Em quedo amb la campanya

Àngels Martínez Castells

Ha acabat amb èxit la recollida de fons per cobrir la fiança dels companys i companyes d’ Izquierda Unida de Seseña, Manuel Fuentes, la Coordinadora Provincial de Toledo, Oblit Valero i dues regidores de l’ajuntament de Seseña imputades en la mateixa querella. El coordinador d'IU de Castella-la Manxa va agrair l'extraordinària solidaritat de les milers de persones que col·lectivament o individualment, en un termini rècord de dotze dies han aportat 137.353,29 euros, en 539 ingressos.

D’altra banda, gairebé diria que pel costat oposat, circulen cap a la pròxima Assemblea tres manifestos que "no s’han pogut refondre" i que només Kafka entendria per què.
Sabrem comprendre, després de vacances i davant de la propera Assemblea, que el que de veritat és autèntic a Izquierda Unida, el que ha de continuar, que mereix el millor tracte --i la nostra solidaritat, i suport, i respecte-- és el que ha contribuït a l’èxit de la campanya de Seseña? Sabrem preservar-lo en la nostra raó abans que se’ns mengin les paraules?

Si podem... (si volem)

Toni Barbarà

Inexorablement, com en la més clàssica de les tragèdies, ens apropem al desenllaç, al disbarat que s’anuncia com la IX Assemblea general d’IU. I tanmateix encara estem a temps de forçar una sortida realment en positiu.



S’han vingut consolidant tres opcions, manifestos, equips, terços en la seva accepció més àmplia, sensibilitats... hipersensibilitats. Durant setmanes han anat conformant-se tres maneres de rellançar IU, macerades per molt singulars aportacions transversals, per llistats d’afeccions i anuncis de desafeccions, tres banderes amb variacions formals a cada lleu gir de calidoscopi. Anem llançats a tota velocitat, amb un ímpetu digne de millor causa, cap a una meta assembleària que molts entenem situada just al caire del precipici i sense espai possible de posterior assossec ... - no et fot el profeta!- I tanmateix podem, i hem, canviar guió tan funest.



Per desencallar l’actual escenari serien necessàries algunes condicions, alguns compromisos des de ja, a tot nivell, a tota extensió, a total i plena honestedat, com sabem exercir, quan volem, els homes i les dones d’IU.



Saber-nos i reconèixe’ns el que d’altra banda són quatre obvietats: Que tots i totes tenim alguna raó i no tota la raó. Que cada bandera gaudeix d’una parcial veritat històrica, però no de tota ella. Que cadascú i cada que ha encertat i errat en el seu cas i moment. Que totes i tots disposem de "hooligans", d’avaladors, d’àvia i nebots. Que en totes les famílies hi ha comptes i cicatrius pendents d’un passat que es resisteix a passar. Que majoritàriament tenim una alta autoestima, nobles sentiments, meravellosos valors com la dignitat, l’altruisme, la solidaritat, la generositat ... i també demostrada mala llet quan ens sentim pressionats o creiem que ens volen tocar la boina. Que no haguéssim de continuar donant-nos cops de cap a cop de República, ni puntades de peu censals, ni escopinades federals, ni exhibicions de contundència verbal anticapitalista, ni més desafiaments en forma de diligents expulsions per activa, per passiva o en reciprocitat. Que en aquesta batalla no hi haurà, no hi pot haver, uns vencedors sobre altres perdedors, ni viceversa, ni fins i tot menys ningú que "destrossi" ningú, a risc de quedar-se sol en la seva victòria inútil, i tan sol aconseguint que l’ humiliat s’exiliï al seu interior, o a la seva quotidianitat banal, a la claudicació o al grupuscle.



Així les coses, els sobra raó als i les companyes i tanmateix a amics i amigues quan saluden i exposen que quan volem, es vegi cas de l’alcalde de Seseña, ens surt el millor de la nostra IU. No només estic d’acord, sinó que aquesta reflexió m’anima a afegir, amb tanta modèstia com a energia que no només és possible la conciliació i la racionalitat, sinó que si volem veure-les ja tenim algunes experiències irrefutables.
Estic parlant d’això, lamentablement tan poc considerat en els nostres menesters polítics, que es diu Europa. Del -PEE - Partit de l’Esquerra Europea en concret i particular. És ben sabut que des de la seva fundació fa més de tres anys, tres organitzacions polítiques i sobiranes de l’Estat Espanyol, - TRES- conformem i participem de ple dret i activitat. I el que en els seus inicis era contemplat des d’Europa com el "cas =problema" espanyol amb tres veus, sigles i famílies, ha anat evolucionant, amb treball i responsabilitat, cap a un exemplaritzant estatus d’interrelació civilitzada, complementària, i si em permeteu camaraderil, amb freqüència amable i sempre respectuosa.



Malgrat l’obvietat deixeu-me recordar els qui representen aquestes tres formacions: En el Comitè de Presidents: Gaspar Llamazares, (IU.), Paco Frutos (PCE) i Jordi Miralles (EUiA). En el Comitè Executiu: Isabel López Aulestia, Javier Alcazar; Maite Mola i J.L. Centella ; Àngels Tomás i el que subscriu aquesta nota. Pedro Marset va ser reelegit tresorer en l’últim i 2n Congrés de Praga, i jo mateix vaig ser posteriorment integrat al Secretariat. Recordar encara que al PEE sempre s’actua per consens, que significa que en aquest Secretariat m’honra atendre o que representar - tal com va ser explícitament acceptat- les tres organitzacions espanyoles. Els amics i camarades europeus han sabut agrair i correspondre al canvi de xip, al canvi de l’esbroncada, el vet i la crispació per la suma, a la complementarietat, al no antagonisme, al respecte en la pluralitat. Així que quan llegeixo algun comentari que situa el paral·lelisme del cas Itàlia en l’horitzó, vull contraposar que l’exemple a seguir no és avui el d’aquell convuls país germà sinó el d’Espanya, almenys en i pel que respecta al PEE.



No és ja que una hipòtesi, és una realitat que afirmo i corroboro. I això, encara pertanyent a la parròquia d’ EUiA i per tant des de l'inevitada polèmica de la catalanitat, que com gairebé sempre és nacional, mestissa, sobirana, solidària, internacionalista i xarnega. Cadascú creix i es fa en el seu propi ecosistema social i polític, i professa la lleialtat que pensa es mereix la seva història particular, com ha de ser. Però després, a més, tots i totes som capaços, si volem, de treballar junts i juntes, de tancar files en el noble objectiu de trobar i de facilitar solucions per a la nostra gent, el nostre verdader sentit profund de lluita i d’existència.



Per acabar, no puc ni vull evitar-lo, una línia de l’humor imprescindible quan es tracta de coses tan serioses. Com diu el meu amic cubà: "el bo que té la cosa, és el dolent que està la cosa". Som a temps de fer prevaldre la dignitat, la justícia, la raó, la solidaritat, la fraternitat, l’emancipació, la llibertat, el respecte, l’esperança: aquesta ha de ser IU., o si me l’accepteu UI. : Unint Esquerres!

Salut!

Joan Josep Nuet: “El primer és pensar en processos unitaris. Aquí no sobra ningú”

Izquierda Unida ha encarregat a una comissió unitària la preparació de la propera Assemblea Federal. El senador d’EUiA Joan Josep Nuet n’és el coordinador i ens explica quines són les perspectives de rellançament de l’organització.

Assumint els condicionants objectius, quins elements subjectius han contribuït als mals resultats electorals?

La legislatura actual ha estat molt marcada per la nova situació parlamentària, on influíem en el govern de Zapatero. Això ha fet que el tema institucional i la capacitat de comunicar les accions d’influència parlamentària hagin monopolitzat gran part de l’activitat política. S’ha deixat de banda l’organització d’Izquierda Unida (IU), el paper de les seves assemblees, i també s’ha deixat en segon pla la mobilització.

Quan arriben les eleccions, competim en un sistema bipartidista estructural i amb una llei electoral injusta, que és una de les conseqüències de la claudicació de l’eurocomunisme a la transició. Així, no podem oferir una xarxa organitzada que estigui per sobre del màrqueting electoral i que permeti un arrelament del vot. És cert que la deixadesa organitzativa ja ve de l’època de Julio Anguita, però en aquest període s’ha agreujat. I també és cert que la manca de mobilització d’aquests darrers quatre anys no solament s’ha d’atribuir a l’esquerra política, sinó també a l’esquerra social i cultural. Si la part més alternativa no té organització estable i mobilització, les accions institucionals d’esquerres les aprofita electoralment la socialdemocràcia.

Quin aprenentatge s’extreu de l’experiència d’oposició influent i exigent dels darrers quatre anys?

El més positiu és que s’han aconseguit millores concretes per a la gent treballadora i les classes populars. Sense el Grup Parlamentari d’IU-ICV-EUiA al Congrés i al Senat [set persones], no tindríem ni la llei de Dependència, ni la llei d’Igualtat, ni la llei de Memòria Històrica, ni la llei de matrimonis homosexuals, ni la llei que limita la subcontractació a la construcció, per posar-ne alguns exemples. Des d’aquest punt de vista, es tracta d’una primera experiència històrica positiva. Alhora, cal tenir en compte el que he comentat a la pregunta anterior, que és tan important com els resultats positius.

