La “flexicurity” que ve d'Europa
Àngels Martínez i Castells
Els vents que impulsen l’americanització de l’economia ja fa temps que volen fer sortir del mapa les polítiques genuïnament europees de plena ocupació, imposant en el seu lloc la flexibilitat laboral que els empresaris demanen i els Estats Units practiquen. Però la Comissió Europea no ho reconeixerà mai. Per això s’han tret del barret el model laboral de Dinamarca i el van ensenyant com la gran fita a assolir. Una fita impossible per la diversitat d’històries, nivells de renda, institucions i grau de sindicalització de cada país, entre altres raons. I la Comissió ho sap. Per tant, què s’amaga sota el frau de voler difondre la “flexicurity” danesa a tota la Unió Europea?
Les dues cares de la Unió Europea
La Comissió Europea volia semblar preocupada pel creixement en els darrers anys dels contractes de treball “atípics”, amb poca protecció i molta precarietat, i la segmentació cada vegada més forta del mercat laboral. Aquesta va ser l’excusa per redactar les línees bàsiques de les reformes estructurals dels mercats de treball que podem trobar en el “Llibre Verd sobre modernització de la legislació laboral” (COM 2006/0708) de novembre del 2006 i en la publicació posterior sobre Flexicurity (COM 2007/0359).
Si la preocupació fos real era fàcil orientar en positiu i ajudar a consolidar les condicions laborals més favorables. Però tal com denuncien els Economistes Europeus per una Política Econòmica Alternativa en el seu Informe “ Plena ocupació amb treball digne, Serveis Públics potents i Cooperació Internacional” (EuroMemorandum 2007) la Comissió es va inventar l’argument de que són els contractes fixos a temps complert l’obstacle principal perquè desaparegui la segmentació del mercat de treball. Les solucions proposades es resumeixen a reduir el nivell de protecció laboral a uns “drets mínims” tant per l’ocupació convencional com per l’atípica acudint al nou model danès. I així proposen que la “flexicurity” es converteixi en l’eix fonamental de la “Estratègia Europea d’Ocupació i de les Orientacions integrades per a l’ocupació i el creixement” per al període 2008-2010. Amb la creació d’ un indicador per a tota la UE sobre la “rigidesa de la legislació de protecció de l’ocupació”, la Comissió estimula als països massa proteccionistes a fer les reformes adients, tenint en compte a més les taxes d’activitat i d’atur de cada país.
En paraules de la Comissió: “calen noves formes de flexibilitat i seguretat tant per a les persones com per a les empreses i els Estats Membres de la Unió”. Però atenció, perquè les noves formes ja no vinculen la seguretat amb la protecció front els riscs laborals, sinó amb la capacitat d’adaptar-se als canvis econòmics i empresarials. Es evident que els ‘vells’ tipus de seguretat es reduiran fins on arribi la oposició i la força dels sindicats i la classe obrera de cada país, però es clar en quina direcció es volen els canvis: reduir les prestacions laborals que es consideren massa generoses i la protecció a l’ocupació. La Comissió considera que la “nova” seguretat s’ha de basar en la formació, la qual ha de conduir a una adaptabilitat i ocupabilitat més grans... És una nova versió del conte de la lletera: si en el mercat de treball hi ha més persones sense feina --però formades-- que s’adapten per tant a més perfils laborals i són més “ocupables”, es crearà més ocupació... I aquesta és la recepta bàsica de la “nova” seguretat!
Però totes aquestes propostes són de fet un joc de paraules interessat. Si llegim amb atenció les orientacions de l’Estratègia de Lisboa revisada que la Comissió manté, trobarem conceptes com el “d’activar les polítiques del mercat de treball”, que vol dir de fet (en paraules de la Comissió) “que compensi el fet de treballar i no cobrar subsidis”. Això es pot aconseguir de dues maneres: o fent polítiques que ajudin a la creació de llocs de treball en condicions dignes, o rebaixant tant el subsidi d’atur que sigui quina sigui la feina i la remuneració que s’ofereixi, no hi hagi altre remei que acceptar-les. Un altre concepte nou és el “d’establir l’equilibri entre drets i obligacions, fomentant l’ocupabilitat i adaptabilitat de les persones amb feina i a l’atur”. Amb això volen dir que aquest equilibri no existeix prèviament perquè la balança està inclinada a favor dels drets dels treballadors, i no de les seves obligacions. (Llàstima que els treballadors i treballadores no s’havien adonat de la seva situació de privilegi...!)
