Les dades parlen- L'emancipació Precària

ROGER MARTÍ I SOLER

Fa just unes setmanes el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) ha publicat un informe sobre l’emancipació dels joves a l’Estat espanyol. Una de les dades més comentades ha estat que en l’última dècada la taxa d’emancipació ha augmentat més de 10 punts. Això significa que, tal com mostra el gràfic, avui hi ha aproximadament un 12% més de joves entre 16 i 29 anys que viuen fora de casa de forma autònoma, que el 1996.

El títol del llibre que ha publicat el CIS -La emancipación precaria- ja ens comença a advertir que el que es deriva de l’informe no és l’optimisme que podria augurar la dada de la taxa d’emancipació. Vegem algunes de les raons que justifiquen aquesta falta d’optimisme.

En primer lloc, l’informe constata que una de les principals raons de la millora en la taxa d’emancipació ha estat l’adopció d’estratègies per part de les famílies per facilitar l’emancipació dels seus fills. Això vol dir que més que una millora en les condicions del mercat o en les polítiques públiques dirigides als joves, el que hi ha hagut és un aprofundiment i sofisticació de l’esforç que fan les famílies perquè els seus fills aconsegueixin un habitatge propi. Unes estratègies que van des del suport econòmic més explícit fins a suports menys tangibles de tipus funcional (cuidar dels néts, rentar la roba el cap de setmana o l’estès tupper del dinar de diumenge). El fet que la càrrega del procés d’emancipació recaigui sobre les famílies és, en sí, un contrasentit ja que l’emancipació significa precisament l’adquisició d’autonomia respecte de la família d’origen.

Un aspecte derivat d’aquest paper familiar és la importància de les situacions de semi-dependència. Si considerem que l’emancipació no és només una qüestió residencial, sinó també econòmica (que el jove no depengui econòmicament de la seva família d’origen), l’emancipació no és completa fins que el jove no és autònom tant pel que fa al seu habitatge, com pel que fa als seus ingressos. El segon gràfic ens mostra com evolucionen els diferents tipus de dependències al llarg dels anys de joventut. Veiem, per exemple, que als 29 anys, menys de la meitat de la població espanyola està completament emancipada de la seva família d’origen. Les situacions de semi-dependència (dependent econòmic però no residencial o viceversa) representen més del 50% dels joves. Així, alguns dels joves que sovint –socialment i en les estadístiques- considerem emancipats, en realitat continuen necessitant de l’ajuda familiar.

El mercat de l’habitatge, com és lògic, també juga un paper importantíssim en constrènyer o facilitar l’emancipació. A l’Estat espanyol en els últims anys els preus de compra d’habitatges s’han disparat i el lloguer segueix jugant un paper ben secundari. Davant d’aquestes condicions difícils del mercat hauríem de veure una disminució de les taxes d’emancipació. I no és així. El que ha passat és que en paral·lel a l’augment dels preus, els bancs i caixes han esmolat la creativitat en l’oferta de productes financers especialment dirigits a joves que han fet possible comprar habitatges a preus desorbitats.

Aquest sistema, però, ara sembla que tremola. Des de mitjans dels anys 90 hem viscut un cicle econòmic expansiu que ha facilitat aquestes enginyeries financeres i una certa millora en el mercat laboral juvenil. Però, què passarà ara que canviem de cicle econòmic? A l’informe del CIS s’adverteix que justament els dos factors que han afavorit l’augment de la taxa d’emancipació són les estratègies familiars i la bonança econòmica. En un moment de crisi, d’una banda els problemes de precarietat i exclusió en el mercat laboral sempre ataquen amb més força els col·lectius amb menys garanties, en aquest cas els joves. D’altra banda, pel que fa a les facilitats de compra d’habitatge, en el millor dels casos els bancs congelen la seva “generositat” hipotecària, i en el pitjor dels escenaris, les hipoteques signades en aquests anys d’eufòria poden saturar econòmicament moltes famílies joves.

En aquest context no només es posen les coses difícils per a aquells joves que comencen el seu camí cap a l’emancipació, sinó que es poden donar situacions de reversibilitat de les trajectòries. És a dir, que joves que havien marxat de casa estrenyent-se el cinturó, ara no tinguin més remei que tornar a la llar familiar.


