Victòria democràtica de la plantilla d’El País

Els treballadors i les treballadores del diari El País protesten per l’editorial sobre el Che Guevara i aconsegueixen que la direcció en publiqui una rectificació.

Mireia Mora/Sandro Maccarrone

“En cas que dos terços de la redacció considerin que una posició editorial d’El País vulnera la seva dignitat o la seva imatge professional, podran exposar a través del diari en el termini més breu possible la seva opinió discrepant”. Aquesta disposició de l'Estatut de redacció del diari El País és el que ha permès a la seva plantilla actuar davant les opinions sobre el Che recentment publicades pel rotatiu.

Recapitulem. El 10 d’octubre passat, quarantè aniversari de l’assassinat d’Ernesto Che Guevara, ens despertàvem amb un editorial del diari del Grupo Prisa que duia el trist títol de Caudillo Guevara. El text en qüestió no era més que una tirallonga de crítiques, poc fonamentades, a les experiències de resistència revolucionària que es van viure durant la segona meitat del segle xx a l’Amèrica Llatina.

Les reaccions no es van fer esperar. Tota una generació de persones progressistes que havia crescut llegint El País va acabar de percebre la desconnexió absoluta que existia entre la cultura de les esquerres plurals de l’Estat i l’expressió mediàtica i generadora d’opinió que representa actualment aquest diari.

Entre les cartes al director, destaquen les del catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, Francisco Fernández Buey, i la del company i senador del Grup de l’Entesa, Joan Josep Nuet. Però, tal com reconeix el defensor del lector d’El País, José Miguel Larraya, es tracta de “l’editorial que ha generat la protesta dels lectors més gran que aquest defensor recorda” (El País, 14/10/2007).

Uns dies més tard, el dijous 18 d’octubre, la qüestió va saltar de nou a la palestra quan es va fer públic que la plantilla del diari obligava la direcció a rectificar sobre l’editorial, fent ús del dret a què ens referíem al començament.

La redacció discrepa
Una part dels redactors del diari, un cop superada la indignació inicial, va començar a realitzar petites accions de protesta, com ara la col·locació de cartells del Che a les parets de la redacció, en resposta a aquest nou gir cap a la dreta en la línia editorial.
Seguidament, es va iniciar una recollida de signatures per aconseguir, en un temps rècord, que dues terceres parts de la redacció subscribissin una carta adreçada al director, Javier Moreno, en què sol·licitaven un espai per escriure un editorial que rectifiqués l’anterior. La direcció no s’hi va poder oposar i, finalment, el 18 d’octubre, es publicava la carta de protesta amb el títol La redacción discrepa del editorial sobre el Che.

Aquest triomf de la plantilla d’El País és un fet sense precedents en els trenta-un anys de vida del diari, i és un exemple de com la lluita dels treballadors i les treballadores a les empreses, a més de sindical, pot ser també ideològica. Alhora, expressa el compromís d’aquestes persones amb una informació objectiva i fonamentada i, per tant, la seva relació crítica amb la professió periodística.

Possiblement, aquesta petita revolta no es quedarà aquí: sembla que a la redacció d’El País corre un altre paper de protesta relacionada amb la marginació de les dones en el nou equip de direcció del diari.


Algunes perles de l’editorial
Un dels moments més polèmics de l’article és la tergiversació històrica que es pretén colar al lector quan s’afirma que “Gracias a su desafío armado [al de Guevara], las dictaduras militares de derechas pudieron presentarse a sí mismas como un mal menor, cuando no como una inexorable necesidad frente a otra dictadura militar simétrica, como la castrista”.

L’afirmació resulta prou ofensiva per a tots els pobles d’Amèrica Llatina, que han patit privacions de llibertat i violacions de drets humans gràcies a les dictadures militars, finançades en molts casos pels governs dels Estats Units (fet que, casualment, no s’esmenta en tot l’article).
L’autor de l’editorial, José María Ridao, també carrega, d’una manera elegant però igualment ofensiva, contra totes aquelles persones joves -i no tant joves- somniadores, idealistes i romàntiques, que s’havien empassat -només li falta dir-nos il·luses- que hi havia altres sistemes democràtics i socialment justos, o bé que era possible la construcció de dones i homes nous.

No ens estranyaria gens que entre aquest col·lectiu de treballadors i treballadores d’El País, n’hi hagués uns quants, d’aquests somniadors, idealistes i romàntics, que continuen creient en la construcció d’un altre món.

Euskadi: cal seguir apostant pel diàleg

Amb el final de la treva i el reinici de les accions terroristes per part d’ETA s’ha obert una dinàmica que recorda els últims temps de l’era Aznar i que dificulta la normalització política d’Euskadi.

