Si podem... (si volem)

Toni Barbarà

Inexorablement, com en la més clàssica de les tragèdies, ens apropem al desenllaç, al disbarat que s’anuncia com la IX Assemblea general d’IU. I tanmateix encara estem a temps de forçar una sortida realment en positiu.



S’han vingut consolidant tres opcions, manifestos, equips, terços en la seva accepció més àmplia, sensibilitats... hipersensibilitats. Durant setmanes han anat conformant-se tres maneres de rellançar IU, macerades per molt singulars aportacions transversals, per llistats d’afeccions i anuncis de desafeccions, tres banderes amb variacions formals a cada lleu gir de calidoscopi. Anem llançats a tota velocitat, amb un ímpetu digne de millor causa, cap a una meta assembleària que molts entenem situada just al caire del precipici i sense espai possible de posterior assossec ... - no et fot el profeta!- I tanmateix podem, i hem, canviar guió tan funest.



Per desencallar l’actual escenari serien necessàries algunes condicions, alguns compromisos des de ja, a tot nivell, a tota extensió, a total i plena honestedat, com sabem exercir, quan volem, els homes i les dones d’IU.



Saber-nos i reconèixe’ns el que d’altra banda són quatre obvietats: Que tots i totes tenim alguna raó i no tota la raó. Que cada bandera gaudeix d’una parcial veritat històrica, però no de tota ella. Que cadascú i cada que ha encertat i errat en el seu cas i moment. Que totes i tots disposem de "hooligans", d’avaladors, d’àvia i nebots. Que en totes les famílies hi ha comptes i cicatrius pendents d’un passat que es resisteix a passar. Que majoritàriament tenim una alta autoestima, nobles sentiments, meravellosos valors com la dignitat, l’altruisme, la solidaritat, la generositat ... i també demostrada mala llet quan ens sentim pressionats o creiem que ens volen tocar la boina. Que no haguéssim de continuar donant-nos cops de cap a cop de República, ni puntades de peu censals, ni escopinades federals, ni exhibicions de contundència verbal anticapitalista, ni més desafiaments en forma de diligents expulsions per activa, per passiva o en reciprocitat. Que en aquesta batalla no hi haurà, no hi pot haver, uns vencedors sobre altres perdedors, ni viceversa, ni fins i tot menys ningú que "destrossi" ningú, a risc de quedar-se sol en la seva victòria inútil, i tan sol aconseguint que l’ humiliat s’exiliï al seu interior, o a la seva quotidianitat banal, a la claudicació o al grupuscle.



Així les coses, els sobra raó als i les companyes i tanmateix a amics i amigues quan saluden i exposen que quan volem, es vegi cas de l’alcalde de Seseña, ens surt el millor de la nostra IU. No només estic d’acord, sinó que aquesta reflexió m’anima a afegir, amb tanta modèstia com a energia que no només és possible la conciliació i la racionalitat, sinó que si volem veure-les ja tenim algunes experiències irrefutables.
Estic parlant d’això, lamentablement tan poc considerat en els nostres menesters polítics, que es diu Europa. Del -PEE - Partit de l’Esquerra Europea en concret i particular. És ben sabut que des de la seva fundació fa més de tres anys, tres organitzacions polítiques i sobiranes de l’Estat Espanyol, - TRES- conformem i participem de ple dret i activitat. I el que en els seus inicis era contemplat des d’Europa com el "cas =problema" espanyol amb tres veus, sigles i famílies, ha anat evolucionant, amb treball i responsabilitat, cap a un exemplaritzant estatus d’interrelació civilitzada, complementària, i si em permeteu camaraderil, amb freqüència amable i sempre respectuosa.



Malgrat l’obvietat deixeu-me recordar els qui representen aquestes tres formacions: En el Comitè de Presidents: Gaspar Llamazares, (IU.), Paco Frutos (PCE) i Jordi Miralles (EUiA). En el Comitè Executiu: Isabel López Aulestia, Javier Alcazar; Maite Mola i J.L. Centella ; Àngels Tomás i el que subscriu aquesta nota. Pedro Marset va ser reelegit tresorer en l’últim i 2n Congrés de Praga, i jo mateix vaig ser posteriorment integrat al Secretariat. Recordar encara que al PEE sempre s’actua per consens, que significa que en aquest Secretariat m’honra atendre o que representar - tal com va ser explícitament acceptat- les tres organitzacions espanyoles. Els amics i camarades europeus han sabut agrair i correspondre al canvi de xip, al canvi de l’esbroncada, el vet i la crispació per la suma, a la complementarietat, al no antagonisme, al respecte en la pluralitat. Així que quan llegeixo algun comentari que situa el paral·lelisme del cas Itàlia en l’horitzó, vull contraposar que l’exemple a seguir no és avui el d’aquell convuls país germà sinó el d’Espanya, almenys en i pel que respecta al PEE.



