Per què sóc del PCC? : Jordi Garrell Casanova

Una pregunta simple? En temps de revisió i renovació de compromisos, alguns membres del Partit dels i les Comunistes de Catalunya responen tres preguntes: 1. Per què milites al PCC? 2. Com exerceixes de comunista en els teus àmbits d’actuació? 3. Per què és important llegir l’Avant?

1972. Membre de l'Associació Catalana per la Pau, i de l’Àrea Internacional del PCC.

1. Vaig començar a militar a partir de l’institut, al barri. Érem un grup de joves de Sants que es deia La Mandràgora. Érem un grup maco. De fet, el primer 11 d’octubre antifeixista el vam muntar nosaltres. Alguns dels que formàvem part eren del partit i, malgrat que La Mandràgora es va acabar dissolent, va ser a partir d’aquell grup que vaig començar a formar part del PCC.

2. Com a comunista, persona organitzada amb voluntat d’incidència per transformar la societat, un primer terme és la implicació a partir de la discussió amb els companys. Després, segons els espais, sempre he participat en marcs unitaris, on el consens i el debat són molt importants. Els comunistes hem d’intentar sempre incidir amb intensitat en aquests espais. Plataformes com Aturem la Guerra, de solidaritat amb Palestina, ONG... Per a un comunista, treballar en una associació com aquesta es converteix en una eina molt vàlida per fer efectiva la paraula solidaritat.

3. És important llegir l’Avant perquè és una eina útil al PCC, per saber el que estem fent, per visualitzar i entendre l’actualitat. L’Avant també ha de servir com a eina de formació per a tothom, per discutir i debatre. A nivell extern, ha de ser la veu dels comunistes a la societat. Crec que ha d’anar per aquí, com ha anat sempre i com va en aquesta nova etapa.

Annalí Casanueva / David Moreno

Per què sóc del PCC? : Mireia Burrull

Una pregunta simple? En temps de revisió i renovació de compromisos, alguns membres del Partit dels i les Comunistes de Catalunya responen tres preguntes: 1. Per què milites al PCC? 2. Com exerceixes de comunista en els teus àmbits d’actuació? 3. Per què és important llegir l’Avant?

1986. CJC i Moviment de Brigadistes

1. Vaig conèixer la CJC per casualitat, a través de les brigades, i m’hi vaig anar implicant a mesura que coneixia el projecte i les persones que el tiren endavant, per a mi una cosa és indeslligable de l’altra. Sempre he tingut inquietud per transformar el món, i estic convençuda que el PCC i la Joventut Comunista són útils i pertinents per aconseguir-ho. A nivell personal, com a militant, formar part d’aquest projecte i d’aquesta organització em permet participar d’un projecte de transformació global i revolucionària de la societat, davant la parcialitat d’altres projectes.

2. En primer lloc, la meva participació en aquests àmbits està condicionada per l’enriquiment que proporciona el fet de tenir un marc on debatre i discutir les actuacions amb companys i companyes que també són del partit o de la Joventut. Tot i això, el paper dels comunistes en cada moment i cada lloc és diferent. En aquests moments, com tots coneixem, la joventut catalana està molt desmobilitzada i despolititzada. Per tant, com a jove el que toca en molts casos és impulsar aquesta mobilització. És per aquest motiu que el col·lectiu de solidaritat ha participat i participa molt activament en la Comissió de l’Homenatge al Che, o formant noves brigades de solidaritat. En el cas d’Alternativa Jove també cal impulsar la creació grups de joves allà on no n’hi ha, i participar activament on sí que existeixen.

Com a estudiant d’Humanitats a la UPF, en aquests moments la meva participació va molt dirigida a fomentar el pensament crític en els meus estudis, i estem implicats, a l’AEP, a Universitat en Marxa, en la creació de marcs organitzatius propis dels estudiants d'Humanitats. Per últim, com a dona, el que em toca, com a les meves companyes, és lluitar contra la discriminació, contra el masclisme, en tots aquells àmbits on estic present.

3. Per dos motius fonamentals. El primer és que així estic al dia d’allò que fa la meva organització, de tots aquells àmbits on companys i companyes del partit hi participen. I segon, i potser més important, l’Avant constitueix una eina de foment del debat i la discussió, i també de reflexió. Per tant, és una manera més de formar-se. Tenint una eina així al nostre abast, la pregunta potser hauria de ser: i per què no?

Annalí Casanueva / David Moreno

Per què sóc del PCC? : Carlos Márquez Márquez

Una pregunta simple? En temps de revisió i renovació de compromisos, alguns membres del Partit dels i les Comunistes de Catalunya responen tres preguntes: 1. Per què milites al PCC? 2. Com exerceixes de comunista en els teus àmbits d’actuació? 3. Per què és important llegir l’Avant?

1966. Treballador de SEAT. Membre del Comisió Executiva de la Federació Minero-metal.lúrgica de CCOO de Catalunya; secretari de Poíitica Social; membre de la Comissió Executiva de la CONC, del CN d’EUiA (responsable de sectors productius). Secretari general de CCOO de SEAT Martorell fins al 2002, i membre del Comitè Central del PCC.

1. Ja als tres anys vaig veure com s’emportaven el meu pare a la presó. Amb nou, El Socorro Popular Francés portava de viatge per França als fills dels represaliats pel franquisme.. Això m’acompanya sempre. El meu inici de militància va ser la JCC, però, amb la ruptura, vaig participar en la reconstrucció dels CJC. La tradició comunista venia de família; el meu pare era responsable del PSUC del Baix Llobregat. Els meus germans també estaven ficats a la lluita antifranquista. A les CJC vaig militar a les àrees d’Estudiants i Solidaritat. Vaig ser el coordinador general de la Coordinadora d’Estudiants de l’Ensenyament Mitjà. Als 15 anys ja era membre del CC del CJC. A més de les grans mobilitzacions i lluites estudiantils, a les CJC vam rebre una formació política i ideològica molt potent: materialisme, econòmica, clàssics del marxisme...

