Les Arrels: La Lluita Clandestina

Estàvem, crec recordar, en tres files omplint un passadís de la Jefatura Superior de Policía (“Via Laietana”). Era el 28 d’octubre de 1973 i ens havien detingut quan a l’església de Maria Medianera participàvem en la reunió de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya. Jo era cap al final i a prop hi havia uns grisos comentant els problemes que havien sorgit en alguna caserna provocats pels baixos salaris que cobraven. Un company, al meu costat, va intervenir en la seva xerrada, remarcant els problemes que patia la classe obrera, i que a ells també els hi repercutia. En un moment determinat va acostar el cap i en veu molt baixa em va dir: “¡El trabajo del Partido hacia las fuerzas armadas!”.

Érem 113 persones esperant que omplissin la fitxa i ens baixessin als calabossos i ell mantenia la sang freda per no oblidar qui era i, el que era més important, perquè estava allà.

No volia que aquesta anècdota es perdés com molts dels actes anònims d’aquells lluitadors. I recordar-la m’ha fet present tres novel·les de Brasil, Portugal i Angola. Totes tres tenen en comú la seva temàtica: la lluita en la clandestinitat dels militants comunistes.
La primera, de Jorge Amado, “Los subterráneos de la libertad” (Editorial Bruguera, 1980). En tres volums, fem un recorregut pel Brasil fosc de la dictadura feixista de Getulio Vargas (1937), els inicis de la lluita, la brutal repressió i la llum al final del túnel.
“Un policía empujó a Mariana hacia el coche celular. Ella tropezó, la llevaron a rastras, alguien la sostuvo. Al levantarse pudo sentir en los ojos de todos aquellos que se habían agrupado en la puerta y en la calle la misma calurosa solidaridad del hombre del pueblo que la protegía y le daba la mano.
-Gracias... –sonrió Mariana.
Con paso firme, la cabeza erguida, se dirigió al coche celular”.

La segona, “Hasta mañana, camaradas” de Manuel Tiago, pseudònim d’Álvaro Cunhal (Txalaparta, 2003) reflecteix amb tota cruesa, les condicions de vida dels camarades “alliberats” per no posar en perill l’organització.
“La mano izquierda corrió hacia la pequeña faltriquera de la chaqueta, retiró una agenda, la llevó a la boca, y Ramos comenzó desesperadamente a trincharla y rasgarla con los dientes”.

De la tercera, “La generación de la utopía” d’Artur Pestana, Pepetela (Txalaparta, 2003) us en parlaré més endavant.

Les arrels: La revolució traïda

Nosaltres patim d’una transició que va substituir d’una forma fal•laç el trencament. Però a Portugal van fer una revolució que no va trigar massa a ser traïda. Zeca Afonso, el creador de Grândola, vila morena, va morir, malalt, oblidat, l’any 1987. Aquest era el reconeixement que rebia la integritat d’aquell artista, d’aquella persona.

O povo é quem mais ordena s’havia convertit en un tòpic.
José Gomes Ferreira denuncia:

“La Revolució
sembla de vegades que s’atura
o que recula
tornant més fonda la foscor
i la nit menys clara
-com si qualsevol Mà Màgica
apagués el sol dins de la lluna.
(...)
No. La nostra Revolució
encara no ha acabat
ni ho farà tan aviat
-com a l’alta mar
no es congela cap onada
al sol de l’Estiu.
(...)
Vam fer la Revolució sense estudiar. De memòria.
Resultat: vam fallar i va ser una pena.
La Història quedarà retallada.
En una altra ocasió ho farem millor,
inclús sense posar la mort en escena
(...)
¿I va ser per aquesta farsa
que es va fer la revolució d’Abril, capitans,
al so de les cançons de Lopes-Graça?”

El govern del general Vasco Gonçalves va patir la pressió del gran capital i dels militars que, majoritàriament conservadors, dominaven la Junta de Salvació Nacional. El novembre del 1975, aquests van comptar amb un aliat important: el Partir Socialista Portuguès, amb Mário Soares al capdavant. Per a Vasco Gonçalves, aquest va encapçalar la part civil de la contrarevolució. En aquesta apreciació coincideix amb Alvaro Cunhal, aleshores secretari general del PCP: “Mário Soares i el PS van participar amb una important contribució en la formació de la gran aliança contrarevolucionària anticomunista i anti MFA" (Moviment de les Forces Armades, embrió de la Revolució d’Abril).

Mário Soares va marxar cap a Oporto amb els diputats socialistes, en un intent d’arrossegar els dels partits de centre i de dreta, creant un buit polític a la capital i així llançar l’exèrcit contra el que anomenaven la Comuna de Lisboa. Es va trobar sol i la crisi es va solucionar per la via política, la qual cosa no els va agradar gens. Galvão de Melo cridava perquè tots els comunistes fossin llençats al mar i Jaime Neves considerava que el problema es resolia amb la presó de Cunhal.
Però la dreta ja havia assolit el seu objectiu.

Miquel Àngel Sòria