Quines garanties de rellançament i d’unitat ofereix la comissió que coordines i que ens ha de portar a la propera Assemblea Federal?

La comissió vol ser una aturada en sec de la dinàmica excloent d’uns i altres que fins al moment s’ha estat imposant.. Hi ha sectors minoritaris a IU que apliquen la màxima conmigo o contra mí, i volen definir IU des del punt de vista ideològic, des de la seva visió particular, i apliquen l’exclusió dels altres. Això no pot ser. IU és una mediació política com a moviment polític i social, que es cohesiona amb el programa i on conviuen partits i sensibilitats ideològicament compatibles. Cap d’aquests partits o sensibilitats, siguin comunistes, ecosocialistes, socialistes, trotskistes, nacionalistes d’esquerra, etc., pot determinar ideològicament el projecte. IU és un gran pacte programàtic, mobilitzador i organitzador polític i social.

La comissió té un suport del 90%. No hi ha encara tothom, però farem un esforç perquè així sigui. És un marc de trobada, diàleg i pacte que ha de ser discutit democràticament, de baix a dalt. La gent d’IU no vol que seguim amb les baralles excloents, vol que es facin propostes d’alt consens i que posteriorment se sotmetin a un ampli debat en el conjunt de l’organització.

Quins són els eixos en què s’ha de basar aquest rellançament?

Crec que hi ha quatre aspectes clau. El primer és pensar en processos unitaris, ja que, per sortir de la situació actual, cal unitat dins de la diversitat d’IU. Aquí no sobra ningú. En segon lloc, procediments democràtics, des dels censos fins als procediments de discussió, amb molta transparència. S’han acumulat moltes desconfiances que s’han de trencar amb transparència i democràcia.

En tercer lloc, amb unitat i democràcia es crea un nou clima per a la participació de gent de fora d’IU. Hi ha més gent fora que a dins: sindicalistes, joves, activistes, votants que no poden amb el nostre clima intern enrarit, però que volen ser d’IU i no els deixem a la pràctica. Hem d’obrir l’organització a gent que té les motxilles menys carregades que molts de nosaltres i que aporta noves visions menys traumatitzades pel passat.

En quart lloc, hem d’obrir un nou període organitzatiu de creixement i d’arrelament al territori, als sectors productius, als moviments socials, etc., on apareguin l’orgull i la complicitat de ser d’IU. A això cal afegir també un nou període de mobilització que apareixerà objectivament, però per al qual hem de treballar molt.

De quina manera es pot donar resposta a la necessitat mobilitzadora, i que això no suposi en cap cas un benefici per al PP en la seva estratègia desestabilitzadora?
Objectivament, els pactes PSOE-CiU per donar sortides neoliberals a la crisi i els pactes d’Estat PSOE-PP que consolidin estructures no democràtiques i post-franquistes ens poden facilitar l’acció. Hi ha fronts bàsics (sindicats, moviments de barris, consumidors, estudiants, pau, solidaritat) que són estructurals, i d’altres de conjunturals, que es crearan temporalment. Els hem de reforçar tots i tota l’estructura assemblaria d’EUiA i d’IU hi ha d’estar predisposada.

Plataformes, campanyes i mobilització, que no vol dir simplement sortir al carrer, sinó crear estructures, pensament i propostes alternatives. Hem de trencar la crosta bipartidista de demagògia associada al PP i mal menor associada al PSOE. Hem de connectar amb els problemes reals i donar perspectives de solucions ambicioses, i no simplement conformistes o de sortida individual.


Les claus per a l’encaix

Quin ha de ser l’encaix entre el caràcter federal d’IU i la realitat plurinacional de l’Estat espanyol?

IU ha de reforçar-se com a projecte Federal, ja que nosaltres creiem en una gestió comuna del que en diem Estat espanyol. Al mateix temps, com que actuem en un estat plurinacional i amb una important descentralització administrativa, hem d’adequar-nos a un funcionament federal que tingui en compte aquests preceptes. El nostre projecte polític federal va molt mes enllà de l’encotillament de l’Espanya de les autonomies, però respecta la voluntat comuna de construir un Estat conjunt dels diferents pobles d’Espanya.

Les federacions i organitzacions d’IU han de jugar un paper clau en aquest període. Si no contribueixen, no hi ha projecte federal i, alhora, no hi ha projecte federal que es pugui construir com una entelèquia, al marge de l’organització real que es troba en les disset federacions.

De quina manera es vol aconseguir que la propera assemblea suposi un apropament de les organitzacions socials i d’altres sectors de l’esquerra?

Per aconseguir-ho, com ja he dit abans, s’ha de crear el clima d’unitat i de democràcia i transparència. En segon lloc, cal obrir l’assemblea sense por a la participació de mols activistes socials i de les organitzacions socials. En tercer lloc, convindria que ja aparegués el programa per a la mobilització i la predisposició de tota l’estructura organitzativa d’IU de dur-lo a terme.

No pot ser que sigui l’assemblea on simplement discutim dels nostres problemes. Ha de ser l’assemblea on discutim dels problemes del país, de la impossibilitat de PSOE-CiU-PP de solucionar-los i de les nostres accions (programa, campanyes, mobilització, organització). Així és com tornarem a connectar amb la nostra gent; impulsarem les organitzacions socials i mobilitzarem.

Al front de la Comissió Unitària

La Comissió Unitària nomenada per la Presidència Federal d’Izquierda Unida, encarregada de la preparació de la IX Assemblea Federal ordinària de la formació, decidia a principis d’abril que Joan Josep Nuet, que des de l’última assemblea és també el coordinador executiu de l’Àrea Interna d’IU, encapçalés aquest procés. Es va acordar també constituir una Comissió de Comunicació encarregada de desenvolupar aquesta tasca en el conjunt d’IU durant el procés assambleari, i que, a més del mateix Nuet, es completa amb els dirigents Javier Alcázar, Adolfo Barrena i Marga Sanz. Fins a la designació de la nova direcció, el nou òrgan assumeix les competències de comunicación interna i externa, finances i administració. La Comissió ha estudiat també ampliar el nombre de membres -de 18 a 20- per donar més representació als sectors més joves que integren IU.

Davant els mitjans de comunicació, Nuet donava a conèixer el primer missatge de la Comissió manifestant que l’Assemblea tindrà caràcter “unitari” i “democràtic”, i que estarà “oberta a la societat amb nous i millors canals de participació, per tal que tots els afiliats i votants d’IU puguin canalitzar les seves opinions”.

Nuet revelava també una de les primeres tasques que durà a terme la subcomissió encarregada de les finances: “Prendre la consciència de quina és la situació real de l’economia d’IU”.

Sandro Maccarrone

Per frenar el bipartidisme: organització i mobilització

El Consell Nacional d’EUiA fa una primera valoració dels resultats i esbossa les línies polítiques per al proper período

“El bipartidisme i la forta polarització electoral han arribat a l’Estat espanyol per quedar-s’hi”. Joan Josep Nuet iniciava amb aquestes paraules la seva intervenció al Consell Nacional d’EUiA, celebrat pocs dies després de les eleccions generals.

Però, tal com assenyala l’informe que s’hi va aprovar, aquest fet només pot explicar en part el retrocés electoral de la coalició ICV-EUiA a Catalunya i d’IU a la resta de l’Estat. Tot i comptar amb bons candidats i candidates, amb un programa coherent i amb una bona campanya -la més centrada en els interessos dels treballadors i les treballadores des que es va constituir la coalició-, s’han perdut 50.000 vots a Catalunya i 280.000 en el marc de tot l’Estat. Per tant, cal fer els comptes també amb problemes de caire estructural.

La polarització bipartidista no és un fenomen nou, sinó una de les conseqüències d’una transició calculadament dirigida a desmobilitzar els agents de canvi i a reduir el pes social i polític dels comunistes. La principal diferència respecte als inicis dels vuitanta és la preocupant feblesa del grau d’organització de l’esquerra transformadora. Fa vint-i-cinc anys, la presència estructurada en els centres de treball, en els barris populars i en les universitats va permetre resistir al tsunami bipartidista.

Per aquesta raó, entre les prioritats que Esquerra Unida i Alternativa es marca per al proper període, hi ha l’impuls organitzatiu, a partir de la dinamització de les assemblees de base i de l’obertura a més persones del món del treball, a professionals i a gent jove. El mateix, i amb més urgència, val per a IU.

Recuperar el carrer

La nova composició del congrés de diputats arran dels resultats del 9 de març, amb menys presència de l’esquerra alternativa i en uns moments de canvi de cicle econòmic, augura repercussions negatives per a la gent treballadora. Davant d’un més que probable acord estable entre el PSOE i els nacionalistes conservadors, urgeix recuperar la capacitat de mobilització a favor dels drets socials i d’un canvi de política econòmica. Per això cal intensificar l’activisme a les organitzacions i als moviments socials: ara és l’hora de recuperar el carrer. Alhora, no es pot obviar que el Partit Popular, instal•lat en les seves posicions més dures, ha crescut electoralment. Per aquest motiu, EUiA “continua compromesa a continuar confrontada amb el PP”.