2. La meva experiència em diu que sempre s’ha de ser natural, compartir en tots els àmbits els problemes col·lectius. S’ha de potenciar les persones que millor representin els valors progressistes i honestos, sumant-los d’allò concret a allò general. Els comunistes hem d’influir i incidir en als conceptes de més participació, més igualtat, més drets, més justícia...

3. Nosaltres, els marxistes, ens hem orientat cap a la cultura elevant el coneixement. Ja que no existeixen grans mitjans independents, l’Avant serveix per tenir elements d’informació, formació i organització, no dirigit per l’oligarquia. La seva lectura ens serveix per adquirir valors diferents als que ens fica la burgesia.

Annalí Casanueva / David Moreno

Per què sóc del PCC?: Isabel Ribas Seix

Una pregunta simple? En temps de revisió i renovació de compromisos, alguns membres del Partit dels i les Comunistes de Catalunya responen tres preguntes: 1. Per què milites al PCC? 2. Com exerceixes de comunista en els teus àmbits d’actuació? 3. Per què és important llegir l’Avant?

1962. Comitè de Relacions Unitàries d’EUiA, coordinadora d’EUiA de Barcelona i delegada de Salut Pública per l’Ajuntament

1. Vaig començar a militar a les JCC. El procés de divisió i descomposició de les Joventuts era previ al del cinquè congrés del PSUC. Vaig participar a les CJC des del seu naixement i el 1990 vaig ser elegida membre del CC del PCC. Després d’un període de poca activitat política, vaig reincorporar-me amb força a EUiA. Durant la transició, les organitzacions socials i polítiques eren un element organitzador, i vaig decidir militar a les JCC, l’eina més útil. També va influir el condicionant familiar. En aquesta situació, sents la necessitat de mullar-te més.

2. Comportant-me com a tal sempre, discutint a la feina, amb els amics, creant opinió... Ara que represento una institució, és una altra situació, però intento fer-ho de la mateixa manera, com sóc, una persona normal i corrent que ha viscut i treballat en precari. No com altres polítics professionals, allunyats del carrer. Especialment, dono la visió que els polítics som gent com tothom.

3. L’Avant té dues grans funcions, una d’externa i una d’interna. La interna, que podríem anomenar vertical, consisteix en que tots i totes estiguem informats, tant el que fem com el perquè i la seva realització. En l’aspecte horitzontal, serveix per compartir en tots els espais. La funció externa és mostrar la vida del partit.

Per què sóc del PCC? : Anna Maicas

Una pregunta simple? En temps de revisió i renovació de compromisos, alguns membres del Partit dels i les Comunistes de Catalunya responen tres preguntes: 1. Per què milites al PCC? 2. Com exerceixes de comunista en els teus àmbits d’actuació? 3. Per què és important llegir l’Avant?

1972. Treballa a ADIGSA i milita a Moviment Popular i la Comissió de la Festa Avant.

1. Segurament, si mires tot el que t’envolta de manera racional, has de veure per força les desigualtats, les injustícies i els conflictes. Per força, també, t’hi impliques i intentes fer el que està a les teves mans per transformar-ho. I una de les maneres és unir esforços, idees, organitzar-te i actuar.

2. La millor manera de fer de comunista és qüestionar-te sempre el perquè de tot plegat, opinar, intervenir i actuar... Tant al barri com a la feina, no podem conformar-nos amb el que tenim o el que veiem, no podem obviar el que hi passa, ens hem d’organitzar i intentar aportar tot el coneixement que suposa tenir una organització al darrere.

3. Per estar informada, per estar al corrent d’alguns debats, per conèixer altres opinions... Per estar al dia si no tens altres espais de debat.

Annalí Casanueva / David Moreno

Per què sóc del PCC? : Manolo González Fernández

Una pregunta simple? En temps de revisió i renovació de compromisos, alguns membres del Partit dels i les Comunistes de Catalunya responen tres preguntes: 1. Per què milites al PCC? 2. Com exerceixes de comunista en els teus àmbits d’actuació? 3. Per què és important llegir l’Avant?

1932. EUiA, CCOO, Casal de Pensionistes.

Yo formaba parte del PSUC cuando vino el eurocomunismo exportado de Italia, con Santiago Carrillo. Cuando expulsaron a varios camaradas, el PSUC dejó de ser lo que era, y yo estuve en el PCC desde el inicio. De todos modos, me sigo considerando del PSUC. Fui hijo de mineros y me crié en un ambiente de izquierdas. Poco a poco te vas dando cuenta de que, como trabajador, tienes que ser de izquierdas.

No negando lo que soy. En mi barrio saben lo que soy. Explico mi manera de ver la vida. No he negado nunca que soy comunista. De hecho, me costó el despido de Roca cuando varios compañeros y yo empezamos a organizar CCOO.

El Avant es la guía del Partido. Pero creo que, como tal, ha de entenderlo mucha gente. Actualmente mucha gente no la entiende debido a que el Avant sale en catalán. En el Llobregat, que es lo que yo conozco, sé que mucha gente ya dejado de comprar el Avant por razones de lengua.

