El dret de treballar de les persones reagrupades

A Catalunya hi ha 860.000 persones migrades en situació regular. Dues mil d’elles tenen permís de residència, però no tenen permís de treball. Davant d’aquesta situació que fomenta l’economia submergida, l’exclusió social i la marginació, CCOO mou fitxa

A Catalunya, prop del 14% de la població són persones immigrades, és a dir, més de 860.000 en situació administrativa regular. D’aquestes persones, 705.000 tenen edats compreses entre els 16 i els 64 anys, edats, per tant, actives laboralment parlant. En canvi, només 440.000 estan do-nades d’alta a la Seguretat Social. Gran part d’aquestes persones han vingut per la via del reagrupament familiar i, per tant, tenen un permís de residència, però no poden treballar amb drets, ja que no disposen d’autorització de treball. Aquesta situació aboca moltes d’aquestes persones a treballar en l’economia submergida. Molts són joves i dones.
El reagrupament familiar, i viure en família, és un dret reconegut per les convencions internacionals i per l’Organització Internacional del Treball com un dret fonamental.

Efectivament, la llei d’Estrangeria de l’Estat espanyol reconeix aquest dret, però amb algunes traves burocràtiques. Els darrers anys, sobretot després del procés de regula-rització del 2005, el reagrupament familiar s’ha transformat en una de les vies principals d’entrada de persones immigrades. La llei presenta dificultats en els criteris que han de determinar “els mitjans de vida suficients del reagrupant” i “un habitatge digne”. Les traves principals, però, es produeixen amb els fills i filles, i ascendents que tenen dret a ser reagrupats. Aquests joves que poden venir via reagrupament familiar han de ser menors de 18 anys; la mitjana és de nois i noies joves de 15 o 16 anys que s’instal·len a l’Estat espanyol havent hagut de trencar amb els seus estudis als respectius països d’origen, fet que dificulta que els puguin continuar una ve-gada instal·lats aquí. En paral·lel, les dificultats d’inserció laboral també es disparen.

La llei d’Estrangeria, per una banda, i les traves burocràtiques per l’altra, així com el retard de l’administració, dificulten i en molts casos impedeixen la concessió del permís de treball o l’autorització de treball a les persones reagrupades. Les normatives i les mateixes administracions provoquen que hi hagi un col·lectiu important (prop de 200.000 persones a Catalunya) sense dret a treballar i en una situació de marginació social. Aquesta situació obliga una part d’aquestes perso-nes a treballar en l’economia submergida, o en condiciones laborals per sota del Salari Mínim Interprofessional (la normativa facilita l’autorització de treball a reagrupats si el salari a temps parcial és per sota de l’SMI).

Drets irrenunciables

Des del sindicat CCOO hem iniciat una campanya amb el lema Viure en família és un dret i treballar dignament, també, amb l’objectiu de modificar les normatives i exigir a les administracions competents que agilitin i facilitin l’accés d’aquestes persones al mercat laboral. L’accés d’aquestes persones al mercat de treball és be-neficiós per a les persones immigrades, però també per a la cohesió social i per la millora del benestar de les famílies.

Sabem que actualment no es pot viure dignament només amb un salari; per tant, serà també un avenç en la igualtat entre homes i dones; serà una millora en el ni-vell d’autonomia personal i d’integració de les persones migrades, i evitarà la marginació i els efectes sobre la societat de benestar i la convivència.

Des l’inici de la campanya, amb una concentració, s’han realitzat contactes amb diferents partits polítics i amb diverses administracions públiques, especialment amb la Generalitat de Catalunya. A través d’aquests contactes s’han produït alguns canvis en favor de les nostres reivindicacions. El 7 de març passat, el govern central va modificar el decret de la inscripció als serveis públics d’ocupació. A partir d’ara, les persones reagrupades en edat laboral podran inscriure’s com a demandants de feina en els serveis públics d’ocupació.