Antoni Puig Solé, de CC.OO., ha escrit que el que sembla natural i inevitable per a les autoritats europees no ho és des del punt de vista dels sindicalistes que defensen interessos de classe, i també denuncia la utilització perversa del sistema de protecció social. “Històricament –ens diu-- el risc laboral ha estat entès com un esdeveniment indesitjable que hauríem d’evitar. Ara, es pretén fer-nos conviure de manera permanent amb el risc a perdre l’ocupació.” Puig Solé considera que ens hi volen fer acostumar i pensa que en el cas de l’Estat espanyol, on el subsidi d’atur és molt baix, “se’ns oferirà una prestació de desocupació que de forma temporal ens compensarà econòmicament.”
Però a la se li veu encara més el llautó quan afirma que amb les seves noves fórmules flexibilitzadores “es contribuirà a unes polítiques pressupostàries sòlides i sostenibles”! És a dir, que les polítiques laborals es posen també al servei del més sagrat dels manaments neoliberals, el dèficit zero (i no, com creiem els que pensem “a l’antiga”, al servei de crear ocupació decent, estable i amb una remuneració que permeti una vida digne.
De la flexicurity a la flexiexplotació
Segons l’Euromemorandum 2007, les línees mestres d’aquestes orientacions responen a les demandes de més flexibilitat dels empresaris, mentre les persones amb feina o a l’atur han de patir la disminució de la protecció del seu lloc de treball i del seu salari a canvi d’una ridícula pastanaga de promeses inconcretes sobre oportunitats de formació continua i de ser objecte de polítiques “activadores” que incrementen la precarietat, redueixen drets i augmenten les obligacions de les persones ocupades o a l’atur... Tot sigui per “restablir l’equilibri entre drets i obligacions” des de l’esbiaixat punt de vista de la Comissió! De fet, si es compara amb el vell estil de protecció dels llocs de treball i els salaris, la “nova” seguretat no sembla massa segura. A més, incorpora elements classistes, ja que pot ser veritat que les persones més qualificades (les que s’hagin pogut permetre invertir més temps i diners en la seva formació, i comprar més títols i màsters) tinguin més possibilitats de trobar abans una feina, però també és cert que cap dels esforços fets en la seva formació n’és garantia absoluta. I de manera especial quan en aquest nou ordre superflexible no es considera la formació continua, l’ensenyament i el reciclatge com un dret de les persones ocupades o a l’atur, ni en cap moment considera la Comissió que els empresaris hagin de finançar aquestes mesures!
Fins i tot el Parlament Europeu en la seva resolució sobre el Llibre Verd afirma que l’anàlisi de la Comissió sobre la segmentació laboral no té res a veure amb la realitat, i recorda que segons estudis de l’OCDE i d’altres institucions no està demostrat que sigui més fàcil crear més ocupació si es redueix la protecció front l’acomiadament i es debiliten els contractes fixes. El Parlament donava exemples en sentit contrari, com el dels països escandinaus, en els que és compatible un nivell alt de protecció en les condicions de treball i en cas d’acomiadament amb un creixement molt elevat de la taxa d’ocupació.
L’estratègia dels empresaris i la Comissió es de fet força més ambiciosa i contempla aspectes addicionals com els còmputs de treball per hores (working time accounts) i el treball flexible que permet que les empreses funcionin amb una plantilla regular més reduïda i facin front a les fluctuacions del mercat adaptant la jornada laboral setmana a setmana. La “flexibilitat interna” es combina amb la “flexibilitat externa” dels contractes a termini, temporals o per obra. Segons l’Euromemorandum 2007, el fet d’anualitzar les hores de treball més el concepte d’empresa viva ('breathing enterprise') ajuda a fer créixer el treball precari i evita que es converteixi en treball fix i regular. Per tant, les propostes de la Comissió a favor de la flexicurity s’haurien d’anomenar de manera més honesta “programa d’increment de la flexiexplotació” dels treballadores i treballadores de la UE.
