L’opressió del treball domèstic

Si fos possible realment acabar amb la idea que el treball domèstic és un treball de dones i, al mateix temps, redistribuir-lo de manera equitativa entre dones i homes, estaríem davant d’una solució satisfactòria? Si s’alliberés de la seva adscripció exclusiva el sexe femení, deixaria de ser opressiu? Tot i que la majoria de dones acullin amb entusiasme l’adveniment del mestre de casa, la dessexualització del treball domèstic no alteraria realment el seu caràcter opressiu. En resum, ni les dones ni els homes haurien de malgastar unes hores precioses de les seves vides en una feina que no és ni estimulant, ni creativa, ni productiva.

Un dels secrets més curosament guardats en les societats del capitalisme avançat fa referència a la possibilitat –real– de transformar radicalment la naturalesa del treball domèstic. En efecte, una part substancial de les feines domèstiques de la mestressa de casa pot ser incorporada a l’economia industrial. En altres paraules, el treball domèstic no té per què seguir sent considerat, necessàriament o inevitablement, privat. Equips de persones qualificades i adequadament remunerades podrien desplaçar-se d’un domicili a un altre provistos de maquinària d’enginyeria higiènica tecnològicament avançada i concloure, de manera ràpida i eficaç, les tasques que l’actual mestressa de casa realitza de manera àrdua i primitiva.

Per què ens topem amb aquest vel de silenci que envolta el potencial de redefinir radicalment la naturalesa del treball domèstic? Perquè l’economia capitalista és estructuralment hostil a la industrialització del treball domèstic. La socialització del treball domèstic obligaria el govern a destinar una gran quantitat de subsidis a garantir l’accés d’aquestes prestacions a les famílies de classe treballadora, que necessiten aquests serveis de manera més òbvia.


Angela Davis
Women, race and class, 1981

Angela Yvonne Davis (Birmingham, Alabama, 1944), política marxista i activista pels drets dels afroamericans. Membre del Partit de les Panteres Negres i posteriorment del Partit Comunista dels EUA, va ser professora de filosofia de la Universitat de Califòrnia fins que se li va descobrir la seva afiliació. Davis vas ser condecorada amb el Premi Lenin de la Pau l’any 1979.

Adreces d’interès:
www.los pobres de la tierra.org
www.blackpanther.org

La prostitució, un debat incòmode

Els darrers anys, el debat sobre la necessitat de regular la prostitució ha pres un cert protagonisme. Comissions Obreres ha preferit organitzar les treballadores del sexe en comptes de parlar en nom seu.

Rosa Bofill
Secretaria de la Dona/CONC

Hi ha treballadores del sexe que volen deixar la prostitució i n’hi ha d’altres que volen treballar venent serveis sexuals. Les prostitutes s’estan fent presents per explicar quina és la seva realitat i ens han donat una visió complexa, diversa i fins i tot contradictòria de les diferents condicions en què exerceixen la seva feina.

Estarem d’acord que cal donar suport a les dones que volen deixar la prostitució i que cal denunciar i condemnar les màfies de la prostitució. Ara bé, per acostar-nos una mica a la complexitat d’aquesta realitat, cal diferenciar entre la prostitució forçada i la no forçada, i entre les diverses situacions de les persones que es dediquen a aquesta feina: immigrants sense papers, estudiants, mestresses de casa... També cal tenir en compte les diferents condicions materials en què s’exerceix la prostitució: al carrer, en un pis, en clubs, etc.

Tal com reconeix la legislació europea, el treball del sexe és una activitat econòmica i, per tant, l’hem de considerar un treball. És una transacció econòmica en què les dones venen, no pas el seu cos, com demagògicament es diu, sinó serveis sexuals.

És una activitat que es pot exercir de moltes maneres, i cal distingir entre qui la fa obligada per tercers i qui la fa per decisió individual, òbviament condicionada per les circumstàncies personals i socials, com totes les decisions que es prenen al llarg de la vida.

Desregulació i impunitat
Escoltar la veu de les prostitutes és imprescindible per conèixer la seva realitat i per poder formular propostes des de l’esquerra i des del feminisme. Massa sovint, però, quan es parla de prostitució, es posen en joc una sèrie de consideracions que només es basen en els valors i l’ètica de les persones que les formulen.

La manca de regularització i, per tant, l’absència de drets reconeguts per a les prostitutes, comporta la indefensió davant la sobreexplotació de les dones per part dels propietaris dels clubs, dels proxenetes i dels clients. Sense reconeixement de drets, s’accentua la vulnerabilitat de la treballadora sexual i s’afavoreix la impunitat de qui se’n beneficia.

