‘Viva l’Italia?’

Els comunistes i l’esquerra transformadora queden fora del Parlament i el Senat per primera vegada en la història d’Itàlia

L’esquerra es desploma a Itàlia. La coalició que encapçala Silvio Berlusconi assoleix una àmplia majoria absoluta, tant a la Cambra dels Diputats com al Senat, mentre que el flamant Partito Democratico obté nou diputats menys que els obtinguts per l’Ulivo el 2006, quan es definia netament de centre-esquerra.

En un altre sentit, La Sinistra-l’Arcobaleno [coalició composta fonamentalment pel Partit dels Comunistes Italians (PdCI), Refundació Comunista, els Verds i Sinistra Democratica-escisió dels Democratici di Sinistra que no van acceptar entrar al Partito Democratico] es queda sense cap representant ni al Senat ni a la Cambra de Diputats. Passa de prop del 10% dels vots l’any 2006 (que sumaven entre Rifondazione, PdCI i Verds) a un familiar (per als catalans) 3%. No deixa de ser curiós que el president de la Cambra en l’anterior legislatura, Fausto Bertinotti, no obtingui ni una cadira.

D’altra banda, els resultats electorals també confirmen que l’extrema dreta, La Destra, encapçalada per Santanchè, millora substancialment els seus resultats.
Davant d’aquesta situació, cal fer alguna reflexió. 1) L’aposta centrista del Partit Democràtic de Walter Veltroni ha estat un fracàs. Veltroni ha jugat al doble o res i s’ha quedat amb el res. És paradoxal buscar el recolzament del centre quan va ser precisament el partit centrista UDEUR qui va fer caure el govern d’esquerres de Romano Prodi. El centre-esquerra hauria d’entendre que l’única aliança possible és a la seva esquerra, ja que l’aliança amb el centre estarà sempre condicionada per les propostes de la dreta.

2) Les darreres eleccions a l’Estat Espanyol i a Itàlia han de ser una advertència per a l’esquerra transformadora. Cal una estratègia comuna per evitar el bipartidisme. 3) La constitució d’un nou subjecte sociopolític ha de ser el resultat d’una confluència real en les lluites, i no de la convocatòria d’unes eleccions anticipades. El projecte de L’Esquerra-Arc de Sant Martí, la Sinistra-Arcobaleno és avui més indispensable que mai, però els temps que es van marcar des de Rifondazione Comunista, i en particular des dels sectors de Fausto Bertinotti i Nichi Vendola, no han permès la conformació d’un subjecte polític, sinó d’una marca electoral. I les marques noves, quan no tenen ni un programa sòlid al darrere, ni la publicitat de les marques ja existents, no vénen.

De ben segur ara apareixeran oportunistes que voldran dissoldre la coalició de la Sinistra-l’Arcobaleno, amb l’excusa de recuperar la falç i el martell. També n’hi haurà que voldran accelerar encara més el procés de constitució de l’Arcobaleno i dissoldre els partits que en formen part. Uns i altres estan oblidant les causes que hi ha al darrere del fracàs electoral, que són causes polítiques i socials molt profundes. Pretendre solucionar una qüestió político-social amb propostes electoralistes no és un fenomen nou i deu tenir molt a veure amb allò que es va mal anomenar eurocomunisme, és a dir, l’abandonament de l’anàlisi de classe.

L’esquerra no pot estar tan condicionada pel calendari electoral, és a dir, per l’agenda que va escrivint la dreta en cada moment. L’esquerra ha de ser capaç de marcar la seva pròpia agenda, en la línia de la manifestació del darrer 20 d’octubre; i, paral·lelament, concórrer a les cites de la dreta.

Aliances clares

4) L’esquerra ha de tenir una política d’aliances clara. La basculació de la Rifondazione Bertinottiana, entre fer caure un govern d’esquerra plural i després ser el president de la Cambra del següent govern d’esquerra plural, els dubtes sobre el subjecte revolucionari, passar del movimentisme del 2001 a Gènova als vells moviments socials, etc., fan perdre credibilitat i, a més, són un error ideològic greu. Els i les comunistes hem de fer pedagogia sobre la necessitat d’un front d’esquerres i la seva manifestació institucional; aquesta hauria de ser una de les claus de la nostra lluita ideològica. L’oportunisme bertinottià s’ha demostrat inconsistent a nivell electoral i, el què és pitjor, erroni a nivell ideològic.

5) La pujada de l’extrema dreta (un 8,0% dels vots per a la Lega, un 2% per a La Destra i un 0,26% per a Forza Nuova) està correlacionada amb la davallada de l’esquerra. El discurs xenòfob s’imposa com a alternativa en una societat amb un creixement econòmic del 0,3%, en què els salaris estan congelats des del 2001, mentre que el preu dels productes bàsics augmenta de forma exponencial.