Annalí Casanueva / David Moreno

Efraim Davidi: “S’ha de qüestionar el paper d’Europa”

El responsable de relacions internacionals del Partit Comunista d’Israel defensa el dret d’autodeterminació dels territoris palestins ocupats per Israel el 1967, així com que la capitalitat de Palestina sigui Jerusalem oriental

Quina és la realitat d’Israel més enllà del conflicte?

Israel està travessant un període de crisi. Estem en una etapa de neoliberalisme molt ferotge en què es tracta de privatitzar-ho tot, amb una ofensiva molt gran contra les classes populars. Això es tradueix en una elevada resistència social i grans lluites, fet que no és excepcional a Israel, sinó en general a tot l’Orient Mitjà.

Com situa el Partit Comunista d’Israel el conflicte amb Palestina. A qui beneficia?

Evidentment, a qui no beneficia és al poble palestí, que és víctima de l’ocupació. Des del costat israelià, la major part de la població no te cap interès que l’ocupació continuï. L’ocupació també s’utilitza per seguir callant veus de protesta; se’ns diu “no crideu perquè ens ataquen”,“no cridin perquè Ahmadinejad té la bomba atòmica a l’Iran”...

De tota manera, a vegades l’amenaça és real. En una època d’atemptats suïcides de Hamas era molt difícil fer manifestacions per lluites obreres. Hi ha una amenaça que és real, però també una altra que està molt inflada per les necessitats d’una unitat nacional front a l’enemic extern.

És a dir, serveix per aturar avenços socials?

No, la lluita de classes continua. Ara, per exemple, l’ensenyament centra la major mobilització. Tant estudiants com professors estan en vaga en contra de la privatització de l’ensenyament.

Parla’ns del conflicte palestino-israelià. Com el definiries?

Uns diuen que és una guerra de religions en la qual només uns tenen el dret a ser a la Terra Promesa... D’altres ho veuen com una guerra de dos moviments d’alliberament nacional, el jueu i el palestí, però el sionisme va ser un moviment colonialista. La nostra visió és que el conflicte surt de la dinàmica de classes. La creació de l’Estat d’Israel és la victòria d’un model capitalista sobre un model molt feble econòmicament, com era el palestí.

Com es viu el fet de les colònies als territoris ocupats?

Abans, les colònies tenien una base social molt gran; l’extrema dreta tenia una base molt forta, que mobilitzava milers de persones. Els darrers anys s’ha erosionat tota aquesta base social, i el projecte de les colònies és molt impopular. Fins a tal punt que en la retirada dels territoris de Gaza no van poder mobilitzar ningú més que els mateixos colons afectats.

També cal dir que no tots els colons són militants d’extrema dreta... Hi ha ultrareligiosos, però també hi ha molts immigrants i pobres. Però, evidentment, hi ha un gruix important feixista.

Quina és la salut del moviment pacifista israelià?

El moviment pacifista està patint una crisi generalitzada. El moviment més gran era el grup Pau Ara, relacionat amb el laborisme. El cap del partit laborista és el ministre de defensa, Ehud Barak; per tant, el moviment té problemes per mobilitzar-se. Els altres moviments, que estan a l’esquerra de Pau Ara, no tenen tanta capacitat de mobilització.

De tota manera, nosaltres també ens trobem amb un problema polític quan plantegem la solidaritat amb el poble palestí. La pregunta és: amb quin poble? El de Hamas? El d’Al Fatah? Ara mateix Palestina està en plena guerra civil armada i és molt difícil articular qualsevol mesura de solidaritat en aquestes condicions.

Què implica el mur?

Se suposa que el mur es construeix per seguretat, però implica que els límits d’Israel estiguin més enllà de les seves pròpies fronteres, tal com diuen els acords del 1967. Israel s’annexiona més territoris que els que li corresponen històricament, se-gons el consens internacional. El mur era relativament popular durant les onades d’atemptats de Hamas i la Jihad islàmica, però ara ha esdevingut molt impopular, perquè que és molt costós i no tothom ho veu bé...

Però els atemptats han baixat a causa del mur?

És una decisió política de Hamas i la Jihad no fer atemptats, però també ha ajudat l’augment de la repressió israeliana. Sempre surten notícies sobre la interceptació de terroristes, la desarticulació de fabriques d’armes... Però moltes vegades sona més a muntatges que busquen alimentar l’imaginari de la por.

Aquesta situació beneficia la indústria armamentística is-raeliana?

Sí, però la indústria no necessita d’aquestes petites coses. Al punt de mira hi ha l’Iran, i d’altres. La indústria militar d’Israel fabrica tancs, avions, míssils i bombes atòmiques... I no pas per utilitzar-los contra Hamas, sinó per servir no només els interessos d’Israel, sinó també per mantenir l’hegemonia militar dels Estats Units (EUA). Cal tenir present que la indústria militar segueix estant subvencionada directament pels EUA, i que Israel proporciona l’armament per als soldats nord-americans a l’Iraq.

Quin és, doncs, el paper dels EUA?

Els EUA segueixen donant suport a l’Estat d’Israel com no ho havien fet els darrers quaranta anys. Això va més enllà dels interessos d’Israel; són els interessos dels EUA, que pretenen tenir tota una sèrie de bases per tot el món. I Israel és l’únic portaavions nord-americà que no es pot enfonsar, com va dir Ariel Sharon fa temps.

I quin tipus d’ajuda rep Israel per part dels EUA?