L’estigmatització que acompanya les dones que es dediquen al treball sexual és un greu problema, ja que a la vulnerabilitat de la manca de reconeixement dels drets, s’afegeix aquest rebuig social que les aïlla i les fa encara més vulnerables a l’exclusió, la discriminació i l’explotació. Per lluitar contra aquesta situació, cal que es reconeguin els drets socials i laborals de les treballadores del sexe.

Per avançar cap a un món on la sexualitat s’exerceixi des de relacions lliures, cal lluitar per una societat on aquestes no estiguin mercantilitzades, on no hi hagi relacions de poder entre homes i dones, entre el nord i el sud, ni entre classes. Una societat sense explotació.

La Generalitat ignora els sindicats en el desenvolupament de la llei d’Igualtat

Secretaria de la Dona de CCOO de catalunya
Rosa Bofill i Maria Martínez/Secretaria de la Dona de la CONC

La llei d’Igualtat, encara que millorable en molts aspectos, representa un avenç considerable perquè explicita que les empreses tenen l’obligació de negociar amb la representació sindical les accions positives d’igualtat entre homes i dones. L’anàlisi de la negociació col·lectiva, amb un articulat deficient en igualtat, mostra el poc o nul entusiasme que ha exhibit la patronal cap a aquest tema i la necessitat que l’obligació de negociar es compleixi.

Recentment, la Generalitat de Catalunya ha ofert una subvenció que facilita a les empreses desenvolupar la llei i tenir un agent o una agent d’igualtat, responsable de dissenyar accions positives i plans d’igualtat. La subvenció no compta en cap moment amb els sindicats com a vigilants de la transparència d’aquesta subvenció, el seu seguiment o l’avaluació. Però més greu ens sembla que, en no esmentar els sindicats com a interlocutors necessaris, la proposta d’accions positives la faci una persona o una subcontracta pagada per l’empresa mitjançant una subvenció.

Des de Comissions Obreres farem complir el dret que ens assisteix i no donarem suport a plans que s’han fet sense la nostra avaluació i seguiment.

Suport unilateral a la patronal
Per què no s’ha dotat el sindicat, agent legítim per vetllar per la igualtat dintre de l’empresa, amb una ajuda similar? Poden els poders públics donar suport de forma unilateral només a una de les parts que negocia? La igualtat és una dimensió immensa que requereix formació i experiència en diversos àmbits, que exigeix una forta inversión de temps i esforç, que no pot aconseguir-se sense la necessària dotació económica.

Hem d’exigir que es reconegui el paper del sindicat com a interlocutor en la forma que es dissenyen les subvencions a favor de la igualtat per a les empreses: quina formació han de tenir els agents i les agents d’igualtat, quina relació han de mantenir amb els sindicats, quina informació han de cedir als representants sindicals, etc.

Demanem els ajuts necessaris per tenir delegades, o delegats, especialitzats en gènere i persones que assessorin el desenvolupament i el compliment dels plans d’igualtat dintre del sindicat.

Esperem que, en pròximes subvencions, la Generalitat de Catalunya no fomenti el poder d’una de les parts que negocia i que tampoc no ignori el mateix text de la llei.

Extret del número 185 de Lluita obrera, publicació de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC).

Rosa Bofill i Maria Martínez
Secretaria de la Dona de la CONC

Perquè la igualtat laboral sigui una realitat

Departament de Treball de la Generalitat de catalunya

Sara Berbel Sánchez/Directora general d’Igualtat d’Oportunitats en el Treball

La igualtat d’oportunitats en el mercat laboral és un pilar fonamental per a la consolidació del nostre Estat del Benestar. I no perquè el treball (remunerat) sigui un valor social superior als altres, sinó perquè és l’eina que, ara per ara, permet l’autonomia econòmica a les persones. En el cas de les dones, mai no podran exercir la seva llibertat en l’àmbit familiar i domèstic, ni en el sociocultural, si no tenen un sou suficient que els permeti triar l’orientació que volen donar a la seva vida. Però no només les dones: els joves que han fracassat a l’escola, els que provenen de la immigració, les persones amb discapacitat lleu o moderada, i fins i tot algunes amb dificultats més serioses, anhelen també un treball per contribuir a la construcció de la societat mostrant la seva utilitat, el valor de les seves aportacions. La igualtat d’oportunitats en el treball és, per tant, un poderós factor de cohesió social.

Però és que, a més, el treball és un dret, i no totes les persones l’exerceixen plenament, malgrat els esforços de les administracions i els èxits dels darrers anys en aquest sentit. Les dones encara tenen una taxa d’activitat inferior a la masculina i més precarietat en els contractes. Els índexs més grans de temporalitat es donen també entre les persones joves, impedint amb freqüència el disseny d’un projecte de vida sòlid. I entre les persones amb discapacitat, un alt percentatge que no treballa podria fer-ho i avançar així en la integració social.

