Aprenents de Bullejos

Manuel Moreno

És curiós tot el que passa entorn de la República.

Alguns, absolutament despenjats de la realitat, de la quotidianitat, fan bandera d’una hipotètica tercera república. És la seva manera de no quedar despenjat d’un tren que avança a tota velocitat. És muntar-se una xiringuito per incidir, encara que sigui poc, entre les ànimes d’esquerra bones i ingènues. La república com a prioritat absoluta per a un poble que no pot pagar les hipoteques, que se suma a l’atur, que salten, de precari en precari, de la pobresa a la supervivència. És, quan poc, una estranya prioritat.



Altres, insignes ments preclares del socialisme actual, argumenten que s’han de defensar els valors republicans, però això no vol dir que s’hagi de defensar la república i en últim cas, ja que no és una prioritat, per a que preocupar-se ara. El que toca, en els temps que corren, és observar amorosament a la socialdemocràcia i altres invents, presumptivament transformadors, els quals no els preocupa la república entre altres coses, per les quals cohabiten perfectament amb les monarquies. Genials, al·lucinants.



I estem, finalment, els que sabem que la república no és una prioritat però que s’ha d’anar treballant perquè els nostres veïns i veïnes assumeixin que és la menys dolenta de les formes de governar-nos. Els que sabem que d’aquells i aquelles que ens van precedir en la lluita per un món millor, milers van caure defensant-la i milers van passar anys de presó tristos i penosos. Per això és precís treballar per la república, per això la militància de l’esquerra, REALMENT transformadora, l’ha de tenir a la seva agenda.

Cuidadin, camarades, a la que ens descuidem alguns dirigents ens poden col·locar a la monarquia com un mal menor i introduir que és possible una república coronada o el que és igual, teoritzar, com un Bullejos actualitzat, que hem d’estar en contra de la república per obsoleta, desfasada i anacrònica. Tremenda barbaritat.



No és nostàlgia, camarades, és ideologia. Salut i República.

Les Arrels: La Lluita Clandestina

Estàvem, crec recordar, en tres files omplint un passadís de la Jefatura Superior de Policía (“Via Laietana”). Era el 28 d’octubre de 1973 i ens havien detingut quan a l’església de Maria Medianera participàvem en la reunió de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya. Jo era cap al final i a prop hi havia uns grisos comentant els problemes que havien sorgit en alguna caserna provocats pels baixos salaris que cobraven. Un company, al meu costat, va intervenir en la seva xerrada, remarcant els problemes que patia la classe obrera, i que a ells també els hi repercutia. En un moment determinat va acostar el cap i en veu molt baixa em va dir: “¡El trabajo del Partido hacia las fuerzas armadas!”.

Érem 113 persones esperant que omplissin la fitxa i ens baixessin als calabossos i ell mantenia la sang freda per no oblidar qui era i, el que era més important, perquè estava allà.

No volia que aquesta anècdota es perdés com molts dels actes anònims d’aquells lluitadors. I recordar-la m’ha fet present tres novel·les de Brasil, Portugal i Angola. Totes tres tenen en comú la seva temàtica: la lluita en la clandestinitat dels militants comunistes.
La primera, de Jorge Amado, “Los subterráneos de la libertad” (Editorial Bruguera, 1980). En tres volums, fem un recorregut pel Brasil fosc de la dictadura feixista de Getulio Vargas (1937), els inicis de la lluita, la brutal repressió i la llum al final del túnel.
“Un policía empujó a Mariana hacia el coche celular. Ella tropezó, la llevaron a rastras, alguien la sostuvo. Al levantarse pudo sentir en los ojos de todos aquellos que se habían agrupado en la puerta y en la calle la misma calurosa solidaridad del hombre del pueblo que la protegía y le daba la mano.
-Gracias... –sonrió Mariana.
Con paso firme, la cabeza erguida, se dirigió al coche celular”.

La segona, “Hasta mañana, camaradas” de Manuel Tiago, pseudònim d’Álvaro Cunhal (Txalaparta, 2003) reflecteix amb tota cruesa, les condicions de vida dels camarades “alliberats” per no posar en perill l’organització.
“La mano izquierda corrió hacia la pequeña faltriquera de la chaqueta, retiró una agenda, la llevó a la boca, y Ramos comenzó desesperadamente a trincharla y rasgarla con los dientes”.