Els EUA no donen ajuda econòmica a Israel des de fa anys. L’ajuda militar que Israel rep és en material, per valor de 3.000 milions de dòlars. Es tracta de la major ajuda militar internacional per capita (Egipte rep 3.000 milions i Colòmbia, 2.000). És una forma d’ajudar la indústria nord-americana pròpia. A Israel veiem soldats amb uniformes americans; per què, si és més barat fer-los a Israel? Si sumem tota l’ajuda militar que els EUA donen, veiem que supera els 10.000 milions de dòlars, i que EUA se subvencionen ells mateixos a través de l’ajut militar estranger. Se sol dir que hi ha una crisi de l’ocupació.

Fins l’esclat de la primera Intifada, el 1987, l’ocupació no necessitava tenir un soldat a cada cantonada. No hi havia fronteres. La zona estava totalment pacificada, òbviament per la forta repressió que hi havia. Molts militants comunistes, que eren una de les principals forces, van ser expulsats dels territoris ocupats, igual que militants d’Al Fatah i nacionalistes. En aquella època el sector islàmic no tenia força. Després del 87, l’ocupació només pot sobreviure militarment. On hi ha el tanc israelià és on hi ha l’ocupació; si marxa el tanc, l’ocupació se’n va. L’ocupació ja no es manté.

D’altra banda, a la societat israeliana ja no hi ha un consens sobre l’ocupació, com passava als anys 70, en què es tenia la visió d’una ocupació temporal dels territoris palestins. La retirada dels territoris de Gaza és un clar símptoma d’aquesta crisi.

Quina és la posició del PCI en referència al conflicte?

Té quatre bases fonamentals: dret a l’autodeterminació dels territoris palestins ocupats per Israel el 1967; Jerusalem oriental ha de ser la capital de Palestina; desmantellament de totes les colònies i la resolució del problema dels refugiats d’acord amb les resolucions de l’ONU. La idea de dos estats, que només defensàvem nosaltres, ha esdevingut molt popular, fins i tot Bush la defensa. Un 62% de la població està d’acord emb el desmantellament de les colònies en favor d’un acord de pau. La qüestió de Jerusalem està, avui dia, molt debatuda. La qüestió dels refugiats no està tan clara, ja que algunes parts de ciutats israelianes estan fetes sobre la base de pobles que eren palestins fins el 1948, i es tem una situació com la de Iugoslàvia. Nosaltres creiem que, sense solucionar el tema dels refugiats, no se solucionarà el problema.

I què podem fer des d’Europa?

Sobretot, i primer de tot, la solidaritat amb el poble palestí. Després, qüestionar quin és el paper d’Europa i quina implicació tenen els països europeus col•laborant amb la indústria militar israeliana. El pas seria fer boicot, no als productes israelians, sinó a les empreses europees.

Gerard Baró

Perfil
Efraim Davidi és membre del Comitè Central del Partit Comunista d’Israel i responsable de relacions internacionals del partit amb Amèrica Llatina i Europa. Forma part de l’executiva d’Histadrut (sindicat israelià) i és investigador del Centre d’Estudis Regionals i Internacionals de la Universitat de Tel-Aviv.

Així mateix, és professor d’Economia i Història Social d’Orient Mitjà a la mateixa universitat, membre de l’Institut Internacional d’Histadrut i director acadèmic del Col•legi Econòmic i Social.

Les seves publicacions inclouen diversos llibres sobre economia, treball, globalització i història (tots en hebreu), i diversos documents en hebreu, àrab, anglès, francès i espanyol. Doctorat en Història del Treball per la Universitat de Tel-Aviv, té un màster en Estudis de Pau i Desenvolupament a la Universitat de Goteborg (Suècia).

Fuad Rizk: “És temps de solucions polítiques”

Per al coordinador general del Partit del Poble Palestí, la superació del conflicte entre Israel i Palestina passa per la retirada de les tropes i dels assentaments israelians, això com pel retorn a les fronteres del 1967

Primer de tot, voldria saber quines són les condicions de vida dels palestins.

No es poden separar les condicions de vida dels palestins de l’estat d’ocupació en què es troba Palestina. Les incursions de l’exèrcit israelià i els assassinats... El mur divideix el territori en dues parts, segregant els pobles, com es feia a la Sud-àfrica de l’apartheid. Hi ha més de 650 punts de control dins de Cisjordània que impedeixen la lliure circulació. Hi ha carreteres que estan prohibides als palestins, només per als colons israelians. A Cisjordània hi ha més de 200 assentaments jueus que impliquen la presència de 500.000 colons...

Les condicions de vida dels palestins són molt dures; el nivell de vida esta baixant, l’atur va del 26% al 40% de la població de Cisjordània, mentre que a Gaza l’atur és superior al 60% a causa del boicot. S’està malmetent qualsevol tipus de desenvolupament. Els palestins han arribat a una situació d’un futur invisible, un futur frustrat. No saben què pot passar. Evidentment, tota aquesta situació només facilita el creixement dels extremismes. I parlen de terrorisme, quan l’únic terrorisme és l’implementat per l’exèrcit israelià amb les decisions del govern d’Israel i els crims de guerra pels assassinats, bombardejant la població civil, demolint les cases dels palestins...

Aquestes condicions estan complicant l’existència dels palestins i dificulten enormement la possibilitat d’arribar a una solució política del conflicte, ja que els israelians només estan interessats a impedir l’establiment d’un Estat palestí, tal com s’ha vist després d’Annapolis. Políticament, es viu una polarització entre Hamas i Al-Fatah.

Els errors i la mala gestió d’Al-Fatah a l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), amb un govern corrupte i el malbaratament dels recursos econòmics va donar ales a Hamas. A les eleccions de 2006 no tenien programa polític, només agitaven la idea de canvi. La gent els va votar i van obtenir la majoria.