El ministeri de Treball també ha comunicat a les oficines d’Estrangeria les necessitats de tramitar amb urgència, i resoldre en quinze dies, les sol·licituds d’autorització de treball o modificacions de permisos de residència de reagrupats a permisos de residència i treball, concretament per a les persones que han fet un cicle de formació (escoles taller o formació ocupacional) finançat amb diners públics.
Aquestes mesures són un pas endavant, però encara resulten insuficients. Totes les persones reagrupades han de tenir el dret a treballar, per això s’ha d’aconseguir de forma automàtica amb el permís de residència, sense cap tramitació afegida.

Ghassan Saliba
Secretari d’Immigració de CCOO de Catalunya

Classe i ‘cultura’

És –o hauria de ser– evident que el nucli central de l’anomenat problema de la immigració no és si podem o no conviure amb la diferència, sinó si podem conviure o no amb l’espectacle esfereïdor de l’explotació humana massiva indispensable per l’actual model de desenvolupament econòmic, que, al costat d’un paper creixent de les més modernes tecnologies, ens retrotrau a les formes més immisericordes d’abús sobre la força de treball que caracteritzaren les primeres fases de la revolució industrial.

En aquest context, per què serveixen totes aquestes polèmiques que giren a l’entorn de la integració cultural dels immigrants i altres epígrafs mai clarificats, com ara multiculturalitat, diversitat cultural, interculturalitat..., que s’entesten a centrar certes problemàtiques a l’entorn del sempre confús concepte de cultura. I, si ens hi fixem, tant els discursos xenòfobs com els del nou racisme disfressat de tolerant coincideixen a donar per bona aquesta retòrica basada en la problematització d’una diversitat humana que en democràcia hauria de ser considerada com un fet, i prou.

La clau del protagonisme creixent d’aquest llenguatge de les cultures cal buscar-la en els seus grans avantatges. Permet reanimar aquest coneixement simple i immediat de les relacions socials que era la gran virtut del vell racisme biològic i de la seva noció de raça, i, sobretot, fa possible que des que es va estendre l’apel•lació a les cultures per descriure la naturalesa composta de la nostra societat, s’hagi renunciat a incloure el valor classe a l’hora d’analitzar els conflictes entre segments socials amb interessos incompatibles.

La dialització social assoleix nivells escandalosos, la igualtat democràtica podria ser desemmascarada en qualsevol moment, el racisme està servint més que mai per estructurar la força de treball... I davant de tot això, el que es reclama no és més justícia, sinó comprensió, empatia, obertura a l’altre... Clams a favor dels bons sentiments, com insinuant que els problemes que pateixen amplis sectors de la població són la conseqüència d’idees i emocions equivocades i no d’estructures socials brutalment asimètriques. Vet ací com s’ha acabat realitzant el somni daurat que el franquisme va intentar imposar sense aconseguir-ho: l’abolició per decret de la lluita de classes.

Manuel Delgado

A la recerca de les essències culturals

El partit a l’oposició investiga la naturalesa de la cultura espanyola. Els objectius: diferenciar-la de la dels immigrants, i adoctrinar aquest col•lectiu perquè s’adapti al país. Es resoldria així, afirmen, un dels principals problemes de la immigració

Darrerament, un bon nombre de representants del primer partit de l’oposició al govern estatal s’han embarcat de manera un pèl amateur en una tasca més pròpia dels etnògrafs de temps pretèrits: inventariar els costums dels espanyols i, a partir d’aquí, definir en què consisteix de manera essencial la nostra cultura. La raó per a aquesta cerca d’unes suposades essències pàtries no és, però, escriure una bonica monografia sobre els indígenes d’Ibèria, luxosament editada per la FAES, que quedi ben elegant a les prestatgeries del carrer Gènova. Pretén anar molt més enllà: el producte d’aquesta recerca bàsica ha d’acabar plasmat en un contracte pel qual els estrangers amb intencions d’establir-se a casa nostra es comprometrien a assemblar-se a nosaltres, rendint-se davant l’evidència que els nostres hàbits son preferibles als seus.

