Pa i roses del segle XXI

ÀNGELS MARTÍNEZ
CASTELLS

Quan per la llarga trajectòria de lluites del moviment obrer europeu ens pensàvem que ja teníem gairebé totes les respostes, ens han canviat les preguntes i cal aprendre a desxifrar les noves incògnites i, fins i tot, a saber-nos mirar i reconèixer com a classe malgrat els canvis que han anat desfigurant la imatge clàssica fins a fer-la (en mirada miop) impossible d’identificar... només una cosa no ha canviat: la necessitat de vendre la força de treball per sobreviure. La fórmula de transformació revolucionària que l’ortodòxia dels anys 70 identificava com la suma dels països socialistes, el moviment de països no alineats i la classe obrera ha quedat obsoleta... A partir dels anys 90, el daltabaix i confusió dels països del socialisme “real”, la nova identificació que cal fer del que ara són països no alineats (i els seus propis problemes) i la metamorfosi a què s’està sotmetent a la classe obrera fan necessària una nova equació, en la qual cal reconèixer el paper de moviments socials alliberadors.

Quan començàvem a tenir algunes respostes a la globalització i anàvem perfilant els trets del capitalisme del nostre temps, arriba una crisi econòmica de forta matriu immobiliària i financera en un sistema cada vegada menys regulat que es desplaça i creix en l’especulació, en els marges de la llei o en la opacitat de les economies submergides (encara que les aigües siguin transparents) ... Un exemple: segons un informe del Fons de Desenvolupament de Nacions Unides per a la Dona (UNIFEM) del 2006, una de les activitats més rendibles del món és el tràfic de persones amb totes les seves derivacions: immigració per a mà d’obra barata (ja sigui amb papers o sense) i tràfic de dones... Noves formes d’esclavisme que ajuden a acumular els beneficis del capital del segle XXI, quan el nivell tecnològic i el desenvolupament del planeta haurien d’haver eliminat tantes malalties curables, la fam, la misèria, l’analfabetisme...

Un petit nombre d’institucions financeres i corporacions multinacionals que actuen a tot el món manipulen el mercat i determinen el nivell de vida i la supervivència de milions de persones a tot el planeta, -en especial en els sectors dels hidrocarburs, del complex militar-industrial, de la indústria agro-alimentària, de les químiques i farmacèutiques i de les empreses privatitzadores de l’aigua- , amb el vistiplau dels principals organismes supranacionals com les Nacions Unides, el FMI, el Banc Mundial i l’Organització Mundial de Comerç, que han estat, a més, agents actius al seu servei en l’actual situació de crisi del planeta. Les directrius neoliberals, que donen cobertura política a la conjuntura econòmica de crisi, es confonen perillosament amb la xenofòbia, el racisme, el feixisme... i signifiquen retrocessos gairebé centenaris en els drets socials, les conquestes obreres i del feminisme, l’estat del benestar i el procés civilitzador. En un model insostenible que externalitza costos empresarials però sobretot ambientals fins arribar a posar en precari la subsistència i regeneració del medi, des de les esquerres es denuncia el neoliberalisme com l’anti-progrés que fa realitat com mai la disjuntiva de socialisme o barbàrie.

Pel que fa al component “classe obrera” sembla quedar enrere aquella primera línia formada els anys 60 i 70, de manera força homogènia, per treballadors (que no treballadores) en la seva majoria del metall, amb un nivell de sindicació superior a la mitjana, contracte fix i un sou lleugerament per sobre del nivell de subsistència (encara que sobre el nivell de subsistència hi hauria molt a dir perquè a vegades es confon també amb el progrés del propi sistema: recordi’s perquè Henry Ford va apujar a començaments del segle XX el sou dels seus treballadors...) La classe obrera industrial de fa poques dècades, avantguarda del moviment obrer, s’esquerda i transforma amb les externalitzacions de serveis, les deslocalitzacions, els canvis del model productiu, les noves tecnologies, la segmentació dels mercats de treball, el paper de la formació i els coneixements en la força productiva del que s’anomena amb volgut equívoc “capital humà” i que introdueix més segmentació i condiciona les possibilitats d’ascens a costosos requisits que han d’assumir les persones joves amb esforç i diners propis, o crèdits que els hi asseguren deutes abans que treball.

Les directrius que vénen d’Europa (65 hores, però no sols) juguen sense respecte amb els temps i deures de la seva vida convertint l’agenda diària en cursa d’obstacles, i l’atenció i cura de les persones que s’estimen, en obligació i deure. La conciliació dels temps es fa més difícil, el pes creixent de la hipoteca i l’encariment de la cistella de la compra té també biaix de gènere i obliga a nous equilibris quotidians. Finalment, les ajudes que des de les diferents administracions es donen o es volen donar no arriben a materialitzar-se en solució alliberadora.