També Gloria Malaspina, en el seu moment Consellera de Treball i Qualitat de vida de la Província de Roma, va acusar de mala fe a la Comissió a Barcelona amb motiu de les Jornades sobre Precarietat i Salut. En la seva intervenció ens deia: “el Llibre Verd està escrit de manera que dirigeix el debat cap a unes conclusions predeterminades. Presenta l‘actual desreglamentació del mercat de treball europeu com una necessitat implícita i per tant només permet discutir com adaptar la legislació per a fer més fàcil una ulterior flexibilització de l’ocupació. A les mesures socials se’ls dona una atenció molt inferior.” Gloria Malaspina ens recomanava identificar responsabilitats i exigir que s’apliqués el contingut de la Declaració Universal dels Drets Humans, i en especial l’article 23 que diu: “Totes les persones que treballen tenen dret a una remuneració equitativa i favorable que asseguri per a elles i la seva família una existència digna integrant si és necessari, la remuneració amb altres mitjans de protecció social.”
La intervenció de Glòria Malaspina no portava el títol de “Lost in Translation” (Perdut en la traducció) per casualitat. Denunciava, també, com s’està jugant amb el llenguatge per confondre i justificar la pèrdua de conquestes laborals. Ens explicava: “ En cap altra circumstància el canvi lingüístic interessat és tant evident com en les maneres contradictòries amb les que es defineix el treball i l’ocupació en precari. Per exemple, els treballs precaris i de risc s’han rebatejat “treball flexible” i els conceptes “enterprise worker” (treballador emprenedor) o auto-ocupació s’utilitzen ara per a descriure la persona que suporta càrregues excessives de treball i sense disposar de cap poder negociador en el nou món de les relacions industrials. Les expectatives de generacions de treball continuat i relativament segur desapareixen, de la mateixa manera que ho fan les expectatives individuals d’accedir a drets de protecció social, i drets individuals i de ciutadania en el lloc de treball. »
També Antoni Barbarà, coordinador de les jornades sobre Precarietat i Salut, ens diu: "Mereix comentari l’habilitat perversa dels redactors dels textos de la Comissió, a l’hora de crear un veritable lèxic de neologismes enganyosos. Flexicuritat n' és un paradigma. Fusionen dos termes de possible interpretació laxa o complexa. Un que pinta bé com "seguretat" i un altre que tampoc sona necessariament malament com "flexibilitat", per acabar engendrant un resultant demolidor: "es flexibilitza la seguretat en el treball i/o s’assegura la flexibilitat". En tots dos casos desregulació i atac de fons als treballadors i treballadores. Amb aquesta tècnica, demà ens poden parlar de "precarestabilitat". El mateix parany: precaritza el treball estable, i estabilitza la condició de precari. Una manipulació que cal desemmascarar!”
De fet, podem afegir que el treball precari ja no es correspon a una situació d’ocupació temporal o casual, sinó “que és una combinació acumulativa de contractes de treball atípics, beneficis socials limitats, escassos drets, inseguretat laboral i baixa remuneració” .
El model danès que volen vendre
Antoni Puig Solé ens explica perquè Dinamarca ha estat el referent de flexiseguretat elegit per la Comissió Europea: pel suposat èxit danès de reduir en poc temps la taxa d’atur a la meitat. Però també ens desvetlla el misteri: “les jubilacions anticipades i les malalties de llarga durada varen apartar un 20% de la població activa entre 15 i 64 anys, gràcies al seu potent i generós sistema de protecció social.” A Dinamarca, segueix explicant-nos, un terç de les persones que treballen canvia d’empresa cada any per decisió personal i no per acomiadament. I ens recorda que un assalariat danès que passa a l’atur amb un sou mitjà rep el 90% del seu antic salari durant quatre anys. En el sistema “original” danès hi ha una combinació afortunada de subsidi d’atur alt, lleis laborals relativament flexibles i una ajuda personalitzada per trobar un nou lloc de treball, gràcies entre altres coses a unes relacions industrials molt desenvolupades i un diàleg social fort pel poder dels sindicats. Pràcticament el 80% de les persones que treballen a Dinamarca estan sindicades. I sense fer esment explícit de les baixes taxes de sindicalització a l’Estat espanyol, Puig Solé ens recorda que aquí, en canvi, “la prestació per desocupació és minsa. La pèrdua d’un lloc de treball pot condemnar-nos a migrar a un altre lloc amb una remuneració escandalosament inferior.” A més, malgrat que a la darrera dècada s’ha creat molta ocupació, no per això s’ha aconseguit eliminar un nivell d’atur considerable que, amb la crisi econòmica, està creixent de forma accelerada.
