Avortament lliure i gratuït: dret al propi cos!

El crit Avortament lliure i gratuït era el crit de les dones en els moments de la Transició. Reivindicàvem un dret que formava part dels drets mínims necessaris per a una normalitat democràtica. Una reivindicació, però, que només fèiem les forces d’esquerra, perquè les dones de la burgesia no han tingut mai cap problema: un viatget a l’estranger i tot arreglat

I la Transició va anar com va anar, i els drets de les dones, entre altres, també van quedar escanyolits. Va ser als primers ajuntaments d’esquerres que vam aconseguir els centres de planificació familiar i que s’assessorés sobre la contracepció. Vam seguir amb les autoinculpacions per reivindicar el dret a la interrupció voluntària de l’embaràs i solida-ritzar-nos amb les dones i professionals que, per aquest motiu, eren represaliades.

No va ser fins l’any 1985 que el govern del PSOE va aprovar la llei de l’avortament a Espanya, que continua sent la llei amb la qual ens regim en l’actualitat. Ja en el seu moment vam denunciar aquesta llei com a “hipòcrita, insuficient, estreta i ofensiva per a les dones”, ja que en cap cas ens deixa decidir a nosaltres.

En aquesta llei sempre ha de ser un professional qui digui que “l’embaràs t’afecta greument a la salut física o psicològica”. Ens demanàvem aleshores, i encara avui, si una dona no és prou capaç de saber si un embaràs li afecta. Per aquest motiu, nosaltres hem mantingut en els programes la necessitat de canviar aquesta llei per una llei de terminis que permeti a les dones decidir.

La preocupant realitat vint-i.-set anys després és que la sanitat publica a Catalunya tan sols es fa càrrec del 30% dels casos de supòsit legal, un 20% dels quals deriva a la sanitat privada.

En paral·lel, han sorgit clíniques privades que s’han constituït un negociet per a propietaris i professionals, que s’han mirat amb vista grossa els supòsits de la llei i a les dones ens han anat resolent la papereta. Aquesta situació ha fet que, els últims anys, gairebé no hi hagi hagut problemes. És per això que són moltes les dones, especialment les més joves, que consideren que aquesta qüestió està resolta. Però, per poc que es conegués la llei, sabíem que estàvem en un buit legal i que en qualsevol moment d’ofensiva de les forces catòlico-feixistes i reaccionàries, com està passant els darrers temps, podia petar. I ha petat! Denúncies a les clíniques i registres, detenció de professio-nals, interrogatoris i inculpacions a dones. Fins i tot el president de la Conferència Episcopal ha de-manat la suspensió de la llei.

Per tots aquests motius, no ens podem quedar aturades. Cal seguir lluitant per la modificació de la llei, i per això caldrà una bona campanya de difusió i explicació. A hores d’ara ja hi ha dones que tenen moltes dificultats per aconseguir l’autorització dels professionals per supòsit legal.

Ja hem vist com el Partit Socialista, tot i l’opinió contrària de la majoria de les seves militants, va excloure del seu programa electoral la modificació de la llei, al·legant la vicepresidenta del govern, María Teresa Fernández de la Vega, que no era una “demanda social”. Doncs bé, les dones i homes d’esquerres i progressistes ens mobilitzarem per fer-los entendre que modificar la llei és una demanda i una necessitat social. Així doncs, la lluita continua: autoinculpacions, debats, propostes, manifestacions.

Teresa Fortuny

Les noies, light, i els tios, birra?

Es veu que aquest any serà l’any de la igualtat. Es deu haver posat de moda, perquè fins i tot en tenim un ministeri. Però de què serveix això si les coses quotidianes segueixen sent sexistes i discriminatòries? Els rols de gènere ens persegueixen allà on anem. Fins i tot als bars.

Quan vas a prendre alguna cosa, has de tenir clar quin és el teu sexe, i no només per anar al lavabo. Els locals estan distribuïts segons el gènere dels seus usuaris: hi ha els unisexs, com ara els restaurants, bars de tapes, pubs i cafès; desprès tenim les granges, on només poden entrar les dones a fer el cafè amb llet després de portar la canalla a l’escola, i, per últim, els mítics bars de iaios, el reialme dels mascles, on molts hi passen mitja vida. Però el problema no és només aquest. El cas és que un home pot entrar quan vulgui en un bar de dones, però si elles van a un bar d’homes, s’hauran d’enfrontar a les seves mirades inquisidores. I això no és tot.

Imagineu, per exemple, que tres persones van a sopar. Sou dues noies i un noi i us porten dues coles i una cervesa. Per a qui és cada cosa? El gremi d’hostaleria ho té molt clar; hi ha dife-rents tipus de begudes, les de dona i les d’home: cola light vs cola normal, licor de poma vs conyac, bitter vs vermut, clara vs canya, tallat vs cigaló... I encara hem de donar gràcies que ens han creat les cerveses 0,0 i ja no ens miren malament per de-manar una birra. En aquest sentit, no només les dones estem discriminades, sinó que la identitat masculina es posa en dubte si ells demanen una light.

Ara anem a sopar amb un amic: primer has de venir sopada de casa, ja que l’amanida serà per a tu i la norma diu que no pots menjar més que ell. I què en penseu del ritual del vi? Es veu que s’ha de ser home per tenir paladar, perquè el protocol diu que a les dones se les serveix primer, però no saben escollir el vi adient. Arriba l’hora del cafè: els homes no tenen dret a ser diabètics, la sacarina és cosa de dones. I ja no parlem del compte. Tant fa que l’hagi demanat la dona, es veu que els qui maneguen la pasta són ells. I el moment-baralla jo convido té un únic guanyador. Els diners dels homes són més convincents.

I, per acabar, us deixem amb una reflexió: si la cuina sempre ha estat cosa de dones, per què la glòria dels fogons i les cassoles se l’emporta el gènere masculí?

Anna Poyatos / Jèssica Martos

La triple explotació continua

Les i els joves som conscients que encara avui dia hi ha de-sigualtats. Tenim molt clar que en altres cultures la dona pateix discriminacions brutals, que hi ha continents sencers morint-se de gana. Sovint, però, no som capaços de veure el que tenim davant. Mirem a l’exterior sense adonar-nos del que estem sofrint nosaltres mateixos. I això ens impedeix trencar amb els tòpics que fa tant temps que tenim imposats. Un exemple clar són les desigualtats entre sexes.

La submissió de la dona l’home va començar amb l’aparició de la propietat privada. A l’antiguitat, quan es va començar a produir excedent, va néixer la propietat privada. Aquesta propietat havia de transmetre’s d’alguna manera, per això mateix neix també la figura de l’hereu. Els homes havien de garantir-se un hereu (que fos sang de la seva sang) a qui transmetre les seves pertinences, i per aquest motiu necessitaven mantenir les dones sotmeses, per assegurar-ne la fidelitat.

L’origen, doncs, de la submissió de la dona és de caire econòmic i només pot acabar si es canvien els models productius actuals, que agreugen i reprodueixen les relacions d’explotació. Si bé la contradicció de gènere afecta d’una manera transversal totes les classes, només amb l’alliberament de la classe oprimida, és a dir, amb la superació del capitalisme, pot ser eliminada.