Tot i així, les dones hem d’assumir el lloc que ens pertoca ara a l’avantguarda de les lluites contra la crisi i per un altre món possible. El fil roig passa ara, més que mai, per les dones treballadores que han d’enfortir i enfortir-se en els sindicats de classe; pels col•lectius altament feminitzats de treballs i contractes en precari; per les dones immigrades que tenen també dret a pa i roses, però que per ara sols tenen molts deures i els drets escatimats; per a les que cobreixen les vergonyes del sistema treballant per sous indignes en els serveis privatitzats o d’assistència i cura; per totes les dones treballadores que es mouen en el difícil equilibri entre la marginalitat i la consciència de classe; per les dones lluitadores d’ara i de sempre que teixeixen xarxes entre drets civils, socials, econòmics i laborals. Ara tenen més que mai, i com a col•lectiu, un lloc a l’avantguarda.
(per a la meva amiga Pilar Fuster)

PEL QUE FA A LES DONES QUE HAVIEN ADQUIRIT VISIBILITAT COM A COL•LECTIU EN CREIXEMENT EN EL MÓN LABORAL EN LES DARRERES DÈCADES, HAN DE FER FRONT A TRES OFENSIVES IMPORTANTS DE LA CRISI:

1) La pèrdua de conquestes i seguretat en el món del treball

2) L’ofensiva ideològica que les vol de retorn a casa i les entabana perquè, més enllà i al marge del seu legítim dret i voluntat de ser mares, acompleixin un deure no escrit de donar a llum fills “nostrats” (també per compensar/contenir la immigració)

3) La desregulació en tota la seva amplada, des dels temps de treball i el desmembrament dels serveis “amics de les dones”, en especial de salut i ensenyament

7 d'octubre: per un treball digne per a tothom

JORDI RIBÓ I FLOS

Crisi, salaris, directives de la Unió Europea...són els tres problemes més rellevants que en aquests moments pengen damunt del cap dels treballadors i treballadores europeus. Si anem més enllà, a l’escala del nostre planeta, podem concordar que l’aspiració mes urgent que té molta gent es poder gaudir d’un treball digne, considerat com digne aquell treball pel qual es rep un salari suficient, que no posa en risc la salut i que gaudeix de prestacions socials...que lluny estem encara de la civilització!


La crisi actual poc té a veure amb les anteriors, no perquè no estigui provocada per les elits empresarials, sinó perquè la classe que surt reforçada i que hi guanya és l’oligarquia financera, amb els moviments especulatius que comencem a conèixer, i front els quals, governs com el de G.W. Bush surten sorprenentment amb nacionalitzacions. Potser ens han canviat les preguntes, però algunes respostes segueixen essent: organització, resistència, alternativa i mobilització, respostes, o millor dit, tasques claus per fer front a aquesta nova configuració dels poders econòmics i polítics.

Els salaris no a rriben a fi de més, però això no es d’ara: ja l’aplicació de la moneda única, l’euro, va dur una puja de preus no menyspreable, els famosos “arrodoniments”...tot es va arrodonir menys els sous, que més aviat es van retallar, almenys en el poder de compra. Avui, els preus de l’habitatge estan pels núvols, l’alimentació fresca comença a ser un article de luxe per aquí...als països empobrits la fam no només no ha desaparegut, segueix matant milers de persones, s’especula i es privatitzen béns i recursos naturals com l’aigua, l’energia, els propis aliments...és més rendible donar combustible a un cotxe que de menjar a la gent...això es el capitalisme avui, com sempre explotació, espoliació, misèria...

Ah! Però els buròcrates europeus ens volen fer treballar 65 hores setmanals, volen anular els drets cívics i socials, tenen per objectiu carregar-se la negociació col•lectiva, els sindicats, perquè saben que la classe obrera es dèbil, esta fracturada i no esta constituïda com a tal, i per tant no té una alternativa econòmica en condicions de ser defensada...

Què cal fer? Doncs organitzar-se, construir organització, sortir al carrer amb les idees del que volem avui clares: contra els efectes perversos d’aquesta crisi, en defensa de les nostres condicions laborals, del nostre poder de compra, per la millora dels salaris, contra les lleis nefastes que ens volen imposar com la prolongació de la jornada laboral, contra la directiva de la vergonya, per la unitat dels treballadors i per un nou internacionalisme que uneixi e ls treballadors i treballadores del món...

Per això cal mobilitzar-se el dia 7 d’Octubre, en defensa d’un treball digne per a tothom!

La “flexicurity” que ve d'Europa

Àngels Martínez i Castells

Els vents que impulsen l’americanització de l’economia ja fa temps que volen fer sortir del mapa les polítiques genuïnament europees de plena ocupació, imposant en el seu lloc la flexibilitat laboral que els empresaris demanen i els Estats Units practiquen. Però la Comissió Europea no ho reconeixerà mai. Per això s’han tret del barret el model laboral de Dinamarca i el van ensenyant com la gran fita a assolir. Una fita impossible per la diversitat d’històries, nivells de renda, institucions i grau de sindicalització de cada país, entre altres raons. I la Comissió ho sap. Per tant, què s’amaga sota el frau de voler difondre la “flexicurity” danesa a tota la Unió Europea?