Però hi va haver un govern d’unitat nacional.

En poc temps es va veure que la corrupció de Hamas no era menor que amb Al-Fatah, i no van poder continuar sols. S’acorda la creació d’un Govern d’Unitat entre Hamas i Al-Fatah. Però no dura més de tres mesos; quan Hamas veu que les coses no van com ells volien, es trenca l’acord. Se separa Gaza de Cisjordània i apliquen el seu règim a la franja de Gaza. La primera cosa que fan és treure la bandera palestina i posar la bandera de Hamas al parlament. Això és molt significatiu de cap on s’esta anant.

I quina és la situació de l’esquerra a Palestina?

Les organitzacions d’esquerres estan en una posició molt feble. Els darrers temps hi ha moviments, hi ha signes que serà possible crear coalició per unir les esquerres i així tornar a tenir influència en les masses. L’objectiu és poder aturar Hamas i forçar Al-Fatah a canviar el seu rumb.

El Partit del Poble Palestí (PPP) és l’únic partit que no dóna suport a la lluita armada i que no té braç armat.

Sí; nosaltres, desde la nostra fundació, pensem que no hi ha solució per la via militar, i s’ha demostrat al llarg dels 40 anys d’ocupació. I em refereixo als dos costats, ni Israel, que té un exèrcit tan poderós i sofisticat, no ha pogut guanyar per la via militar. No han pogut vèncer el poble palestí, que continua resistint a les terres.

Nosaltres creiem que el moviment de masses és el camí per resistir l’ocupació. Tenim l’experiència de la primera Intifada, en què les úniques armes eren les pedres i la participació de les masses en la resistència va neutralitzar l’exèrcit israelià. Aquest moviment es va guanyar la solidaritat de tot el món, fins i tot dels israelians.

Després de la retirada dels assentaments jueus de la franja de Gaza, quina és la valoració?

No ha canviat res. Continuem estant controlats per l’exèrcit israelià. Hi ha la zona de seguretat al voltant de la franja. Hi ha les fronteres tancades, els controls militars impedeixen el moviment de la població, no hi ha rutes de comunicació amb Cisjordània... Gaza continua sent territori ocupat.

Quina és la valoració de la trobada d’ Annapolis?

Quan Bush fa la crida per a la trobada, nosaltres ja sospitàvem de l’objectiu i de quins serien els resultats d’Annapolis. Però es va voler crear la il•lusió que d’Annapolis sortirien les bases per a la creació d’un estat palestí. De fet, la trobada d’Annapolis no ha servit per a res. Però l’administració Bush va imposar l’inici de negociacions bilaterals per buscar una solució permanent del conflicte; unes negociacions que haurien d’acabar a finals del 2008.

Immediatament després, Ehud Olmer, el primer ministre israelià, ja va dir que això no seria possible. També va anunciar la construcció de més habitatges a l’assentament proper de Jerusalem, i els atacs han continuat. Això no mostra cap mena de predisposició d’Israel per encaminar cap negociació de pau ni arribar a cap acord. Els americans són els únics que surten amb alguna cosa, ja que Annapolis és sobretot un interès nord-americà. Els Estats Units (EUA) estan en una situació molt complicada a l’Orient Mitjà, amb els conflictes a l’Iraq, Iran, el Líban, el conflicte Israel-Palestina... La política exterior dels EUA a l’Orient Mitjà ha fracassat sempre. Aquesta és la raó principal per convocar Annapolis, per intentar involucrar el món àrab esperant que, gràcies a la trobada, es normalitzaran les relacions entre els àrabs i Israel, i així deixar els EUA en una posició favorable per poder atacar l’Iran sense l’oposició dels països àrabs.

D’altra banda, els EUA s’autoanomenen àrbitres del conflicte. La primera tasca és implementar el full de ruta entre els palestins i els israelians, i l’únic que pot mediar en el full de ruta són els EUA. D’aquesta manera, configuren la seva hegemonia en tota la situació política a l’Orient Mitjà, abandonant la Unió Europea, i s’autodeclaren representants de la política mundial.

Quin paper juga Europa en tot això?

N’esperem un paper més gran. A Annapolis han permès ser exclosos de tot el procés, fins i tot de la implementació del full de ruta, i només es queden amb el paper d’ajudar econòmicament Pales-tina. Els nord-americans controlen la política, mentre que els europeus hi posen els diners i fan la feina bruta.

Crec que Europa hauria d’actuar com a contrapoder a l’hegemonia nord-americana i estar més involucrada; que les negociacions arribin a un final exitós depèn de la capacitat d’Europa per interferir en les negociacions, ja que els EUA juguen sempre en favor d’Israel.

Per al PPP, quin és el camí per arribar a la pau?

La via militar ha fallat, així que és temps per a la solució política i, per tant, sabem que s’haurà de negociar la solució final, però les bases han de ser la retirada de les tropes i els assentaments; el retorn a les fronteres del 1967, que suposen el 22% del territori històric de Palestina; la capital ha de ser Jerusalem Est. I no es pot parlar de reconciliació sense solventar el tema dels refugiats. Volem un estat democràtic, laic i que visqui en pau amb tots els veïns, fins i tot amb Israel.

Gerard Baró

Perfil

Fuad Rizk és coordinador general del Partit del Poble Palestí (PPP), i alcalde de la població de Beit Jala, a Cisjordània. El PPP forma part de l’Organització d’Alliberament de Palestina (OLP) des del 1987, any en què esclata la primera Intifada.