La feina de les dones ha estat sempre invisibilitzada, fins hi tot la remunerada. És per això que es creu que ha estat en els darrers anys que les dones han tingut accés a la vida laboral remunerada. Però no és així. Les dones han treballat sempre. Podem pensar, per exemple, en les fàbriques tèxtils a Catalunya, on des del segle xix hi treballaven quasi exclusivament dones, o en feines de costura que les dones feien des de casa seva remuneradament.

El sistema ha aconseguit, des de sempre, explotar doblement les dones. Per una banda, les dones treballen en l’àmbit laboral productiu, enriquint amb la seva plusvàlua els beneficiats pel sistema; i, per l’altra, s’ocupen del treball domèstic i reproductiu (cuiden les persones grans, renten els plats, planxen, porten els nens a l’escola, cuinen). Fan, doncs, una doble jornada.

Impost en espècies

Les dones paguen un impost en espècies a l’Estat fent tasques bàsiques per a l’estat del benestar que correspondrien a l’administració pública. Aquest esforç, no només no es recompensat, sinó que, a més, la dona segueix discriminada legalment i simbòlica a les institucions públiques. De tota manera, i malgrat aquesta doble jornada, les dones segueixen cobrant menys en l’esfera laboral productiva. Primer, per la divisió sexual dels treballs (pastisseria, infermeria) i després, perquè ascendir jeràrquicament se’ls fa molt més difícil, i per tant ocupen llocs de treball de categories menys remunerades i menys valorades socialment.

D’altra banda, el percentatge de dones que es veuen obligades a fer mitja jornada és molt superior al d’homes, ja que en molts casos els treballs casolans es consideren obligació seva, sense possibilitat de deixar l’elecció a les seves mans, ja que, tradicionalment, les tasques de cura han estat pròpies de les dones. Aquest fet ocasiona també que els seus salaris siguin més baixos.

El fet de que cobrin menys els produeix una dependència que els fa més difícil la pròpia autorealització. Aquesta realitat, a més, es veu agreujada si les treballadores són joves, ja que pateixen unes condicions laborals encara més precàries.

Les dones joves treballadores estan, doncs, triplement explotades: per treballadores, per joves i per dones.

El col·lectiu de lluita de gènere Margarida Abril neix amb la voluntat de denunciar aquesta realitat i, aprofitant que la joventut és i sempre ha estat un element revolucionari i transformador, canviar-la, sent la punta de llança del moviment antipatriarcal, tant discursivament com a la pràctica.

La prostitució, des d’un altre fons

El Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees, cas Jany (Assumpte C-289/99), va avalar la prostitució com a activitat econòmica i, per tant, com a treball, sempre i quan sigui sota responsabilitat pròpia, sense subordinació i a canvi d’una remuneració pagada íntegrament i directa

Quan se’m proposa escriure un article sobre les treballadores sexuals des de la meva experiència laboral, se’m fa difícil posar ordre a tantes coses que podria explicar. La prostitució és una de les realitats socials més visibles i que, alhora, més desconeixem. L’objectiu d’aquest article no és transmetre un discurs contundent, sinó apropar la situació de les treballadores sexuals a qualsevol persona, sense parlar per elles sinó amb elles, amb la finalitat d’acostar algunes realitats que m’han sorprès. Els mass media, alguns articles de la premsa rosa, documentals morbosos, entrevistes a famoses que s’hi han dedicat i altres informacions que alguna vegada hem vist mostren les realitats més crues i cruels, sovint sense el respecte i la seriositat que mereixen. Situa-cions com aquestes afavoreixen o inviten inconscientment a l’exclusió i a la creació d’estereotips que afecten des de les seves realitats més properes (família, amics, parelles, veïns) fins al seu treball de cada dia. La seva precarietat laboral està condicionada molt sovint per la vulnerabilitat social que comporta l’exclusió a què aquestes dones estan sotmeses. Si les situem exclusivament com a víctimes, com fan molts mitjans de comunicació, les condemnem a una posició inactiva, sense dret a decidir, sense respecte ni autonomia. Caldria anar més enllà i reflexionar sobre la realitat crua, d’esclavitud o de subordinació; l’hem vista o escoltada en més d’una ocasió. Però, què podem trobar en el seu dia a dia? Quines relacions interpersonals existeixen? Hi pensem com a col•lectiu o com a subjectes individuals? Amb històries de vida diferents o similars? Amb dificultats o capacitats? Som tots conscients de l’heterogeneïtat d’aquest grup definit massa vegades com a homogeni? Relacions humanes El que més em sorprenia al principi va ser la relació que tenien entre elles. Hi ha relacions de poder i de subordinació, però també n’existeixen moltíssimes d’ajuda mútua, de cohesió entre nacionalitats i de cura i escolta entre elles. Comparteixen sentiments, es defensen de clients agressius, i algunes fan d’intèrprets quan van al metge o quan necessiten anar a les comissaries a denunciar una situació. També és sorprenent veure com moltes que han sortit d’una màfia o d’alguna xarxa de tràfic il•legal adopten el paper de tutores informals i clandestines d’aquelles que poden estar sota la pressió d’una altra, per donar-los suport, consells des de la seva experiència, etc. I qui millor que una persona que ho ha viscut per transmetre aquesta seguretat? Des de la praxi i les sortides nocturnes de contacte amb elles, he pogut escoltar i acompanyar-ne moltes, de Barcelona i de fora, joves i grans, estudiants i treballant in situ, mares, àvies o tietes, totes amb alguna cosa per explicar, amb alguna cosa contra la qual lluitar. No són elles les que aprenen dels recursos, de mi com a professional; molt al contrari, sóc jo, i hem de ser tots els i les que aprenguem d’elles, o almenys, estar-hi disposats. Molts ciutadans i ciutadanes ens sorprendríem de la quantitat de recursos que coneixen, d’entitats que les poden assessorar o d’ONG que les alimenten; no són inactives i, com passa en altres àmbits, com en el de la immigració, l’ajuda mútua i informal és més potent i subsidiària que el suport formal d’entitats o d’administracions.
Col•lectiu heterogeni
Les treballadores sexuals no són un col•lectiu homogeni. Cadascuna té una història personal, un perquè, una manera d’entendre la seva feina, una família. Cal tenir-les en compte i acostar-nos-hi; aquesta és la manera de construir conjuntament, i no pas amb ordenances ni projectes imposats, sinó entenent la seva feina com a tal, escoltant-les com a subjectes actius i amb decisió, amb respecte, afecte i senzillesa. Fent-les protagonistes, afavorirem el seu empoderament en qualsevol intervenció i aquesta serà l’única manera en què podran sentir-se decisives en les seves vides. Han de ser subjectes de les intervencions, i no només objectes d’estudi per intervenir-hi a posteriori. Acabo amb una frase que es fa ressò de tot allò que fem al carrer, de les intervencions, de les passejades i dels acompanyaments, i que diu: “Las personas cambian cuando se dan cuenta del potencial que tienen para cambiar las cosas” (Paulo Cohelo).

Esther Torán

Tens ja les teves ulleres liles?