Les dues cares de la Unió Europea

La Comissió Europea volia semblar preocupada pel creixement en els darrers anys dels contractes de treball “atípics”, amb poca protecció i molta precarietat, i la segmentació cada vegada més forta del mercat laboral. Aquesta va ser l’excusa per redactar les línees bàsiques de les reformes estructurals dels mercats de treball que podem trobar en el “Llibre Verd sobre modernització de la legislació laboral” (COM 2006/0708) de novembre del 2006 i en la publicació posterior sobre Flexicurity (COM 2007/0359).

Si la preocupació fos real era fàcil orientar en positiu i ajudar a consolidar les condicions laborals més favorables. Però tal com denuncien els Economistes Europeus per una Política Econòmica Alternativa en el seu Informe “ Plena ocupació amb treball digne, Serveis Públics potents i Cooperació Internacional” (EuroMemorandum 2007) la Comissió es va inventar l’argument de que són els contractes fixos a temps complert l’obstacle principal perquè desaparegui la segmentació del mercat de treball. Les solucions proposades es resumeixen a reduir el nivell de protecció laboral a uns “drets mínims” tant per l’ocupació convencional com per l’atípica acudint al nou model danès. I així proposen que la “flexicurity” es converteixi en l’eix fonamental de la “Estratègia Europea d’Ocupació i de les Orientacions integrades per a l’ocupació i el creixement” per al període 2008-2010. Amb la creació d’ un indicador per a tota la UE sobre la “rigidesa de la legislació de protecció de l’ocupació”, la Comissió estimula als països massa proteccionistes a fer les reformes adients, tenint en compte a més les taxes d’activitat i d’atur de cada país.

En paraules de la Comissió: “calen noves formes de flexibilitat i seguretat tant per a les persones com per a les empreses i els Estats Membres de la Unió”. Però atenció, perquè les noves formes ja no vinculen la seguretat amb la protecció front els riscs laborals, sinó amb la capacitat d’adaptar-se als canvis econòmics i empresarials. Es evident que els ‘vells’ tipus de seguretat es reduiran fins on arribi la oposició i la força dels sindicats i la classe obrera de cada país, però es clar en quina direcció es volen els canvis: reduir les prestacions laborals que es consideren massa generoses i la protecció a l’ocupació. La Comissió considera que la “nova” seguretat s’ha de basar en la formació, la qual ha de conduir a una adaptabilitat i ocupabilitat més grans... És una nova versió del conte de la lletera: si en el mercat de treball hi ha més persones sense feina --però formades-- que s’adapten per tant a més perfils laborals i són més “ocupables”, es crearà més ocupació... I aquesta és la recepta bàsica de la “nova” seguretat!

Però totes aquestes propostes són de fet un joc de paraules interessat. Si llegim amb atenció les orientacions de l’Estratègia de Lisboa revisada que la Comissió manté, trobarem conceptes com el “d’activar les polítiques del mercat de treball”, que vol dir de fet (en paraules de la Comissió) “que compensi el fet de treballar i no cobrar subsidis”. Això es pot aconseguir de dues maneres: o fent polítiques que ajudin a la creació de llocs de treball en condicions dignes, o rebaixant tant el subsidi d’atur que sigui quina sigui la feina i la remuneració que s’ofereixi, no hi hagi altre remei que acceptar-les. Un altre concepte nou és el “d’establir l’equilibri entre drets i obligacions, fomentant l’ocupabilitat i adaptabilitat de les persones amb feina i a l’atur”. Amb això volen dir que aquest equilibri no existeix prèviament perquè la balança està inclinada a favor dels drets dels treballadors, i no de les seves obligacions. (Llàstima que els treballadors i treballadores no s’havien adonat de la seva situació de privilegi...!)

Antoni Puig Solé, de CC.OO., ha escrit que el que sembla natural i inevitable per a les autoritats europees no ho és des del punt de vista dels sindicalistes que defensen interessos de classe, i també denuncia la utilització perversa del sistema de protecció social. “Històricament –ens diu-- el risc laboral ha estat entès com un esdeveniment indesitjable que hauríem d’evitar. Ara, es pretén fer-nos conviure de manera permanent amb el risc a perdre l’ocupació.” Puig Solé considera que ens hi volen fer acostumar i pensa que en el cas de l’Estat espanyol, on el subsidi d’atur és molt baix, “se’ns oferirà una prestació de desocupació que de forma temporal ens compensarà econòmicament.”

Però a la se li veu encara més el llautó quan afirma que amb les seves noves fórmules flexibilitzadores “es contribuirà a unes polítiques pressupostàries sòlides i sostenibles”! És a dir, que les polítiques laborals es posen també al servei del més sagrat dels manaments neoliberals, el dèficit zero (i no, com creiem els que pensem “a l’antiga”, al servei de crear ocupació decent, estable i amb una remuneració que permeti una vida digne.