Font: Jiménez Roger, Beatriz; Martín Hernández, Álvaro; Navarrete Ruiz, Jimena; Pinta Sierra, Patricia; Soler i Martí, Roger; Tapia Raya, Ángela Mª (2008) La emancipación precaria. Transiciones juveniles a la vida adulta en España a comienzos del siglo XX. CIS, Madrid

Emancipació juvenil i polítiques de joventut

Juan Manuel Patón i Casas

En polítiques públiques se sol partir del concepte de “joventut” com a període vital en que les persones (“joves”) accedeixen progressivament als drets que promouen l’autonomia i l’assoliment de la plena ciutadania. A països com el nostre –on el reconeixement formal de drets gairebé mai no comporta la dotació dels recursos necessaris per garantir la seva viabilitat pràctica- aquesta perspectiva ens obliga a ampliar successivament les franges d’edat constitutives del concepte “joventut”. La seva elasticitat augmenta en la mateixa mesura que —amb un mateix grau de desenvolupament de l’estat del benestar— els canvis econòmics, socials i demogràfics retarden l’accés a l’exercici efectiu de drets que només han estat reconeguts constitucionalment a partir de la majoria d’edat.

Així, d’una banda, sembla prou clar que “les polítiques de joventut” no poden consistir —i parlem de països on la cobertura general de l’estat del benestar és molt feble— més que en la dotació de recursos materials (regulacions, prestacions, serveis) que permetin l’exercici efectiu d’aquests drets. Però, de l’altra, també és cert que la vida precària sovint s’arrossega més enllà del període vital al qual podem legítimament referir-nos-hi com a “joventut”. És ja recurrent la referència a l’anomenat “efecte generació” per explicar l’allargament de la joventut i la persistent situació de precarietat de les persones a mesura que avancen en la seva trajectòria vital. Aquest punt de vista és explícitament oposat a aquell altre que —des d’una òptica més conservadora— interpreta la precarietat de les persones “joves” com a “conjuntural”, en relació directa i exclusiva amb el fet de pertànyer a una determinada franja d’edat, de restar en situació “de transició” o a l’espera de la inserció definitiva en món dels adults. Cal denunciar la fal·làcia segons la qual els joves abandonaran la situació de precarietat vital a mesura en que deixin de ser “joves”, és a dir, a mesura que aprofitin les oportunitats obertes –a la pràctica, inexistents en molts casos- per un desenvolupament biogràfic ascendent.

Així, virtualment tots els investigadors i professionals especialitzats en joventut estem d’acord a reclamar intervencions per optimitzar les oportunitats d’emancipació, des d’una concepció integral de les necessitats i els problemes juvenils. Tanmateix, però, hi ha una qüestió òbvia sobre la qual no s’acostuma a insistir prou, ja sigui per causa d’una ingènua “deformació professional” o d’una actitud directa i conscient de corporativisme tècnic. A saber: que les oportunitats reals d’emancipació de les persones joves cal abordar-les en estricta dependència amb el volum global de recursos públics destinats a la satisfacció de les necessitats socials generals. Així, l’emancipació juvenil és més ràpida, més fàcil i menys traumàtica, no tant en aquells països on es fan “bones polítiques de joventut”, sinó en aquells països on les necessitats socials generals gaudeixen d’una cobertura més àmplia (polítiques públiques d’habitatge, regulacions laborals favorables als/les treballadors/es, etc). No hi ha cap país on el desenvolupament sectorial de les polítiques de joventut —ja sigui aïlladament o assumint la vergonyant funció de “pepito grillo” envers altres sectors de política pública, en competència per assolir una distribució més favorable als joves de l’escassa despesa social— hagi impactat de manera rellevant sobre les condicions de vida dels joves. Allà on la gent viu millor —i els països nòrdics són aquí ja un exemple recurrent— els i les joves gaudeixen de millors oportunitats d’emancipació. I allà on l’emancipació juvenil es fa més difícil i tardana, és el conjunt de la població —la població jove, però també la gent gran, la gent discapacitada, els/les treballadors/es nouvinguts/des o les dones solteres amb càrregues familiars— qui pateix dificultats per exercir els seus “drets”. Opinem, doncs, que a països com el nostre —deficients en polítiques de benestar— és molt ingenu pretendre donar resposta al problema de l’emancipació cercant models de referència —estudis comparatius, classificacions academicistes, anàlisis de bones pràctiques— o apostes metodològiques de caràcter merament tècnico-procedimental (transversalitat, interdepatamentalitat, participació jove). Ni la investigació social més rigorosa ni les més optimitzades tècniques de gestió pública aportaran per si soles més recursos per a l’emancipació, si no són acompanyades d’una legislació laboral favorable als/les treballadors/es (protecció de l’ocupació, contractació estable), un fort compromís en política social i un bon finançament d’aquestes polítiques en el marc d’un sistema fiscal exigent i progressiu. I si és cert que allà on les necessitats juvenils estan millor cobertes és on té lloc un compromís més clar amb la satisfacció col·lectiva —i cobertura global— de les necessitats socials generals, també ho és que el major grau de desenvolupament dels estats del benestar ha estat una derivació directa i inequívoca de la força històrica i el pes social i institucional relatiu de les esquerres.