L’estratègia a seguir no sembla tan diferent de la que es va marcar ara fa quatre anys: mobilitzar des de la proposta per fer avançar el canvi polític i amb l’objectiu de derrotar definitivament la dreta més extrema i el que aquesta representa socialment i econòmica. En paraules de Jordi Miralles, “fa quatre anys que estem d’acord sobre el que cal fer, però el que ara toca resoldre és com fer-ho”.

Una coalició més política

Una altra de les conclusions del primer debat postelectoral al si d’EUiA va ser la valoració positiva de la coalició amb Iniciativa per Catalunya-Verds. Seria un error per part de qualsevol de les dues parts intentar atribuir a l’altra la responsabilitat de la davallada.

Per això, la resolució aprovada al Consell Nacional aposta per “una ICV-EUiA més compartida i més útil: una coalició política. Per a EUiA cal més coalició i [...] fer avançar aquest projecte d’esquerres i ecologistes”. Es tracta de tenir un debat de futur també amb ICV.

Sandro Maccarrone

Resolució de la permanent federal d’IU sobre els resultats del 9 de març del 2008

Els resultats obtinguts per Izquierda Unida (IU) el passat 9 de març són clarament insatisfactoris. Mesurats en funció dels objectius perseguits, són un fracàs amb pocs matisos. En aquestes eleccions ens proposàvem millorar lleugerament o assegurar la nostra representació i intentar condicionar el futur escenari polític mitjançant un gir a l'esquerra. És evident que no hem aconseguit res de tot això, i que una pèrdua d'un 20% dels vots s'ha convertit en una penalització brutal en termes de representació.

Hi ha prou raons que expliquen la sacsejada i la necessitat d’una reflexió profunda i compartida sobre el futur pròxim. En primer lloc, aquestes eleccions suposen una consolidació de la dinàmica bipartidista. Excepte per al PSOE i el PP, la resta de forces de l’arc parlamentari anterior han patit majoritàriament seriosos correctius. L’explicació d’aquesta dinàmica respon tant al manteniment de la polarització com a la consolidació en termes d’oportunitat electoral del vot útil. Una part de la ciutadania ha ofert el seu vot pensant a frenar el pas a un possible govern del PP.

Aquesta lògica bipartidista té un clar perjudicat: IU. Amb un sistema proporcional i amb gairebé un milió de vots, hauríem aconseguit 14 diputats. Sens dubte, una situació molt diferent de l’actual. No hem de carregar amb més responsabilitats que les pròpies. Els efectes democràtics i polítics d'una llei injusta han de recaure sobre la llei, i no pas sobre qui els pateix.
IU es compromet a posar en marxa una gran campanya popular per una recollida de firmes a favor d’una Iniciativa Popular massiva i participada que plantegi la necessitat de modificar aquest sistema electoral injust, antidemocràtic i dubtosament inconstitucional.És evident també que aquesta campanya ha valoritzat encara més el paper dels mitjans de comunicació com a mitjancers en la construcció de l'opinió pública i de les mateixes expectatives electorals.
En segon lloc, aquestes eleccions marquen amb claredat la fi d’una etapa a Izquierda Unida. Difícilment sortirem d'aquesta situació si pensem que aquests resultats són imputables a una part front a l’altra. Interpretar aquesta situació en la lògica majoria-minoria seria una nova mostra d’irresponsabilitat.

En el resultat han pesat anys de confrontació i desgast intern; una degradació de la vida organitzativa i de la confiança mútua; dificultats per expressar el nostre discurs i les nostres propostes; un esgotament de l’organització i un abandó de les responsabilitats en aquesta matèria; centrar-se en el treball institucional amb escassa capacitat per articular o contribuir a articular els moviments socials; un discurs i una pràctica que han pogut, en ocasions, desdibuixar la nostra identitat. Necessitem reflexió compartida, capacitat per crear consens i perspectives per convèncer la nostra organització i la nostra base electoral que hi ha opcions per sortir d’aquesta situació. No ha estat la primera vegada que ens veiem en dificultats.
En primer lloc, cal afirmar l’existència d’un espai social i electoral a l’esquerra de la socialdemocràcia que reclama un espai propi i diferenciat de participació i representació. En segon lloc, hi ha espai per a un discurs alternatiu, clarament d’esquerres, que es confronti amb el consens majoritari que comparteixen PSOE i PP en matèries importants. En tercer lloc, necessitem una reflexió a fons sobre els canvis en la nostra societat, les seves conseqüències en termes socials i polítics; l’adaptació de la socialdemocràcia i la dreta a aquests canvis i les nostres perspectives i oportunitats. Precisem mobilitzar tot el pensament crític possible per afinar en el diagnòstic i també en les alternatives.

Aquesta Permanent creu que la millor manera d’abordar aquesta reflexió és obrint des d'ara mateix el procés assembleari, donant veu als afiliats i afiliades perquè el seu protagonisme sigui decisiu en la recerca de solucions, alternatives, construcció de nous equips, etc. Aquesta Assemblea haurà de ser qui rellanci el projecte polític d’IU, d'una formació d'esquerres, federal, alternativa i transformadora. Haurà de servir per assegurar un equip de direcció amb capacitat política, amb compromís i amb una voluntat clara de dinamitzar l’organització, vincular-se als moviments socials i estimular el pensament crític.

L'Assemblea haurà d’assegurar la seva condició democràtica, unitària i oberta. És a dir, garantir que es compleix l’exigència de neteja als censos; elecció de procediments democràtics; que sigui unitària, pensada amb la vocació d’incloure, i no pas d'excloure, en el convenciment que hi falten molts i no hi sobra ningú; i oberta, pensada com una reflexió oberta i participada per la societat d’esquerres que ens ha seguit recolzant en aquest procés electoral.
Un calendari aproximat hauria de contemplar:

• Convocatòria de reunió de coordinadors de federacions el dijous 13 de març.

• Convocatòria de Presidència Federal immediatament després de les festes de Setmana Santa, amb la finalitat d’assegurar el màxim de participació (preferentment, el dissabte 29 de març).

• Convocatòria del Consell Polític Federal a mitjans del mes d’abril.

• Convocatòria de l’Assemblea Federal a mitjans del mes de juny.

Per portar a bon terme la celebració de l’Assemblea, aquesta Permanent proposa la creació d’una Comissió Unitària per a la preparació de l’Assemblea Federal d’IU amb criteris unitaris, democràtics, plurals i territorials. Una Comissió la composició concreta de la qual es decidirà a la pròxima Presidència Federal d’IU i amb competències plenes sobre tots els aspectes relacionats amb la preparació de l’Assemblea (censos, pressupost i comunicació).

Des de l’actiu dels nostres parlamentaris d’IU-ICV, de la nostra presència al govern basc, a la Generalitat de Catalunya i al govern de les Illes, i la important xarxa de consellers i alcaldes als municipis, la tasca essencial ara és reconstruir un diàleg i la participació en i amb els moviments socials, en especial els sindicats de classe. Participar en les lluites socials dels pròxims mesos serà la millor manera de preparar socialment la nostra Assemblea. El nostre objectiu en aquesta Assemblea ha de ser reconstruir una organització capaç d’intervenir en les lluites socials i democràtiques i fer de pont amb la nostra presència institucional, parlamentària i municipal, assegurant la coherència del nostre projecte d'esquerra transformadora.


Aprovada per 17 vots a favor i 5 abstencions

El conte dels comptes fiscals

L’esquerra defensa mesures per reduir les desigualtats socials que la mà invisible i intel•ligent del capitalisme provoca. Això implica desenvolupar una política capaç de generar els recursos necessaris per reduir els nivells de desigualtat. Però si, com diu el clàssic, la ideologia dominant és la ideologia de la classe dominant, res no és més cert quan parlem de política fiscal.

Les classes populars, majoritàriament, han assumit com a propi el discurs de la dreta que diu que “on millor són els diners dels contribuents és a la seva butxaca”. El discurs de la dreta en política fiscal cala fortament, i més en una etapa històrica de cultura individualista, característica de l’hegemonia del neoliberalime.

La gran filosofia pràctica del felipisme va ser gato blanco, gato negro, que más da, lo importante es que cace ratones, per intentar justificar la seva “única possible” política econòmica, continuada, amb matisos, pels següents governs d’Aznar i Zapatero. Traduït a un capítol de la política econòmica com és la política fiscal, vol dir que el gat blanc ha de reduir el seu esforç fiscal encara que sigui a costa de molts gats negres.