Pel que fa a la població ocupada, Puig Solé ens recorda que, en base a les dades subministrades per l'Agència Tributaria, el fet de tenir una feina no assegura ni un contracte fix a temps complert ni un salari superior al mínim interprofessional. Un 29% de les persones assalariades (gairebé 5.000.000) “obtenen ingressos anuals per sota del SMI. Són dones i homes - víctimes de la precarietat i de la rotació laboral- amb contracte a temps parcial i/o obligades a compaginar períodes d’ocupació amb períodes d’atur.” Per tant, no ens trobem, doncs, davant d’un problema d'adaptabilitat a la demanda, sinó d’un intent deliberat de modificar la correlació de forces per a fer-la més favorable a la patronal. I afirma: “L'ocupació precària tampoc respon a necessitats productives puntuals, com afirma la versió oficial. Majoritàriament es localitza en activitats econòmiques de caire permanent i això deixa al descobert que molts dels contractes temporals ho són en frau de llei. La flexiseguretat propugnada per la Comissió Europea, no pretén atenuar aquesta situació. L’agreujaria!. Amb l’excusa de la globalització i de les noves normes del mercat, reclama als assalariats una adaptació permanent als atzars de la demanda. Allò que veritablement es persegueix, és acabar amb l’ocupació estable modificant així la correlació de forces socials, i inclinant-la encara més del costat dels patrons...”
Per tenir més informació sobre la flexiseguretat, consultar la revista del companys del PTB en aquest enllaç: http://www.marx.be/FR/cgi/emall.php?action=select&id=77
Els vents que impulsen l’americanització de l’economia ja fa temps que volen fer sortir del mapa les polítiques genuïnament europees de plena ocupació, imposant en el seu lloc la flexibilitat laboral que els empresaris demanen i els Estats Units practiquen. Però la Comissió Europea no ho reconeixerà mai. Per això s’han tret del barret el model laboral de Dinamarca i el van ensenyant com la gran fita a assolir. Una fita impossible per la diversitat d’històries, nivells de renda, institucions i grau de sindicalització de cada país, entre altres raons. I la Comissió ho sap. Per tant, què s’amaga sota el frau de voler difondre la “flexicurity” danesa a tota la Unió Europea?
Les dues cares de la Unió Europea
La Comissió Europea volia semblar preocupada pel creixement en els darrers anys dels contractes de treball “atípics”, amb poca protecció i molta precarietat, i la segmentació cada vegada més forta del mercat laboral. Aquesta va ser l’excusa per redactar les línees bàsiques de les reformes estructurals dels mercats de treball que podem trobar en el “Llibre Verd sobre modernització de la legislació laboral” (COM 2006/0708) de novembre del 2006 i en la publicació posterior sobre Flexicurity (COM 2007/0359).
Si la preocupació fos real era fàcil orientar en positiu i ajudar a consolidar les condicions laborals més favorables. Però tal com denuncien els Economistes Europeus per una Política Econòmica Alternativa en el seu Informe “ Plena ocupació amb treball digne, Serveis Públics potents i Cooperació Internacional” (EuroMemorandum 2007) la Comissió es va inventar l’argument de que són els contractes fixos a temps complert l’obstacle principal perquè desaparegui la segmentació del mercat de treball. Les solucions proposades es resumeixen a reduir el nivell de protecció laboral a uns “drets mínims” tant per l’ocupació convencional com per l’atípica acudint al nou model danès. I així proposen que la “flexicurity” es converteixi en l’eix fonamental de la “Estratègia Europea d’Ocupació i de les Orientacions integrades per a l’ocupació i el creixement” per al període 2008-2010. Amb la creació d’ un indicador per a tota la UE sobre la “rigidesa de la legislació de protecció de l’ocupació”, la Comissió estimula als països massa proteccionistes a fer les reformes adients, tenint en compte a més les taxes d’activitat i d’atur de cada país.