A cap altre país d’Europa s’adjectiva com a “jove” a una persona de 30 ó 35 anys. Cap país no adreça polítiques socials a persones d’aquestes edats sota el títol –o dins del marc estratègic- de les “polítiques de joventut”. Així és que, amb el temps, va prenent força la sospita que quelcom grinyola al marc “estratègic” de les nostres polítiques de joventut.

El Fòrum Social per la Universitat Pública

Radiografia de la situació actual del moviment estudiantil

Durant els dies 26, 27, 28 i 29 de març va tenir lloc a la facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona la celebració del primer Fòrum Social per la Universitat Pública, que organitzava la Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública (PMDUP). La seva organització, així com la convocatòria, partien d’una situació de precipitació i urgència, en posar-se sobre la taula la realització a Barcelona de la Conferència de Primavera dels Rectors i Rectores de tot Europa, organitzats en l’European University Association.

Aquesta precipitació, fruit encara d’una evident incapacitat per a la previsió, és un problema simptomàtic -i, malauradament, no exclusiu- de la situació actual del moviment estudiantil.

La cita dels rectors arribava en plena espiral provocada, d’una banda, per l’insòlit resorgiment del debat sobre universitats -bé que esbiaixat- a totes les portades de diaris i en boca de tota persona d’una mínima transcendència pública (institucions, periodistes, referents culturals), amb una forta presència de l’ofensiva del discurs conservador sobre les funcions que ha d’acomplir el sistema universitari; i per la frenètica recerca constant de l’argument mobilitzador, de l’altra, que ha protagonitzat la PMDUP en els darrers temps.

Un espai de debat

El Fòrum Social per la Universitat Pública (FSUP) pretenia ser una estranya i improvisada síntesi entre ambdós factors. La intenció era que fos capaç de recollir l’existència d’un debat entorn a la universitat, i donar un espai a intervencions que posessin de manifest una interpretació d’aquesta, fonamentada en la necessitat que sigui un servei públic i universal; alhora que havia de servir per aglutinar de forma primigènia un capital intel•lectual a partir del qual començar a treballar en la direcció de no circumscriure la problemàtica universitària exclusivament ni única en l’àmbit acadèmic o administratiu.

En aquest sentit es va convidar professors i professores (Arcadi Oliveres, Ramon Franquesa, Josep Ferrer, Mariona Ferrer i Raimundo Viejo, entre d’altres) i representants d’entitats provinents de la xarxa associativa (Lliga per la Laïcitat, USTEC, Secretaria de la Dona de CCOO, Federació de Moviments de Renovació Pedagògica, etc.), a més d’estudiants d’altres punts de l’Estat i d’arreu d’Europa, perquè expliquessin les seves experiències en el context de reforma generalitzada en què ens trobem. D’aquest ampli ventall de convidats i convidades, i de l’estela encara present del Fòrum Social Català, va sorgir la proposta d’identificar-nos també com a Fòrum Social.

Resultats qualitatius

Tenint en compte que es va organitzar en la setmana i mitja prèvia i que no va comptar amb uns canals tan participatius en el si del moviment estudiantil com s’hagués volgut, hauria estat ingenu esperar que el Fòrum Social tingués una gran afluència. Els resultats, doncs, no van ser tant quantitatius com qualitatius en determinats aspectes. Podria ser una primera expressió, encara tosca i inexperta, d’aquella voluntat d’esbossar els límits del debat sobre el model d’universitat més enllà del reduït cercle que avui en pot

Albert Claret
Responsable del Moviment Estudiantil de CJC i d’Organització Interna de l’AEP

ACTUA mou fitxa per l’emancipació dels joves

Un any més, els i les joves seguim patint els salaris més baixos, l’índex de temporalitat més elevat i més accidents laborals. Tots aquests problemes discriminen en major mesura quan parlem de dones joves o dels i les joves originaris d’altres països.
Ja fa tres anys que funciona ACTUA, una plataforma formada per joves de diferents perfils com ara estudiants universitaris, joves sindicalistes, membres de diferents associacions juvenils i militants d’organitzacions polítiques, tots amb un factor comú: l’organització de forma unitària per la lluita contra la precarietat laboral, el dret a l’emancipació i l’objectiu de fer una crida a la mobilització de la gent jove.