Ben coneixedors d’aquest hipòcrita pragmatisme d’una cosa son les propostes programàtiques per als electors i una altra de ben diferent, governar guanyant-se la confiança dels inversors, escoles de negoci, associacions i col•legis professionals, actuant com a lobbys de pressió al servei dels poderosos, convoquen a jornades informatives i de formació polítics de perfil tècnic, amb responsabilitats a l’àrea econòmica de les administracions, per tal de fer-los coneixedors de les demandes dels més poderosos en matèria de política fiscal. Cal afegir, per no donar lloc a confusions, que ICV, EUiA i IU estan fora d’aquest joc que sí que practiquen PP, PSOE, CiU i PSC.

Amb aquest gris panorama, resulta, democràticament, ben saludable que una entitat de la societat civil amb perspectiva d’organització alternativa d’aquesta mateixa societat clavi les dents al mig de l’os de la política econòmica: la política fiscal. Benvinguts siguin els contra-lobbys. Des del coneixement professional com a assessor fiscal, intentaré explicar de forma entenedora, a manera de conte, alguns casos pràctics d’aplicació de la normativa fiscal, amb una observació majoritària en l’IRPF (Impost de la Renda de les Persones Físiques), per visualitzar que el sistema fiscal espanyol actual està ben lluny de ser progressiu, tal com mana la mateixa Constitució espanyola.

Pere Fernández

El conte dels comptes fiscals (tres cassos)

tres cassos
En Gerard i en Ferran

En Gerard és un jove treballador en precari. Ha treballat en tres empreses al llarg del 2006 i ha guanyat 12.000 euros bruts anuals, equivalents a 11.238 euros nets, sent la diferència la retenció d’IRPF en nòmina del 2% (contracte temporal) i la quota de treballador a la seguretat social. Es porta una bona sorpresa en comprovar que tenia l’obligació de fer la declaració d’IRPF, tot i haver guanyat menys dels 22.000 euros bruts anuals tan anunciats als espots de l’AEAT, per haver treballat en diferents empreses i haver superat els 8.000 euros d’ingressos bruts. Agafa una bona emprenyada en saber que ha de pagar més de 600 euros.

En Ferran, directiu intermig en una empresa, es mostra comprensiu amb l’emprenyada del seu fill, però alhora satisfet en saber que una part dels seus ingressos, en ser computats com a dietes i despeses de viatge, no tributen IRPF perquè no superen els límits legals. En Gerard pensa: si diferents governs de l’Estat i patronal són els màxims responsables de la desregulació i mercantilització de les relacions laborals generadores de precarietat i els impostos han de servir per redistribuir riquesa, com és que, a més, castiguen els treballadors/es que patim la precarietat laboral ?

En Cisco i l’Encarna

En Cisco és un petit comerciant jove. Té una petita parada de peix en un mercat municipal de Barcelona, amb un vehicle isotermo de capacitat de càrrega inferior a 1.000 quilos; consumeix 15.000 kw de llum anual i factura menys de 450.000 euros l’any. Cada primavera, en fer la declaració d’IRPF, observa que, per aplicació de la normativa de determinació del rendiment net de l’activitat empresarial mitjançant el mètode d’estimació objectiva per signes, índexs i mòduls, el seu rendiment net anual resultant és de 14.477,47 euros, inferior al que, com a treballadora, ha guanyat l’Encarna, dependenta de la peixateria del davant. Com que al certificat de rendiments del treball expedit per l’empresa, i entregat a l’Encarna, es reflecteixen uns ingressos íntegres (salari brut) de 18.000 euros, en Cisco també riu en recordar com, el 1993, primera declaració d’IRPF del 1992 i primer exercici fiscal d’aplicació dels mòduls, va dir al seu assessor: “Tio, no et passis, que si poso aquest rendiment em llences la inspecció d’Hisenda a sobre!”. Quina sorpresa, també, la d’en Cisco en comprovar que tot era ben legal.

En Cisco es fa algunes preguntes: l’Encarna té idea d’aquesta absurditat? Si ho sap, ho assumeix passivament i submisa? Tan gran era el nivell de frau fiscal que l’AEAT va optar per crear el règim de mòduls de determinació del benefici, preveient que recaptaria més que amb el benefici presumptament real (aquell que sorgiria de la comptabilitat i fiscalment anomenat Estimació Directa/Estimació Directa Simplificada? I, finalment, havia optat l’AEAT per abaratir el cost fiscal com a forma d’estimular el compliment, baratet, això sí, de les seves obligacions fiscals?

En Sergi i Espavilats, SL

En Sergi és un col•lega professional de l’Òscar. A més de promotor immobiliari, va concórrer a una ampliació de capital d’Espavilats, SL i s’hi va incorporar com a soci. Aquesta societat té com a objectiu l’adquisició d’habitatges i el seu posterior lloguer. L’administrador, el senyor Especulata, va comunicar a l’AEAT que “Espavilats, SL s’acull al règim fiscal especial de les entitats dedicades a l’arrendament d’habitatges que “intenta afavorir l’accés a l’habitatge de joves i immigrants, i la mobilitat geogràfica dels treballadors”. Clar que, més enllà de les exposicions teòriques de motius, Especulata va pensar que allò realment important era que Espavilats, en acollir-se a aquest sistema fiscal especial, tindria una bonificació del 85% de la quota íntegra extensible a les rendes derivades de l’arrendament d’habitatges.

Va repassar bé les condicions exigides (el nombre d’habitatges arrendats o oferts al lloguer ha de ser igual o superior a deu, amb una superfície construïda inferior a 135 metres quadrats, i els habitatges hauran d’estar llogats o oferts en lloguer per un període igual o superior a set anys) i no va observar cap condició relativa a que l’import del lloguer fos inferior al preu de mercat. Va pensar que un regal fiscal com aquell no es podia deixar escapar.

La normativa permetia engreixar el benefici a distribuir entre els socis. Però vet aquí que aquesta mateixa normativa estableix que “els dividends que haguessin estat distribuïts amb càrrec a rendes a les quals fossin aplicables les bonificacions abans esmentades es beneficiaran, a més, de la deducció per doble imposició interna de dividends del 50%”. Tot plegat, per efecte de la normativa fiscal, més benefici a percebre i menys impostos a pagar.

El conte dels comptes fiscals (Unes conclusions finals i aquest conte s’ha acabat)

Unes conclusions finals i aquest conte s’ha acabat


• Tots els canvis normatius en matèria fiscal, des de la primera llei IRPF de la Transició, han estat contrareformes en favor dels poderosos.

• El conjunt del sistema fiscal espanyol està molt lluny de ser progressiu i de ser un instrument redistrtibutiu de riquesa. Això es així per la cistella fiscal, pel frau no combatut i per la mateixa normativa.

• Les diferents contrareformes en la normativa fiscal, especialment en l’IRPF, han trencat la progressivitat fiscal, reduint el tipus màxim impositiu i el nombre d'esglaons de la tarifa. Han desvirtuat, via reduccions, la base imponible de l’impost a favor dels i les contribuents de rendes més altes. I han generat o mantingut un sistema de deduccions i bonificacions en la quota de més aprofitament com més alta sigui la renda del o la contribuent.

• No hi ha voluntat política de combatre el frau fiscal. Existeix una gran quantitat d’economia no declarada fiscalment i, per tant, d’impostos evadits.

• La llei de Mesures per a la Prevenció del Frau Fiscal no contempla la creació d’un cens de persones físiques i jurídiques que acumulin bitllets de 500 euros.

• Empresaris, professionals i directius assalariats no perceben la necessitat de pagar impostos, perquè consideren que les polítiques socials i els serveis públics no s’adrecen a ells.

• La pressió fiscal a Espanya està per sota de la de la UE-Zona Euro i és insuficient per dur a terme les polítiques socials mínimament necessàries.

• Aquesta mesura de la pressió fiscal i la seva comparativa amb la UE està distorsionada pel diferencial d’economia submergida existent entre Espanya (23%) i la UE (10%).

• Igualment, la mesura és només una xifra. Caldria desglossar la cistella impositora, relacionar-la amb segments de contribuents en trams d’ingressos i estudiar la diferent pressió suportada per cada segment. Resultaria constatable que les classes populars són les que més pressió fiscal suporten.

• Amb unes polítiques fiscals insuficients i una pressió fiscal esbiaixada, les classes populars tendeixen a deslegitimar les polítiques fiscals.

• Totes les mesures de contrareforma fiscal tenen uns responsables socials i uns responsables polítics. Potser IU, EUiA i ICV no tenen ben acabada la lletra de la proposta alternativa, però la seva música posa nervioses les classes dominants.

La cortina de fum de l’Aliança de Civilitzacions

La proposta de Zapatero de reconciliar les cultures de tot el món, i en especial la musulmana i l’occidental, per garantir la seguretat i l’estabilitat internacionals és equivocada des de l’origen. Si les desavinences entre cultures existeixen, les causes s’han de buscar en les desigualtats econòmiques i polítiques entre el Primer Món i la resta de països
Zapatero ha començat l’any 2008 impulsant la seva proposta estrella en l’àmbit internacional, coneguda com l’Aliança de les Civilitzacions, amb una trobada a Madrid que va definir com a objectius d’aquesta iniciativa “promoure l’entesa i la reconciliació entre cultures de tot el món i, en particular, entre les societats musulmanes i occidentals”, ja que als documents s’afirma que “la polarització intercultural i el temor mutu són particularment aguts al si d’aquestes comunitats i entre elles, fins al punt de representar una amenaça per a l’estabilitat i la seguretat internacionals”.

