LA RATA: NO TINC TEMPS PER A POLÍTIQUES! ALTRA FEINA TINC!

I continua: “No us puc entendre, aquesta gent que encara hi poseu afició i us dediqueu tantíssim a la cosa política!”

No em negareu que aquesta és una de les rata-pe-rorades més contundents que heu rebut –sigui quina sigui l’edat-, provinent d’ànimes assenyades i que diuen estimar-nos, tot i que no ens comprenen ni ens acompanyen.

Són gent ocupada, seriosa, respectable; gent correcta, a la fi. És a dir, gent centrada, objectiva, nuclis durs del pensament adient. Fugen dels extrems i dels extremismes, utilitzen a diari les celebrades diferències entre llibertat i llibertinatge, tanquen les orelles a veritats massa descarnades perquè són coses demagògiques, i algun cop fan crítiques, però no destructives –com els polítics–, sinó constructives, si vostè m’ho permet, senyor patró, i són positius i pragmàtics per educació i definició.

Són de centre-alguna cosa, centre–esquerra o centre–dreta, segons la temporada. Centre-idiotitzats, centre-atemorits o centre-cagadets, de tan centre-precaris…, no fos cas que empitjoréssim: Virgencita, virgencita, que me quede como centro-estaba. I, és clar, no tenen temps per a tontades. Ho diuen més clar: el seu temps és or.

Un dia de la seva aurífera existència és una agenda compulsiva de coses importants i que cal fer. Descomptant la inevitable dedicació a les funcions fisiològiques (dormir, menjar i les més escatològiques), la més gran partida del seu temps-or és la feina, que tot ho envaeix i contamina. Perquè aquesta classe de persones (classe en accepció no marxista) no treballen, sinó que fan feina; són convençuts productors de plusvàlues. Ells i elles, molt llegits i originals, es confessen de classe mitjana..., benestant. Un dia seguirem aquesta rata.

També són familiars responsables que recullen nens i els passegen per les extraescolars, visiten avis, porten la casa (quan són dones, de ple). Són ciutadans exemplars que endrecen papers i rebuts, consulten el gestor i revisen el correu i el compte bancari cada dia. Són pacients que van i porten al metge, o al pediatra, els fills; i els pares, al geriatra; ells, psicòleg dos cops per setmana. Són usuaris resignats del transport públic i entusiastes del seu cotxe malaguanyat per no passar de 80, on consumeixen cada dia, amb tantes coses a fer, algunes hores del seu temps preuat.

Però també són humans! I tenen, millor si pot ser programat, el seu temps de lleure, de gaudi, de bona vida: fan gimnàstica (salut i bellesa) una estoneta, disfruten de concentracions humanes en cues i supermercats, xalen als estadis, s’amunteguen a les carreteres, als restaurants de muntanya –descobriments de sembla mentida la quantitat de carn que hi posen–. També es disbauxen i s’aturen per vacances i revetlles. Els festius, mandreixen, visiten familiars, amics i tietes, fan zàping, xat, rol, esport digital de videoconsola, o viuen vides cibernètiques d’avatars virtuals. Vaja, que quan toca passar-ho bé, ells també troben una mica de temps previst i gratuït.

Curts de temps per a tantes coses com cal fer, és normal: ni un minut per perdre fent politiqueries…, que demà s’ha d’entrar a l’embús de les rondes abans de les 7 i 12 minuts
.
I ve un mal dia, i pleguen de cop.
Antoni Barbarà

LA RATA: Allò que no surt a la tele, ni als diaris, no existeix

O per passiva: “Les coses són com diuen que són els qui parlen a la tele o escriuen als diaris”.

Són més importants com més se’n parli, són més certes com més hi coincideixin els professionals de “pensar i interpretar”.

Amb excepcions honorables, els líders mediàtics d’ofici, els reconeguts con-de-formadors d’opinió són experts a dir coses aparentment diferents per dir la mateixa cosa, il•lustrar la mateixa foto, vendre el mateix missatge, qualificar amb el mateix criteri una notícia o un personatge. Reforcen més encara l’estupidesa acrítica i el no pensament banal al servei de la gran causa: el mercat, el sistema capitalista; i, de passada, els seus ingressos. Esdevenen una veritable onada /rierada /clam de sensatesa corporativa, de comprensió tolerant i adient, d’interpretació correcta i, en definitiva, d’acceptació submisa del món mundial tal com és.