En paraules de la Comissió: “calen noves formes de flexibilitat i seguretat tant per a les persones com per a les empreses i els Estats Membres de la Unió”. Però atenció, perquè les noves formes ja no vinculen la seguretat amb la protecció front els riscs laborals, sinó amb la capacitat d’adaptar-se als canvis econòmics i empresarials. Es evident que els ‘vells’ tipus de seguretat es reduiran fins on arribi la oposició i la força dels sindicats i la classe obrera de cada país, però es clar en quina direcció es volen els canvis: reduir les prestacions laborals que es consideren massa generoses i la protecció a l’ocupació. La Comissió considera que la “nova” seguretat s’ha de basar en la formació, la qual ha de conduir a una adaptabilitat i ocupabilitat més grans... És una nova versió del conte de la lletera: si en el mercat de treball hi ha més persones sense feina --però formades-- que s’adapten per tant a més perfils laborals i són més “ocupables”, es crearà més ocupació... I aquesta és la recepta bàsica de la “nova” seguretat!
Però totes aquestes propostes són de fet un joc de paraules interessat. Si llegim amb atenció les orientacions de l’Estratègia de Lisboa revisada que la Comissió manté, trobarem conceptes com el “d’activar les polítiques del mercat de treball”, que vol dir de fet (en paraules de la Comissió) “que compensi el fet de treballar i no cobrar subsidis”. Això es pot aconseguir de dues maneres: o fent polítiques que ajudin a la creació de llocs de treball en condicions dignes, o rebaixant tant el subsidi d’atur que sigui quina sigui la feina i la remuneració que s’ofereixi, no hi hagi altre remei que acceptar-les. Un altre concepte nou és el “d’establir l’equilibri entre drets i obligacions, fomentant l’ocupabilitat i adaptabilitat de les persones amb feina i a l’atur”. Amb això volen dir que aquest equilibri no existeix prèviament perquè la balança està inclinada a favor dels drets dels treballadors, i no de les seves obligacions. (Llàstima que els treballadors i treballadores no s’havien adonat de la seva situació de privilegi...!)
Antoni Puig Solé, de CC.OO., ha escrit que el que sembla natural i inevitable per a les autoritats europees no ho és des del punt de vista dels sindicalistes que defensen interessos de classe, i també denuncia la utilització perversa del sistema de protecció social. “Històricament –ens diu-- el risc laboral ha estat entès com un esdeveniment indesitjable que hauríem d’evitar. Ara, es pretén fer-nos conviure de manera permanent amb el risc a perdre l’ocupació.” Puig Solé considera que ens hi volen fer acostumar i pensa que en el cas de l’Estat espanyol, on el subsidi d’atur és molt baix, “se’ns oferirà una prestació de desocupació que de forma temporal ens compensarà econòmicament.”
Però a la se li veu encara més el llautó quan afirma que amb les seves noves fórmules flexibilitzadores “es contribuirà a unes polítiques pressupostàries sòlides i sostenibles”! És a dir, que les polítiques laborals es posen també al servei del més sagrat dels manaments neoliberals, el dèficit zero (i no, com creiem els que pensem “a l’antiga”, al servei de crear ocupació decent, estable i amb una remuneració que permeti una vida digne.
De la flexicurity a la flexiexplotació
Segons l’Euromemorandum 2007, les línees mestres d’aquestes orientacions responen a les demandes de més flexibilitat dels empresaris, mentre les persones amb feina o a l’atur han de patir la disminució de la protecció del seu lloc de treball i del seu salari a canvi d’una ridícula pastanaga de promeses inconcretes sobre oportunitats de formació continua i de ser objecte de polítiques “activadores” que incrementen la precarietat, redueixen drets i augmenten les obligacions de les persones ocupades o a l’atur... Tot sigui per “restablir l’equilibri entre drets i obligacions” des de l’esbiaixat punt de vista de la Comissió! De fet, si es compara amb el vell estil de protecció dels llocs de treball i els salaris, la “nova” seguretat no sembla massa segura. A més, incorpora elements classistes, ja que pot ser veritat que les persones més qualificades (les que s’hagin pogut permetre invertir més temps i diners en la seva formació, i comprar més títols i màsters) tinguin més possibilitats de trobar abans una feina, però també és cert que cap dels esforços fets en la seva formació n’és garantia absoluta. I de manera especial quan en aquest nou ordre superflexible no es considera la formació continua, l’ensenyament i el reciclatge com un dret de les persones ocupades o a l’atur, ni en cap moment considera la Comissió que els empresaris hagin de finançar aquestes mesures!