De la flexicurity a la flexiexplotació

Segons l’Euromemorandum 2007, les línees mestres d’aquestes orientacions responen a les demandes de més flexibilitat dels empresaris, mentre les persones amb feina o a l’atur han de patir la disminució de la protecció del seu lloc de treball i del seu salari a canvi d’una ridícula pastanaga de promeses inconcretes sobre oportunitats de formació continua i de ser objecte de polítiques “activadores” que incrementen la precarietat, redueixen drets i augmenten les obligacions de les persones ocupades o a l’atur... Tot sigui per “restablir l’equilibri entre drets i obligacions” des de l’esbiaixat punt de vista de la Comissió! De fet, si es compara amb el vell estil de protecció dels llocs de treball i els salaris, la “nova” seguretat no sembla massa segura. A més, incorpora elements classistes, ja que pot ser veritat que les persones més qualificades (les que s’hagin pogut permetre invertir més temps i diners en la seva formació, i comprar més títols i màsters) tinguin més possibilitats de trobar abans una feina, però també és cert que cap dels esforços fets en la seva formació n’és garantia absoluta. I de manera especial quan en aquest nou ordre superflexible no es considera la formació continua, l’ensenyament i el reciclatge com un dret de les persones ocupades o a l’atur, ni en cap moment considera la Comissió que els empresaris hagin de finançar aquestes mesures!

Fins i tot el Parlament Europeu en la seva resolució sobre el Llibre Verd afirma que l’anàlisi de la Comissió sobre la segmentació laboral no té res a veure amb la realitat, i recorda que segons estudis de l’OCDE i d’altres institucions no està demostrat que sigui més fàcil crear més ocupació si es redueix la protecció front l’acomiadament i es debiliten els contractes fixes. El Parlament donava exemples en sentit contrari, com el dels països escandinaus, en els que és compatible un nivell alt de protecció en les condicions de treball i en cas d’acomiadament amb un creixement molt elevat de la taxa d’ocupació.

L’estratègia dels empresaris i la Comissió es de fet força més ambiciosa i contempla aspectes addicionals com els còmputs de treball per hores (working time accounts) i el treball flexible que permet que les empreses funcionin amb una plantilla regular més reduïda i facin front a les fluctuacions del mercat adaptant la jornada laboral setmana a setmana. La “flexibilitat interna” es combina amb la “flexibilitat externa” dels contractes a termini, temporals o per obra. Segons l’Euromemorandum 2007, el fet d’anualitzar les hores de treball més el concepte d’empresa viva ('breathing enterprise') ajuda a fer créixer el treball precari i evita que es converteixi en treball fix i regular. Per tant, les propostes de la Comissió a favor de la flexicurity s’haurien d’anomenar de manera més honesta “programa d’increment de la flexiexplotació” dels treballadores i treballadores de la UE.

També Gloria Malaspina, en el seu moment Consellera de Treball i Qualitat de vida de la Província de Roma, va acusar de mala fe a la Comissió a Barcelona amb motiu de les Jornades sobre Precarietat i Salut. En la seva intervenció ens deia: “el Llibre Verd està escrit de manera que dirigeix el debat cap a unes conclusions predeterminades. Presenta l‘actual desreglamentació del mercat de treball europeu com una necessitat implícita i per tant només permet discutir com adaptar la legislació per a fer més fàcil una ulterior flexibilització de l’ocupació. A les mesures socials se’ls dona una atenció molt inferior.” Gloria Malaspina ens recomanava identificar responsabilitats i exigir que s’apliqués el contingut de la Declaració Universal dels Drets Humans, i en especial l’article 23 que diu: “Totes les persones que treballen tenen dret a una remuneració equitativa i favorable que asseguri per a elles i la seva família una existència digna integrant si és necessari, la remuneració amb altres mitjans de protecció social.”

La intervenció de Glòria Malaspina no portava el títol de “Lost in Translation” (Perdut en la traducció) per casualitat. Denunciava, també, com s’està jugant amb el llenguatge per confondre i justificar la pèrdua de conquestes laborals. Ens explicava: “ En cap altra circumstància el canvi lingüístic interessat és tant evident com en les maneres contradictòries amb les que es defineix el treball i l’ocupació en precari. Per exemple, els treballs precaris i de risc s’han rebatejat “treball flexible” i els conceptes “enterprise worker” (treballador emprenedor) o auto-ocupació s’utilitzen ara per a descriure la persona que suporta càrregues excessives de treball i sense disposar de cap poder negociador en el nou món de les relacions industrials. Les expectatives de generacions de treball continuat i relativament segur desapareixen, de la mateixa manera que ho fan les expectatives individuals d’accedir a drets de protecció social, i drets individuals i de ciutadania en el lloc de treball. »
També Antoni Barbarà, coordinador de les jornades sobre Precarietat i Salut, ens diu: "Mereix comentari l’habilitat perversa dels redactors dels textos de la Comissió, a l’hora de crear un veritable lèxic de neologismes enganyosos. Flexicuritat n' és un paradigma. Fusionen dos termes de possible interpretació laxa o complexa. Un que pinta bé com "seguretat" i un altre que tampoc sona necessariament malament com "flexibilitat", per acabar engendrant un resultant demolidor: "es flexibilitza la seguretat en el treball i/o s’assegura la flexibilitat". En tots dos casos desregulació i atac de fons als treballadors i treballadores. Amb aquesta tècnica, demà ens poden parlar de "precarestabilitat". El mateix parany: precaritza el treball estable, i estabilitza la condició de precari. Una manipulació que cal desemmascarar!”
De fet, podem afegir que el treball precari ja no es correspon a una situació d’ocupació temporal o casual, sinó “que és una combinació acumulativa de contractes de treball atípics, beneficis socials limitats, escassos drets, inseguretat laboral i baixa remuneració” .

