L’actualitat del pensament i l’acció d’Allende

TONI SALADO

Aquest setembre s’ha commemorat el 35 aniversari de la mort de Salvador Allende, a més, coincidint amb el centenari del seu naixement. Crec necessari destacar algunes idees-força del pensament i l’acció d’Allende que segueixen d’actualitat.

La primera seria la constatació de la necessitat de superar el capitalisme, i el paper central de les forces del treball (en aliança amb d’altres, com les forces de la cultura) en el procès de construcció del socialisme. En les seves pròpies paraules: “Al Estado corresponde orientar, organizar y dirigir, pero de ninguna manera reemplazar la voluntad de los trabajadores. Tanto en lo económico como en lo político los propios trabajadores deben detentar el poder de decidir. Conseguirlo será el triunfo de la revolución. Por esta meta combate el pueblo. Con la legitimidad que da el respeto a los valores democráticos.” (Intervenció al Congrès de Diputats, com a President, el 21 de Maig de 1971). Aquesta afirmació, que defensa els drets civils i polítics com a drets inherents al socialisme, i la negació de l’autoritarisme com a mitjà per desenvolupar els canvis socials, seran senyals d’identitat de la batejada pel propi Allende com via xilena al socialisme, i el tret diferenciador amb d’altres experiències emancipatòries coetànies.

Un altre valor a destacar del pensament d’Allende és la seva visió del marxisme com una filosofia de la praxi que s’ha d’adaptar al temps i l’espai del procés històric de cada país, en un difícil equilibri per no frustrar les esperances del poble amb objectius massa ambiciosos, però evitant caure en una nova versió del reformisme, en quedar sobrepassat per la gestió quotidiana. En el mateix discurs del 21 de Maig, Allende afirmava: “Y nuestras obras no sacrificarán la atención de las necesidades de ahora en provecho de empresas ciclópeas”; “porque ningún valor universal merece ese nombre si no es reductible a lo nacional, a lo regional, y hasta a las condiciones locales de existencia de cada familia”. Aquesta visió oberta d’Allende, mereixerà les crítiques dels sectors més ortodoxos de les esquerres. De fet, uns dies desprès, el 25 de Maig de 1971, sobre les acusacions d’heterodòxia d’alguns sectors de les esquerres, va dir a la premsa: “para nosotros existe una aplicación táctica de acuerdo con la realidad chilena. Y, si acaso rompiéramos la virginidad de los ortodoxos pero hiciéramos las cosas, me quedo con lo segundo”.

A pesar d’aquestes discrepàncies amb d’altres esquerres, un altre valor a reivindicar d’Allende és la seva vocació unitària (fundador del PS, ministre del Front Popular, fundador de la Unidad Popular) i la seva perseverança contra les actituds sectàries, inclús quan l’extremisme d’esquerres utilitzarà la violència (per prendre fàbriques o ràdios, o per respondre als grups terroristes de l’extrema dreta) i el govern allendista es negarà a utilitzar la força per reprimir-los. Però el pitjor enemic d’Allende va ser, a més de l’oligarquia xilena, l’imperialisme americà, que no podia permetre un govern socialista en un país amb els recursos naturals de Xile, que les seves empreses explotaven fins a la nacionalització decretada per Allende. La intervenció dels Estats Units va ser intensa per derrocar el govern de la UP. Van intentar primer dinamitar l’entesa entre Allende i Tomic per forçar la investidura del candidat conservador Alessandri. Un cop frustrada aquesta opció, es va passar a desestabilitzar econòmicament i política el pais, per propiciar finalment, un cop d’Estat militar que “redrecés” la situació, com va acabar succeint.