Fins i tot el Parlament Europeu en la seva resolució sobre el Llibre Verd afirma que l’anàlisi de la Comissió sobre la segmentació laboral no té res a veure amb la realitat, i recorda que segons estudis de l’OCDE i d’altres institucions no està demostrat que sigui més fàcil crear més ocupació si es redueix la protecció front l’acomiadament i es debiliten els contractes fixes. El Parlament donava exemples en sentit contrari, com el dels països escandinaus, en els que és compatible un nivell alt de protecció en les condicions de treball i en cas d’acomiadament amb un creixement molt elevat de la taxa d’ocupació.
L’estratègia dels empresaris i la Comissió es de fet força més ambiciosa i contempla aspectes addicionals com els còmputs de treball per hores (working time accounts) i el treball flexible que permet que les empreses funcionin amb una plantilla regular més reduïda i facin front a les fluctuacions del mercat adaptant la jornada laboral setmana a setmana. La “flexibilitat interna” es combina amb la “flexibilitat externa” dels contractes a termini, temporals o per obra. Segons l’Euromemorandum 2007, el fet d’anualitzar les hores de treball més el concepte d’empresa viva ('breathing enterprise') ajuda a fer créixer el treball precari i evita que es converteixi en treball fix i regular. Per tant, les propostes de la Comissió a favor de la flexicurity s’haurien d’anomenar de manera més honesta “programa d’increment de la flexiexplotació” dels treballadores i treballadores de la UE.
També Gloria Malaspina, en el seu moment Consellera de Treball i Qualitat de vida de la Província de Roma, va acusar de mala fe a la Comissió a Barcelona amb motiu de les Jornades sobre Precarietat i Salut. En la seva intervenció ens deia: “el Llibre Verd està escrit de manera que dirigeix el debat cap a unes conclusions predeterminades. Presenta l‘actual desreglamentació del mercat de treball europeu com una necessitat implícita i per tant només permet discutir com adaptar la legislació per a fer més fàcil una ulterior flexibilització de l’ocupació. A les mesures socials se’ls dona una atenció molt inferior.” Gloria Malaspina ens recomanava identificar responsabilitats i exigir que s’apliqués el contingut de la Declaració Universal dels Drets Humans, i en especial l’article 23 que diu: “Totes les persones que treballen tenen dret a una remuneració equitativa i favorable que asseguri per a elles i la seva família una existència digna integrant si és necessari, la remuneració amb altres mitjans de protecció social.”
La intervenció de Glòria Malaspina no portava el títol de “Lost in Translation” (Perdut en la traducció) per casualitat. Denunciava, també, com s’està jugant amb el llenguatge per confondre i justificar la pèrdua de conquestes laborals. Ens explicava: “ En cap altra circumstància el canvi lingüístic interessat és tant evident com en les maneres contradictòries amb les que es defineix el treball i l’ocupació en precari. Per exemple, els treballs precaris i de risc s’han rebatejat “treball flexible” i els conceptes “enterprise worker” (treballador emprenedor) o auto-ocupació s’utilitzen ara per a descriure la persona que suporta càrregues excessives de treball i sense disposar de cap poder negociador en el nou món de les relacions industrials. Les expectatives de generacions de treball continuat i relativament segur desapareixen, de la mateixa manera que ho fan les expectatives individuals d’accedir a drets de protecció social, i drets individuals i de ciutadania en el lloc de treball. »
També Antoni Barbarà, coordinador de les jornades sobre Precarietat i Salut, ens diu: "Mereix comentari l’habilitat perversa dels redactors dels textos de la Comissió, a l’hora de crear un veritable lèxic de neologismes enganyosos. Flexicuritat n' és un paradigma. Fusionen dos termes de possible interpretació laxa o complexa. Un que pinta bé com "seguretat" i un altre que tampoc sona necessariament malament com "flexibilitat", per acabar engendrant un resultant demolidor: "es flexibilitza la seguretat en el treball i/o s’assegura la flexibilitat". En tots dos casos desregulació i atac de fons als treballadors i treballadores. Amb aquesta tècnica, demà ens poden parlar de "precarestabilitat". El mateix parany: precaritza el treball estable, i estabilitza la condició de precari. Una manipulació que cal desemmascarar!”