El Partit del Poble Palestí sorgeix del procés de refundació del Partit Comunista de Palestina (PCP) després de la caiguda de l’URSS. El PPP ha participat de l’aliança d’esquerres Al-Badil formada conjuntament amb el Front Democràtic d’Alliberament de Palestina (FDLP) i la Fida (Unió Democràtica de Palestina). Aquesta aliança està ara mateix en un procés de redefinició política.

El Partit del Poble Palestí és una de les poques formacions que no tenen un braç armat, a diferència d’altres formacions d’esquerres com ara la FDLP o el FPLP. I els principals objectius del Partit del Poble Palestí són la lluita per una Palestina lliure i socialista per una via democràtica.

“Les esquerres estan perdent la identitat”

Vicenç Navarro, catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra, atresora una carrera cosmopolit que, des de l’exili, el va dur a Suècia, la Gran Bretanya i els Estats Units. Des de la seva experiència, avui ens dóna la seva visió (autoritzada) dels vicis i virtuds de les esquerres a Catalunya i a Espanya

Ara, al final de la legislatura, ¿com qualificaria la política social i econòmica que ha dut a terme el PSOE en els darrers quatre anys?
La política social del govern del PSOE ha estat de tipus socialdemòcrata, en el sentit d’expandir els drets socials. La llei de Dependència, d’una enorme importància, n’és un exemple. El gran problema ha estat la política econòmica, que s’ha caracteritzat per ser un fre al creixement de la despesa pública que ha dificultat el desenvolupament de les polítiques socials. Així, el finançament de la llei de Dependència és, sens dubte, insuficient.

Quins són en l’actual període els principals problemes de les classes treballadores? La disminució de la seva capacitat adquisitiva, resultat d’un descens salarial. A Espanya s’estan creant més llocs de treball amb salaris baixos que salaris mitjos i alts. Però, a més d’aquesta dada preocupant, n’existeix una altra: els salaris alts i mitjos estan creixent molt més lentament que abans.

L’endeutament de les famílies apunta a un col•lapse o segueix sent un mecanisme hàbil del capitalisme perquè els treballadors creguin tenir més poder adquisitiu del que els seus salaris els permeten?
El creixement de l’endeutament és una conseqüència del punt anterior, és a dir, del descens dels salaris. Naturalment que hi ha altres factors que contribueixen a aquest creixement de l’endeutament, com, per exemple, els baixos interessos. Però el descens de la capacitat adquisitiva de la classe treballadora és una causa molt important d’aquest augment del crèdit.

És correcta l’afirmació que a l’Estat espanyol cada cop hi ha menys treballadors i, per contra, més classes mitjanes?
Si a la població espanyola se li demana si pertany a la classe alta, mitjana o baixa, contestarà en la seva majoria que és de classe mitja. De tals enquestes es deriva la percepció àmpliament promoguda per les forces conservadores que la majoria de la població es defineix com a classe mitjana. És de lamentar, per cert, que el Govern d’Entesa encara publiqui enquestes d’opinió popular utilitzant aquestes categories de classe alta, classe mitjana i classe baixa. Trobo fins i tot insultant que es refereixi a un sector de la població, a la classe treballadora, com a classe baixa. Ara bé, si es demana a la població si pertany a la burgesia, petita burgesia, classe mitja o classe treballadora, aleshores la gran majoria de la població es defineix com a classe treballadora. I aquest percentatge no ha anat disminuint. Naturalment, l’estructura social canvia constantment i, amb ella, la composició de cada classe social, incloent-hi la de la classe treballadora. De manera creixent, aquesta classe s’està feminitzant i està basada més i més en serveis. Però el percentatge de la població que treballa en llocs de treball supervisats, amb un gran contingut repetitiu i manual (utilitzant el criteri del major analista de les estructures socials que existeix avui en el món, el professor Erik Olin Wright), ha anat augmentant en lloc de disminuir.

Creu que les esquerres estan jugant un paper de transformació estructural en el marc de l’Estat espanyol o s’estan limitant a gestionar amb una sensibilitat més progressista?
Les esquerres estan perdent la seva pròpia identitat i la seva pròpia capacitat d’anàlisi i resposta. Això està molt clar a Catalunya i a Espanya, on, front al nacionalisme català i espanyol, que oculten interès de classe, les esquerres no estan oferint una altra ideologia i una altra narrativa. He viscut en molts països durant el meu llarg exili i és sorprenent que a Espanya i a Catalunya els dirigents de partits d’esquerres no utilitzin el terme classe treballadora. Sembla com si el consideressin un terme antiquat, oblidant que aquestes categories són categories científiques. Un terme científic pot ser antic sense ser antiquat. La llei de la gravetat és un concepte antic, però no és antiquat. Si no hi creuen, que saltin d’un quart pis i ho veuran. Doncs bé, oblidar-se d’això és saltar al buit, que és el que els està passant a les esquerres a Catalunya i a Espanya. Les dretes tenen una consciència de classe molt arrelada i es comporten exitosament en els espais financers, mediàtics i polítics per defensar els seus interessos de classe. Vegeu, si no, les polítiques públiques del PP i CIU. Les esquerres haurien de desenvolupar una consciència de classe amb unes pràctiques, discursos i cultura alternatius basats en la defensa de les classes populars.