Com a reflexió final, faria dos paral•lelismes enllaçant l’exposat amb el present. Primer, tenir sempre en compte la necessitat d’adaptar el procés de construcció del socialisme al temps i l’espai en el qual es produeix, amb la participació de la majoria social més àmplia possible, i amb el ritme que permeti acompassar l’avenç de totes les classes socials que hi participen. Sense ànim de jutjar, posaria el referèndum fallit a Veneçuela com a exemple del contrari: un càlcul no acurat del tempo i de les classes que l’han d’acompanyar. I segon tema, però a partir del primer raonament: no desestimar la capacitat de l’imperialisme americà per desestabilitzar governs de progrés, amb l’ajuda de les oligarquies autòctones. Les provocacions americanes a Equador, Bolívia, i Veneçuela, amb l’ajuda de la Colòmbia d’Uribe, son flagrants.

Yes, we can’t

M. Àngels Martínez Castells

Des de que l’enyorat Manuel Vázquez Montalbán va dir que els europeus hauríem de poder votar el president dels Estats Units, articles com el de l’amic i company Iñaki Escudero (http://iescudero.blogspot.com/2008/07/jo-mo-em-crec-lobama.html)que recomano, queden justificats.... Però l’Iñaki està en bona companyia i sintonia… El número d’agost de Le Monde Diplomatique (http://www.monde-diplomatique.fr/2008/08/HALIMI/16160) obre la seva edició francesa amb un article crític sobre Obama de Serge Halimi.

Halimi creu que Barak Obama té molta sort. Podrà succeir a un dels présidents mes impopulars de l’historia del seu país, a més, ens diu, és jove, mestís, i sembla que tot el planeta esperi que ocupi la Casa Blanca per « renovar el liderat americà en el món ». Però Serge Halimi ens crida l’atenció sobre les darreres intervencions d’Obama. Pel que fa a l’ Afganistan en concret, destaca les seves declaracions : « Construiré un exèrcit del segle XXI i una aliança tant poderosa com l’anticomunista que va guanyar la guerra freda, amb l’objectiu que estiguem per tot arreu a l'ofensiva, des de Djibouti fins a Kandahar . » De fet, Obama ja ha dit que s’inspira en política exterior en els plantejaments de George Bush- pare, de John Kennedy i, en certs aspectes, de Ronald Reagan ». Halimi conclou que, dissortadament, el multilateralisme no és per demà, i que l’imperialisme amb Obama potser serà més suau, més hàbil, i menys assassí, encara que els 8 anys d’embargament de la presidència Clinton varen ser responsables de moltes morts a l’Irak.

I Halimi acaba dient que el famós « Yes, we can » s’ha convertit en « Sí, podem criticar que el Tribunal Suprem prohibeixi l’execució dels violadors no culpables d’assassinat ; sí, podem pronunciar davant el lobby pro-israelita un discurs que fa costat a les posicions més inflexibles del govern d’Ehoud Olmert ; sí, podem associar sistemàticament creativitat i sector privat, completar la missió de redefinició de progressisme de Clinton i Anthony Blair, impulsant una aliança de classes en la que els directors d’empresa i els quadres tècnics en serien els actors clau. »
Precisament pel paper que Obama dona a aquests “quadres” (http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=2008) Barbara Ehrenreich el veu també "girar a la dreta", i explica el seu desengany quan el candidat demòcrata va escollir Jason Furman com assessor econòmic, "que està a l’extrema dreta del partit Demòcrata i déu la seva reputació a haver sigut un dels defensors de Wall-Mart (la cadena minorista denunciada per l’autora en el seu famós llibre Nickel and Dimed, un informe molt real i cru sobre les dificultats de la classe obrera dels Estats Units).

Aprenents de Bullejos

Manuel Moreno

És curiós tot el que passa entorn de la República.

Alguns, absolutament despenjats de la realitat, de la quotidianitat, fan bandera d’una hipotètica tercera república. És la seva manera de no quedar despenjat d’un tren que avança a tota velocitat. És muntar-se una xiringuito per incidir, encara que sigui poc, entre les ànimes d’esquerra bones i ingènues. La república com a prioritat absoluta per a un poble que no pot pagar les hipoteques, que se suma a l’atur, que salten, de precari en precari, de la pobresa a la supervivència. És, quan poc, una estranya prioritat.