Durant el mes d’octubre passat, la Fundació Pere Ardiaca va dur a terme la seva VIII Escola Permanent sobre Perspectives de Gènere. Deu intenses classes amb deu persones realment interessades a canviar el món, cadascuna des de la seva especialitat. “Expliqueu una vegada que us hagin discriminat per qüestions de gènere”. Així comença el curs. Molts contestaríem que mai no ho hem sentit, però, a mesura que el curs avança, en comences a dubtar. I t’adones que la societat que creies tan evolucionada segueix sent, en molts aspectes, el reflex del patriarcat. Un cop t’han obert els ulls, comences a veure que el que t’han venut com a quotidià no és res més que una estratègia per a reafirmar els rols sexistes.

Heu fet un tomb pels grans magatzems? La secció de joguines per a nenes sembla una oda al color rosa. Intenteu trobar aquest color a la secció de nens. És que les nenes no poden jugar amb cotxes? Deu ser de marietes jugar amb una nina? I veient això, encara ens preguntem per què la majoria dels enginyers són homes i les infermeres dones?

Gràcies a la Ventafocs i a la Blancaneus, les dones esperem que un príncep blau, guapo i valent ens prometi amor etern. Però als contes no ens expliquen què passa després del petó. Serà el príncep qui posarà la rentadora i tindrà cura dels nens mentre la princesa treballa?

Quines probabilitats hi ha que entre un milió de perruqueres, el més famós sigui un home? I és que no sorprèn ningú que el nostre cap sigui home i que la persona de la neteja sigui la dona de la neteja. Tot i que les dades ens diuen que el fracàs escolar és cosa de nens, el fracàs laboral és cosa de dones.

Si t’ha calgut llegir això per obrir els ulls, potser és que tu també necessites aquest seminari. No et preocupis, aviat n’hi haurà un novè. El premi són unes ulleres liles que et fan apreciar els petits matisos. Ara és el moment de canviar la realitat i fer que les nostres diferències donin lloc a un món més igualitari.

Jèssica Martos / Anna Poyatos

Entrevista Mercè Civit

Mercè Civit: “Hi ha metges que objecten en la pública, però no en la privada”
La diputada al Parlament pel grup ICV-EUiA valora la llei de l’IVE

Com està la llei actualment?
És una llei de supòsits; està subjecta a la voluntat del metge i no pas a la de la mare.

Què hi falta?
Hauria de deixar de ser una llei de supòsits per esdevenir una llei de terminis; que fos la dona qui decidís si vol avortar o no dins els mesos de gestació establerts, i que s’inclogués a la Seguretat Social.

Hi veus possible una millora en poc temps?
Depèn de la majoria parlamentària en les properes eleccions. Si hi ha govern d’esquerres, és probable. La mobilització social és necessària, ja es va veure quan es va presentar la proposta de modificació el 1996. Les esquerres tenien la majoria parlamentària, però es van mobilitzar poc, mentre que les dretes es van mobilitzar molt. Així que no es va poder aprovar.

Què penses de l’objecció de consciència d’alguns metges?
Penso que hi ha molta hipocresia, perquè fan objecció de consciència a la pública, però després practiquen les IVE en les seves clíniques privades. Què es pot fer per evitar situacions d’aquesta mena? Potser instaurar un codi ètic que controlés que els que objecten a la pública tampoc practiquin IVE a la privada. També el servei públic hauria de tenir una millor cobertura i assegurar l’assistència a les IVE de qualsevol dona que ho necessités.

Creus que millorant la llei es poden evitar irregularitats com les del mes de novembre en quatre clíniques privades de Barcelona?
Abans es detenia la gent que practicava els avortaments perquè no hi havia cap llei que ho regulés. Ara està mínimament regulat i el que ha passat en aquesta clínica estava totalment fora de la llei i a més suposava un risc elevat per a les dones. És necessari millorar la llei actual i assegurar que la pública garanteixi el servei; que sigui una llei de terminis i no de supòsits, i que hi hagi més investigació a les clíniques privades.

Isa Vila

Avortament: un dret o un delicte?

La interrupció voluntària de l’embaràs (IVE) és un tema relativament recent en la política espanyola. El 1985 s’aprovava una llei que la despenalitzava en tres supòsits concrets. Amb més de vint anys de distància, cal preguntar-se si la llei cobreix totes les eventualitats d’aquesta circumstància


Fent una mica d’història, no hem d’anar gaire lluny a buscar el moment en què es va començar a parlar al Congrés estatal de l’avortament. No va ser fins el 1983, quan es va fer una reforma urgent del Codi Penal, i fins al 1985 no se’n va aprovar la reforma de l’article 417 bis, que, de manera resumida, exposa el següent: “No es penarà l’avortament fet per un metge o sota la seva direcció en un centre sanitari públic o privat acreditat i amb consentiment de la dona en les següents circumstàncies: 1) Per evitar un perill greu per a la vida o la salut física o psíquica de la dona, i certificat per un metge. En cas d’urgència per risc vital per a la dona, es podrà fer sense consentiment i sense certificat mèdic. 2) Si l’embaràs és conseqüència de la violació, fet previst a l’article 429, sempre i quan es faci abans de les 12 primeres setmanes de gestació i s’hagi denunciat l’agressió. 3) Que es presumeixi que el fetus naixerà amb malformacions físiques o psíquiques, sempre que es faci abans de les 22 primeres setmanes.

L’article continua dient que en els casos que preveu el punt anterior, la dona que se sotmeti a un avortament “no serà penada, encara que la pràctica de l’avortament no es faci en centres públics o privats acreditats o no s’hagin presentat els certificats mèdics exigits.”

Propostes descartades

El 1996 es van presentar diverses propostes de modificació de la llei orgànica, però no se’n va aprovar cap; entre elles n’hi havia una del grup parlamentari IU-ICV que contenia 15 articles i que era molt més progressista i específica que l’existent. Entre altres coses, la proposta de modificació incloïa la garantia del dret a l’IVE a totes les dones, així com la informació i l’accés per a homes i dones a la pràctica de la contracepció dintre de la xarxa sanitària pública.

Segons la mateixa proposta, l’avortament es podria practicar fins a les 16 primeres setmanes de gestació amb sol•licitud voluntària i per escrit de la dona, que té dret a rebre informació de les circumstàncies sanitàries, i dels drets i ajudes a què pot accedir i de la relació de centres.

Els centres d’assistència i d’assessorament no podrien assumir la funció d’autoritzar o denegar la pràctica avortiva, que es duria a terme amb tanta celeritat com fos possible. L’IVE es podria practicar fins a les 22 setmanes en el cas que es preveiés que el fetus pogués nèixer amb malformacions físiques o psíquiques, fet que haurien de certificar dos metges. En la mateixa línia, l’IVE es podria realitzar en qualsevol moment de l’embaràs si aquest comportés perill per a la vida de la dona; com en el cas anterior, dos metges haurien de certificar aquesta circumstància.

Obligacions de Sanitat

La proposta d’IU-ICV preveia que els centres autoritzats haurien de ser públics i amb metge obstetra-ginecòleg, amb personal d’infermeria i auxiliar necessari, i amb instal•lacions i material adequats; els centres privats haurien de complir les mateixes condicions i ser sotmesos a inspeccions periòdiques.

El personal sanitari podria fer la reserva de no participació en les IVE; aquest fet quedaria registrat, de manera que la negativa fos extensiva a qualsevol altre centre sanitari. Quant a la raó de consciència i l’objecció, quedarien descartades.

Per últim, les autoritats sanitàries garantirien servei d’atenció a l’IVE en tota la xarxa sanitària pública, i prestarien especial atenció a la intimitat de les dones i a la formació i investigació pertinent del personal sanitari.