De fet, podem afegir que el treball precari ja no es correspon a una situació d’ocupació temporal o casual, sinó “que és una combinació acumulativa de contractes de treball atípics, beneficis socials limitats, escassos drets, inseguretat laboral i baixa remuneració” .
El model danès que volen vendre
Antoni Puig Solé ens explica perquè Dinamarca ha estat el referent de flexiseguretat elegit per la Comissió Europea: pel suposat èxit danès de reduir en poc temps la taxa d’atur a la meitat. Però també ens desvetlla el misteri: “les jubilacions anticipades i les malalties de llarga durada varen apartar un 20% de la població activa entre 15 i 64 anys, gràcies al seu potent i generós sistema de protecció social.” A Dinamarca, segueix explicant-nos, un terç de les persones que treballen canvia d’empresa cada any per decisió personal i no per acomiadament. I ens recorda que un assalariat danès que passa a l’atur amb un sou mitjà rep el 90% del seu antic salari durant quatre anys. En el sistema “original” danès hi ha una combinació afortunada de subsidi d’atur alt, lleis laborals relativament flexibles i una ajuda personalitzada per trobar un nou lloc de treball, gràcies entre altres coses a unes relacions industrials molt desenvolupades i un diàleg social fort pel poder dels sindicats. Pràcticament el 80% de les persones que treballen a Dinamarca estan sindicades. I sense fer esment explícit de les baixes taxes de sindicalització a l’Estat espanyol, Puig Solé ens recorda que aquí, en canvi, “la prestació per desocupació és minsa. La pèrdua d’un lloc de treball pot condemnar-nos a migrar a un altre lloc amb una remuneració escandalosament inferior.” A més, malgrat que a la darrera dècada s’ha creat molta ocupació, no per això s’ha aconseguit eliminar un nivell d’atur considerable que, amb la crisi econòmica, està creixent de forma accelerada.
Pel que fa a la població ocupada, Puig Solé ens recorda que, en base a les dades subministrades per l'Agència Tributaria, el fet de tenir una feina no assegura ni un contracte fix a temps complert ni un salari superior al mínim interprofessional. Un 29% de les persones assalariades (gairebé 5.000.000) “obtenen ingressos anuals per sota del SMI. Són dones i homes - víctimes de la precarietat i de la rotació laboral- amb contracte a temps parcial i/o obligades a compaginar períodes d’ocupació amb períodes d’atur.” Per tant, no ens trobem, doncs, davant d’un problema d'adaptabilitat a la demanda, sinó d’un intent deliberat de modificar la correlació de forces per a fer-la més favorable a la patronal. I afirma: “L'ocupació precària tampoc respon a necessitats productives puntuals, com afirma la versió oficial. Majoritàriament es localitza en activitats econòmiques de caire permanent i això deixa al descobert que molts dels contractes temporals ho són en frau de llei. La flexiseguretat propugnada per la Comissió Europea, no pretén atenuar aquesta situació. L’agreujaria!. Amb l’excusa de la globalització i de les noves normes del mercat, reclama als assalariats una adaptació permanent als atzars de la demanda. Allò que veritablement es persegueix, és acabar amb l’ocupació estable modificant així la correlació de forces socials, i inclinant-la encara més del costat dels patrons...”
Per tenir més informació sobre la flexiseguretat, consultar la revista del companys del PTB en aquest enllaç: http://www.marx.be/FR/cgi/emall.php?action=select&id=77
Etiquetes de comentaris: Economia, Europa, Moviment obrer, Treball
http://feeds.feedburner.com/avantnet
http://feeds.feedburner.com/avantpdf