Més enllà de les bones intencions de la proposta, crec que és equivocada des de l’origen, perquè la inseguretat internacional no està causada per un desacord o un enfrontament cultural. En tot cas, si aquesta desavinença existeix, és una conseqüència més de la causa principal dels conflictes planetaris: les desigualtats econòmiques i polítiques tan abismals entre el Primer Món i la resta de països.

Al meu entendre, l’error iniciàtic comença volent donar la rèplica directa al creador del concepte xoc de civilitzacions, Samuel Phillips Huntington, intel•lectual orgànic que ha donat justificació teòrica a la guerra total contra el terrorisme iniciada per George W. Bush després dels atacs de l’11-S a Nova York. La socialdemocràcia, en lloc de fer una anàlisi pròpia de les causes, ha preferit debatre sobre les conseqüències, acceptant la premissa major formulada pels neocons americans que l’arrel del problema és de naturalesa cultural-religiosa. Per tant, encara que la socialdemocràcia proposi solucions diferents a les que dicta Washington, el resultat serà en funció del terreny de joc marcat per l’adversari, quedant fora de consideració aquells àmbits molestos o inadequats per a ells.

El final de la història

En realitat, Huntington desenvolupa una mica més la teoria de Fukuyama sobre el final de la història, descartant que hi pugui haver alternatives al capitalisme i a la democràcia liberal. Aquesta és la base per afirmar que ja només queda l’enfrontament ètnico-cultural o cultural-religiós, negant al mateix temps la principal contradicció que tenen les societats contemporànies, que no és una altra que la contradicció capital-treball o, dit en termes polítics, la lluita de classes, que té marcs autònoms en l’àmbit de les nacions (tinguin Estat o no), i també expressions a nivell internacional, accelerades i harmonitzades per la globalització econòmica.

Als segles xix i xx el problema era l’explotació de l’home per l’home. Al segle xxi, a més, pot ser que ni interessis per ser explotat, perquè la globalització deixa fora de l’esquema recursos/força de treball/mercats països sencers, que només tenen en les migracions massives la possibilitat de sobreviure.

Per tant, tota iniciativa que vulgui acabar amb els enfrontaments internacionals que avui vivim, ha de basar-se en un nou ordre internacional que promogui relacions econòmiques justes entre els països, l’extensió de la democràcia i la resolució pacífica dels conflictes.

Toni Salado

Desequilibris i desigualtats en l’economia española

L’estructura productiva de l’economia espanyola s’ha modificat de manera significativa durant les darreres dècades, en què l’agricultura i la indústria han perdut pes respecte a la construcció i al sector serveis. En el cas de l’agricultura, el descens relatiu és a causa d’una intensa reestructuració del sector, provocada sobretot per l’adhesió espanyola a la Política Agrícola Comuna (PAC) i pel transvassament de mà d’obra cap a altres sectors.

En la indústria, la integració a la Unió Europea ha provocat un ajust molt brusc en un sector amb un greu retard històric i basat exclusivament en baixos salaris i energia barata. Les importacions i l’increment de l’atur han estat significatius.

Sectors estrella

Els dos sectors que guanyen terreny són la construcció i els serveis. La terciarització de l’economia és un fet evident causat pel creixement dels serveis públics, l’increment del turisme i l’externalització progressiva dels serveis industrials. L’altre sector estrella és el de la construcció, que ha crescut de manera espectacular com a resultat dels anys d’expansió econòmica, de l’arribada d’inversió directa exterior i l’establiment d’empreses multinacionals, i de la insuficiència d’oferta. Tot això ha provocat una forta revalorització del preu de l’habitatge, amb unes xifres que tothom coneix.

Per tant, l’economia espanyola està basant el seu creixement en activitats de caire especulatiu, en detriment de la política industrial i dels sectors productius. Això està provocant greus desequilibris i importants desigualtats.

Un dels principals desequilibris es refereix a l’endeutament creixent de les famílies, que està assolint uns nivells insostenibles per culpa del crèdit hipotecari, de l’increment dels tipus d’interès i de la creixent precarietat laboral dels i les joves.

Pel que fa a la desigualtat, les xifres són més que preocupants. Segons el Fons Monetari Internacional, la part de riquesa que pertoca a la classe treballadora ha disminuït a la UE-15 del 61,6% el 1992 al 57,6% el 2005.

A Espanya, aquesta disminució ha estat la més significativa de tots els països estudiats, baixant la participació dels i les treballadores del 62% al 54,4% en el mateix període.

En conclusió, el model econòmic espanyol segueix patint greus mancances. El conegut debat entre eficiència i equitat ens ha demostrat moltes vegades que són compatibles i poden anar de la mà. En el cas espanyol, malauradament, caminen juntes, però ho fan marxa enrere.

David Rodríguez

A la recerca de les essències culturals

El partit a l’oposició investiga la naturalesa de la cultura espanyola. Els objectius: diferenciar-la de la dels immigrants, i adoctrinar aquest col•lectiu perquè s’adapti al país. Es resoldria així, afirmen, un dels principals problemes de la immigració

Darrerament, un bon nombre de representants del primer partit de l’oposició al govern estatal s’han embarcat de manera un pèl amateur en una tasca més pròpia dels etnògrafs de temps pretèrits: inventariar els costums dels espanyols i, a partir d’aquí, definir en què consisteix de manera essencial la nostra cultura. La raó per a aquesta cerca d’unes suposades essències pàtries no és, però, escriure una bonica monografia sobre els indígenes d’Ibèria, luxosament editada per la FAES, que quedi ben elegant a les prestatgeries del carrer Gènova. Pretén anar molt més enllà: el producte d’aquesta recerca bàsica ha d’acabar plasmat en un contracte pel qual els estrangers amb intencions d’establir-se a casa nostra es comprometrien a assemblar-se a nosaltres, rendint-se davant l’evidència que els nostres hàbits son preferibles als seus.

El contracte lliure

És interessant considerar, primer de tot, la premissa de què parteix una proposta d’aquesta naturalesa. S’assumeix que l’anomenat problema de la immigració és un problema d’incompatibilitats culturals, i que aquestes s’han de resoldre per una via molt apreciada pels neoliberals: el contracte suposadament lliure on les dues parts participen sense més condicionant que la seva voluntat individual. D’una banda, el senyor Rajoy, en representació de l’interès general de l’Estat espanyol; de l’altra, el senyor Immigrant com a únic responsable del seu destí entre els fluxos internacionals de mà d’obra barata. Això és com dir que les persones que abandonen el seu lloc d’origen a la recerca d’oportunitats es poden permetre el luxe d’anar valorant les diferents ofertes que els fan els possibles països de destinació i, finalment, havent-ne avaluat fredament els avantatges i inconvenients com qui examina un catàleg turístic, acabar firmant lliurement un contracte tan assenyat com necessari per als bons costums i la bona convivència.

Resoldríem així, diuen els advocats d’aquesta noble causa, un “problema de la immigració” que evidentment no té res a veure amb la precarietat jurídica i econòmica dels nouvinguts, ni amb l’escassetat crònica dels recursos destinats als serveis bàsics en la nostra versió esquifida de l’Estat de benestar.

El que no són els espanyols

Fins aquí, sembla que tot quadraria bé: seria un procediment d’allò més asèptic i civilitzat, un mer tràmit administratiu que gairebé no es notaria entre les quatre gestions senzilles que donen dret al permís de treball o de residència. Les dificultats vénen, però, quan els defensors de la proposta posen fil a l’agulla i comencen a pensar en veu alta quins serien els costums dels espanyols. La pluja d’idees que s’ha produït aquests dies davant dels micròfons dels periodistes ha estat d’allò més edificant.

Primer de tot, el candidat a la presidència ens indica el que no som els espanyols: ni polígams, ni mutiladors de clítoris, ni partidaris del vel. En segon lloc, un ex ministre ens recorda com alguns espanyols –suposem que es refereix als ciutadans que no aspiren a ser exministres– tenen una facilitat natural per servir eficientment totes les varietats de cafè que se’ls demani. A més, tot i saber que gaudim d’un sistema sanitari excel•lent, fem atenció a no abusar de les mamografies –s’entén que aquí es parla de les espanyoles– per no col•lapsar els serveis d’urgències.

Un altre candidat destacat, en una al•locució que passarà a la història del surrealisme, assevera que els espanyols tenim per costum no apropiar-nos dels fons reservats. I, com a postil•la final, una exprimera dama resumeix els costums espanyols dient que tenim educació i sanitat, encara que no diu si hem heretat aquests trets dels nostres avantpassats remots o si més aviat ens vénen donats per algun cromosoma.