Comissió de la dona

Polítiques cosmètiques

Al llarg de l’any 2007, el govern de Zapatero ha anat anunciant diverses polítiques socials assistencialistes, de xec, que moltes persones i organitzacions han considerat fruit de la conjuntura preelectoral. Un dels projectes de llei més polèmics va ser el xec nadó, aprovat al Congrés dels Diputats a finals d’any, que subvenciona el naixement o l’adopció d’un fill a partir de l’1 de juliol del 2007 amb 2.500 euros (3.500 per a famílies nombroses i mares solteres, per més que pesi als bisbes).

La llei és clarament insuficient si no va acompanyada d’ajudes progressives, en funció de la renda, i de mesures que garanteixin, per exemple, l’accés a una plaça a les llars d’infants públiques, que hauria de ser universal en un veritable Estat del Benestar. Les ajudes directes com aquesta poden quedar molt vistoses durant els mesos previs a una campanya electoral, però no incideixen en les estructures que mantenen les desigualtats socials.

Per a les persones amb rendes mitjanes i baixes, rebre una quantitat de diners en el moment d’ampliar la família no és cap ajut sostenible, mentre que per a les persones amb rendes altes és un regal innecessari. Aquesta és la paradoxa dels ajuts directes, que fan molt maco el discurs, però es revelen poc eficaços si es pretén millorar les condicions de vida de les persones de debò.

En aquest mateix sentit, les prestacions d’ajut a l’habitatge -l’anomenada renda d’emancipació- s’haurien d’anar implementant de forma paral•lela a mesures per frenar l’especulació immobiliària, i redimensionar el preu de l’habitatge. Potser el que hauríem de començar a transformar és el mateix concepte d’habitatge, de valor que fluctüa al mercat a bé de primera necessitat al qual tothom ha de tenir dret a accedir.

Adriana Sabater

L’opressió del treball domèstic

Si fos possible realment acabar amb la idea que el treball domèstic és un treball de dones i, al mateix temps, redistribuir-lo de manera equitativa entre dones i homes, estaríem davant d’una solució satisfactòria? Si s’alliberés de la seva adscripció exclusiva el sexe femení, deixaria de ser opressiu? Tot i que la majoria de dones acullin amb entusiasme l’adveniment del mestre de casa, la dessexualització del treball domèstic no alteraria realment el seu caràcter opressiu. En resum, ni les dones ni els homes haurien de malgastar unes hores precioses de les seves vides en una feina que no és ni estimulant, ni creativa, ni productiva.

Un dels secrets més curosament guardats en les societats del capitalisme avançat fa referència a la possibilitat –real– de transformar radicalment la naturalesa del treball domèstic. En efecte, una part substancial de les feines domèstiques de la mestressa de casa pot ser incorporada a l’economia industrial. En altres paraules, el treball domèstic no té per què seguir sent considerat, necessàriament o inevitablement, privat. Equips de persones qualificades i adequadament remunerades podrien desplaçar-se d’un domicili a un altre provistos de maquinària d’enginyeria higiènica tecnològicament avançada i concloure, de manera ràpida i eficaç, les tasques que l’actual mestressa de casa realitza de manera àrdua i primitiva.

Per què ens topem amb aquest vel de silenci que envolta el potencial de redefinir radicalment la naturalesa del treball domèstic? Perquè l’economia capitalista és estructuralment hostil a la industrialització del treball domèstic. La socialització del treball domèstic obligaria el govern a destinar una gran quantitat de subsidis a garantir l’accés d’aquestes prestacions a les famílies de classe treballadora, que necessiten aquests serveis de manera més òbvia.


Angela Davis
Women, race and class, 1981

Angela Yvonne Davis (Birmingham, Alabama, 1944), política marxista i activista pels drets dels afroamericans. Membre del Partit de les Panteres Negres i posteriorment del Partit Comunista dels EUA, va ser professora de filosofia de la Universitat de Califòrnia fins que se li va descobrir la seva afiliació. Davis vas ser condecorada amb el Premi Lenin de la Pau l’any 1979.

Adreces d’interès:
www.los pobres de la tierra.org
www.blackpanther.org

La prostitució, un debat incòmode

Els darrers anys, el debat sobre la necessitat de regular la prostitució ha pres un cert protagonisme. Comissions Obreres ha preferit organitzar les treballadores del sexe en comptes de parlar en nom seu.

Rosa Bofill
Secretaria de la Dona/CONC

Hi ha treballadores del sexe que volen deixar la prostitució i n’hi ha d’altres que volen treballar venent serveis sexuals. Les prostitutes s’estan fent presents per explicar quina és la seva realitat i ens han donat una visió complexa, diversa i fins i tot contradictòria de les diferents condicions en què exerceixen la seva feina.

Estarem d’acord que cal donar suport a les dones que volen deixar la prostitució i que cal denunciar i condemnar les màfies de la prostitució. Ara bé, per acostar-nos una mica a la complexitat d’aquesta realitat, cal diferenciar entre la prostitució forçada i la no forçada, i entre les diverses situacions de les persones que es dediquen a aquesta feina: immigrants sense papers, estudiants, mestresses de casa... També cal tenir en compte les diferents condicions materials en què s’exerceix la prostitució: al carrer, en un pis, en clubs, etc.

Tal com reconeix la legislació europea, el treball del sexe és una activitat econòmica i, per tant, l’hem de considerar un treball. És una transacció econòmica en què les dones venen, no pas el seu cos, com demagògicament es diu, sinó serveis sexuals.

És una activitat que es pot exercir de moltes maneres, i cal distingir entre qui la fa obligada per tercers i qui la fa per decisió individual, òbviament condicionada per les circumstàncies personals i socials, com totes les decisions que es prenen al llarg de la vida.

Desregulació i impunitat
Escoltar la veu de les prostitutes és imprescindible per conèixer la seva realitat i per poder formular propostes des de l’esquerra i des del feminisme. Massa sovint, però, quan es parla de prostitució, es posen en joc una sèrie de consideracions que només es basen en els valors i l’ètica de les persones que les formulen.

La manca de regularització i, per tant, l’absència de drets reconeguts per a les prostitutes, comporta la indefensió davant la sobreexplotació de les dones per part dels propietaris dels clubs, dels proxenetes i dels clients. Sense reconeixement de drets, s’accentua la vulnerabilitat de la treballadora sexual i s’afavoreix la impunitat de qui se’n beneficia.

L’estigmatització que acompanya les dones que es dediquen al treball sexual és un greu problema, ja que a la vulnerabilitat de la manca de reconeixement dels drets, s’afegeix aquest rebuig social que les aïlla i les fa encara més vulnerables a l’exclusió, la discriminació i l’explotació. Per lluitar contra aquesta situació, cal que es reconeguin els drets socials i laborals de les treballadores del sexe.

Per avançar cap a un món on la sexualitat s’exerceixi des de relacions lliures, cal lluitar per una societat on aquestes no estiguin mercantilitzades, on no hi hagi relacions de poder entre homes i dones, entre el nord i el sud, ni entre classes. Una societat sense explotació.