De la tercera, “La generación de la utopía” d’Artur Pestana, Pepetela (Txalaparta, 2003) us en parlaré més endavant.

Revolució d’Octubre i socialismes al segle XXI

El proper 7 de novembre se celebraran 90 anys de la Revolució d’Octubre del 1917. Des de la Joventut Comunista som conscients que el debat per a la construcció d’un nou socialisme no pot obviar les experiències històriques que s’han produït al llarg del segle xx. Cal conèixer-les, analitzar-les i aprendre’n.

Arnau Rovira

A gairebé un segle de la Revolució Russa, des de la Joventut hem engegat una campanya nacional que constarà de dues parts, que tindran com a objectius, d’una banda, donar a conèixer des d’una perspectiva històrica quins van ser els errors i virtuts d’aquesta experiència; i de l’altra, el debat sobre el paper que han de jugar actualment les diferents forces d’esquerres de l’escena internacional en la construcció dels socialismes del segle XXI.

Així doncs, en la primera part d’aquesta campanya, donarem a conèixer, a través de diferents actes a la universitat i al territori –amb personalitats com l’historiador Josep Fontana–, quines estratègies i quines situacions es van donar a la Rússia de principis de segle xx perquè el 1917 es consumés la revolució, així com quins van ser els encerts i els errors comesos en la seva primera etapa, que van culminar amb la presa de poder de Stalin l’any 1924.

S’intentarà també donar elements d’anàlisi de l’etapa stalinista: quin paper va jugar la Unió Soviètica en la Segona Guerra Mundial i quines estratègies es van adoptar durant la Guerra Freda, que acabarien amb l’esfondrament del bloc socialista. D’altra banda, es prestarà atenció al sorgiment de noves experiències socialistes en aquesta època arreu del món, i a l’aparició del bloc de països no alineats l’any 1961 a Belgrad, amb la presència de 25 països i auspiciada per estats amb experiències de caire socialista, com ara Iugoslàvia o Cuba, i que van assentar l’embrió del multilateralisme com a única opció per assolir la plena sobirania.

Finalment, intentarem treure conclusions sobre el que van suposar les experiències socialistes de l’Europa de l’Est.

Replantejar el debat
En una segona part de la campanya, s’abordarà la situació actual de l’esquerra transformadora arreu del món. Actualment, en el si dels moviments d’esquerra es comença a plantejar el debat sobre la construcció dels socialismes per al segle xxi. El fracàs del mal anomenat capitalisme benèvol, el ressorgiment de l’esquerra transformadora en moltes parts del planeta i la progressiva pèrdua de poder dels Estats Units des de la invasió de l’Iraq han fet que molts sectors de l’esquerra s’aturessin a pensar en la necessitat d’avançar cap a la construcció d’un nou món més just, racional, i solidari, per primera vegada després de la caiguda de la Unió Soviètica.

A les esquenes tenim un llarg procés de vint anys en el qual han sorgit qüestions com l’antiglobalització, els fòrums socials i les contracimeres al Banc Mundial o al Fons Monetari Internacional. Aquestes han situat l’esquerra en condicions de repensar, després de la caiguda del Mur de Berlín, quins són el paper i les estratègies a seguir per avançar cap a la construcció d’un altre món.

Un fet significatiu és l’aposta de l’esquerra pel multilateralisme, primer pas per assolir la plena llibertat dels pobles. Un exemple clar n’és Llatinoamèrica, on el restabliment de les relacions bilaterals entre els diferents governs progressistes, amb nombrosos projectes socials, ha desembocat en el debat obert sobre la construcció d’un món millor per al segle vigent.

Un motor per a la reflexió
La campanya pretén actuar com a motor per a la reflexió i la comprensió dels elements que ens caracteritzen com a comunistes, quin ha estat el paper de l’anàlisi de classe al llarg de la història del segle passat i quin paper ha de jugar en el nostre segle. Conceptes com l’hegemonia que s’exerceix no només en el pla polític, sinó en l’ideològic i cultural, així com la iniciativa política o la construcció dels fronts populars, són els que pretenem situar en la campanya, veure quin paper han jugat en la història i quin paper estan jugant actualment. Certament, sabem que som molt ambiciosos a intentar realitzar una campanya que englobi, en definitiva, tot el que som i el que representem els comunistes del segle XXI.