El contracte lliure

És interessant considerar, primer de tot, la premissa de què parteix una proposta d’aquesta naturalesa. S’assumeix que l’anomenat problema de la immigració és un problema d’incompatibilitats culturals, i que aquestes s’han de resoldre per una via molt apreciada pels neoliberals: el contracte suposadament lliure on les dues parts participen sense més condicionant que la seva voluntat individual. D’una banda, el senyor Rajoy, en representació de l’interès general de l’Estat espanyol; de l’altra, el senyor Immigrant com a únic responsable del seu destí entre els fluxos internacionals de mà d’obra barata. Això és com dir que les persones que abandonen el seu lloc d’origen a la recerca d’oportunitats es poden permetre el luxe d’anar valorant les diferents ofertes que els fan els possibles països de destinació i, finalment, havent-ne avaluat fredament els avantatges i inconvenients com qui examina un catàleg turístic, acabar firmant lliurement un contracte tan assenyat com necessari per als bons costums i la bona convivència.

Resoldríem així, diuen els advocats d’aquesta noble causa, un “problema de la immigració” que evidentment no té res a veure amb la precarietat jurídica i econòmica dels nouvinguts, ni amb l’escassetat crònica dels recursos destinats als serveis bàsics en la nostra versió esquifida de l’Estat de benestar.

El que no són els espanyols

Fins aquí, sembla que tot quadraria bé: seria un procediment d’allò més asèptic i civilitzat, un mer tràmit administratiu que gairebé no es notaria entre les quatre gestions senzilles que donen dret al permís de treball o de residència. Les dificultats vénen, però, quan els defensors de la proposta posen fil a l’agulla i comencen a pensar en veu alta quins serien els costums dels espanyols. La pluja d’idees que s’ha produït aquests dies davant dels micròfons dels periodistes ha estat d’allò més edificant.

Primer de tot, el candidat a la presidència ens indica el que no som els espanyols: ni polígams, ni mutiladors de clítoris, ni partidaris del vel. En segon lloc, un ex ministre ens recorda com alguns espanyols –suposem que es refereix als ciutadans que no aspiren a ser exministres– tenen una facilitat natural per servir eficientment totes les varietats de cafè que se’ls demani. A més, tot i saber que gaudim d’un sistema sanitari excel•lent, fem atenció a no abusar de les mamografies –s’entén que aquí es parla de les espanyoles– per no col•lapsar els serveis d’urgències.

Un altre candidat destacat, en una al•locució que passarà a la història del surrealisme, assevera que els espanyols tenim per costum no apropiar-nos dels fons reservats. I, com a postil•la final, una exprimera dama resumeix els costums espanyols dient que tenim educació i sanitat, encara que no diu si hem heretat aquests trets dels nostres avantpassats remots o si més aviat ens vénen donats per algun cromosoma.

És una llàstima, però costa d’imaginar com es podrien plasmar totes aquestes aportacions en un contracte pel respecte dels costums. Potser resultaria molt més senzill referir-se a l’hàbit de la migdiada, als horaris dels àpats desplaçats dues hores respecte a la resta del món o, ja sense eufemismes, al catolicisme practicant.

El que no queda clar és si l’immigrant, un cop hagi tornat al seu país per no empipar-nos amb la càrrega del seu atur o de la seva vellesa, estarà obligat a continuar assemblant-se a nosaltres i, fins i tot, a evangelitzar els seus compatriotes amb els bons costums que haurà aprés entre nosaltres.

Irene Sabaté

Jordi Miralles: “La immigració necessita polítiques públiques potents”

Jordi Miralles, coordinador general d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), diputat per la coalició ICV-EUiA i portaveu del grup parlamentari a la Comissió de Benestar i Immigració del Parlament de Catalunya, valora per a l’Avant els últims avenços en matèria d’immigració.


Què és el que valores més del nou govern d’esquerres en la seva política d’immigració?
El compromís ferm de tractar una realitat emmarcada en una Catalunya que ha canviat. Catalunya ha crescut els darrers deu anys en més d’un milió de persones, fonamentalment per l’arribada de persones nouvingudes d’altres indrets del món. La immigració és un repte que necessita polítiques públiques potents per garantir drets i deures per a tothom, i aquest és un dels signes d’identitat del govern d’Entesa. Un compromís que tindrà desplegament legislatiu amb la llei d’Acollida i la llei d’Integració, i el Pacte Nacional d’Immigració

Creus que les diferències amb els anteriors governs convergents són notòries? Evidentment. En aquest moments, el binomi drets i deures és el que marca l’acció del govern. Un binomi necessari que es mostra amb polítiques concretes: aules d’acollida, targetes sanitàries, polítiques d’habitatge, polítiques socials...

