doten de sistemes públics potents, que comprenguin els sectors estratègics de l’economia, es podran constituir com a pols productius, tecnològics i financers amb capacitat real de contrapès i de condicionament del gran capital multinacional privat.

Finalment, al costat de la legalitat internacional i del caràcter públic de les principals empreses, cal reivindicar que la irrupció d’aquests països emergents signifiqui sobretot un avenç per als seus pobles. L’impuls dels drets socials i la garantia del dret al treball de qualitat són condició indispensable perquè els nous equilibris de poder en el taulell mundial es tradueixin en millores de les condicions de vida de la immensa majoria de la Humanitat.

L’esquerra útil

Els períodes electorals són moments d’intensificació de la lluita de classes. El conjunt de la societat es mobilitza i el debat polític es fa més present. Les forces polítiques que objectivament representen els interessos d’una minoria amb privilegis necessiten aconseguir el suport electoral de la majoria de la població. Per això, intenten situar el debat en un terreny que els sigui favorable, com ara l’identitari, o el de la por al diferent. Això, quan no neguen directament l’existència de dreta i esquerra, i asseguren que només hi ha bones o dolentes gestions d’unes regles del joc que vénen donades.

Per aquest motiu, una de les primeres tasques dels i les comunistes durant una campanya electoral consisteix a posar en primer pla els problemes i les reivindicacions més sentides dels treballadors i les treballadores. Cal situar el debat en les condicions del treball, en el cost de la vida, en els serveis públics de qualitat, qüestions davant de les quals a la dreta se li fa difícil amagar el seu caràcter de classe.

Si ens centrem ara en les properes eleccions generals, no és cap secret que en les últimes conteses l’esquerra transformadora ha patit els efectes del bipartidisme. Si hi afegim la substancial desmobilització social en comparació amb fa quatre anys, és evident que caldrà intensificar els esforços per aconseguir una representació parlamentària consistent de la coalició ICV-EUiA a Catalunya i d’Izquierda Unida a tot l’Estat. L’esquerra transformadora ha de demostrar que és realment l’esquerra útil i, per aconseguir-ho, val la pena tenir presents els següents elements.

En primer lloc, cal mantenir el caràcter àmpliament unitari, amb l’objectiu d’una Segona Transició a l’Estat espanyol. Segueix sent necessari minorar les classes més reaccionàries que fonamenten el seu enriquiment en l’especulació i modernitzar en els àmbits econòmic, social i cultural les estructures de l’Estat. En aquest sentit, una ofensiva clara contra la corrupció col•locaria aquests sectors socials en pitjors condicions i contribuïria a la disminució d’aquella part de l’abstenció que prové de la desconfiança cap a la política.

En segon lloc, l’elaboració d’unes prioritats programàtiques realistes i aplicables és una bona notícia per donar concreció als objectius genèrics de desenvolupament dels drets socials i de transformació del model econòmic. Amb aquestes propostes, l’esquerra pot demostrar que, a més d’idees amb bones intencions, també té la capacitat de portar-les a la pràctica. Alhora, és una bona oportunitat per demostrar que, davant dels problemes que la immensa majoria de la població ha patit els darrers temps (augment de les hipoteques, precarietat i sinistralitat a la feina, serveis ferroviaris i energètics deficients), des de les forces progressistes no es mira cap a una altra banda, sinó que s’assumeix la responsabilitat de proposar solucions.

La tercera pota ineludible és l’esforç de mobilització. D’una banda, perquè un altre bon remei davant les creixents taxes d’abstenció és l’organització estable de la societat civil: el vot hauria de ser un acte més d’un exercici habitual i protagonista de la participació. D’altra banda, l’esquerra que vol ser útil a les classes populars, i que està penalitzada per l’actual llei electoral, no pot renunciar de cap manera a mobilitzar la seva àmplia base social potencial per contrarestar una correlació de forces parlamentària i mediàtica desfavorable. No fer-ho significa autocondemnar-se a haver de jugar sempre a la tria del mal menor.

Ara toca fer campanya i treballar perquè després del 9 de març hi hagi més comunistes i més esquerra plural al Senat i al Congrés dels Diputats.

Ofensiva treballadora

Sembla que aquest any la cuesta de enero va arribar amb dos mesos d’antelació. Almenys, això és el que indicava l’augment interanual de l’IPC, que al novembre se situava en el 4,1%. Però, en realitat, la pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors i les treballadores a Catalunya i a tot l’Estat espanyol és un fet constatat des de fa uns quants anys.

Només ens cal recordar que al juny ens assabentàvem que el salari real mitjà, calculat tenint en compte l’augment del cost de la vida, ha disminuït a l’Estat en un 4% durant els últims deu anys. Per aquest motiu, resulta incomprensible que des de les organitzacions treballadores seguim acceptant mesures de moderació salarial. Quan més del 50% de les persones treballadores cobren menys de 16.000 euros anuals, mentre l’augment dels tipus d’interès provoca que les hipoteques augmentin en més de 100 euros d’un mes a l’altre, el que toca és una nova política salarial no basada exclusivament en l’IPC, sinó destinada a la disputa d’una part dels beneficis empresarials, que van augmentar en un 73% entre el 1999 i el 2003.