Toni Salado

Amb el final de l’alto el foc ha tornat el setge judicial injustificat sobre l’esquerra abertzale, dinamitant les poques portes obertes que podien quedar per al diàleg. També assistim a una nova ofensiva del nacionalisme espanyol sobre la unitat d’Es-panya lligada a una relectura centralista de la Constitució i del model d’Estat. Aquesta ofensiva l’encapçala el PP, però altres forces i sectors s’hi han sumat, com ara Ciutadans-Partido de la Ciudadanía o el nou partit UPD, de Rosa Díez i Fernando Savater.


El final de la treva ha estat la millor arma dels sectors reac-cionaris per recuperar discurs i hegemonia social. I, sobretot, ha tornat aquell PSOE subordinat al discurs maniqueista del Partit Popular, que resulta efectiu electoralment en algunes zones d’Espanya. El govern de Zapatero només és capaç de donar resposta al PP amb èxits policials, però es mostra incapaç de presentar una alternativa política per superar el conflicte, perquè en la visió estreta d’alguns dirigents del PSOE, pesen més els resultats electorals del proper mes de març que retrobar el camí del diàleg i de la pau.

En aquest context, el lehendakari Ibarretxe ha anunciat una consulta al poble basc. El líder nacionalista ha posat sobre la taula una proposta que afirma que ETA no pot seguir condicionant l’agenda política basca i que, per tant, al marge del que faci ETA, el govern basc seguirà el seu full de ruta per a la normalització política d’Euskadi, amb el vendaval que suposa a Espanya aquesta afirmació. En definitiva, Ibarretxe ha fet un pas endavant per superar l’estancament i la desil·lusió que ha provocat el final de la treva en el si de la societat basca.

Cap paper per a ETA
Aquesta proposta d’Ibarretxe és una novetat, no pas pel contingut, sinó pel que té de trencament amb els paradigmes anteriors, ja que no es dóna el requisit de l’absència de violència, que es reclamava com a indispensable per plantejar qualsevol negociació política sobre el futur d’Euskadi.

En aquesta proposta hi ha un missatge inequívoc per a ETA: l’organització no hi té cap paper, amb o sense violència, perquè el poble basc parla exclusivament a través dels seus representants polítics en una taula. I també un altre missatge per al govern central: el poble basc no pot continuar sent presoner d’una minoria violenta i té dret a decidir el seu futur. ETA no pot esdevenir la coartada de l’espanyolisme centralista per no abordar la normalització política d’Euskadi.

Més enllà dels sectors nacionalistes, en l’àmbit estatal només Izquierda Unida ha reconegut com a respectable la proposta del lehendakari, encara que es pugui discrepar en els continguts de la consulta i en la seva finalitat última. Però, com a punt de partida, s’ha de reco-nèixer com a vàlid i serà en el debat polític on cadascú propo-sarà el seu model de relacions entre Euskadi i Espanya.

L’esquerra que representen EB-B, EUiA i IU defensarà un model federal de lliure adhesió, on es pugui fer efectiu un encaix de la realitat nacional d’Euskadi en una Espanya plurinacional i diversa. Segurament, la iniciativa del lehendakari serà avortada políticament i judicialment, i la consulta popular es farà a través d’unes eleccions anticipades per al 26 d’octubre, com ja han pronosticat alguns dirigents bascos.

En tot cas, la porta al diàleg no es pot tancar mai, encara que les condicions siguin adverses. En realitat, el diàleg és l’únic camí efectiu per superar l’espiral de confrontació retroalimentada des del PP i des d’ETA, i aconseguir la pau i la normalització política d’Euskadi.


Un gerro d’aigua freda
La sensació que aquesta treva era l’ocasió definitiva per a la pau era molt forta en molts sectors. Primer, per l’afebliment del món de Batasuna, debilitat socialment i desacreditat políticament, ja que la percepció social de les accions terroristes és profundament negativa (especialment després dels atemptats de Nova York, Madrid i Londres) tant a Euskadi com a l’Estat espanyol, i a la resta del món.

D’altra banda, la percepció que el govern de Zapatero comptava amb una sensibilitat especial per dialogar, a pesar de les reticències d’alguns sectors del PSOE. I, per últim, l’exemple del final pacífic de la violència a Irlanda del Nord també marcava una referència. Semblava que es passava pàgina d’un període històric i que s’obria una nova etapa de resolució pacífica de conflictes, que coincidia amb una revisió del model d’Estat i d’alguns dels axiomes de la Transició.