El model danès que volen vendre

Antoni Puig Solé ens explica perquè Dinamarca ha estat el referent de flexiseguretat elegit per la Comissió Europea: pel suposat èxit danès de reduir en poc temps la taxa d’atur a la meitat. Però també ens desvetlla el misteri: “les jubilacions anticipades i les malalties de llarga durada varen apartar un 20% de la població activa entre 15 i 64 anys, gràcies al seu potent i generós sistema de protecció social.” A Dinamarca, segueix explicant-nos, un terç de les persones que treballen canvia d’empresa cada any per decisió personal i no per acomiadament. I ens recorda que un assalariat danès que passa a l’atur amb un sou mitjà rep el 90% del seu antic salari durant quatre anys. 

En el sistema “original” danès hi ha una combinació afortunada de subsidi d’atur alt, lleis laborals relativament flexibles i una ajuda personalitzada per trobar un nou lloc de treball, gràcies entre altres coses a unes relacions industrials molt desenvolupades i un diàleg social fort pel poder dels sindicats. Pràcticament el 80% de les persones que treballen a Dinamarca estan sindicades. I sense fer esment explícit de les baixes taxes de sindicalització a l’Estat espanyol, Puig Solé ens recorda que aquí, en canvi, “la prestació per desocupació és minsa. La pèrdua d’un lloc de treball pot condemnar-nos a migrar a un altre lloc amb una remuneració escandalosament inferior.” A més, malgrat que a la darrera dècada s’ha creat molta ocupació, no per això s’ha aconseguit eliminar un nivell d’atur considerable que, amb la crisi econòmica, està creixent de forma accelerada.


 Pel que fa a la població ocupada, Puig Solé ens recorda que, en base a les dades subministrades per l'Agència Tributaria, el fet de tenir una feina no assegura ni un contracte fix a temps complert ni un salari superior al mínim interprofessional. Un 29% de les persones assalariades (gairebé 5.000.000) “obtenen ingressos anuals per sota del SMI. Són dones i homes - víctimes de la precarietat i de la rotació laboral- amb contracte a temps parcial i/o obligades a compaginar períodes d’ocupació amb períodes d’atur.” Per tant, no ens trobem, doncs, davant d’un problema d'adaptabilitat a la demanda, sinó d’un intent deliberat de modificar la correlació de forces per a fer-la més favorable a la patronal. I afirma: “L'ocupació precària tampoc respon a necessitats productives puntuals, com afirma la versió oficial. Majoritàriament es localitza en activitats econòmiques de caire permanent i això deixa al descobert que molts dels contractes temporals ho són en frau de llei. La flexiseguretat propugnada per la Comissió Europea, no pretén atenuar aquesta situació. L’agreujaria!. Amb l’excusa de la globalització i de les noves normes del mercat, reclama als assalariats una adaptació permanent als atzars de la demanda. Allò que veritablement es persegueix, és acabar amb l’ocupació estable modificant així la correlació de forces socials, i inclinant-la encara més del costat dels patrons...”


Per tenir més informació sobre la flexiseguretat, consultar la revista del companys del PTB en aquest enllaç: http://www.marx.be/FR/cgi/emall.php?action=select&id=77

Cap a la 5a Assemblea

El Consell Nacional d’EUiA va aprovar el passat 19 de juliol els documentes que es discutiran en totes les assemblees de base

“Cal polititzar l’activitat social i fer més social la política institucional.” Amb aquestes paraules s’expressava ara fa uns mesos, en aquestes pàgines, el diputat al Parlament de Catalunya, Jordi Miralles. Aquest és un bon resum del que pretén ser un dels eixos centrals del debat assembleari d’Esquerra Unida i Alternativa.
En efecte, un cop valorat positivament el salt qualitatiu i quantitatiu que la formació ha realitzat pel que fa a presència institucional i a implantació territorial, se situa la necessitat de reforçar en igual mesura la branca social. Tal com s’indica en el document “Intervenció social dels homes i dones d’EUiA”, la diferència entre el caràcter reformista o transformador d’una força política estreba precisament en la seva capacitat d’acompanyar les millores en les condicions de vida de les classes populars d’un increment del seu grau d’organització i de mobilització.
En aquest punt és on se centren també les (auto)crítiques en relació al Govern d’Entesa. Si bé es constata que a meitat de legislatura ja s’han desplegat un 46% de les iniciatives legislatives que preveia el programa de govern, també es reconeix que aquest desplegament ha estat desigual, pel que fa a la dotació de recursos suficients o a les concessions davant la pressió de l’oposició.

La causa principal d’aquestes limitacions se situa, un cop més, en la manca de complicitat entre els agents socials i les forces polítiques progressistes. D’una banda, manquen canals de comunicació estable i bidireccionals entre els uns i les altres. Aquest fet ha generat alguns dèficits d’informació i de transparència importants, com ara en la crisi de l’aigua. De l’altra, quan s’han produït avenços positius, tampoc no s’ha donat el necessari protagonisme a les parts socials implicades per tal d’apoderar-les i de fer-les partícips d’un procés de canvi.