Per fer-ho, aquest any la plataforma està engegant un nou projecte. Un projecte que neix de la realitat que els i les joves tenim les mateixes necessitats i les mateixes problemàtiques, amb independència dels nostres origens. Som conscients que aquestes diferències no venen impulsades pel lloc de procedència, sinó per la classe social de procedència, i que la situació de precarietat que els joves estem patint en aquests temps no és una qüestió d’edat, sinó un efecte generacional que no només ens afectarà durant l’etapa anomenada joventut.

Jornada de reflexió

Aquest projecte s’ha materialitzat en la I Jornada de Joves Migrats, que consistirà a dur a terme una jornada que ens permetrà treballar els quatre eixos que configuren l’emancipació juvenil: educació i formació, treball, dona i participació ciutadana i espai públic.

Els objectius de la jornada són, d’una banda, generar un espai de trobada, discussió i formació entre els joves on es puguin compartir diferents realitats i reflexions sobre les dificultats que els joves ens trobem a l’hora d’emancipar-nos, de manera que una vegada tinguem presents els motius pels quals ens trobem amb totes aquestes dificultats, en puguem extreure conclusions i denominadors comuns que ens permetran prioritzar unes línies de treball col·lectiu. D’altra banda, es plantegen les jornades com una manera de fomentar la participació de les diferents entitats de joves migrats en la mobilització unitària del Primer de Maig.

Finalment, creiem que el treball que es realitzarà en aquesta jornada ha de servir per establir noves línies de treball conjunt. Aquesta jornada ha de ser el punt de partida i el nexe d’unió entre les organitzacions i joves participants, a partir de la qual continuar vinculats en qüestions o problemàtiques concretes.

Sergi Cobas González
Membre d’ACTUA Plataforma Jove pel Primer de Maig


Comunicat de la Joventut Comunista davant la greu actuació dels Mossos d´Esquadra a la UAB

1. Exigim la dimissió de l’equip de govern del rectorat de la UAB, en particular les del rector Lluís Ferrer i Caubet, el secretari general Rafael Grasa i el vicerector d’estudiants Joan Carbonell, per la seva incapacitat de donar resposta a les exigències dels i les estudiants, així com per la gravetat de l’entrada dels Mossos d’Esquadra a les instal·lacions universitàries. Cap cos de seguretat, ni públic ni privat, ha d’entrar a la universitat pública.

2. Denunciem l’extrema violència utilitzada, una vegada més, pels Mossos d’Esquadra dissolent una concentració pacífica de l’estudiantat. Exigim que el Departament d’Interior analitzi els fets i es prenguin mesures valentes al respecte, en particular, la immediata depuració dels càrrecs del cos policial implicats.

3. Donem el nostre recolzament a les exigències plantejades pel Comitè de Vaga de la UAB al rector, així com al manifest i a les mobilitzacions convocades per la PMDUP durant aquesta setmana [...].

4. Alertem del risc que suposa una actuació policial d’aquestes dimensions a dos dies d’una mobilització estudiantil al centre de Barcelona. Apostem per un desenvolupament pacífic de la mobilització per tal de no estigmatitzar el moviment estudiantil. Una resposta violenta a la violència policial debilitaria el moviment estudiantil i desvirtuaria els objectius de la mobilització del 6 de març.

Volem expressar el nostre suport i solidaritat envers tots els companys i companyes represal·liats, en especial a aquells que han resultat ferits, entre ells diversos camarades del Col·lectiu de la UAB de la Joventut Comunista i de l’Associació d’Estudiants Progressistes. La repressió policial no aturarà el moviment estudiantil!

Comitè d´Universitat de CJC-
Joventut Comunista de Catalunya

Xavi Nieto: “Si els joves s’impliquen, poden exigir”

Coordinador Nacional d’Alternativa Jove-Joves d’EUiA des del juliol passat, aquest sabadellenc de 22 anys i candidat a les generals per la circumscripció de Barcelona defensa la necessitat d’aplanar el camí als joves i d’impulsar una cultura de participació que els impliqui en la societat civil organitzada

Com afronta Alternativa Jove-Joves d’EUiA la pròxima campanya electoral?
Amb molta força i el convenciment que ICV-EUiA (Iniciativa per Catalunya-Esquerra Unida i Alternativa) seguirà sumant i multiplicant arreu del territori, i amb l’objectiu de buscar complicitats en l’electorat més jove, a qui anirà adreçada d’una manera particular la nostra campanya. També amb molta il•lusió a la circumscripció de Barcelona, on de segur aconseguirem treure el tercer escó i que Joan Josep Nuet sigui diputat al Congrés.

