L3S DAD3S PARL3N: De les balances fiscals a la balança nacional

ROGER SOLER I MARTÍ


Després d’anys de reivindicar transparència en les balances fiscals, el passat 15 de juliol l’Estat les va fer públiques. El seu contingut no ha estat una sorpresa, les comunitats autònomes dels Països Catalans de parla catalana, amb Catalunya al capdavant, són les clares aportadores netes al sistema públic estatal. Les diferents formes de càlcul, no fan variar massa els resultats: el saldo de Catalunya oscil·la, segons la forma de càlcul, entre un -6,38 i un -8,70. És a dir que entre un 6 i un 9% del PIB de Catalunya, de tot el que produïm, marxa a l’Estat i no torna.

En el grup d’aportadors també hi apareix la Comunitat de Madrid, que necessita però una menció especial. I és que el seu resultat varia substancialment segons el mètode de càlcul de les balances fiscals. Si es calculen segons els mètode del flux de benefici, s’entén que les despeses de l’Estat en activitats que es consideren d’interès per tot l’Estat però que estan situades en una comunitat en concret (posem pel cas, el Museu del Prado a Madrid) no són atribuïbles a la comunitat sinó al global. Però, és clar, seguint l’exemple del Prado, qui pot gaudir dels beneficis directes, visitant el museu, o indirectes, com el turisme que atreu, és només una sola comunitat i els seus habitants. La metodologia del flux monetari atribueix aquest tipus de despeses a la comunitat que les gaudeix. Madrid és sens dubte la gran beneficiada per aquest tipus de inversions, el que fa que el seu lloc en el rànquing d’aportadors canviï clarament segons el mètode de càlcul que s’utilitza. En el gràfic es mostren els resultats de les balances de flux monetari calculades pel Ministeri d’Economia.



Vistes les dades, el debat comença quan ens preguntem si aquesta és o no una situació justa. I en aquest moment apareixen conceptes ben connotats com solidaritat, espoli fiscal o equilibri territorial que han acompanyat durant anys les discussions sobre les balances fiscals. Evitant aquests conceptes connotats, intentaré donar algunes idees per contribuir a valorar la “justícia” d’aquestes balances fiscals i el que l’ha envoltat. En primer lloc, crec que el fet que durant 25 anys l’Estat s’hagi negat a publicar-les és molt il·lustratiu del fet que temien trobar-se amb unes balances excessivament descompensades. Però és que ocultar les balances fiscals quan aquestes han estat reclamades insistentment és una posició profundament antidemocràtica de falta de transparència. En segon lloc i anant als números que surten del càlcul de les balances, la situació és del tot excepcional. Després d’aquest drenatge fiscal, Catalunya retrocedeix cinc llocs en el rànquing de renta per càpita, la qual cosa afecta, és clar, a la riquesa dels seus ciutadans, als serveis públics i, en darrer terme, al benestar de les persones. Una tercera idea, ara a nivell comparat: A Alemanya, que és un país que després de la unificació té territoris amb fortes diferències i desigualtats, una descompensació de més del 4% entre el que un land aporta i el que rep de l’Estat es considera directament anticonstitucional.

Finalment voldria alertar d’una d’aquelles barbaritats que de tant que s’estan repetint acaba semblant una reflexió sensata. Des de l’instrumental institucional, polític i mediàtic de l’Estat espanyol s’està insistint que les balances fiscals no han de ser un element central a l’hora de pensar el nou model de finançament, al·legant que és un exercici més aviat acadèmic. Les balances fiscals són justament el millor indicador de com el sistema de finançament i la despesa pública penalitza uns territoris fent-los menys competitius i restant capacitat al sector públic. Han de ser per tant, el punt de partida de la negociació del nou model de finançament.

Tot plegat posa de manifest d’una forma ben prosaica, amb els calers, que Catalunya el que té és un problema de sobirania. I ho posa de manifest tant la desmesura de l’aportació de Catalunya i els altres territoris dels Països Catalans a l’Estat com el tractament que després es fa d’això. Un problema de sobirania que, com ens van recordant en cada conflicte amb l’Estat, no resol ni l’Estatut ni les simpaties amb en Zapatero. Jo proposo que fem un exercici de maduresa nacional i comencem a posar cadascun d’aquests episodis a la balança de la independència.