Més concreció

La perspectiva d’acció és, per tant, la que ja hem defensat en les pàgines d’aquest diari, en més d’una ocasió: mobilització de la societat civil per aconseguir el ple acompliment del programa catalanista i d’esquerres. Fins ara, però, les forces de l’Esquerra Transformadora hem tingut dificultats en la concreció d’aquest objectiu.
En aquest sentit, el document “Propostes per a l’acció política i social”, planteja propostes concretes en relació als diferents eixos programàtics de la formació. Se’n poden destacar les de resposta a la crisi econòmica des de la defensa dels drets dels treballadors i les treballadores, les que proposen una política d’immigració basada en el reconeixement de tots els drets i tots els deures, o les de defensa de l’Europa social.

Però més encara, val la pena destacar el nexe comú de totes les campanyes que es plantegen. Totes elles han de partir de la implicació de les organitzacions socials i plataformes que s’hi veuen afectades i hi tenen alguna cosa a dir i s’han de proposar objectius concrets i assolibles a partir d’una mobilització que condicioni l’acció de govern. Al mateix temps, cal planificar com, a partir d’aquestes iniciatives, es construeix més xarxa social d’esquerres, que, un cop assolits uns primers objectius, se’n pugui plantejar de més ambiciosos.


Actualització organitzativa

Finalment, l’aposta per recuperar l’arrelament als centres de treball i als barris populars exigeix també algunes adequacions organitzatives. Amb l’objectiu d’apropar l’activitat política a l’activitat humana, el document d’organització assenyala la necessitat de desenvolupar les assemblees sectorials, com les del Món del Treball o la d’Universitat, i les àrees d’elaboració programàtica.

Així mateix, l’increment de la participació en les xarxes socials i l’impuls de la seva extensió territorial hauran de comptar amb companys i companyes específicament dedicats a aquestes tasques a cada localitat i a cada àmbit. Juntament amb aquesta mesura, també s’introduiran modificacions en la composició i en el funcionament de tots òrgans de coordinació, que facilitin la participació d’activistes, afiliats, col·laboradors puntuals, votants... En definitiva, de tothom que forma part del projecte d’EUiA, concebuda realment com a moviment sociopolític.

Anàlisi de la presència organitzada del sindicalisme d’EUiA i del PCC en el moviment obrer

Extracte del document elaborat pel Comitè de Moviment Obrer del Partit dels i les Comunistes de Catalunya

Anàlisi de les característiquesde la classe obrera a Catalunya.

Hi ha tres elements a subratllar que hauríem de treballar immediatament. En primer lloc, les condicions materials i culturals de la classe obrera. En segon terme, veure que hi ha uns sectors de la classe obrera on no hi ha presència de les organitzacions polítiques i sindicals, bàsicament del sector terciari; per tant, hem de trobar la forma de tenir-hi presència, com a mínim, CCOO, EUiA i el Partit.

En tercer lloc, segons les enquestes, una part de la classe obrera no se sent classe. Això depèn fonamentalment de la presència orgànica del Partit i del nivell d’hegemonia dels valors i propostes d’esquerres en el seu si, de clarificació del projecte i del projecte nacional en un procés de mobilització.

Proposta sindical de classe de defensa de la culturadel treball i l’estat social.

Autonomia del sindicat

El sindicat és una organització que decideix en funció dels interessos que representa. No és subaltern ni se subordina a cap decisió orgànica de ningú, però el sindicat, com a organització de treballadors i treballadores associats en funció de determinats interessos, que són els de la classe obrera [...], no és una organització políticament neutra, sinó que és una organització que està en l’àmbit de les esquerres i, per tant, el tracte i la relació entre el sindicat i les forces polítiques tampoc poden ser neutres ni indiferents. El sindicat, des d’una posició activa i no subordinada, ha de treballar perquè els governs progressistes facin polítiques d’esquerres, d’acord amb els interessos de les seves bases socials, conservant l’autonomia [...].

Sindicat de classe i nacional

El sindicat, a casa nostra, segueix sent de classe i nacional: el desenvolupament de les forces productives i els canvis al si de la classe obrera tenen característiques pròpies, encara, al segle xxi. El sindicalisme a Catalunya segueix desenvolupant-se amb característiques pròpies, fruit de les contradiccions entre el capital financer i el capital industrial, la penetració de multinacionals europees, la maduració de sectors industrials i l’aparició de nous sectors emergents [...].

El marc de l’actual CES és gairebé unitari [...], però la seva política, a la pràctica, està subordinada a la Comissió Europea. Cal aprofitar la pròpia consigna del seu darrer congrés, “a l’ofensiva”, per posar-ho en pràctica. [...] Cal un replantejament molt seriós en l’activitat del sindicalisme europeu, per dur-lo a posicions d’una superior confrontació amb el model neoliberal, [...] i portar-lo a un model d’Europa social, pel qual els comunistes sempre hem lluitat. Hem de treballar amb tots aquells fòrums sindicals que es plantegin aquest objectiu de canvi dels contiguts antisocials del model d’Unió Europea neoliberal, per tenir un instrument sindical europeu, la CES, amb plantejaments renovats confrontatius amb les polítiques neoliberals.