Juntament amb la necessitat de la conformació d’un front d’esquerres, els i les comunistes hem de fer pedagogia sobre les veritables causes de les dificultats econòmiques de la classe treballadora. Cal explicar com augmenten els beneficis del capital financer en comparació amb els salaris.

6) Totes aquestes reflexions són extrapolables a Catalunya i a l’Estat Espanyol, en la perspectiva d’una assemblea d’Izquierda Unida que ha de servir per rellançar el projecte.

Antoni Moragas

El conflicte entre capital i treball és encara central entre l’esquerra italiana?

L’experiència del govern Prodi s’ha vist interrompuda menys de dos anys després de l’ajustada victòria electoral de l’abril del 2006. La Unione -l’àmplia aliança que anava des dels postdemocristians fins als postcomunistes- ha quedat dissolta, com la neu al sol: aquest darrer episodi de frontpopulisme ha passat sense afectar pràcticament una bipolarització a l’alça i a l’espera d’una nova llei electoral en la línia del model alemany o de l’espanyol.

El naixement del Partit Democràtic, liderat per Walter Veltroni, ha obligat l’esquerra italiana a redefinir-se. Refundació Comunista, el Partit dels Comunistes Italians (PdCI), els Verds i Esquerra Democràtica -el sector del partit de Veltroni que es va negar a entrar en el PD- han donat vida a un nou espai: la Sinistra-l’Arcobaleno. Aquest nou subjecte polític reafirma amb força i convicció la centralitat del conflicte entre capital i treball, en una societat que ha oblidat aquesta qüestió. En aquest sentit, Oliviero Diliberto, secretari del PdCI, va enviar un missatge clar amb la seva decisió de no presentar-se com a candidat per tal de cedir el lloc de cap de llista a un treballador i sindicalista de l’empresa Thyssen, Ciro Argentino.

Amb una clara referència al que Enrico Berlinguer va anomenar “diferenciació moral de l’esquerra”, Diliberto no es va cansar de repetir que aquesta era una opció decisiva contra la tendència de la campanya electoral al vot útil i del mal menor, fenòmens que ja havien demostrat els seus efectes en les eleccions espanyoles del 9 de març.
Els interessos que l’esquerra ha representat en el passat, i que representa en el present, la centralitat del treball, la pau, el dret a la llibertat i a la igualtat, estan en primer terme en l’agenda política del PdCI. “Aquests interessos -escriu Diliberto a La Rinascita- no són superats per un capitalisme de la jungla que, avui com ahir, oprimeix la majoria amb salaris indecorosos, pensions indignes, amb la mort quotidiana dels que treballen, amb la negació de les llibertats -des de l’avortament fins a la negació del reconeixement de les unions civils-. Tot això dóna lloc a una precarietat vital”.

Crítica del revolucionarisme revolucionari

Podem trobar una aportació de més espessor teòrica en el sector d’RC anomenat Ser comunistes. Alberto Burgio, diputat d’RC al Parlament italià durant la darrera legislatura i professor d’història de la filosofia a la Universitat de Bolonya, s’ocupa des de fa anys d’aquesta qüestió i critica el que es coneix com a revolucionarisme revolucionari, que proclama la necessitat de la desarticulació de les organitzacions del moviment obrer i l’èxode de la política. Burgio, contràriament, sosté que el temps de la lluita de classes no ha passat i que les evocacions rituals i superficials de la crisi del marxisme i de la mort de la política són inútils i perjudicials.

Segons Burgio, mai com avui el treball assalariat havia estat en el centre dels mecanismes de reproducció del conflicte entre capital i treball; mai no havia representat amb més evidència el terreny decisiu per a la reconstrucció del moviment de classe. Aquesta evidència indica la necessitat d’endinsar-se en el cor del desenvolupament capitalista per fer-ne explotar les contradiccions i per realitzar-ne les potencialitats progressives.

Un cop més, per a una esquerra que sembla haver perdut l’orientació resulta indispensable retornar a Marx i a les bases de la crítica marxiana, tal com va fer Lenin prèviament a la Revolució d’Octubre, en aquella suma de pensament marxista que és Estat i Revolució.

La unitat de les esquerres a Itàlia

El mes de desembre passat va culminar a Roma el procés unitari que l’esquerra transformadora italiana ha dut a terme amb la intenció de crear una nova formació que aplegui el conjunt de les esquerres. El resultat és La Sinistra/L’Arcobaleno, que defineix amb claredat la seva voluntat de ser. La formació de La Sinistra comporta la unió del Partit dels Comunistes Italians (PdCI), Rifondazione Comunista (PRC), Els Verds (EV) i els socialistes de Sinistra Democràtica (SD).