La Generalitat ignora els sindicats en el desenvolupament de la llei d’Igualtat

Secretaria de la Dona de CCOO de catalunya
Rosa Bofill i Maria Martínez/Secretaria de la Dona de la CONC

La llei d’Igualtat, encara que millorable en molts aspectos, representa un avenç considerable perquè explicita que les empreses tenen l’obligació de negociar amb la representació sindical les accions positives d’igualtat entre homes i dones. L’anàlisi de la negociació col·lectiva, amb un articulat deficient en igualtat, mostra el poc o nul entusiasme que ha exhibit la patronal cap a aquest tema i la necessitat que l’obligació de negociar es compleixi.

Recentment, la Generalitat de Catalunya ha ofert una subvenció que facilita a les empreses desenvolupar la llei i tenir un agent o una agent d’igualtat, responsable de dissenyar accions positives i plans d’igualtat. La subvenció no compta en cap moment amb els sindicats com a vigilants de la transparència d’aquesta subvenció, el seu seguiment o l’avaluació. Però més greu ens sembla que, en no esmentar els sindicats com a interlocutors necessaris, la proposta d’accions positives la faci una persona o una subcontracta pagada per l’empresa mitjançant una subvenció.

Des de Comissions Obreres farem complir el dret que ens assisteix i no donarem suport a plans que s’han fet sense la nostra avaluació i seguiment.

Suport unilateral a la patronal
Per què no s’ha dotat el sindicat, agent legítim per vetllar per la igualtat dintre de l’empresa, amb una ajuda similar? Poden els poders públics donar suport de forma unilateral només a una de les parts que negocia? La igualtat és una dimensió immensa que requereix formació i experiència en diversos àmbits, que exigeix una forta inversión de temps i esforç, que no pot aconseguir-se sense la necessària dotació económica.

Hem d’exigir que es reconegui el paper del sindicat com a interlocutor en la forma que es dissenyen les subvencions a favor de la igualtat per a les empreses: quina formació han de tenir els agents i les agents d’igualtat, quina relació han de mantenir amb els sindicats, quina informació han de cedir als representants sindicals, etc.

Demanem els ajuts necessaris per tenir delegades, o delegats, especialitzats en gènere i persones que assessorin el desenvolupament i el compliment dels plans d’igualtat dintre del sindicat.

Esperem que, en pròximes subvencions, la Generalitat de Catalunya no fomenti el poder d’una de les parts que negocia i que tampoc no ignori el mateix text de la llei.

Extret del número 185 de Lluita obrera, publicació de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC).

Rosa Bofill i Maria Martínez
Secretaria de la Dona de la CONC

Perquè la igualtat laboral sigui una realitat

Departament de Treball de la Generalitat de catalunya

Sara Berbel Sánchez/Directora general d’Igualtat d’Oportunitats en el Treball

La igualtat d’oportunitats en el mercat laboral és un pilar fonamental per a la consolidació del nostre Estat del Benestar. I no perquè el treball (remunerat) sigui un valor social superior als altres, sinó perquè és l’eina que, ara per ara, permet l’autonomia econòmica a les persones. En el cas de les dones, mai no podran exercir la seva llibertat en l’àmbit familiar i domèstic, ni en el sociocultural, si no tenen un sou suficient que els permeti triar l’orientació que volen donar a la seva vida. Però no només les dones: els joves que han fracassat a l’escola, els que provenen de la immigració, les persones amb discapacitat lleu o moderada, i fins i tot algunes amb dificultats més serioses, anhelen també un treball per contribuir a la construcció de la societat mostrant la seva utilitat, el valor de les seves aportacions. La igualtat d’oportunitats en el treball és, per tant, un poderós factor de cohesió social.

Però és que, a més, el treball és un dret, i no totes les persones l’exerceixen plenament, malgrat els esforços de les administracions i els èxits dels darrers anys en aquest sentit. Les dones encara tenen una taxa d’activitat inferior a la masculina i més precarietat en els contractes. Els índexs més grans de temporalitat es donen també entre les persones joves, impedint amb freqüència el disseny d’un projecte de vida sòlid. I entre les persones amb discapacitat, un alt percentatge que no treballa podria fer-ho i avançar així en la integració social.

Per tots aquests motius, el govern de la Generalitat de Catalunya ha volgut donar un impuls rotund a les polítiques d’igualtat d’oportunitats en el treball amb l’objectiu de vetllar, precisament, perquè totes aquelles persones que, pel seu sexe o qualsevol altra condició troben obstacles en el seu accés o permanència al treball, puguin superar-los.

És cert que una sèrie de projectes legislatius avancen en aquest sentit (la LISMI o les recentment aprovades llei per a la Igualtat Efectiva ente Homes i Dones i llei de la Dependència), però les lleis, encara que siguin molt rellevants, no poden ser suficients si no ens hi impliquem tots, administracions, agents socials, empresarials i sindicals, la mateixa societat civil, en el seu desenvolupament i implantació.

Per tot això, estem facilitant a empreses i ajuntaments la incorporació d’agents d’igualtat que elaborin i implantin plans d’igualtat en les seves organitzacions. Intentem visualitzar el paper decisiu que en la societat catalana estan tenint les dones emprenedores, així com les directives, i incrementem el suport per tal que les dones accedeixin a càrrecs de decisió. Estem incorporant dones a professions de les quals, tradicionalment, s’han vist relegades, i dignificant aquelles on treballen majoritàriament. Fem totes aquestes actuacions, i moltes més, per aconseguir que la igualtat laboral sigui, per fi, una realitat al nostre país.

Notes a la Llei d’Igualtat

Una visió des de l’àmbit jurídic sobre el nou text

Marisa Fernández Gálvez

La Llei d’Igualtat és una norma transitòria que regula l’equitat entre dones i homes a la vida pública, i modifica nombrosos textos legals, especialment en matèria laboral i de Seguretat Social. Certament, és una norma que, malgrat els seus límits, suposa un reconeixement del treball del moviment feminista, per la qual cosa no es fàcil posicionar-se’n d’una manera unívoca; ens sentim satisfetes per l’avenç, però ens decep un text poc ambiciós que corre el risc d’esdevenir una mera declaració d’intencions, i que en cap cas significa un canvi radical en la manera de contemplar les relaciones entre les dones i els homes.

La promulgació de lleis específiques que garanteixen els drets de les dones és un objectiu feminista, tot i que la subor-dinació històrica de les dones no es pot eradicar únicament amb lleis. Una bona prova és que, malgrat que no queden lleis obertament discriminatòries, les dones no tenim prou repre-sentació política, continuem guanyant menys i tenim més tem-poralitat a la feina. Les lleis no poden establir el que s’ha de fer.

Cal explicar que la igualtat no consisteix en un tracte igual per a tothom, sinó en un tractament desigual per als diferents. El problema de la noció d’igualtat és que implica sempre un judici de valor, qui és igual a qui, i és un concepte individualista, perquè el Dret no entén de grups, sinó de persones. La igualtat de tracte no té en compte les diferències d’estatus i remet a un model des del qual s’efectuen les compa-racions, i aquest model ha estat el masculí, de manera que s’ha creat una veritable desigualtat entre homes i dones perquè ha recolzat el concepte d’igualtat jurídica en la similitud o igualtat front a l’home, i no en la diferència mútua.

El significat de la igualtat ha evolucionat des de l’accepció originària de no fer distincions entre les persones fins a la més moderna, que la inscriu en la prohibició de la diferenciació arbitrària o injusta, en el concepte de subordinació i en la igualtat de resultats.