Una de les principals preocupacions dels joves avui dia són els problemes que troben per emancipar-se i accedir a un habitatge. Quines mesures proposa ICV-EUiA en aquest sentit al seu programa?
Creiem que l’habitatge no pot ser una mercaderia, sinó un dret del qual ha de poder gaudir tot el jovent. Per això, la coalició defensa, sempre amb criteris viables i sostenibles, que s’incrementi el parc de pisos de lloguer, que es rehabilitin i s’utilitzin els habitatges buits i que es creï una borsa d’habitatge eficient que pugui donar resposta a les necessitats d’emancipació de la gent jove.

N’hi ha prou amb incrementar el nombre de pisos de lloguer, que els pisos buits entrin al parc d’habitatges disponible o la rehabilitació per superar el problema de l’emancipació dels joves?
Evidentment, no. És necessari que aquests lloguers estiguin subvencionats i, especialment, que els i les joves tinguin salaris dignes. Sense aquesta darrera garantia, la resta perd el seu esperit. No pot ser que la generació més preparada del país estigui discriminada laboralment i no pugui viure més que precàriament. Els joves treballadors han de poder viure dels seus sous i no pas de les seves famílies.

En el cas de les dones joves, aquesta discriminació és doble. Com es pot combatre aquesta realitat?
Incloent-hi d’una manera transversal l’exigència d’assolir una societat igualitària, on cap gènere subordini l’altre. Des d’ICV-EUiA defensem el reconeixement social, cultural i de ple dret de les dones, en l’àmbit laboral i en la resta dels àmbits. Un reconeixement que també exigim en tota la dimensió afectivo-sexual.

Un dels distintius dels joves de la coalició és el seu compromís a l’hora de fer front al canvi climàtic. Com ho recull el programa d’ICV-EUiA?
Amb una clara voluntat de treballar per a la conscienciació de les conseqüències del canvi climàtic i d’avançar cap a una societat sostenible, garantint energies renovables i fomentant el transport públic. Proposem mesures per canviar un model que depreda el planeta, però també per canviar hàbits de consum i producció. Cada dia és mes evident que aquest fenomen perjudicarà les nostres vides, i els joves, amb un futur a l’horitzó, hem de ser els primers a agafar-ne consciència i combatre’l.

Per a això és necessari que la gent jove s’impliqui, i tot sembla indicar que cada cop participa menys i es deslliga més dels moviments socials i de la política. Com afronta aquest fet això, la joventut d’ICV-EUiA?
Creiem que els i les joves són una eina imprescindible en la construcció de la societat, que no en poden quedar al marge, perquè és la nostra i, sobretot, serà la nostra. Però és cert que les dinàmiques de la vida quotidiana i els mitjans de comunicació no dibuixen un escenari atractiu per a la participació del jovent. Per això és necessari impulsar una cultura de la participació, que faci conscients els joves que implicar-se en la societat civil organitzada és vital per decidir sobre el que els afecta diàriament. Organitzant-se poden exigir la coresponsabilitat de l’acció sociopolítica mitjançant la creació dels espais de participació adequats. Les mancances de l’educació universitària o de l’ensenyament secundari, o la precarietat laboral, són bons punts de partida perquè els joves comencin a organitzar-se, demanar canvis i exigir millores.

Precisament, hem parlat de la precarietat laboral, però no de les propostes d’ICV-EUiA sobre educació, un dels àmbits que més afecten els joves.
No és cap novetat que la coalició defensa una educació pública, laica i de qualitat. Defensem un sistema educatiu universal i gratuït, formador de persones crítiques i lliures, que fomenti valors d’igualtat, justícia i solidaritat. Cal educar en el coneixement, el respecte i la convivència de totes les cultures, creences religioses i pensaments ideològics. Per això és vital barrar el pas a l’adoctrinament religiós a les nostres aules. També a qualsevol altre espai públic. La societat ha de ser radicalment laica.