Què opines del carnet per punts que va proposar Artur Mas en les darreres eleccions? És una concepció pròpia de la dreta: limitadora dels drets de les persones. CiU no creu de debò en els drets de ciutadania per a les persones nouvingudes. La dreta nacionalista veu les persones immigrades de manera interessada, com a mà d’obra, i, alhora, viu amb el temor que poden posar en perill el seu país imaginari. Per la qual cosa, el carnet per punts o les propostes de Mas relatives a la immigració i a la concepció de qui és català, a la seva conferència del passat 20-N, són una involució pel que fa als drets de les persones.

Quina és l’aportació d’EUiA i de la coalició ICV-EUiA a la política d’immigració del govern?
EUiA i la Coalició defensem drets i deures per a tothom. A banda de coses concretes, abans deia que la immigració és un repte, però no sóc ingenu. Si no hi ha polítiques públiques potents, pot ser un risc. Un exemple: en una empresa, una treballadora em deia que li treien la beca menjador a la seva nena per donar-la a la filla d’un immigrant. Doncs bé, el repte d’avui per a l’esquerra no és a quina de les dues adjudicar la beca; s’ha de garantir per a totes dues. És per això que l’acord de govern d’Entesa marca com a prioritat les persones. I el que estem plantejant és la necessitat d’ampliar les polítiques públiques i les polítiques socials per a tothom. També estem impulsant la negociació, a partir de les competències recollides respecte immigració a l’Estatut, dels traspassos a la Generalitat.

Què et sembla el protocol d’expulsions que el govern espanyol vol imposar a tots els immigrants expulsats?
Una barbaritat.

Com veus les possibilitats d’aconseguir el dret a vot per a les persones immigrades? És un dels drets imprescindibles per a les persones nouvingudes. Els nostres nous veïns i veïnes han de pagar impostos i rebre serveis, exercir el dret a treballar i d’associar-se, complir les lleis i també decidir respecte les polítiques a fer amb el vot.

Andreu Espasa

PASSANT COMPTES: POLÍTIQUES D’IMMIGRACIÓ No partim de zero

Des de fa uns anys, Catalunya és lloc d’arribada de persones immigrants extracomunitàries. Emigrar és un dret i les migracions sempre han format part de la història. Malgrat això, el seu tractament polític, en termes de valors democràtics i de drets humans, és preocupant.
La legislatura del govern espanyol del PSOE s’ha caracteritzat per un to que fuig del discurs racista del Partit Popular (PP), però, en canvi, no ha modificat res a nivell legislatiu.És el Tribunal Constitucional qui ha hagut de proclamar la inconstitucionalitat de part de l’articulat de la llei d’Estrangeria. No obstant això, s’ha posat al capdavant d’Europa en la política d’externalització de fronteres a l’Àfrica i treballa en el nou redactat d’un protocol d’expulsions de les persones estrangeres que atempta contra els drets humans i la dignitat de les persones.

A Catalunya, el govern tripartit i ara l’Entesa de govern han realitzat un discurs basat en la cohesió social, però han deixat passar l’oportunitat de recollir al redactat de l’Estatut el reconeixement com a catalans de totes les persones queresideixen a Catalunya i el dret al vot per als immigrats, dues apostes clares per la cohesió social. S’han impulsat bones iniciatives, però insuficients, ja que no partim d’un llibre en blanc, sinó d’una realitat en què la xenofòbia es manifesta de forma diversa, les mancances socials i la precarietat de l’Estat del Benestar són patents (per manca d’inversió els anys anteriors) i el discurs de l’extrema dreta s’estén perillosament.