No és ja que una hipòtesi, és una realitat que afirmo i corroboro. I això, encara pertanyent a la parròquia d’ EUiA i per tant des de l'inevitada polèmica de la catalanitat, que com gairebé sempre és nacional, mestissa, sobirana, solidària, internacionalista i xarnega. Cadascú creix i es fa en el seu propi ecosistema social i polític, i professa la lleialtat que pensa es mereix la seva història particular, com ha de ser. Però després, a més, tots i totes som capaços, si volem, de treballar junts i juntes, de tancar files en el noble objectiu de trobar i de facilitar solucions per a la nostra gent, el nostre verdader sentit profund de lluita i d’existència.



Per acabar, no puc ni vull evitar-lo, una línia de l’humor imprescindible quan es tracta de coses tan serioses. Com diu el meu amic cubà: "el bo que té la cosa, és el dolent que està la cosa". Som a temps de fer prevaldre la dignitat, la justícia, la raó, la solidaritat, la fraternitat, l’emancipació, la llibertat, el respecte, l’esperança: aquesta ha de ser IU., o si me l’accepteu UI. : Unint Esquerres!

Salut!

Cap a la 5a Assemblea

El Consell Nacional d’EUiA va aprovar el passat 19 de juliol els documentes que es discutiran en totes les assemblees de base

“Cal polititzar l’activitat social i fer més social la política institucional.” Amb aquestes paraules s’expressava ara fa uns mesos, en aquestes pàgines, el diputat al Parlament de Catalunya, Jordi Miralles. Aquest és un bon resum del que pretén ser un dels eixos centrals del debat assembleari d’Esquerra Unida i Alternativa.
En efecte, un cop valorat positivament el salt qualitatiu i quantitatiu que la formació ha realitzat pel que fa a presència institucional i a implantació territorial, se situa la necessitat de reforçar en igual mesura la branca social. Tal com s’indica en el document “Intervenció social dels homes i dones d’EUiA”, la diferència entre el caràcter reformista o transformador d’una força política estreba precisament en la seva capacitat d’acompanyar les millores en les condicions de vida de les classes populars d’un increment del seu grau d’organització i de mobilització.
En aquest punt és on se centren també les (auto)crítiques en relació al Govern d’Entesa. Si bé es constata que a meitat de legislatura ja s’han desplegat un 46% de les iniciatives legislatives que preveia el programa de govern, també es reconeix que aquest desplegament ha estat desigual, pel que fa a la dotació de recursos suficients o a les concessions davant la pressió de l’oposició.

La causa principal d’aquestes limitacions se situa, un cop més, en la manca de complicitat entre els agents socials i les forces polítiques progressistes. D’una banda, manquen canals de comunicació estable i bidireccionals entre els uns i les altres. Aquest fet ha generat alguns dèficits d’informació i de transparència importants, com ara en la crisi de l’aigua. De l’altra, quan s’han produït avenços positius, tampoc no s’ha donat el necessari protagonisme a les parts socials implicades per tal d’apoderar-les i de fer-les partícips d’un procés de canvi.


Més concreció

La perspectiva d’acció és, per tant, la que ja hem defensat en les pàgines d’aquest diari, en més d’una ocasió: mobilització de la societat civil per aconseguir el ple acompliment del programa catalanista i d’esquerres. Fins ara, però, les forces de l’Esquerra Transformadora hem tingut dificultats en la concreció d’aquest objectiu.
En aquest sentit, el document “Propostes per a l’acció política i social”, planteja propostes concretes en relació als diferents eixos programàtics de la formació. Se’n poden destacar les de resposta a la crisi econòmica des de la defensa dels drets dels treballadors i les treballadores, les que proposen una política d’immigració basada en el reconeixement de tots els drets i tots els deures, o les de defensa de l’Europa social.

Però més encara, val la pena destacar el nexe comú de totes les campanyes que es plantegen. Totes elles han de partir de la implicació de les organitzacions socials i plataformes que s’hi veuen afectades i hi tenen alguna cosa a dir i s’han de proposar objectius concrets i assolibles a partir d’una mobilització que condicioni l’acció de govern. Al mateix temps, cal planificar com, a partir d’aquestes iniciatives, es construeix més xarxa social d’esquerres, que, un cop assolits uns primers objectius, se’n pugui plantejar de més ambiciosos.


Actualització organitzativa

Finalment, l’aposta per recuperar l’arrelament als centres de treball i als barris populars exigeix també algunes adequacions organitzatives. Amb l’objectiu d’apropar l’activitat política a l’activitat humana, el document d’organització assenyala la necessitat de desenvolupar les assemblees sectorials, com les del Món del Treball o la d’Universitat, i les àrees d’elaboració programàtica.

Així mateix, l’increment de la participació en les xarxes socials i l’impuls de la seva extensió territorial hauran de comptar amb companys i companyes específicament dedicats a aquestes tasques a cada localitat i a cada àmbit. Juntament amb aquesta mesura, també s’introduiran modificacions en la composició i en el funcionament de tots òrgans de coordinació, que facilitin la participació d’activistes, afiliats, col·laboradors puntuals, votants... En definitiva, de tothom que forma part del projecte d’EUiA, concebuda realment com a moviment sociopolític.