El mateix podem dir del sindicalisme internacional: nosaltres estem per la unitat, sense exclusions, de totes les tradicions sindicals del moviment obrer. Una unitat que s’ha de construir amb tothom i contra les polítiques neoliberals [...]. Tot allò que pugui encaminar-se a la unitat mundial dels treballadors, dins la nostra modèstia, cal que ho impulsem. És a dir, des de coordinacions al si de les empreses multinacionals, campanyes internacionals per la defensa dels drets humans laborals[...].

Flexibilitat organitzativa

[...] La nova característica organitzativa de la classe passa per la flexibilitat organitzativa, la permeabilitat, sobretot després del trencament del model fordista a la indústria (als serveis públics serà diferent), i veure on és el vincle material d’unió en els diferents sectors productius. Cada espai s’ha d’autoorganitzar en funció de les seves necessitats, tenint en compte quina és l’estructura patronal.

Organització proletària

[...] La cultura obrera no és delegativa, sinó participativa i executora de polítiques; no fa una contradicció entre democràcia i eficàcia, entesa la primera com un espai de construcció d’alternatives i no com una empobrida repetició de mecanismes de democràcia burgesa. Això ens ha de fer incorporar el treball en xarxa arreu dels sectors, assumpte primordial en temes com l’organització del treball, el modes de producció i les condicions sociolaborals que se’n deriven. La incorporació del conjunt de la classe, avui dividida entre fixos i precaris, entre nascuts al país i immigrants, entre joves i veterans, entre dones i homes [...]

EUiA

És necessari que els treballadors i treballadores portin les seves preocupacions més immediates en temes de gestió política a la mediació de la qual ens hem dotat, entesa com a moviment sociopolític, i que aquesta respongui als seus interessos. És molt convenient que els programes electorals d’EUiA siguin coneguts, discutits i elaborats per la majoria de treballadors i treballadores, buscant àmbits de participació democràtica i plural, on tothom escolti tothom.

És per aquesta raó molt important que cal que, en aquesta etapa, funcionin les assemblees sectorials d’EUiA, que hi participi el màxim de gent, que vagin creixent més, que es facin més fortes, així com que els treballadors i treballadores puguin participar a les assemblees locals.

Solidaritat

[...] És moment de repensar tots els temes referents a la solidaritat internacionalista, de les interrelacions que hem de refer i construir; es l’hora del nou internacionalisme, basat en la col·laboració i la cooperació pel benefici mutu.
És important que la classe obrera tingui els seus propis instruments per fer solidaritat, des de les empreses i centres de treball [...], per tal que la solidaritat sigui una eina de lluita ideològica i participativa. Aquests instruments poden ser un bon lloc de fòrums de coneixement i explicació de la situació internacional. [...] Cal fer arribar, directament i sense intermediacions, la veu dels protagonistes de la lluita contra les polítiques neoliberals. [...]

Relació del moviment obrer a Europa

Fins ara hi ha hagut una certa coordinació a Europa entre els partits comunistes, amb algunes dificultats pròpies de les experiències diverses, per afrontar la presència organitzada al moviment obrer i al moviment sindical.

[...] Tampoc els sindicats, malgrat l’existència de la CES, estan fent la feina que correspon. Més pendents de les superestructures, obliden fàcilment les aplicacions concretes de les polítiques de la Comissió Europea, les directives com la Bolkestein segueixen penjant damunt dels treballadors i, avui, l’amenaça del Llibre Verd que parla d’aquest nou concepte anomenat flexiseguretat, que persegueix anular els avenços en dret laboral col·lectiu i individualitzar les relacions laborals, tallant de socarrel l’eficàcia dels convenis [...] sense que encara s’hagi reaccionat davant d’aquesta nova agressió.

Cal establir formes de coordinació que permetin la mobilització per a problemes concrets i globals. Això passa per potenciar les xarxes que s’estan estructurant, al Grup Parlamentari Europeu GUE, al Partit de l’Esquerra Europea, i passa també per les xarxes sindicals (comitès d’empresa europeus, xarxes de sindicats d’una mateixa empresa, etc. [...]


Organitzar la presència de Partit

És necessari estendre la presència del Partit al si de la classe obrera. Cal organitzar la mobilització pels problemes dels treballadors en termes d’alternativa i impulsar la lluita de la classe obrera per l’hegemonia; aquest és el paper en què el PCC ha d’ajudar.

El Partit ha de fer conèixer la seva política a la classe obrera, escoltar les crítiques, situar les correccions necessàries i fondre’s amb la classe. El Partit ha d’ajudar la classe obrera a organitzar-se com a classe alternativa, a constituir-se com a tal. Ajudar que faci propostes alternatives en el terreny de la producció i el seu cicle, i també en el mode de vida. Hem de fer que la classe obrera se senti propietària i productora, defugint el terme consumidors, pel desclassament que produeix, des del punt de vista ideològic.

El Partit ha de participar al debat d’idees que es dóna al si de la classe obrera, amb la finalitat de mostrar i convèncer que cal lluitar tots plegats per l’hegemonia del pensament del nostre poble.