La Llei d’Igualtat s’inscriu en el principi d’igualtat de tracte, que defineix com una mesura de caràcter transversal que ha d’informar l’actuació de tots els poders públics, i més con-cretament les polítiques edu-catives, de salut, d’habitatge, de cultura, d’esport, de creació artística i de cooperació i desenvolupament. Però no és suficient demanar que s’apliqui el mateix estàndard que als homes: cal que s’apliquin polítiques de dones, polítiques diferenciades d’homes i dones.

Introdueix el principi de representació equilibrada que els poders públics hauran de tenir en compte en tots els nomenaments i designacions dels càrrecs públics (60- 40%), però la nova normativa no ha fet el salt qualitatiu que representaria la distribució en cremallera de les candidatures electorals i només estableix la proporció mínima del 40% de dones en cada tram de cinc llocs. La traducció en càrrecs a les eleccions municipals de Catalunya, de maig de 2007, ha suposat un augment de dones molt minso: del 10% al 12% d’alcaldesses i del 23% al 31% de regidores.

La qüestió de les quotes pot portar a un conflicte entre els principis d’igualtat i llibertat, i tenir efectes pràctics oposats als nostres interessos, de manera que no es poden presentar candi-datures de dones com Plazan-dreok o d’altres, atès que el principi de representació equilibrada obliga en ambdós sentits. Els grans reptes socials són l’harmonització de la vida privada i la pública, la corresponsabilització de pares i mares en l’educació dels infants i una nova distribució del temps.

La Llibertat de Varda

Sans toit ni loi, d’Agnès Varda

Per Sebastià Sala

Fitxa técnica
França, 1985 / Drama / Intèrprets: Sandrine Bonnaire, Macha Méril, Yolande Moreau, Stéphane Freiss, Marthe Jarnias, Joël Fosse / Premis: Lleó d’ Or, Cèsar a la millor actriu (Sandrine Bonnaire).

Reconstrucció de la vida i relacions d’una jove a qui troben morta i congelada en una rasa.

La llibertat incomoda, i encara més si té forma de dona. Molts la rebutgen, d’altres la volen ignorar, però tots, en el fons, la desitgen.
El cinema d’Agnès Varda, potser la cineasta més desconeguda de la Nouvelle vague francesa, sempre té un component d’irreverència i de denúncia.

Sans toit ni loi, realitzada en format documental, és una gran mostra de la seva ferocitat darrere la càmera; és una destralada neta contra el sistema i la societat en què vivim.

El seu títol (Sense sostre ni llei) no enganya. No és un joc de paraules, sinó que defineix justament la manera de viure que escull la protagonista d’aquesta història, no casualment una dona. És un cinema sense concessions, viu i aspre com la vida mateixa. Tots ens omplim la boca parlant de llibertat, tots la desitgem, però qui està disposat a pagar-ne el preu? La Mona, jove, maca i amb prou recursos per poder-se guanyar la vida com una més dins del sistema.

El film mostra en forma de flash-back els seus últims dies abans de morir; ensenya en què consisteix l’opció que escull, i el seu aparent absurd. Descriu els detalls del dia a dia, les misèries triades, la humiliació consentida i la decadència volguda per poder ser completament lliure en el marc d’una societat occidental, moderna i capitalista. Només així es pot entendre que, sovint, tan sols tingui una barra de pa sec per sopar, que permeti l’usdefruit del seu cos a canvi d’uns pocs francs o que provoqui el rebuig dels vianants d’una estació que la veuen vomitar a ritme de rock’n roll. Tots els personatges que van apareixent al llarg del metratge són esclaus del sistema; ni millors ni pitjors, però no poden gaudir de la llibertat de la Mona. Tots la veuen passar i a ningú no deixa indiferent.

La directora aconsegueix fer una mena de cinema punk-llibertari ple de contingut i valors, fruit del contrast entre els que són a dins i la que es troba fora del sistema. Ningú no entén el perquè; tots es pregunten, d’una manera o altra, com és possible que algú esculli aquesta manera de viure.

Un extranshumant llicenciat en filosofia que viu retirat a les muntanyes amb la seva família és un dels personatges que es topa amb la Mona. Ell li ofereix generosament la possibilitat de viure lliurament, a canvi, tan sols, de treballar per a ella mateixa. Més endavant, després de fer-la fora com a conseqüència de la seva negativa a fer res que ella no hagi decidit, ens diu: “Va passar com un cop de vent, sense projectes, sense cap meta, sense desitjos, sense anhels (…). No és errar d’errància, sinó d’error.” Però un es pregunta: per què és un error? No hi ha errors, només hi ha opcions, i aquesta pel·lícula contribueix enormement a respectar-les.

Sans toit ni loi és una pel·lícula més actual que mai. Res no sembla haver canviat, i molts joves d’avui se sentirien fàcilment identificats amb la seva estètica Però no ens confonguem; no ens equivoquem volent-la convertir en un pamflet. La seva singularitat rau en la manera d’entendre la llibertat: autèntica, com la vida de la jove protagonista.

La dona al cinema

El cinema, com altres formes d’expressió, manifesta una visió del món en què l’home hi té un paper preponderant

Adoni González

La càmera no menteix, però tampoc no diu la veritat. Expressa allò que el director vol, o allò que els productors, que són els que paguen, imposen. La càmera és una eina poderosa utilitzada per reproduir i perpetuar la cultura patriarcal i burgesa. Actua com a substituta de l’ull humà i ens mostra tot allò que aquell qui la manega ens vol mostrar.
La càmera i el projector dirigeixen la mirada de l’espectadora. L’ull no únicament segueix la càmera, sinó que introdueix el missatge que transmet al subconscient. Durant la projecció, l’espectadora està inerme: a les fosques, en una actitud passiva i individual. Es produeix, aleshores, un procés d’identificació. L’espectadora veu la dona a través d’ulls masculins.

La dona és sotmesa a tres mirades masculines: la de la càmera, la de l’actor i la de l’espectador, generalment identificat amb les del director i l’actor. En aquesta situació, la càmera esdevé una eina de poder en què l’home mira i la dona és mirada, i la dona hi apareix normalment com a objecte eroticopassiu del desig de l’home. L’espectadora recorre un camí durant el qual veurà i escoltarà allò que el director o la indústria han determinat que “ha de ser vist i escoltat”.

Hem d’aprendre a mirar el cinema amb esperit crític, fins i tot el cinema al qual acudim amb esperit evasiu. La imatge i el muntatge cinematogràfic han fet un gran salt qualitatiu, i el seu ús interessat augmenta la capacitat d’alienació, fent que en moltes ocasions prestem més atenció a la imatge que al missatge, que sempre hi serà present! El com no ens ha d’amagar el què. Tècnica i missatge han de ser complementaris, però no pas com a poder alienant, “La bellesa de la imatge no ens pot amagar el missatge” (El olor de la papaya verde, de Tran Anh Hung).

El missatge
Tot film té un missatge. Ni el director, ni el guionista, ni molt menys els productors, poden abstenir-se de la seva pròpia concepció de la societat, sigui el missatge obert, encobert o subliminal. El cinema és, alhora, narració i representació. Les pel·lícules ens són presentades com a històries, però són discurs. L’habilitat dels cineastes i productors consisteix a aconseguir que no ho percebem, disfressant el discurs d’història.