És una llàstima, però costa d’imaginar com es podrien plasmar totes aquestes aportacions en un contracte pel respecte dels costums. Potser resultaria molt més senzill referir-se a l’hàbit de la migdiada, als horaris dels àpats desplaçats dues hores respecte a la resta del món o, ja sense eufemismes, al catolicisme practicant.

El que no queda clar és si l’immigrant, un cop hagi tornat al seu país per no empipar-nos amb la càrrega del seu atur o de la seva vellesa, estarà obligat a continuar assemblant-se a nosaltres i, fins i tot, a evangelitzar els seus compatriotes amb els bons costums que haurà aprés entre nosaltres.

Irene Sabaté

Dèficit zero i desigualtats socials

Zapatero va començar l’any proclamant als quatre vents que l’exercici 2007 es tancava amb un superàvit pressupostari proper al 2% del PIB. La dada es donava com una gran fita econòmica i com una demostració de bona gestió i bon funcionament de l’economia espanyola. El govern de Zapatero, amb Pedro Solbes al capdavant de la gestió econòmica, ha fet seus els postulats de l’ortodòxia neoliberal quant a la despesa pública, en una clara derrota ideològica de la socialdemocràcia espanyola.

Cal recordar que els esquemes de rigor pressupostari que apliquen els països de la Unió Europea venen donats pels anomenats criteris de convergència del Tractat de Maastricht, consolidats en el Pacte d’Estabilitat, i que, entre altres preceptes, obliguen els Estats de l’Eurozona a mantenir la despesa pública per sota del 3% del PIB. Com escrivia el professor Vicenç Navarro l’octubre passat a Le Monde Diplomatique, aquests criteris responen a posicionaments polítics, sense que encara s’hagi trobat fonamentació científica als postulats que promouen.

Però a més, l’aplicació d’aquest criteris en funció de l’onada conservadora en què ens trobem, ha estat encara més radical, i la majoria dels Estats aposten pel dèficit zero i, en casos com l’espanyol, fins i tot per contenir la despesa per sota de les possibilitats recaptatòries, donant superàvit en tancar l’exercici, més enllà de les trampes comptables que fa el govern, barrejant la recaptació impositiva amb les cotitzacions de la Seguretat Social.

Més desigualtat social

Aquesta lectura estreta dels criteris de convergència és un cop mortal per a l’Estat del Benestar, que, a més, s’agreuja amb una baixada en les recaptacions fruit de les continuades baixades d’impostos. Com reconeixia el professor Navarro, l’augment de les rendes del capital, la disminució de les rendes del treball, la dispersió salarial, la regressivitat fiscal i la disminució de despesa pública social han augmentat les desigualtats socials als Estats de la UE-15. En efecte, les diferències entre classes augmenten: els rics són més rics perquè aporten menys, i les classes treballadores i populars es troben en situacions més precàries a causa de la falta de polítiques actives i de subvencions, derivada de la manca de recursos. I això, en un context de creixement econòmic; si, com indiquen alguns estudis, entrem en un cicle de recessió econòmica, les desigualtats creixeran encara més i, fruit de la manca de recursos, tindrem menys instruments per fer-hi front. Confiar els sistemes de redistribució de la renda i de benestar social exclusivament al creixement econòmic és un error que, a més, es manifesta com a tal justament en els pitjors moments, en moments de crisi, que és quan més es necessiten aquests instruments.

Cal redreçar la política econòmica, sortint de l’ortodòxia economicista del creixement i tornant a apostar per la inversió pública com a instrument per a la igualtat social. En realitat, es tracta de tornar a pensar en l’economia al servei de les persones, i no a l’inrevés: les persones al servei del capital.

Es presenta l’últim informe del Seminari Taifa

Tenim tan assumit que la necessitat més extrema i l’opulència més desvergonyida són dues cares de la mateixa moneda, que la notícia ens deixa indiferents. Del darrer informe del Seminari d’Economia Crítica Taifa es desprèn, entre altres coses, que la riquesa és el contrapunt de la pobresa

Mentre amb una certa adaptació acceptem que la pobresa forma part d’una capa més extensa de la societat, ens adonem que algunes empreses i, per tant, alguns empresaris, incrementen els seus beneficis escandalosament. Els números, que són alts per dalt i per baix, han aconseguit deixar-nos indiferents. A l’informe número 4 del Seminari d’Eco-nomia Crítica Taifa s’analitza quines són les causes d’aquests desajustaments que, any rere any, fan que la distància entre els més pobres i els més rics sigui més gran i, sobretot, que la riquesa es concentri en menys persones.

Les causes són variades. En primer lloc, entre 1995 i 2004, encara que estadísticament la participació dels salaris es va mantenir constant al voltant del 54% del PIB, es va haver de repartir entre més treballadors, perquè la població activa es va incrementar del 81 al 85% en el mateix període. Això va produir una tendència a l’homogeneïtzació salarial i a l’empitjorament de les condicions dels treballadors més pobres, tot i que els beneficis del capital van créixer des del mínim del 25% del PIB el 1967, fins gairebé el 40% el 2006.

La capacitat adquisitiva dels ciutadans ha minvat perquè els salaris reals estan estancats des del 1980, tot i que les jornades anuals a Espanya són de les més altes d’Europa. La disminució del salari real en un 4% en l’última dècada ha anat paral•lela a un increment dels preus dels béns de consum. El 2003, les famílies espanyoles van gastar un 18% de la despesa total en alimentació; en begudes, un 2,2%, i un 36,5% en habitatge. Però l’increment de l’IPC d’alguns dels productes de primera necessitat ha perjudicat les persones amb menys poder adquisitiu, ja que consumeixen productes amb més inflació, com l’alimentació i el lloguer.

Aquesta minva de la capacitat adquisitiva s’ha vist agreujada per la disminució de la despesa social de l’Estat a Espanya, que està estancada i partia d’una protecció social insuficient, tot i l’elevat creixement econòmic de les dues últimes dècades. D’altra banda, la intensificació del dèficit social ha empobrit les famílies.

Beneficis empresarials

El que no s’ha mantingut constant en el període 2001-2005 són els beneficis empresarials. L’estudi analitza els tres sectors més significatius i amb més influència de l’economia del país –el financer, l’energètic i el d’infrastructures, construcció i immobiliàries–, així com un altre de grans empreses diverses. De la recerca, que només fa servir dades oficials de la Borsa i la comptabilitat de les empreses –amb el que això representa de rebaixa en les xifres de beneficis– es desprèn que en el sector financer les deu principals empreses van obtenir una taxa mitjana de beneficis del 16,9%; les set empreses més grans del sector energètic van arribar a una taxa de 13,78%, i en un 17,06% les d’infrastructures, construcció i immobiliàries. I que, a més, aquests beneficis gairebé s’han duplicat en el període 2001-2006 passant de l’11,78% al 20%.

Aquests beneficis tenen noms i cognoms, perquè en el sector financer destaquen el BSCH i el BBVA, que en el període 2000-2005 van acumular un benefici de 19.428 i 18.464 milions d’euros respectivament; i la Caixa, amb un increment de benefici del 85,44% de l’any 2004 al 2005. Algunes empreses de la construcció també són representatives d’aquests increments, com ara Ferrovial, que l’any 2002 va augmentar els seus beneficis en un 101,54%; Colonial, en 164,70%, i Metrovacesa, en un 87% el 2005.

Una de les causes d’aquest fort augment del guany empresarial és la concentració creixent de la riquesa per empreses i sectors productius. Entre tres i cinc empreses controlen el mercat en la majoria dels sectors, produint-se una situació de competència oligopolística. La compra i venda de les empreses, més que la mateixa producció de les empreses, s’ha convertit en un procediment per obtenir beneficis sucosos.

*Membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa


El poder econòmic, en mans de 500 persones

En la mateixa mesura que les empreses creixen, s’incrementen els ingressos dels seus directius i executius. Molts d’aquests directius perceben, a banda del seu salari, altres tipus de remuneració, com ara pensions de jubilació, accions preferents, etc. Els més alts directius de les empreses espanyoles reben remuneracions entre 155 i 500 vegades el salari mig anual a Espanya, i entre 388 i 1.214 vegades el salari mínim interprofessional. A Espanya, els directors generals de les grans empreses cobren una mitjana de 173.000 euros anuals, sense comptar les elits, que encara n’obtenen de molt superiors. Generalment, aquests grans sous van associats a polítiques empresarials de contenció salarial per als treballadors.

Les declaracions d’Hisenda són una bona mostra de les desigualtats en els ingressos. Si mirem l’Impost sobre el Patrimoni (sobre les darreres dades, del 2003), veiem que la riquesa patrimonial dels 583 declarants del tram més ric és gairebé igual a la riquesa declarada de les 300.000 persones dels set primers trams més baixos. El 40% de les declaracions més baixes afirma tenir un patrimoni que no arriba al 6% del total. La relació entre la propietat dels més rics i la dels més baixos és d’aproximadament 2000 vegades a favor dels primers. Si es revisa l’Impost sobre la Renda, un 3,5% de rics indica que rep el 22% de tots els ingressos declarats. Els ingressos mitjans d’aquests declarants estan entre 91 i 272 vegades el tram de les persones que declaren els ingressos més baixos.