[...] Hem de consolidar el Partit a la classe obrera com un partit orgànic d’aquesta, fer que les organitzacions siguin per unitats productives, arribar a tots els seus sectors, no només els industrials, sinó també als sectors anomenats terciaris, deixant de banda les coordinacions de l’acció sindical, de les quals ja s’estructuren comissions des de el Comitè de Moviment Obrer. La raó de ser del Comitè de Moviment Obrer és estructurar orgànicament el treball dels i les comunistes vinculats als sectors de la producció i dels serveis, estructurar-los per la seva activitat i construir el Partit per a la classe obrera de Catalunya.

Aquesta es la raó de la nostra existència: lluitar per l’emancipació plena de la classe obrera i per la nova societat socialista de futur.

ACTUA mou fitxa per l’emancipació dels joves

Un any més, els i les joves seguim patint els salaris més baixos, l’índex de temporalitat més elevat i més accidents laborals. Tots aquests problemes discriminen en major mesura quan parlem de dones joves o dels i les joves originaris d’altres països.
Ja fa tres anys que funciona ACTUA, una plataforma formada per joves de diferents perfils com ara estudiants universitaris, joves sindicalistes, membres de diferents associacions juvenils i militants d’organitzacions polítiques, tots amb un factor comú: l’organització de forma unitària per la lluita contra la precarietat laboral, el dret a l’emancipació i l’objectiu de fer una crida a la mobilització de la gent jove.

Per fer-ho, aquest any la plataforma està engegant un nou projecte. Un projecte que neix de la realitat que els i les joves tenim les mateixes necessitats i les mateixes problemàtiques, amb independència dels nostres origens. Som conscients que aquestes diferències no venen impulsades pel lloc de procedència, sinó per la classe social de procedència, i que la situació de precarietat que els joves estem patint en aquests temps no és una qüestió d’edat, sinó un efecte generacional que no només ens afectarà durant l’etapa anomenada joventut.

Jornada de reflexió

Aquest projecte s’ha materialitzat en la I Jornada de Joves Migrats, que consistirà a dur a terme una jornada que ens permetrà treballar els quatre eixos que configuren l’emancipació juvenil: educació i formació, treball, dona i participació ciutadana i espai públic.

Els objectius de la jornada són, d’una banda, generar un espai de trobada, discussió i formació entre els joves on es puguin compartir diferents realitats i reflexions sobre les dificultats que els joves ens trobem a l’hora d’emancipar-nos, de manera que una vegada tinguem presents els motius pels quals ens trobem amb totes aquestes dificultats, en puguem extreure conclusions i denominadors comuns que ens permetran prioritzar unes línies de treball col·lectiu. D’altra banda, es plantegen les jornades com una manera de fomentar la participació de les diferents entitats de joves migrats en la mobilització unitària del Primer de Maig.

Finalment, creiem que el treball que es realitzarà en aquesta jornada ha de servir per establir noves línies de treball conjunt. Aquesta jornada ha de ser el punt de partida i el nexe d’unió entre les organitzacions i joves participants, a partir de la qual continuar vinculats en qüestions o problemàtiques concretes.

Sergi Cobas González
Membre d’ACTUA Plataforma Jove pel Primer de Maig


Comunicat de la Joventut Comunista davant la greu actuació dels Mossos d´Esquadra a la UAB

1. Exigim la dimissió de l’equip de govern del rectorat de la UAB, en particular les del rector Lluís Ferrer i Caubet, el secretari general Rafael Grasa i el vicerector d’estudiants Joan Carbonell, per la seva incapacitat de donar resposta a les exigències dels i les estudiants, així com per la gravetat de l’entrada dels Mossos d’Esquadra a les instal·lacions universitàries. Cap cos de seguretat, ni públic ni privat, ha d’entrar a la universitat pública.

2. Denunciem l’extrema violència utilitzada, una vegada més, pels Mossos d’Esquadra dissolent una concentració pacífica de l’estudiantat. Exigim que el Departament d’Interior analitzi els fets i es prenguin mesures valentes al respecte, en particular, la immediata depuració dels càrrecs del cos policial implicats.

3. Donem el nostre recolzament a les exigències plantejades pel Comitè de Vaga de la UAB al rector, així com al manifest i a les mobilitzacions convocades per la PMDUP durant aquesta setmana [...].

4. Alertem del risc que suposa una actuació policial d’aquestes dimensions a dos dies d’una mobilització estudiantil al centre de Barcelona. Apostem per un desenvolupament pacífic de la mobilització per tal de no estigmatitzar el moviment estudiantil. Una resposta violenta a la violència policial debilitaria el moviment estudiantil i desvirtuaria els objectius de la mobilització del 6 de març.

Volem expressar el nostre suport i solidaritat envers tots els companys i companyes represal·liats, en especial a aquells que han resultat ferits, entre ells diversos camarades del Col·lectiu de la UAB de la Joventut Comunista i de l’Associació d’Estudiants Progressistes. La repressió policial no aturarà el moviment estudiantil!

Comitè d´Universitat de CJC-
Joventut Comunista de Catalunya