Ara bé, com si d’un cosmonauta es tractés, explorarem una mica més del que ja s’ha dut a terme en l’espai de les experiències que avancen cap al socialisme.

I Veneçuela va canviar per sempre

Els últims 50 anys del moviment sindical veneçolà

Julián Sesé/Caracas

Era l’any 1958 quan Rómulo Betancourt va ser elegit president de la república de Veneçuela. Enrere quedaba una primera meitat de segle marcada per les dictadures militars, l’última de les quals va ser la de Marcos Pérez Jiménez. Després que aquest fos derrocat pel poble, s’hi va instaurar el Pacto de Puntofijo, auspiciat pels Estats Units, que va significar l’exclusió del nou govern dels comunistes del PCV, tot i el seu paper clau en la lluita contra la dictadura. Aquest pacte va donar lloc a la Quarta República, caracteritzada per l’alternança dels dos grans partits burgesos, AD i COPEI, durant gairebé 40 anys, enmig d’una constant i descarada falsificació de les eleccions.



Són els temps de la democràcia formal, liberal i burgesa, que compagina amb mestria una sagnant repressió contra els moviments d’esquerra (tortura, desaparicions, etc.) amb la institucionalització de la corrupció. Betancourt (mal anomenat pare de la democràcia) posa en marxa, d’aquesta manera, un engranatge que mourà els fils del poder a Veneçuela durant les quatre dècades següents, i que es va mantenir en gran mesura gràcies a la compra de voluntats i a la malversació dels fons de la renda petroliera.

És en aquest context que es desenvolupa el moviment sindical de la Quarta República, amb els seus vicis i desviacions, el màxim exponent del qual és la Central de Treballadors de Veneçuela (CTV), que havia estat creada el 1936 i que passa a estar en mans de la partitocràcia i de la patronal.

L’aturada del 2001
He tingut ocasió de conèixer en primera persona testimonis de persones vinculades, fins i tot familiarment, a alts directius de la CTV durant aquells anys, que parlen d’abundància de dòlars en comptes a l’estranger i d’una vida de luxes sense fre. Amb l’arribada d’Hugo Chávez Frías al poder el 1998, el vell model sindical resta inalterable, i aquesta és l’explicació d’un fet tan insòlit com és la convocatòria del 10 de desembre del 2001 de la primera aturada conjunta en la història del país entre la patronal (FEDECAMARAS) i la CTV. Aquesta aturada, que pretén acabar amb la iniciativa de les 40 lleis habilitants, és el precedent del cop d’Estat feixista d’abril del 2002, i que també és emparat per totes dues organitzacions.

La connivència entre la patronal i el principal sindicat dóna una mostra de la pèrdua de rumb del moviment sindical a Veneçuela, completament claudicant front als interessos dels empresaris locals i les multinacionals estrangeres. Davant d’això, la Revolució Bolivariana ha intentat donar impuls a un nou moviment sindical veritablement de classe, que doni suport als interessos dels treballadors; però les dificultats són moltes. A les males pràctiques arrossegades del passat s’ha de sumar la fragmentació del moviment, que provoca que en un mateix ram de producció sigui freqüent trobar-se mitja dotzena de centrals diferents i fins i tot enfrontades.

La creació de la Unió Nacional de Treballadors (UNT) i la posterior redacció de la llei de Consells de Treballadors, impulsats pel PCV, aprofundeixen en aquest esforç per donar ales a un moviment sindical unit i combatiu. Cal destacar algunes iniciatives exitoses en l’anomenada cogestió, entre treballadors i l’Estat, que han aconseguit reflotar empreses que havien entrat en fallida. Però el camí a fer encara és llarg.