Amb aquestes xifres no seria arriscat afirmar que a Espanya, el poder econòmic i financer està distribuït i concentrat de forma que menys de 500 persones controlen el benestar social de gairebé 45 milions de ciutadans.

“Les esquerres estan perdent la identitat”

Vicenç Navarro, catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra, atresora una carrera cosmopolit que, des de l’exili, el va dur a Suècia, la Gran Bretanya i els Estats Units. Des de la seva experiència, avui ens dóna la seva visió (autoritzada) dels vicis i virtuds de les esquerres a Catalunya i a Espanya

Ara, al final de la legislatura, ¿com qualificaria la política social i econòmica que ha dut a terme el PSOE en els darrers quatre anys?
La política social del govern del PSOE ha estat de tipus socialdemòcrata, en el sentit d’expandir els drets socials. La llei de Dependència, d’una enorme importància, n’és un exemple. El gran problema ha estat la política econòmica, que s’ha caracteritzat per ser un fre al creixement de la despesa pública que ha dificultat el desenvolupament de les polítiques socials. Així, el finançament de la llei de Dependència és, sens dubte, insuficient.

Quins són en l’actual període els principals problemes de les classes treballadores? La disminució de la seva capacitat adquisitiva, resultat d’un descens salarial. A Espanya s’estan creant més llocs de treball amb salaris baixos que salaris mitjos i alts. Però, a més d’aquesta dada preocupant, n’existeix una altra: els salaris alts i mitjos estan creixent molt més lentament que abans.

L’endeutament de les famílies apunta a un col•lapse o segueix sent un mecanisme hàbil del capitalisme perquè els treballadors creguin tenir més poder adquisitiu del que els seus salaris els permeten?
El creixement de l’endeutament és una conseqüència del punt anterior, és a dir, del descens dels salaris. Naturalment que hi ha altres factors que contribueixen a aquest creixement de l’endeutament, com, per exemple, els baixos interessos. Però el descens de la capacitat adquisitiva de la classe treballadora és una causa molt important d’aquest augment del crèdit.

És correcta l’afirmació que a l’Estat espanyol cada cop hi ha menys treballadors i, per contra, més classes mitjanes?
Si a la població espanyola se li demana si pertany a la classe alta, mitjana o baixa, contestarà en la seva majoria que és de classe mitja. De tals enquestes es deriva la percepció àmpliament promoguda per les forces conservadores que la majoria de la població es defineix com a classe mitjana. És de lamentar, per cert, que el Govern d’Entesa encara publiqui enquestes d’opinió popular utilitzant aquestes categories de classe alta, classe mitjana i classe baixa. Trobo fins i tot insultant que es refereixi a un sector de la població, a la classe treballadora, com a classe baixa. Ara bé, si es demana a la població si pertany a la burgesia, petita burgesia, classe mitja o classe treballadora, aleshores la gran majoria de la població es defineix com a classe treballadora. I aquest percentatge no ha anat disminuint. Naturalment, l’estructura social canvia constantment i, amb ella, la composició de cada classe social, incloent-hi la de la classe treballadora. De manera creixent, aquesta classe s’està feminitzant i està basada més i més en serveis. Però el percentatge de la població que treballa en llocs de treball supervisats, amb un gran contingut repetitiu i manual (utilitzant el criteri del major analista de les estructures socials que existeix avui en el món, el professor Erik Olin Wright), ha anat augmentant en lloc de disminuir.

Creu que les esquerres estan jugant un paper de transformació estructural en el marc de l’Estat espanyol o s’estan limitant a gestionar amb una sensibilitat més progressista?
Les esquerres estan perdent la seva pròpia identitat i la seva pròpia capacitat d’anàlisi i resposta. Això està molt clar a Catalunya i a Espanya, on, front al nacionalisme català i espanyol, que oculten interès de classe, les esquerres no estan oferint una altra ideologia i una altra narrativa. He viscut en molts països durant el meu llarg exili i és sorprenent que a Espanya i a Catalunya els dirigents de partits d’esquerres no utilitzin el terme classe treballadora. Sembla com si el consideressin un terme antiquat, oblidant que aquestes categories són categories científiques. Un terme científic pot ser antic sense ser antiquat. La llei de la gravetat és un concepte antic, però no és antiquat. Si no hi creuen, que saltin d’un quart pis i ho veuran. Doncs bé, oblidar-se d’això és saltar al buit, que és el que els està passant a les esquerres a Catalunya i a Espanya. Les dretes tenen una consciència de classe molt arrelada i es comporten exitosament en els espais financers, mediàtics i polítics per defensar els seus interessos de classe. Vegeu, si no, les polítiques públiques del PP i CIU. Les esquerres haurien de desenvolupar una consciència de classe amb unes pràctiques, discursos i cultura alternatius basats en la defensa de les classes populars.

Com creu que s’hauria d’articular la unitat d’acció entre les diferents forces d’esquerres i les organitzacions socials?
El moviment antiglobalització, que és un moviment positiu, té limitacions molt significatives basades en un error d’anàlisi de la situació actual. Susan George i Naomi Klain, per exemple, interpreten un món on els Estats-nació han desaparegut, substituïts per les multinacionals, que governen l’ordre mundial. Per a elles, l’enemic és la globalització. Aquest tipus d’anàlisi, que es troba també en l’anàlisi d’Eric Hobsbawn, és profundament erroni i crea una paràlisi política. Què poden fer països com Catalunya i Espanya davant de la globalització? Això és erroni. Els Estats-nació continuaran jugant un paper clau. No s’entén la General Motors sense entendre la seva relació amb el govern federal dels Estats Units, o la telefonia o Repsol sense entendre la seva relació amb l’Estat espanyol. El que passa en cada país depén primordialment de les relacions de poder existents en cada país. Els baixos salaris a Espanya tenen poc a veure amb la globalització. Suècia és el país més globalitzat d’Europa i té els salaris més alts, i això és a causa de la força de les esquerres en aquest país. A Espanya les esquerres són molt febles, i aquí està la causa d’un salari baix, de l’escàs desenvolupament de l’Es-tat del Benestar i de les grans limitacions del sistema democràtic, tal com documenta el meu llibre El subdesenvolupament social d'Espanya. Per cert, em permeto recomanar que llegeixin el meu blog: www.vnavarro.org.

Sandro Macarrone

Prioritats programàtiques d’EUiA

Les propostes amb què Joan Josep Nuet, candidat número 3 per Barcelona de la coalició Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA), afronta les pròximes eleccions tenen un marcat caràcter social i presten especial atenció als treballadors i treballadores.

Una mostra: l’augment de la durada de la prestació d’atur sense augment del periode mínim de cotització, així com la disminució de la temporalitat en la contractació; tanmateix, es recupera el dret d’opció a la readmissió dels treballadors i treballadores en cas d’acomiadament improcedent, i es busca l’equiparació salarial entre homes i dones. La democratitzazció de la participació dels treballadors i treballadores en les decisions empresarials que els afectin, i la jornada de 35 hores sense reducció de salari, són punts importants del programa.

Pel que fa a l’ensenyament, la salut i els serveis socials, se’n reclama la gratuïtat, així com la incorporació definitiva de la salut bucodental a la sanitat pública. Un altre punt fort del decàleg és la derogació de l’actual llei d’Estrangeria i l’aprovació d’una llei de la Ciutadania amb igualtat de drets per a la població immigrada, que tindria dret de vot en totes les eleccions, amb un any de residència com a requisit. ICV-EUiA proposa també el desplegament de tots els articles i decrets per fer efectives la llei d’Igualtat i la llei Contra la Violència de Gènere.

Respecte als drets civils, Nuet abandera la legalització de l’eutanàsia i el reconeixement a una mort digna, així com la despenalització de l’avortament dins les primeres 14 setmanes d’embaràs. El polèmic tema de l’Estatut també està previst al programa, amb el traspàs immediat de les noves competències i la dotació pressupostària necessària per desenvolupar-les correctament. També la Constitució, per a la qual es proposa una reforma en un sentit federal i republicà.

A favor de la gent del carrer

- Redistribució de la renda a favor dels assalariats i increment del salari mínim a 1.000 euros mensuals. Increment de l’Impost de Societats a les empreses que obtinguin un increment de beneficis que dupliqui la mitjana estatal.

- Increment de la pressió fiscal en un 1% anual sobre el PIB, fins assolir la convergència amb la Unió Europea, en un termini de cnc anys.

- Reducció de la sinistralitat laboral i penalització en un 30% de les cotitzacions a la Seguretat Social de les empreses amb un índex de sinistralitat superior en un 50% a la mitjana del sector. Intervenció de la Fiscalia en els accidents mortals, i de l’Estat com a acusació particular.

- Modificació de la llei d’Arrendaments Urbans, amb l’objectiu d’evitar rescisions de contracte unilaterals o elevacions indiscriminades dels preus de lloguer. Modificació de la llei Hipotecària i reorientació de la inversió pública, per equilibrar els ajuts fiscals a la compra i al lloguer.