El 80% de les sales de cinema i distribuïdores està en poder de les majors, la indústria cinematogràfica de Hollywood, controlada pels grans monopolis de la indústria militar i de difusió dels Estats Units. Aquest 80% és el cinema que veu la majoria de la població.

El problema s’agreuja quan, a través de la televisió, el cinema entra directament a casa nostra, i són les dones les qui majoritàriament omplen el seu temps visionant films. Generalment amb la guàrdia baixa, accepten tot el que aquests missatges alienants els transmeten com a normal.

El cinema de Hollywood (i Bollywood ho supera negativament) acostuma a mostrar la dona com a objecte eròtic; és incompetent i crea problemes, i ell, l’heroi, és l’únic que pot solucionar una situació conflictiva. A les comèdies, se la representa gairebé com una estúpida. Al cinema de Hollywood, els homes actuen i les dones hi apareixen. I quan en una narració se’ns presenten dones alliberades, independents i amb caràcter, se les representarà com a no-dones, una amenaça que, si es nega a reintegrar-se en la societat patriarcal dominant, serà castigada pel sistema, que en cap cas permetrà que triomfi a costa o per damunt dels homes. Al cinema de Hollywood, a la dona li està vetat l’èxit del poder i l’amor alhora. Haurà d’optar per un dels dos. Inimaginable quan el protagonista és un home. Als melodrames, drames i tragèdies, la dona representa allò que no pot ser ni fer.

El cinema és encara un domini gairebé exclusiu de l’home, a través del qual es manifesta una visió del món que el situa com a centre de l’univers. El Gènesi afirma: “…i buscaràs amb ardor el teu marit. Que et dominarà”.


Com ho faria una dona?
Algunes dones –entre les quals Germanie Dulac i Maya Deren-, en els inicis del naixement del cinema, ja perceben la importància de l’apropiació d’aquest mitjà per a la difusió ideológica, però aviat en són desplaçades. A partir dels anys 60, algunes dones tornen a recuperar el sentit de la importància del cinema i la seva capacitat per contrarrestar la influència que el sistema patriarcal burgès representa per al desenvolupament personal de la dona. És en aquests anys que comencen a trencar el monopoli, a encapçalar les cartelleres i a assumir la direcció. Importa que directores i actrius remodelin el missatge immobilista de la indústria; que presentin imatges realistes. Que trenquin el binomi verge/prostituta, ingènua/vampiressa. El cinema ha de parlar de persones, i aquí, a tots ens queda un llarg camí per recórrer.

Violències de gènere

Quan es parla de violència de gènere, el primer que ens ve al cap és la visió reduccionista del maltractament físic. Sovint oblidem que en la nostra societat es donen, a més, assetjament sexual, violació, prostitució forçada, etc. Però el nombre de dones mortes és tan colpidor que no podem evitar que acapari la nostra atenció

Comissió de Dones del PCC
El nombre de dones mortes a Espanya va assolir els 68 casos l’any 2006, la qual cosa representa una mitjana d’un assassinat cada cinc dies segons dades de l’Instituto de la Mujer. En la darrera dècada, les xifres oscil·len al voltant dels 70 casos anuals. A Catalunya es van produir l’any 2006 un total de 20.239 denúncies per violència masclista, un 34,5 % més que el 2005 (15.018). L’any 2006 van morir assassinades per aquesta causa 12 dones.

Aquestes xifres esfereïdores, però, no ens poden fer oblidar les mil pràctiques de violència psicològica que les dones patim al llarg de la vida: el menyspreu per part de la parella, l’aïllament, les prohibicions, els insults, els càstigs, les amenaces, el llenguatge sexista, els comportaments humiliants... Experiències que, si ens aturem un moment a reflexionar, totes hem patit en algun context.

Però més enllà d’aquestes violències, el patriarcat posa en pràctica altres mecanismes refinats, més subtils i difícils de detectar, de violència masclista, com ara el valor de la castedat, la dictadura de l’estètica, la imatge de la dona en la publicitat... La peculiaritat d’aquestes violències simbòliques és que han aconseguit arrelar tan profundament en la nostra cultura que sovint ens resulten difícils de detectar.

Una tercera categoria de violències és la de les anomenades violències estructurals, vinculades a les privacions econòmiques que les dones patim en major mesura que els homes, o el dret a l’accés a la salut sexual i reproductiva. Aquests són un parell d’exemples de qüestions a les quals encara la majoria de governs (fins i tot d’esquerres), a diferents nivells, no atorguen prou importància.

Models erronis
En aquest punt, potser ens hem de plantejar amb quins models de convivència ens trobem. D’una passejada per la televisió, pel·lícules o llibres, n’extreiem el mateix model de sempre: relacions de parella basades en la possessió, marcades per la desconfiança, tenyides de sospites mútues, guardades per la gelosia i l’exigència d’exclusivitat.

És necessari difondre referents d’altres tipus de convivència, basats en els vincles afectius profunds, incompatibles amb la desigualtat i les violències. Hauríem de ser capaços d’educar en valors alternatius a l’amor romàntic clàssic i substituir-lo per d’altres en els quals hi hagi un equilibri entre el compromís i la necessària autonomia personal, la capacitat de gaudir en soledat, l’autoacceptació i el desenvolupament de criteris ètics propis; mostrar exemples de relacions amoroses que es recolzen en valors com l’amistat, la intimitat, la confiança, la generositat, el respecte, el pacte i la llibertat.

Escucha niña.

Cuando te alaben llamándote bella
o te humillen llamándote fea,
no escuches a nadie.
Sólo quieren encerrarte en el espejo
de una soledad diferente.
Tú debes vivir, no debes agradar.
La belleza está dentro de la vida.
…
Cuando te leen Blancanieves
es para convertirte en una sirvienta,
aunque sea de un hombre tonto y enano.
Rebélate, niña,
es humillante servir
si no es un gesto recíproco.
…
Cuando te enseñan a vivir triste,
prueba la locura, niña.
El dolor es una realidad
que se debe afrontar cuando se presenta
no un valor sobre el cual edificar la vida.

M. Teresa d’Antea

"Hi ha una possibilitat real de llibertat"

Tamaia Dones contra la Violència compleixen quinze anys

Per Lucía Flores

Es van posar en marxa a principis dels anys noranta, conscients de la preocupant manca de recursos de les dones que patien situacions de maltractament. Ara,Tamaia torna a les pàgines de l’Avant amb dues fites per celebrar: els seus primers quinze anys d’existència i la publicació de Ni príncipes ni perdices. Set històries de dones que diuen prou. D’aquestes i altres coses parlem amb Beatriu Masià, fundadora i codirectora de Tamaia, que afirma amb contundència que hi ha un dia després

Quin és el perfil dels professionals que treballen a Tamaia?
És molt divers. Tenim en comú una formació específica en matèria de violència contra les dones. Hi ha gent del camp de la psicologia, de l’educació social... És important dir que el problema de la violència es va començar a tocar des de la preocupació dels grups de dones, i després des d’una perspectiva de la intervenció social. D’alguna manera, els psicòlegs no se n’han començat a preocupar fins ara. El fet de ser psicòleg, sense cap altra formació específica, no capacita. És important destacar que des de l’àmbit social és des don s’han començat a treballar tots aquests temes. Per tant, nosaltres, coherents amb aquesta idea, no demanem perfils específics, sinó una formació específica.