Per tots aquests motius, el govern de la Generalitat de Catalunya ha volgut donar un impuls rotund a les polítiques d’igualtat d’oportunitats en el treball amb l’objectiu de vetllar, precisament, perquè totes aquelles persones que, pel seu sexe o qualsevol altra condició troben obstacles en el seu accés o permanència al treball, puguin superar-los.

És cert que una sèrie de projectes legislatius avancen en aquest sentit (la LISMI o les recentment aprovades llei per a la Igualtat Efectiva ente Homes i Dones i llei de la Dependència), però les lleis, encara que siguin molt rellevants, no poden ser suficients si no ens hi impliquem tots, administracions, agents socials, empresarials i sindicals, la mateixa societat civil, en el seu desenvolupament i implantació.

Per tot això, estem facilitant a empreses i ajuntaments la incorporació d’agents d’igualtat que elaborin i implantin plans d’igualtat en les seves organitzacions. Intentem visualitzar el paper decisiu que en la societat catalana estan tenint les dones emprenedores, així com les directives, i incrementem el suport per tal que les dones accedeixin a càrrecs de decisió. Estem incorporant dones a professions de les quals, tradicionalment, s’han vist relegades, i dignificant aquelles on treballen majoritàriament. Fem totes aquestes actuacions, i moltes més, per aconseguir que la igualtat laboral sigui, per fi, una realitat al nostre país.

Notes a la Llei d’Igualtat

Una visió des de l’àmbit jurídic sobre el nou text

Marisa Fernández Gálvez

La Llei d’Igualtat és una norma transitòria que regula l’equitat entre dones i homes a la vida pública, i modifica nombrosos textos legals, especialment en matèria laboral i de Seguretat Social. Certament, és una norma que, malgrat els seus límits, suposa un reconeixement del treball del moviment feminista, per la qual cosa no es fàcil posicionar-se’n d’una manera unívoca; ens sentim satisfetes per l’avenç, però ens decep un text poc ambiciós que corre el risc d’esdevenir una mera declaració d’intencions, i que en cap cas significa un canvi radical en la manera de contemplar les relaciones entre les dones i els homes.

La promulgació de lleis específiques que garanteixen els drets de les dones és un objectiu feminista, tot i que la subor-dinació històrica de les dones no es pot eradicar únicament amb lleis. Una bona prova és que, malgrat que no queden lleis obertament discriminatòries, les dones no tenim prou repre-sentació política, continuem guanyant menys i tenim més tem-poralitat a la feina. Les lleis no poden establir el que s’ha de fer.

Cal explicar que la igualtat no consisteix en un tracte igual per a tothom, sinó en un tractament desigual per als diferents. El problema de la noció d’igualtat és que implica sempre un judici de valor, qui és igual a qui, i és un concepte individualista, perquè el Dret no entén de grups, sinó de persones. La igualtat de tracte no té en compte les diferències d’estatus i remet a un model des del qual s’efectuen les compa-racions, i aquest model ha estat el masculí, de manera que s’ha creat una veritable desigualtat entre homes i dones perquè ha recolzat el concepte d’igualtat jurídica en la similitud o igualtat front a l’home, i no en la diferència mútua.

El significat de la igualtat ha evolucionat des de l’accepció originària de no fer distincions entre les persones fins a la més moderna, que la inscriu en la prohibició de la diferenciació arbitrària o injusta, en el concepte de subordinació i en la igualtat de resultats.

La Llei d’Igualtat s’inscriu en el principi d’igualtat de tracte, que defineix com una mesura de caràcter transversal que ha d’informar l’actuació de tots els poders públics, i més con-cretament les polítiques edu-catives, de salut, d’habitatge, de cultura, d’esport, de creació artística i de cooperació i desenvolupament. Però no és suficient demanar que s’apliqui el mateix estàndard que als homes: cal que s’apliquin polítiques de dones, polítiques diferenciades d’homes i dones.

Introdueix el principi de representació equilibrada que els poders públics hauran de tenir en compte en tots els nomenaments i designacions dels càrrecs públics (60- 40%), però la nova normativa no ha fet el salt qualitatiu que representaria la distribució en cremallera de les candidatures electorals i només estableix la proporció mínima del 40% de dones en cada tram de cinc llocs. La traducció en càrrecs a les eleccions municipals de Catalunya, de maig de 2007, ha suposat un augment de dones molt minso: del 10% al 12% d’alcaldesses i del 23% al 31% de regidores.

La qüestió de les quotes pot portar a un conflicte entre els principis d’igualtat i llibertat, i tenir efectes pràctics oposats als nostres interessos, de manera que no es poden presentar candi-datures de dones com Plazan-dreok o d’altres, atès que el principi de representació equilibrada obliga en ambdós sentits. Els grans reptes socials són l’harmonització de la vida privada i la pública, la corresponsabilització de pares i mares en l’educació dels infants i una nova distribució del temps.