‘la letra con sangre entra’

Després de mesos de titulars a la premsa, de l’organització d’un concurs amb més de 2.000, d’haver contactat amb Plàcido Domingo per a la seva interpretació... L’himne espanyol segueix sense lletra! El fracàs de la iniciativa del Comitè Olímpic Espanyol ha estat esperpèntic. Vegem una de les estrofes de la proposta guanyadora (sic): “Ama a la patria/pues sabe abrazar,/bajo su cielo azul,/ pueblos en libertad”.

D’entrada, un ama a la patria imperatiu, com una ordre, i, per acabar, se’ns recorda, per si ens n’haviem oblidat, a cop d’ordres i d’obeir, que som un poble en llibertat. Curiosa contradicció, tan sols resolta per un sincer cielo azul. Azules eren els militars colpistes franquistes al 36, azules, els militars que van participar a la Segona Guerra Mundial de la mà dels nazis, i azul, la sang dels Borbons actuals. Sempre s’agraeix un exercici de sinceritat, i és natural que, amb una paleta monocromàtica, escollissin l’azul per pintar el cel.

Amb aquest panorama i aquesta Espanya, potser haurem de recuperar el poema Ecce España, de José Bergamín, poeta espanyol de la Generació del 27, republicà, gran aficionat als toros que, de tants abrazos de la madre patria, va decidir viure els darrers anys de la seva vida al País Basc, fins que el van enterrar a Fuenterrabía “para no dar mis huesos a tierra española”.

Ecce España
Dicen que España está españolizada,
mejor diría, si yo español no fuera,
que, lo mismo por dentro que por fuera,
lo que está España es como amortajada.

Por tan raro disfraz equivocada,
viva y muerta a la vez de esa manera,
se encuentra de sí misma prisionera
y furiosa de estar ensimismada.

Ni grande ni pequeña, sin medida,
enorme en el afán de su entereza,
única siempre pero nunca unida;
de quijotesca en quijotesca empresa,
por tan entera como tan partida,
se sueña libre y se despierta presa.

L’Aranya Negra

Il•legalitzar EAE i EHAK no és la solució

El govern, la Fiscalia General de l’Estat, i l’Audiència Nacional recullen informació i elaboren informes amb vistes a la il•legalització d’EAE (ANV) i EHAK (PCTV)

El PSOE ha decidit tancar la via del diàleg i de la negociació política, i centrar tota acció en l’àmbit purament policial i judicial. No és certa l’argumentació que les anteriors il•legalitzacions afeblissin ETA i el seu entorn polític i social. Al contrari. ETA estava desacreditada políticament i social, i el fet que apareguessin partits com Aralar evidenciava la descomposició d’un espai fart de la via morta de l’acció-reacció. La il•legalització va produir l’efecte contrari al que es buscava: va aglutinar, davant tal agressió a la pluralitat democràtica, bona part de l’esquerra abertzale. El victimisme sempre ha galvanitzat sectors socials que, en una situació normalitzada, haurien tendit a altres coordenades, com esquerra-dreta o federalisme-sobiranisme. El bon resultat d’EHAK va respondre a això: una cohesió molt forta d’un espai que es mou a la consigna. I ara, es torna a donar aquesta situació.

El problema de fons

Per això, davant una Batasuna desorientada i plena de contradiccions, més preocupada per mantenir la unitat interna que per escoltar la societat basca, i que veu com EB-B i Aralar a Euskadi i Na-Bai a Navarra li disputen el seu espai natural, és un error tergiversar el resultat electoral il•legalitzant una de les parts, per més que no agradi el que diu o pensa. De nou, el resultat electoral estarà distorsionat, i tindrem un espai polític cohesionat entorn als sectors durs, partidaris de tibar el conflicte.

A més, hi ha un problema polític de fons. La il•legalització suposa una negació dels drets polítics per a amplis sectors socials d’Euskadi, i, especialment pensant en el jovent, una nul•la pedagogia democràtica que té les seves conseqüències ja avui.

Molts dels que participen de la kale borroka mai hauran pogut exercir el sufragi actiu o passiu de la seva opció política, ni ho podran fer mentre existeixi la Llei de Partits tal com és ara, i es deixin fora del sistema aquestes opcions polítiques. L’input que rep una part del jovent basc és que l’Estat espanyol o Espanya no els reconeixen i que, aleshores, s’han d’utilitzar altres mitjans que no són els de la participació política democràtica establerta, deixant en safata les argumentacions dels sectors més durs i sent coartada per justificar la violència.

Els socialistes (i ETA i Batasuna, també) haurien de prendre nota del procés irlandès, que té en el reconeixement mutu de totes les opcions un dels elements del seu èxit. L’admissió a tràmit per part de la justícia comunitària de la demanda interposada per l’esquerra abertzale sobre anteriors il•legalitzacions afegeix un punt de llum, i és un toc d’atenció al govern que pot evitar excessos en aquest procés, encara que potser la resolució final de la justícia no sigui favorable als interessos dels qui defensem una altra manera d’enfocar el conflicte.

Toni Salado

La batalla perduda de la burgesia catalana

A Catalunya, les caixes són més importants en volum i implantació que els bancs. La seva especificitat, però, els fa difícil operar a nivell internacional

La burgesia catalana no va ser capaç de consolidar el sistema financer normalitzat que necessita tota burgesia nacional. Els bancs catalans, com el de Sabadell de Josep Oliu, continuen sent bancs menors al panorama espanyol, petits en comparació a la proporció de riquesa generada a Catalunya. L’oligarquia financera basca ha jugat el paper de banquera de la Cort i l’oligarquia terratinent.

Un fet significatiu va ser la fallida, el 1920, del Banc de Barcelona de Manuel Girona, on es va veure involucrada la flor i nata de la burgesia. També el cas de Banca Catalana ha d’estar en una memòria del trist paper dels bancs catalans.

Sortides financeres

Com a conseqüència, s’han desenvolupat instruments financers sota la forma de caixes, que, a Catalunya, són més importants en volum i implantació que els bancs. Són institucions constituïdes per un patronat on participen entitats socials i institucions públiques adreçades a la captació d’estalvi, al servei de proximitat, i, en el cas de La Caixa, a la venda d’assegurances. No cotitzen en borsa i, per tant, no reparteixen dividends: els beneficis es reinverteixen o es destinen a una obra social que han de tenir per llei. Aquest caràcter fa que sigui difícil per a elles operar a nivell internacional i hagin de crear societats instrumentals per operar amb més comoditat. La Caixa ha creat Criteria Caixacorp.

Un instrument de la burgesia

La Caixa, tercer grup financer espanyol, ha esdevingut durant la darrera dècada el principal instrument sota aquesta fòrmula jurídica i permet a la burgesia catalana tenir al seu servei una eina que mai no havia tingut. Es va dedicar a fer una política de control industrial, al calor de les primeres privatitzacions del felipisme, la qual cosa suposava posar les bases per a una altra gran ambició històrica de la burgesia catalana: participar en el nucli de l’Estat.

La irrupció de nous capitals

D’altra banda, els bancs estan perdent la iniciativa industrial davant les grans fortunes constructores que busquen diversificar riscos anticipant el final de la bombolla immobiliària, que la crisi dels crèdits subprime als Estats Units (EUA) ha confirmat.

L’energia ha estat l’activitat refugi que permet obtenir uns rendiments segurs a partir d’un mercat cautiu. És el que hem pogut veure en l’operació de l’Acciona d’Entrecanales per prendre el control d’Endesa i de l’ACS de Florentino Pérez per Unión Fenosa. Els enormes beneficis que han obtingut amb l’especulació immobiliària els han permès entrar amb tanta força en altres sectors que ni tan sols les entitats financeres han estat ni són rivals.

Paradoxalment, el govern del PSOE ha estat més favorable a aquestes operacions que la dreta, que ha adoptat l’estratègia de subordinació a capitals transnacionals mentre gestors de la seva confiança hi tinguin la direcció executiva.

La derrota i la nova orientació //

El que va passar amb l’episodi d’Endesa és el canvi d’estratègia de La Caixa. La capacitat superior d’altres forces per mobilitzar actius i les traves que se li van posar des dels sectors de l’oligarquia que prefereixen la subordinació al capital estranger transnacional a permetre l’accés de la burgesia perifèrica a ressorts de poder econòmic com l’energia, va bloquejar l’ambició de crear un grup de control industrial, la qual cosa implicaria participar en el nucli de l’Estat.

En conseqüència, des de La Caixa es canvia de prioritat i es passa a una política d’implantació i articulació amb els capitals financers internacionals. Es capitalitza el valor d’actius industrials posant al mercat una empresa instrumental que gestiona aquests actius. Amb aquest capital, i a través de Criteria, s’inverteix en la presa de control d’entitats financeres a la Xina, Europa i els EUA exportant un model de banca de proximitat i molt adaptada a les demandes del petit i mitjà estalviador.

Luis Juberias