Com creu que s’hauria d’articular la unitat d’acció entre les diferents forces d’esquerres i les organitzacions socials?
El moviment antiglobalització, que és un moviment positiu, té limitacions molt significatives basades en un error d’anàlisi de la situació actual. Susan George i Naomi Klain, per exemple, interpreten un món on els Estats-nació han desaparegut, substituïts per les multinacionals, que governen l’ordre mundial. Per a elles, l’enemic és la globalització. Aquest tipus d’anàlisi, que es troba també en l’anàlisi d’Eric Hobsbawn, és profundament erroni i crea una paràlisi política. Què poden fer països com Catalunya i Espanya davant de la globalització? Això és erroni. Els Estats-nació continuaran jugant un paper clau. No s’entén la General Motors sense entendre la seva relació amb el govern federal dels Estats Units, o la telefonia o Repsol sense entendre la seva relació amb l’Estat espanyol. El que passa en cada país depén primordialment de les relacions de poder existents en cada país. Els baixos salaris a Espanya tenen poc a veure amb la globalització. Suècia és el país més globalitzat d’Europa i té els salaris més alts, i això és a causa de la força de les esquerres en aquest país. A Espanya les esquerres són molt febles, i aquí està la causa d’un salari baix, de l’escàs desenvolupament de l’Es-tat del Benestar i de les grans limitacions del sistema democràtic, tal com documenta el meu llibre El subdesenvolupament social d'Espanya. Per cert, em permeto recomanar que llegeixin el meu blog: www.vnavarro.org.

Sandro Macarrone

Xavi Nieto: “Si els joves s’impliquen, poden exigir”

Coordinador Nacional d’Alternativa Jove-Joves d’EUiA des del juliol passat, aquest sabadellenc de 22 anys i candidat a les generals per la circumscripció de Barcelona defensa la necessitat d’aplanar el camí als joves i d’impulsar una cultura de participació que els impliqui en la societat civil organitzada

Com afronta Alternativa Jove-Joves d’EUiA la pròxima campanya electoral?
Amb molta força i el convenciment que ICV-EUiA (Iniciativa per Catalunya-Esquerra Unida i Alternativa) seguirà sumant i multiplicant arreu del territori, i amb l’objectiu de buscar complicitats en l’electorat més jove, a qui anirà adreçada d’una manera particular la nostra campanya. També amb molta il•lusió a la circumscripció de Barcelona, on de segur aconseguirem treure el tercer escó i que Joan Josep Nuet sigui diputat al Congrés.

Una de les principals preocupacions dels joves avui dia són els problemes que troben per emancipar-se i accedir a un habitatge. Quines mesures proposa ICV-EUiA en aquest sentit al seu programa?
Creiem que l’habitatge no pot ser una mercaderia, sinó un dret del qual ha de poder gaudir tot el jovent. Per això, la coalició defensa, sempre amb criteris viables i sostenibles, que s’incrementi el parc de pisos de lloguer, que es rehabilitin i s’utilitzin els habitatges buits i que es creï una borsa d’habitatge eficient que pugui donar resposta a les necessitats d’emancipació de la gent jove.

N’hi ha prou amb incrementar el nombre de pisos de lloguer, que els pisos buits entrin al parc d’habitatges disponible o la rehabilitació per superar el problema de l’emancipació dels joves?
Evidentment, no. És necessari que aquests lloguers estiguin subvencionats i, especialment, que els i les joves tinguin salaris dignes. Sense aquesta darrera garantia, la resta perd el seu esperit. No pot ser que la generació més preparada del país estigui discriminada laboralment i no pugui viure més que precàriament. Els joves treballadors han de poder viure dels seus sous i no pas de les seves famílies.

En el cas de les dones joves, aquesta discriminació és doble. Com es pot combatre aquesta realitat?
Incloent-hi d’una manera transversal l’exigència d’assolir una societat igualitària, on cap gènere subordini l’altre. Des d’ICV-EUiA defensem el reconeixement social, cultural i de ple dret de les dones, en l’àmbit laboral i en la resta dels àmbits. Un reconeixement que també exigim en tota la dimensió afectivo-sexual.

Un dels distintius dels joves de la coalició és el seu compromís a l’hora de fer front al canvi climàtic. Com ho recull el programa d’ICV-EUiA?
Amb una clara voluntat de treballar per a la conscienciació de les conseqüències del canvi climàtic i d’avançar cap a una societat sostenible, garantint energies renovables i fomentant el transport públic. Proposem mesures per canviar un model que depreda el planeta, però també per canviar hàbits de consum i producció. Cada dia és mes evident que aquest fenomen perjudicarà les nostres vides, i els joves, amb un futur a l’horitzó, hem de ser els primers a agafar-ne consciència i combatre’l.

Per a això és necessari que la gent jove s’impliqui, i tot sembla indicar que cada cop participa menys i es deslliga més dels moviments socials i de la política. Com afronta aquest fet això, la joventut d’ICV-EUiA?
Creiem que els i les joves són una eina imprescindible en la construcció de la societat, que no en poden quedar al marge, perquè és la nostra i, sobretot, serà la nostra. Però és cert que les dinàmiques de la vida quotidiana i els mitjans de comunicació no dibuixen un escenari atractiu per a la participació del jovent. Per això és necessari impulsar una cultura de la participació, que faci conscients els joves que implicar-se en la societat civil organitzada és vital per decidir sobre el que els afecta diàriament. Organitzant-se poden exigir la coresponsabilitat de l’acció sociopolítica mitjançant la creació dels espais de participació adequats. Les mancances de l’educació universitària o de l’ensenyament secundari, o la precarietat laboral, són bons punts de partida perquè els joves comencin a organitzar-se, demanar canvis i exigir millores.