Aquest país nostre, melic mediterrani del món desenvolupat, es vanta de ser una societat il•lustrada, suficient, informada en quantitat, qualitat i diversitat. Informes Pisa a banda, on suspenem estrepitosament en ensenyament, vull escriure quatre línies sobre mitjans de comunicació de masses (no masses?!), si més no per confirmar allò de l’enunciat, que cal lletra impresa per ser real.

Cert que la nostra no és una societat que es distingeixi precisament per les seves compulsions lectores, si fem excepció de la premsa dita esportiva o l’anomenada del cor, quan haurien de dir de vísceres, hormones i excrecions. En el terreny audiovisual, els consums es disparen, però les coses, malauradament i qualitativa, no canvien gaire. Som espectadors agraïts de sèries banals, culebrots insubstancials, gags matrimonials -de plor deplorables-, concursos de fer monades i molts esports, àlies futbol. Amb prou feines salvaríem algun programa reportatge digne, algunes pel•lícules, alguns pocs debats no electorals i poques excepcions informatives més. La qualitat, ja ho heu descobert, és sistemàticament inversa a la prioritat horària i de shares.

Tot plegat fa que acabi considerant-se normal llegir sense caure de la cadira que Bush afirma estar guanyant la guerra a l’Iraq, acceptar sense esclatar a riure que un monjo (lama, en diuen) teòcrata i exemple viu de feudalisme dóna classes de democràcia i supervivència espiritual, escoltar sense plorar la teoria tossudament mantinguda que Cuba, Veneçuela i Equador només podrien redimir-se amb la mort física del seus governants i decidint el seus pobles lliurement les decisions que els decisors mundials han decidit lliurement que decideixin!

Així escriuen la historia, amb tota impunitat i poca vergonya, tantes plomes i càmeres amb aureola de respectables i al servei dels amos del planeta i de la seva nòmina.
Són els rols a l’inrevés. Hi havia una vegada..., un govern sionista a Israel que exercitava el seu dret a defensar-se matxucant palestins a Gaza, demòcrates russos o kenyans arrasant a cop d’elecció o de trompades, kosovars bons aspirants a lacais dels amos protectors nord-americans, eslovens purs presidint la Unió Europea, serbis genèticament perversos, kurds apàtrides massacrats, iranians amb insolència atòmica, militars de l’OTAN pacifistes i pacificadors, moros pakistanesos o àrabs amics, i afganesos moros integristes. Com també hi ha bascos sanguinaris, catalans insolidaris i garrepes; com hi ha infants que provoquen pederastes, dones que amenacen els seus botxins i llops maltractats per les seves ovelles...

La darrera: ens assabentem via cúria romana que són pecats cristians el delicte ecològic, l’enriquiment ostentós i la col•laboració amb la injustícia social.
I ni Déu (sic) esclata! I no passa res! Atureu aquest món, o baixo en marxa!

LA RATA: “Els rojos, estimats germans en dèu, són dimonis que cal combatre i vèncer"

Aquesta vegada, el contista-flautista que això signa ha deixat de racó la gralla de cada dia i s’ha proveït de la flauta travessera més grossa que ha trobat. Avui parlem de veritables ratots, grans, vells, resaviats, negres i estesos arreu. Són mentides dures i difícils d’arrossegar fins al seu extermini al riu de la ciència, la història i la veritat. Avui parlem de la jerarquia eclesiàstica! Cap ni un dels lectors i lectores habituals d’aquestes línies iròniques i laiques confondria la superestructura clerical amb la soferta i respectable base feligresa. No cal ni aturar-s’hi. Una caterva de sotanes i birrets de colors que, durant segles, han vingut mantenint que ells, i només ells (aquí, el masculí excloent és del tot premeditat, ja que les dones mai no han superat l’accés al sacerdoci), amb crucifixos d’or penjant de les papades, ostenten i administren la veritat suprema, la vida, la mort, l’halitosi, la hipocresia, el més enllà i el més aquí.

Ens ho han matxacat en cerimònies i ritus al gust, bíblies diverses, llibres i pamflets, guerres totes, delmes, penitències, sacrificis, pecats i fogueres, en capelles i catedrals, en pintures, escultures i murals vaticans, en croades i processons. De por en por: és el nacionalcatolicisme. Aquelles persones-ramat que es neguin a l’amén submís i absolut seran heretges, enemics, pecadors contaminants, agents diabòlics. D’entre aquestes turbes satàniques rebels, una versió és especialment perillosa: la comunista. Tant se val que alguns d’ells es declarin cristians, per despistar i confondre el personal.