La llei d’Acollida, per exemple, no podrà ser un èxit, perquè toparà amb les traves legals que provoca la llei d’Estrangeria. A més, ha d’anar acompanyada de polítiques d’integració transversals per a tota la població, per garantir la igualtat de drets i oportunitats. El Pla per a la Ciutadania, l’augment de la despesa social i la llei de Barris són bones iniciatives, però s’haurien d’impulsar de forma més transversal, prioritària i amb més recursos. A més, cal acabar amb la utilització de la immigració per treure’n rèdit electoral. Hi ha partits i representants polítics que per un grapat de vots no dubten a fomentar la xenofòbia amb els seus discursos. Discursos que vinculen immigració amb delinqüència o amb la pèrdua d’identitat del país, que la culpabilitzen de les mancances socials o que defensen que tota adjudicació de drets per als immigrants (que els nacionals ja tenim) ha d’anar acompanyada de dubtoses obligacions. Les darreres campanyes electorals i algunes de les propostes presentades, com el carnet per punts de Convergència i Unió o el vídeo xenòfob del PP de Badalona, en són clars exemples.

No, no partim de zero i, per tant, avui més que mai cal apostar per construir un model de societat cohesionat i just socialment, basat en el mestissatge, amb una cultura pública comuna i on tots i totes siguem ciutadans.

Begoña Sánchez Portaveu de SOS Racisme Catalunya

PASSANT COMPTES: POLÍTIQUES D’IMMIGRACIÓ Per la convivència i la cohesió social

El 2007 ha estat un any de canvi marcat per una més gran regularitat en els processos migratoris i per un pes més important de les motivacions de caire familiar. Durant aquest primer any de legislatura, el govern d’Entesa ha destinat un total de 167 milions d’euros al Pla de Ciutadania i Immigració, amb múltiples actuacions que marcaran el camí de la política migratòria de la Generalitat per als propers anys. Entre d’altres, hem aconseguit assentar les bases de la futura llei d’Acollida, i també hem iniciat els treballs per al Pacte Nacional per a la Immigració.

Tot i això, les actuacions més palpables tenen a veure amb la gestió diària del fet migratori, amb la contractació de més professionals de la diversitat i amb programes transversals com els d’acollida als entorns sanitari i empresarial. També hem potenciat la contractació en origen de treballadores i treballadors estrangers i s’han incrementat les aules d’acollida en l’àmbit escolar.

El Pla de Ciutadania i Immigració ens permet comprovar les mesures d’igualtat, acollida, acomodament i gestió de fluxos migratoris que promou el govern. També és cert que el nou Estatut d’Autonomia ens ha donat més competències en matèria d’immigració, però ens calen els recursos econòmics necessaris per adaptar els serveis a la nova realitat demogràfica, i això està en mans de la voluntat del govern espanyol.

Des de la Secretaria per a la Immigració hem vist com han augmentat les persones immigrades que s’acullen al Programa de Retorn Voluntari als seus països d’origen, i també hem dedicat molts esforços a donar assistència a les persones descendents de catalanes i catalans que volen tornar a Catalunya des de l’estranger. Així mateix, hem detectat un augment del reagrupament familiar, un fenomen que valorem positivament, perquè permet una millora dels ingressos econòmics familiars, fomenta la integració, facilita els fluxos regulars, promou la igualtat entre homes i dones, i ofereix treball regular al mercat laboral.

Hem continuat apostant per la formació dels agents d’acollida, sense deixar de banda la formació de persones immigrades, i hem reforçat el servei d’informació telefònica sobre immigració al 012. La convocatòria anual d’ajudes per al foment de la recerca i la formació universitària en immigració s’ha vist reforçada i ampliada a nous camps, i hem doblat el pressupost per a les actuacions destinades a garantir un habitatge social. També hem iniciat diversos projectes en l’àmbit de la recuperació de la memòria històrica, amb l’objectiu de divulgar i dignificar l’experiència vital dels catalans i catalanes que van haver d’anar a l’exili a causa de la Guerra Civil i el posterior règim franquista. Aquestes i altres actuacions del govern català marquen un camí per garantir la convivència i la cohesió social que demana i mereix la ciutadania de Catalunya.

Oriol Amorós Secretari per a la Immigració de la Generalitat de Catalunya
sos racisme catalunya