Precisament, hem parlat de la precarietat laboral, però no de les propostes d’ICV-EUiA sobre educació, un dels àmbits que més afecten els joves.
No és cap novetat que la coalició defensa una educació pública, laica i de qualitat. Defensem un sistema educatiu universal i gratuït, formador de persones crítiques i lliures, que fomenti valors d’igualtat, justícia i solidaritat. Cal educar en el coneixement, el respecte i la convivència de totes les cultures, creences religioses i pensaments ideològics. Per això és vital barrar el pas a l’adoctrinament religiós a les nostres aules. També a qualsevol altre espai públic. La societat ha de ser radicalment laica.

Adriana Sabaté

Entrevista Mercè Civit

Mercè Civit: “Hi ha metges que objecten en la pública, però no en la privada”
La diputada al Parlament pel grup ICV-EUiA valora la llei de l’IVE

Com està la llei actualment?
És una llei de supòsits; està subjecta a la voluntat del metge i no pas a la de la mare.

Què hi falta?
Hauria de deixar de ser una llei de supòsits per esdevenir una llei de terminis; que fos la dona qui decidís si vol avortar o no dins els mesos de gestació establerts, i que s’inclogués a la Seguretat Social.

Hi veus possible una millora en poc temps?
Depèn de la majoria parlamentària en les properes eleccions. Si hi ha govern d’esquerres, és probable. La mobilització social és necessària, ja es va veure quan es va presentar la proposta de modificació el 1996. Les esquerres tenien la majoria parlamentària, però es van mobilitzar poc, mentre que les dretes es van mobilitzar molt. Així que no es va poder aprovar.

Què penses de l’objecció de consciència d’alguns metges?
Penso que hi ha molta hipocresia, perquè fan objecció de consciència a la pública, però després practiquen les IVE en les seves clíniques privades. Què es pot fer per evitar situacions d’aquesta mena? Potser instaurar un codi ètic que controlés que els que objecten a la pública tampoc practiquin IVE a la privada. També el servei públic hauria de tenir una millor cobertura i assegurar l’assistència a les IVE de qualsevol dona que ho necessités.

Creus que millorant la llei es poden evitar irregularitats com les del mes de novembre en quatre clíniques privades de Barcelona?
Abans es detenia la gent que practicava els avortaments perquè no hi havia cap llei que ho regulés. Ara està mínimament regulat i el que ha passat en aquesta clínica estava totalment fora de la llei i a més suposava un risc elevat per a les dones. És necessari millorar la llei actual i assegurar que la pública garanteixi el servei; que sigui una llei de terminis i no de supòsits, i que hi hagi més investigació a les clíniques privades.

Isa Vila

Jordi Miralles: “La immigració necessita polítiques públiques potents”

Jordi Miralles, coordinador general d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), diputat per la coalició ICV-EUiA i portaveu del grup parlamentari a la Comissió de Benestar i Immigració del Parlament de Catalunya, valora per a l’Avant els últims avenços en matèria d’immigració.


Què és el que valores més del nou govern d’esquerres en la seva política d’immigració?
El compromís ferm de tractar una realitat emmarcada en una Catalunya que ha canviat. Catalunya ha crescut els darrers deu anys en més d’un milió de persones, fonamentalment per l’arribada de persones nouvingudes d’altres indrets del món. La immigració és un repte que necessita polítiques públiques potents per garantir drets i deures per a tothom, i aquest és un dels signes d’identitat del govern d’Entesa. Un compromís que tindrà desplegament legislatiu amb la llei d’Acollida i la llei d’Integració, i el Pacte Nacional d’Immigració

Creus que les diferències amb els anteriors governs convergents són notòries? Evidentment. En aquest moments, el binomi drets i deures és el que marca l’acció del govern. Un binomi necessari que es mostra amb polítiques concretes: aules d’acollida, targetes sanitàries, polítiques d’habitatge, polítiques socials...

Què opines del carnet per punts que va proposar Artur Mas en les darreres eleccions? És una concepció pròpia de la dreta: limitadora dels drets de les persones. CiU no creu de debò en els drets de ciutadania per a les persones nouvingudes. La dreta nacionalista veu les persones immigrades de manera interessada, com a mà d’obra, i, alhora, viu amb el temor que poden posar en perill el seu país imaginari. Per la qual cosa, el carnet per punts o les propostes de Mas relatives a la immigració i a la concepció de qui és català, a la seva conferència del passat 20-N, són una involució pel que fa als drets de les persones.

Quina és l’aportació d’EUiA i de la coalició ICV-EUiA a la política d’immigració del govern?
EUiA i la Coalició defensem drets i deures per a tothom. A banda de coses concretes, abans deia que la immigració és un repte, però no sóc ingenu. Si no hi ha polítiques públiques potents, pot ser un risc. Un exemple: en una empresa, una treballadora em deia que li treien la beca menjador a la seva nena per donar-la a la filla d’un immigrant. Doncs bé, el repte d’avui per a l’esquerra no és a quina de les dues adjudicar la beca; s’ha de garantir per a totes dues. És per això que l’acord de govern d’Entesa marca com a prioritat les persones. I el que estem plantejant és la necessitat d’ampliar les polítiques públiques i les polítiques socials per a tothom. També estem impulsant la negociació, a partir de les competències recollides respecte immigració a l’Estatut, dels traspassos a la Generalitat.

Què et sembla el protocol d’expulsions que el govern espanyol vol imposar a tots els immigrants expulsats?
Una barbaritat.

Com veus les possibilitats d’aconseguir el dret a vot per a les persones immigrades? És un dels drets imprescindibles per a les persones nouvingudes. Els nostres nous veïns i veïnes han de pagar impostos i rebre serveis, exercir el dret a treballar i d’associar-se, complir les lleis i també decidir respecte les polítiques a fer amb el vot.

Andreu Espasa