Sens dubte, la consolidació del procés de canvis passa per l’enfortiment de les lluites sindicals. Cal no oblidar que aquesta revolució ha d’anar més enllà de la permanència d’Hugo Chávez en la presidència de la república si volem que sigui certa aquella consigna que diu: “Veneçuela va canviar per sempre”.

http://julius-venezuela.blogspot.com

La memoria sectària

Xavier Domènech/historiador

Quan aquestes paraules surtin de la impremta, el més gran acte de rememoració i vindicació de la memòria històrica viscut els darrers anys haurà consumat ja el seu propòsit. Podríem pensar que haurà vingut de la mà de l’aprovació de la Llei del Memorial Democràtic pel Parlament de Catalunya, o de la Llei de Memòria Històrica que ha de ser referendada per les Corts Espanyoles. No semblaria estrany que fos així, tot i que també és probable que quan aquestes línies vegin la llum cap de les dues coses hagi passat encara.

La polèmica que han suscitat totes dues iniciatives vers la construcció d’una memòria dels més, d’una memòria democràtica que, cal no oblidar, no es construeix només des de l’agregació d’un victimari sense atributs del passat, podria indicar-nos que en la seva coronació estem assistint a un acte sense precedents. No en va, en el mateix sentit, ambdues iniciatives han despertat debats apassionats, on s’han creuat acusacions de sectarisme; no en va tampoc aquestes iniciatives han obert el seu camp fins a incloure tant la memòria dels vençuts com la de part dels vencedors. A voltes, en detriment d’una memòria que havia d’anar més enllà de la guerra, que ha d’extreure la memòria de la república de la de la guerra a què va ser condemnada pels colpistes i tots aquells que els van donar suport; d’una memòria que havia d’anar més enllà de la guerra per incloure en la genètica de la memòria democràtica d’aquest país el valor històric real de la resistència i el desafiament que va suposar l’antifranquisme.

I amb això, amb tot això, el cert és que l’acte més gran de recuperació de la memòria històrica d’aquest país s’haurà viscut a Roma, sense despertar gairebé cap protesta dels que han estat omplerts d’invectives per part de molts que ara recolzaran aquest acte. Allà, mig miler de màrtirs de la persecució religiosa de la guerra (seria més adequat parlar de persecució al catolicisme romà: no hi ha noticia de protestants ni jueus perseguits durant aquells anys) i la República (se n’han cercat dos del 34 per deixar ben clar que no va ser el mateix cop d’estat el que va desfermar la persecució de religiosos, sinó que el mal era ja previ), seran beatificats. No és el primer acte d’aquest procés: fins avui se n’han beatificat un miler, dels quals onze han estat elevats a la santedat, i s’espera poder arribar fins als 10.000. Tanmateix, com diu la mateixa Conferència Episcopal sobre aquest acte del 28 d’octubre, on esperen concentrar un milió de persones, “mai s’havia beatificat tants servents de Déu en una sola cerimònia, la més nombrosa de tota la història”.

Haurem de convenir, en tot cas, que en aquells pocs anys mai la presència de Déu va ser més omnipresent, ja que no es coneix cap altra guerra del segle XX al món amb aquest nombre de màrtirs; haurem de convenir també que aquells que han criticat els processos de recuperació de la memòria democràtica per estar guiats “per una mentalitat selectiva que obre velles ferides de la Guerra Civil i revifa sentiments que semblaven superats” semblen prou preocupats a oposar la seva pròpia memòria al fet que el franquisme va ser beneït com a croada per la mateixa església: una església que, com a institució, mai va militar en la defensa de la democràcia.

Haurem de convenir també, finalment, que aquelles paraules que sonaven fortes en boca de l’historiador Julián Casanova no estaven mancades de raó: “Va morir el Caudillo, va desaparèixer la dictadura i la nova democràcia va donar a l’església un tracte exquisit (...). L’església pot seguir beatificant els seus màrtirs de la Croada. Les veus del passat sempre li recordaran que, a més de màrtir, també va ser botxí. L’església catòlica espanyola ja va passar factura als rojos i vençuts, i va consumar una llarga i cruel revenja. Per a ella no hi ha res d’exemplar en el passat. Tot i que sempre els queden els seus màrtirs”.

Paraules fortes i, potser discutibles, però no mancades de raons. Tanmateix no passa res, s’acceptaran de nou totes les crítiques que vinguin de la dreta en el procés d’articulació d’una memòria històrica sectària.