LES DAD3S PARL3N: Aliments cars en un món mal distribuït.

Cal un canvi de model de consum i de distribució de poder.

Els últims mesos s’ha viscut un augment molt important de preus d’aliments bàsics, especialment dels cereals. Aquest és un fenomen global que té causes i conseqüències a escala planetària. Comencem per les causes. El creixement econòmic de grans països com la Xina o l’Índia fa que un gran nombre de població variï la seva dieta i els patrons de consum alimentari, fent augmentar la demanda de carn. La producció de carn consumeix una gran quantitat de cereals per alimentar els animals. Segons la FAO, des de l’any 2000 la producció de cereals per a l’alimentació d’animals ha augmentat un 7%. Tot i així, el que més ha crescut -un 25% des del 2000- és la demanda de cereals per a fins industrials, en concret per a l’elaboració de biocarburants. L’encariment del petroli, combinat amb la inesgotable i sempre creixent demanda d’energia, ha fet que molts països comencin programes de producció d’aquests combustibles que, alhora, consumeixen una gran quantitat de cereals. Algunes veus han denunciat, per exemple, que la Unió Europea té unes previsions de producció de biocarburants excessiva, que no té en compte que ni tan sols hi ha prou terra per produir la matèria primera que consumeix.

A aquest augment en la demanda s’han d’afegir algunes dificultats en la producció per circumstàncies climàtiques i per l’encariment del petroli que, com un peix que es mossega la cua, encareix també la producció dels cereals. El gràfic mostra l’augment de preus en percentatges del blat, el blat de moro i l’arròs en els últims cinc anys. L’increment més significatiu el trobem en el blat, que, en aquest cas en menys d’un any -del juliol del 2007 al març del 2008-, ha augmentat un 91% el seu preu. L’arròs ha pujat de preu un 46% i el blat de moro, un 23. També veiem com la tendència inflacionista ja es va començar a sentir en els preus comparats dels 2006 i 2007, en què el blat de moro, per exemple, va encarir-se un 45%.

Les conseqüències negatives d’aquest augment de preus recauen sobre els més vulnerables. Les lleis del mercat tenen en compte la capacitat de consum, però no les necessitats bàsiques. Les pujades en els preus dels productes bàsics, com és l’alimentació, sempre afecten de forma més severa els més pobres. Aquells que menys tenen destinen una part més important dels seus ingressos a l’alimentació i, per tant, tenen menys capacitat de deixar de consumir altres bens o d’estalviar per fer front a l’encariment dels bens essencials. La història està plena de situacions com aquesta, en què l’escassetat d’aliments perjudica les classes desafavorides. La peculiaritat d’aquest augment de preus és que té efectes a escala mundial. Per tant, les conseqüències també es distribueixen de forma global, castigant especialment els habitants de les grans zones urbanes empobrides dels països del Tercer Món.

Avui, el món té prou recursos perquè ningú hagi de patir per alimentar-se. Tanmateix, segons l’ONU, cada any moren sis milions de nens per desnutrició. No és un problema de recursos, sinó, també com la història ens demostra, de distribució del poder i de model de consum. Ja fa temps que el món es troba davant l’evidència que els estàndards de consum dels països rics no són sostenibles. El 20% de la població consumeix el 80% dels recursos naturals. Si acceptem que tothom té el mateix dret a viure dignament, no es pot objectar que els països pobres incorporin determinades pautes de consum. Però, per això, cal que els afavorits dels països rics adaptem els nostres patrons de vida i consum a les possibilitats reals del planeta. Cal que comencem a qüestionar el paradigma del creixement econòmic quan significa encara més pressió sobre els recursos naturals. Per això, més que iniciatives europees de producció de biocarburants, que acaben generant nous problemes de recursos, calen iniciatives de reducció del consum. Cal un canvi de model.

Roger Soler i Martí