Adriana Sabaté

L3s dad3s parl3n : La cuesta de enero, en famÍlia

Un 70% dels joves espanyols d’entre 25 i 29 anys depenen econòmicament o residencialment de les seves famílies
Com en tantes altres situacions a l’Estat espanyol, la solidaritat familiar també s’ha d’encarregar de resoldre les dificultats econòmiques del mes de gener. El mercat de treball segueix reservant les taxes d’atur i temporalitat més altes als joves, fet que se suma a l’encariment astronòmic de l’habitatge i a la falta d’alternatives en el mercat de lloguer. És la famosa pinça economicoresidencial que retarda l’emancipació juvenil i que, en el cas de l’Estat espanyol, obliga les famílies a inventar-se estratègies de suport als seus joves.

Les dades que normalment ens ensenyen no tenen en compte la dimensió econòmica d’aquesta dependència. Sembla, aleshores, que el problema es redueixi a aconseguir que el fill o filla marxi de casa. Però molts joves que viuen fora de casa poden fer-ho gràcies al suport econòmic de les seves famílies. Fins a un 55% dels joves de 25 a 29 anys afirma que viu parcial o exclusivament dels ingressos de la seva família d’origen. Si considerem que els que viuen a casa els pares també en depenen econòmicament, ja que s’alliberen de les despeses de l’habitatge i sovint de la manutenció, tenim que aquesta dependència econòmica és de més d’un 70% pels joves d’entre 25 i 29 anys.

Només una última dada que fa pensar: més d’un 30% dels joves suecs declaren que viuen principalment d’ingressos per beques i finançament públic a l’estudi i la formació. A l’Estat espanyol, aquest percentatge és del 3%. Una altra vegada, a falta d’Estat, hipoteca familiar.
Dades extretes d’INJUVE / CIS estudi 2631. Eurobaròmetre 2007 Survey on Youth

Roger Soler

EN TEMPS DE DESCOMPTE:El final dels esports

Darrerament està molt de moda afirmar el final de tot. No hi falten pas participants en la cursa de ser el primer a afirmar el final de la història, de les ideologies, de les utopies, del cicle d’un determinat entrenador, etc. Nosaltres no serem menys i afirmarem el final dels esports. Proclamem-ho, doncs, amb l’habitual supèrbia: s’han acabat els esports! Vegem-ne alguns exemples.

Fa un parell d'anys, Itàlia es proclamava campiona del món de futbol emmig de l’escàndol del Moggigate. La justícia italiana (si em permeteu l’expressió) dictava sentència contra els seus clubs més reputats i el seu àrbitre més mediàtic (Pierluigi Collina), entre d’altres. Deslegitimava els títols guanyats els últims anys i posava un compassiu interrogant sobre els títols obtinguts en anys anteriors. Subornar un àrbitre o un club rival no són pràctiques acceptades, perquè desvirtuen la competició. Potser algú s’hauria de preguntar si injectar diners als clubs, amb fonts alienes a la pròpia competició esportiva, no desvirtua una competició: si els calers d’un magnat rus compren el millor dels jugadors, per què no haurien de comprar l’àrbitre?

Seguim en terreny futbolístic. Fa pocs mesos, la FIFA proposava prohibir la celebració de competicions oficials en estadis que es trobessin a una alçada superior a 2.500 metres, argumentant que la falta d’oxigen no permetia la igualtat de condicions. Pocs mesos després, es fa públic que nombrosos futbolistes de clubs europeus dormen en càmeres que simulen precisament aquesta manca d’oxigen (voluntàriament o per voluntat del club). Hauria estat més sincer prohibir la participació dels països andins.

Anem ara al món del ciclisme. ¿No és preocupant que siguin més populars els ciclistes desqualificats per dopatge que els legítims guanyadors? O a la Fórmula 1, on les darreres setmanes del campionat tothom estava més interessat per les acusacions d’espionatge que pel desenvolupament de les curses. Per cert, ¿per què els jugadors de la Juventus van baixar a segona divisió per la gestió corrupta dels seus dirigents, mentre que als pilots de McLaren no se’ls va restar ni un sol punt?

En definitiva, aquelles activitats en què les lleis de l’economia de mercat s’amotllen a criteris diferents dels seus, van degenerant fins que el motlle ja no pot contenir el capitalisme induït. La competitivitat econòmica ja fa temps que va desplaçar l’esportiva. Queda, doncs, per al lector sumar-se a aquesta cursa: quants dies els queden a la cultura, a les religions, al planeta, a les relacions personals per poder-ne proclamar el final? O millor: a veure qui és el primer que acaba amb el capitalisme (s’accepten participacions col•lectives).
L’Aranya Negra