El que sí que cal, imagino, és una qualitat humana especial, d’entrada, molt empàtica.
És necesari estar sensibilitzat amb els temes relacionats amb el gènere, amb les dones i amb el feminisme. Sense el feminisme, sense les organitzacions de dones, aquest tema no seria on és. En un moment en què els recursos es diversifiquen i entren altres intervencions professionals, no hem d’oblidar que les aportacions més interessants es fan des d’aquesta percepció de les anàlisis de gènere i el pensament feminista.

En aquests quinze anys, s’ha avançat el que calia? És suficient?
Hi ha diferents lectures, però és evident que s’ha avançat. Fa quinze anys era impensable tenir una llei específica contra la violència de gènere com la que es va fer al 2004. Era impensable que entrés al Parlament de Catalunya una futura llei per als drets de les dones front a la violència masclista, amb el consens de tots els grups parlamentaris. Hem avançat, d’una banda, en el tema legislatiu, la qual cosa no vol dir que sigui suficient, però aquestes lleis han ajudat a donar una percepció diferent del problema. Ara, el problema ha sortit de l’esfera privada. Una altra cosa és com el tracten els mitjans de comunicació. Les dones, ara, saben que tenen més possibilitats que fa quinze anys, i que poden demanar ajudes, tot i que és cert que són desiguals i no estan ben repartides en el territori.

Les traves burocràtiques poden fer enrere una dona en un procés de denúncia o separació?
Pot continuar passant. Hi ha jutjats més eficaços que d’altres, i moltes vegades també depèn de les persones. Teòricament, amb els jutjats especialitzats, no hauria de passar.

Vols dir que és una loteria?
Els mecanismes reguladors es poden activar millor que fa quinze anys, i requereixen molt esforç, però abans no es podia activar res. És molt important no creure que les coses estan igual, perquè no és així. Fa quinze anys era impossible que moltes dones poguessin demanar ajudes, o posar denúncies. Les denúncies augmenten de manera important, i això vol dir que les dones estan utilitzant els recursos que es posa al seu abast. També és diferent a nivell de percepció social, i el tema té un lloc dintre de les polítiques públiques.

Les dones maltractades solen interioritzar que són culpables del maltractament que pateixen.
Sí, però també hi ha dones que, malgrat tot, resisteixen, sobreviuen i demanen ajuda.

Hi ha moltes formes de maltractament, a banda del físic: la humiliació, el menyspreu... I les dones sovint les resisteixen durant molt de temps. Per què?
És important no focalitzar el tema en la capacitat de resistència de la dona. Hem d’obrir la mirada. Les dones intenten trobar sortides de moltes maneres. El que passa és que molt sovint aquestes maneres no són les que estan pautades socialment. I moltes vegades, quan les dones demanen ajuda, el que se’ls ofereix no té a veure amb el que necessiten.

Per exemple?
Una dona que vagi a demanar algun tipus de recurs econòmic o psicològic, i que se li posin condicions, com ara la denúncia o la separació. Aquesta dona no ens demana això! És ella qui ha de fer el seu procés, no l’hi podem imposar des de fora. A vegades es posa molt èmfasi en la resistència de les dones, però és cert fins a un punt. Mentre viuen aquesta situació, la majoria de vegades no deixen de fer altres coses: els fills, la casa, buscar els recursos... És important veure quins són els elements que fan que aquella dona no trobi la manera de sortir-se’n.

Les dones que venen a Tamaia tenen la denúncia com a prioritat?
Mai convencem ningú perquè denunciï. Des de la nostra perspectiva de treball, denunciar no és una prioritat si no ho és per a la dona, o si no hi ha una situació de risc molt greu. Perquè la denúncia no garanteix que la situació no es tornarà a repetir. Hi ha dones que continuen a casa seva i aconsegueixen posar límits al seu home, i, quan creuen que és el moment, se’n separen. La denúncia és un procés legal, i la separació és un procés personal i emocional. Nosaltres insistim molt que les dones siguin les ames del seu procés, perquè ja venen d’un procés en què algú altre no les ha deixat decidir. Nosaltres les acompanyarem en la seva decisió.



Sobre Tamaia

“El motor real de la nostra activitat és l’atenció a dones maltractades”. Així defineix l’equip de Tamaia l’eix d’una organització que l’any passat va atendre 415 dones i va fer 1.030 atencions presencials. Tamaia van començar fa quinze anys amb el suport de Ca la Dona i la Comissió contra les Agressions a les Dones de Barcelona. Mica en mica, a mesura que el projecte es va anar ampliant i la percepció social en va anar canviant, diversos ajuntaments, organitzacions privades i la Generalitat de Catalunya s’hi han anat sumant.
Aquestes són algunes de les dades que ofereixen, i que tiren per terra molts dels mites i estereotips que, de tan assumits, formen part del nostre imaginari. Per exemple , que el 60% de dones que atenen són de Barcelona, i el 40% restant, d’altres indrets d’arreu de Catalunya; que representen totes les franges d’edat, amb un 34% d’entre 31 i 40 anys, un 28% d’entre 41 i 50 i un 16% d’entre 51 i 60; que hi ha un 40% de dones universitàries, un 38% amb estudis secundaris i un 22% amb estudis primaris. Que pateixen les seqüeles de la violència no només mentre dura la relació amb el maltractador, sinó molt de temps després de separar-se’n. I que aquestes seqüeles “dificulten el seu desenvolupament com a persones i ciutadanes”. Tamaia treballa també la prevenció, mitjançant tallers en diferents instituts, i la formació a professionals que atenen dones maltractades. El seu telèfon d’atenció és 93 412 08 83.

Set princeses
“Em veig i no em reconec. M’havia degradat físicament i psíquicament. Havia de fingir que tot anava bé perquè em deixés moure’m amb llibertat. M’havia de deixar besar i reprimir el moviment del meu cos en repelir el seu contacte, perquè no ho notés”. Fragment de la història d’Ana, titulada A fuego lento.
Les històries de Ni príncipes ni perdices (Icaria, 2007) són reals; estan escrites per dones reals que, afortunadament, miren l’infern des de fora. Elles són les mentores, les dones sàvies, com explica Beatriu: “Han passat un procés de recuperació. Continuen creixent a nivell personal i tenen una participació pública per parlar sobre el tema de la violència, no tant des de la que han viscut, sinó del que volen dir sobre la violència”.
Carla, Cris, Brétema, Felicia, Ana, María i Roser són dones normals, properes. No responen, ni deixen de respondre, al mite del perfil sociològic de la dona maltractada, aquest concepte que tant esbomben a la tele. “No existeix”, afirma Beatriu. Tenen fills o no en tenen, són de poble o de ciutat, són d’aquí o de fora, amb estudis o sense, amb feina o sense. Tant se val. Totes s’enfrontaven al mateix, i totes miren amb serenitat el lloc d’on venen. Més senceres, més segures, més felices, per més que la lectura del seu testimoni encongeix el cor. El missatge és clar: hi ha un dia després, és possible deixar-ho enrere. Beatriu: “La majoria de vegades, sí. Per això sempre volem insistir en aquesta part, en comptes de parlar de la perversitat de la violència. Hi ha una possibilitat real de llibertat”.