Eludir aquest debat no pot portar més que a una situació d’estrangulació total de la immensa majoria de la població. En efecte, al costat dels baixos salaris hem de seguir lamentant la tendència a la disminució d’impostos a les rendes més elevades, amb la conseqüent impossibilitat de posar fi al dèficit social de l’Estat espanyol. Alhora, l’actitud irresponsable i miop de molts sectors empresarials europeus que practiquen el dumping social a través de les deslocalitzacions, no els permet adonar-se que la capacitat de consum generalitzada de les treballadores i els treballadors europeus rau precisament en el sistema social europeu, i que la seva estratègia pot portar a un veritable col•lapse econòmic.

La necessitat d’una ofensiva mobilitzadora en el terreny salarial i en el dels drets dels sectors populars en general ens porta immediatament al debat sobre la politització del sindicalisme de classe. A priori, tothom assumeix el seu paper sociopolític, però és en els fets on en podem comprovar el veritable abast. La lluita per la millora de les condicions de vida de la classe treballadora exigeix una intervenció directa en els processos que les afecten, mentre que la política de pronunciaments sense mobilització situa aquesta classe en una posició subalterna. L’autonomia sindical no és contradictòria amb assumir un paper protagonista en els processos polítics. Altrament, es corre el risc de caure en la interiorització i oblidar que els sindicats són eines també per a la transformació social.

Naturalment, la complicitat entre les organitzacions socials i les forces polítiques transformadores necessita també que aquestes últimes tinguin clar que els canvis estructurals no es poden aconseguir només a partir de l’acció institucional, especialment amb l’actual correlació de forces a nivell econòmic i comunicacional. No n’hi ha prou d’intentar tirar endavant reformes legislatives progressistes si no es fa un veritable esforç perquè aquells qui se n’han de veure afectats en siguin els principals protagonistes, tant en l’elaboració com en l’execució. Només d’aquesta manera, quan apareixen resistències per part dels sectors econòmics i socials que veuen afectats els seus interessos, hi pot haver una resposta des de la mobilització de masses que permeti fer avançar les reformes.

En aquest sentit, volem destacar la crida i el treball intens que Esquerra Unida i Alternativa va desenvolupar perquè fossin precisament les organitzacions sindicals, veïnals, estudiantils i de consumidors les que lideressin la mobilització pel restabliment i la millora substancial de la xarxa de rodalies a Catalunya. Confiem que la resta de forces catalanistes i d'esquerres també perdin la por a agitar les masses encara que tinguin responsabilitats de govern.

Una falsa contradicció

El projecte comunista és essencialment humanista. Si haguéssim de resumir-ne els objectius en una frase, podríem dir que persegueix situar l’ésser humà i la seva felicitat al centre del desenvolupament econòmic i social. Per aquest motiu, tota acció revolucionària no es pot limitar a provocar canvis polítics, sinó que ha de comptar amb una alternativa per a cada activitat humana, en cadascun dels seus aspectes. Així, per exemple, la professió no té un paper neutral, sinó que està subjecta a tenir un enfocament progressista o conservador. La mateixa consideració mereixen altres esferes, com la del lleure, la del treball reproductiu o la de les relacions personals.

Una de les contradiccions que apareixen en cadascun d’aquests àmbits és l’existent entre homes i dones, entre el sistema patriarcal de dominació masculina i la igualtat d’oportunitats i de condicions. És important mantenir aquesta visió global quan es parla, per exemple, de violència de gènere. No es pot fer referència únicament a les agressions de caràcter físic, ja que les dones la pateixen també en el terreny psicològic i en el simbòlic.Encara més: les discriminacions laborals, la pressió estètica, el repartiment desigual de les tasques de la llar o l’eclipsament en la vida política i associativa, són violències de gènere.

Evidentment, cal sumar a aquesta forma d’explotació les que es deriven per raons de classe. Avui en dia, però, diem que no és cert que unes contradiccions s’hagin de subordinar a unes altres, sinó que cal resoldre-les totes d’una vegada. Si bé és cert que els canvis econòmics estructurals són necessaris per acabar també amb la doble explotació de les dones, no és correcte pensar que suposin automàticament la superació del patriarcat.

Aquesta és una visió economicista, pròpia de l’estancament en el pensament marxista i que denota una visió parcial del projecte de transformació. Un exemple històric d’això el trobem a l’Acadèmia de Ciències de la Unió Soviètica, on es va arribar a afirmar que, un cop feta la revolució socialista, les contradiccions entre homes i dones desapareixien automàticament.

Les visions parcials, però, no només han estat producte de l’economicisme, sinó que es produeixen també des d’altres perspectives. Semblen igualment incompletes aquelles anàlisis que tracten de forma aïllada i preponderant lluites concretes com la de l’ecologisme o la del pacifisme. De nou, n’hi ha prou de constatar que l’objectiu de la felicitat i del ple desenvolupament de les persones inclou també la necessitat d’un entorn habitable i saludable.

A les concepcions parcel·làries podem contraposar-hi una aproximació polièdrica que analitzi i faci front contemporàniament a cadascuna de les contradiccions del sistema capitalista, analitzant-ne les interrelacions i treballant per resoldre-les alhora. Tal com ens explica Mao en la seva obra Les contradiccions, la relació entre totes elles no és estàtica i en cada moment històric cal saber llegir la situació concreta per entendre quina passa al primer pla. Així mateix, la comprensió de cada contradicció particular millora el coneixement de les altres i contribueix a la seva superació.