D’aquesta unió en sorgeix una federació que implica la unitat entorn a un mateix programa, oberta a totes aquelles persones i formacions que se sentin d’esquerres. El moviment, que es defineix com d’esquerres i ecologista, té com a eixos principals la lluita contra la precarietat, per la pau, pel medi ambient, contra el sexisme i per un estat laic, i l’aprofundiment de la democràcia a Itàlia.

Amb la celebració de l’Assem-blea de les Esquerres i els Ecologistes culmina un procés que des de diferents sectors s’ha anat impulsant els darrers temps per aconseguir la unitat de l’esquerra transformadora italiana. El PdCI ha estat un dels abanderats d’aquesta proposta d’unitat; al seu últim congrés, l’eix central era la unitat de l’esquerra. També el diari comunista Il Manifesto havia convocat jornades de debat sobre la unitat amb la constitució del que es va anomenar la Camera di Consultazione, punt de trobada entre les formacions polítiques i els moviments socials de caire progressista. A les darreres eleccions ja s’apuntava a la unitat, malgrat que finalment només van anar conjuntament al Senat el PdCI i Els Verds. Des de fa mesos, tots quatre partits estan coordinats institucionalment.

La Sinistra neix en un moment de reconversió de l’espectre polític italià i després d’una reforma de la llei electoral que afavoreix els partits més grans, així com de la creació del Partit Demòcrata italià (fet a imatge del partit nord-americà), format també l’any passat i que ha provocat que una part de la socialdemocràcia italiana no volgués assumir les tesis neoliberals del nou partit i conformés Sinistra Democratica, ara dins La Sinistra.

Gerard Baró


Manifest de La Sinistra

“Nosaltres, homes i dones que hem participat en l’Assemblea de l’esquerra i dels ecologistes, ens hem compromès en la construcció d’un nou subjecte de l’esquerra i dels ecologistes: unitari, plural, federatiu. La Itàlia moderna, nascuda de la Constitució republicana, democràtica i antifeixista, necessita una esquerra política renovada [...] Aquests són els nostres principis: igualtat, justícia, llibertat; pau, diàleg de civilitzacions; valor del treball i del saber; centralitat de l’ambient; laïcisme de l’Estat; crítica dels models patriarcals i masclistes.

El subjecte de l’esquerra i dels ecologistes inicia avui el seu punt de partida. Creixerà a través d’un procés popular, democràtic i participatiu, obert a les adhesions col•lectives i individuals, per arrelar-se en la història del país. L’ambició és construir [...] una força gran i autònoma, capaç de competir per l’autonomia, influent en la vida de la societat i de l’Estat, que pesi en la realitat político-social del centre-esquerra.

[...] La Sinistra/L’Arcobaleno que volem és la del treball i del medi ambient. La globalització liberal s’ha basat en una doble desvaloració: la del treball humà i la dels recursos naturals. La reducció a mercaderia provoca la doble ruptura de l’equilibri social i medi-ambiental. L’intolerable creixement de les desigualtats i els canvis climàtics insostenibles tenen un origen comú i condueixen a la mateixa resposta: un altre món és possible.

Valorar el medi-ambient i el treball [...] és el nucli del pensament nou, que no renuncia a conrear en aquest món l’esperança humana. A Occident, això implica [...] la defensa i la renovació de l’Estat social i el plantejament d’una reforma més gran de la que va conduir a l’Estat social: una societat no consumista, una economia no malgastadora i ecològica, una tecnologia més evolucionada. [...]. El diàleg entre cultures i civilitzacions diverses [...] és encara més essencial en l’època de les grans migracions, de la web i de la comunicació global. La Sinistra/L’Arcobaleno que volem és la de la pau. L’esperit de la guerra amenaça la humanitat. [...] La pau, que ha vist sortir al carrer el moviment de massa més gran des de la postguerra, particularment en ocasió de la guerra iraquiana, és la carta de la victòria [...].

La Sinistra/L’Arcobaleno que volem és la de les llibertats individuals i col•lectives. Les llibertats poden créixer només en un Estat laic. Per això, el laïcisme de l’Estat és un bé no negociable. [...] La Sinistra/ L’Arcobaleno que estimem mira cap a una nova estació de la democràcia italiana. Està preparada per assumir, avui i en el futur, responsabilitats de govern o a exercir la seva funció des de l’oposició. Els temes a l’ordre del dia semblen ser “autoritat, governabilitat, decisió” [...].

La Sinistra/L’Arcobaleno contribuirà a renovar el sistema polític i les formes de la participació democràtica, contrastarà amb l’antic transformisme. [...]

Assemblea General de l’Esquerra i dels Ecologistes.
Roma, 8 i 9 de desembre del 2007