“Són autèntics dimonis, amb banyes i cua! Es condemnaran al foc etern, i encara ens arrossegarien si els escoltéssim”. I, ja posats, en matèria més terrenal afirmen, embolicats amb túniques negres i des de la veritat suprema dels seus púlpits magnificents: “Els rojos us ho prendran tot! La casa, el cotxe, els fills, la butxaca, l’ànima, la tele, l’honor, la visa, la play… Tot!”.

Arribats aquí, s’imposen un parell d’anècdotes adients per foragitar tanta ferum d’inquisició; ambdues són autèntiques. Imatge 1: una dona veneçolana d’aspecte madur, just vestida amb quatre draps, a la porta de la seva barraca, confessant al reporter de la televisió: “No votaré sí demà al referèndum del president Chàvez, perquè m’han assegurat a l’església que si guanya em vindran a prendre aquesta, la meva casa!”.

Escena 2: Una iaia molt espavilada, a la meva consulta mèdica que, en acabar de visitar-la, em diu: “Doctor, que puc fer-li una pregunta personal?”. “Naturalment!”, responc. Ella diu: “M’han dit les amigues que vostè és comunista. Ningú no ho diria. Vol dir que això li ho han explicat bé?”. Contesto: “Vol dir, àvia, que li han explicat bé a vostè?”.

Silenci i reflexió final en veu alta. “Miri, jo crec en Déu, però ja m’està bé que el meu metge sigui ateu i comunista, perquè, com que vostès no hi creuen, farà tot el possible per mantenir-me a la terra el màxim temps possible. Oi?”.

Rata tocada per la intel•ligència, mentida desemmascarada, rata liquidada.

Toni Barbarà

LA RATA: Ara toca parlar d’eleccions

Com és públic i notori, estem en campanya. Ara toca parlar d’eleccions. Sí? Com ja esteu imaginant, les rates (aquestes simbòliques mentides depredadores de cervells de què parlo cada mes) que ens deixen anar amb tan magna ocasió no només abunden, sinó que tenen volums inusuals, de veritables ratots. Vegem-ne un parell: “Jo ja no voto. Total, no serveix de res”; o, en el millor dels casos: “Jo votaré PSTAL, encara que no m’agradi gaire, perquè no surti PPQUAL, que encara m’agrada menys”. Aquesta darrera reflexió-acció s’anomena vot útil.

I toca doncs, també, una mínima anàlisi racional. En primer lloc, si després d’una profunda reflexió (tan legítima com voluminosa i fonda) la conclusió és no votar, estem davant del vot més inútil de tots. Tan inútil, que no hi ha, físicament, vot. Els més beneficiats, com tothom hauria de saber, en són els grans partits, i aquells que guanyen. Les dretes, gairebé sempre. Si ens instal•lem en les modernes aigües de la conjuntura bipartidista, o el vot contra l’altre, estarem practicant inevitablement el reduccionisme democràtic i la simplificació política més insegura i arriscada possible. Ni que ho digui l’útil Sabina, he-he, ha-ha.

Per contra, amics lectors i lectores, si opteu per un vot conseqüent, de programa, alternatiu, d’esquerres; si practiqueu allò que us deien que no serviria, podríeu estar fent possible un grup parlamentari de cinc, o deu, o vint, o quaranta diputats/des. Us imagineu el que podria arribar a fer, decidir, determinar un grup d’IU-ICV-EUiA d’aquestes dimensions? Doncs, ni més ni menys, podria condicionar, posar i treure govern, imposar polítiques d’esquerra, negociar amb força, fer respectar el seu programa i desenvolupar-lo com mai ha pogut fer... Podria fer política!

Aquest és un possible i veritable vot útil. Recullo, per acabar i amb el seu permís, una part de l’article publicat al bloc de la companya, camarada i sobretot amiga M. Àngels Martinez Castells:

En reparto del dinero,
presupuestos generales
y cheques familiares,
no me vale Zapatero.

El voto útil es manía
contra izquierdas plurales
y asegura a los liberales
el mando en la economía.
La llama de Llamazares
llamará más encendida
si dejamos para otro día
las reyertas singulares.

Rajoy, Acebes i Aznar
se hunden en su ambición
por meterse un colocón
de derecha ‘impopular’.
El bipartidismo caníbal
se alimenta de esta suerte:
votar para darle muerte
le asegura larga vida.

Compte amb les rates i salut!

Toni Barbarà