Altres, insignes ments preclares del socialisme actual, argumenten que s’han de defensar els valors republicans, però això no vol dir que s’hagi de defensar la república i en últim cas, ja que no és una prioritat, per a que preocupar-se ara. El que toca, en els temps que corren, és observar amorosament a la socialdemocràcia i altres invents, presumptivament transformadors, els quals no els preocupa la república entre altres coses, per les quals cohabiten perfectament amb les monarquies. Genials, al·lucinants.



I estem, finalment, els que sabem que la república no és una prioritat però que s’ha d’anar treballant perquè els nostres veïns i veïnes assumeixin que és la menys dolenta de les formes de governar-nos. Els que sabem que d’aquells i aquelles que ens van precedir en la lluita per un món millor, milers van caure defensant-la i milers van passar anys de presó tristos i penosos. Per això és precís treballar per la república, per això la militància de l’esquerra, REALMENT transformadora, l’ha de tenir a la seva agenda.

Cuidadin, camarades, a la que ens descuidem alguns dirigents ens poden col·locar a la monarquia com un mal menor i introduir que és possible una república coronada o el que és igual, teoritzar, com un Bullejos actualitzat, que hem d’estar en contra de la república per obsoleta, desfasada i anacrònica. Tremenda barbaritat.



No és nostàlgia, camarades, és ideologia. Salut i República.

Tristes Obvietats

Àngels Martínez Castells

Aquests dies es repeteixen en el món polític tot un reguitzell d’obvietats que inicia el president Montilla amb el recurs a la dita popular de “quien bien te quiere...” que més d’un periodista de renom i persones dedicades des de fa molts anys a la política consideren “inaugurals” d’una nova era de relacions entre PSC i PSOE. Si les paraules de Montilla –que per a mi haurien de ser sobreres— eren de fet tan “trencadores” seria més interessant explicar (i si cal, justificar) que un President de Govern de l’Estat pesi més per als polítics catalans que els interessos de la immensa majoria de les persones que viuen i treballen a Catalunya --i que al meu parer són nació, i tenen dret a decidir el seu destí. El malentès no pot haver-se iniciat quan Rodríguez Zapatero --quan encara el President de Govern era José M. Aznar-- fou objecte d’un acte de companyonia, amistat i cortesia en ser convidat a saludar des del balcó de la Generalitat el dia de la presa de possessió del president Maragall. El balcó de la Plaça St. Jaume no és la talaia del Tibidabo des d’on la llegenda diu que el diable sol oferir territori català, ni el president Maragall cap dimoni escuat, --encara que no seria estrany que comencés ja aleshores a pagar els plats trencats d’un Estatut que segueix produint tristes obvietats.


La darrera: que el conseller Castells –en la trista situació d’haver de cercar l’ajut del seu homòleg del País Valencià— hagi de retreure a Solbes no complir en els terminis de negociació del 9 d’agost, ni tenir present l’augment de la població i el sobrecost en serveis públics que representa... Que una persona de tanta solvència com el vicepresident hagi omès els nous valors en el nombre d’habitants sembla una deixadesa incomprensible si tenim en compte que el pes de la població és una variable fonamental i òbvia de còmput des de que es va crear el “Fondo de Compensación Interterritorial.”.

Nova obvietat: l’Estatut es va votar i aprovar pel poble i el Parlament de Catalunya i es va aprovar també a les Cortes. A més d’obvi, és molt trist i cansat haver de recordar que a tots i totes obliga. El problema, vist des del govern de l'Estat, és que per a Catalunya és un dret i pel que sembla, per a Solbes i companyia, tant sols un deure, i massa penós de complir. Però atenció perquè el que s’està fent des de la vicepresidència del Govern és més greu que el que potser farà el Tribunal Constitucional... La darrera de les obvietats que cal reconèixer és que deixar Catalunya sense el finançament que fa possibles les polítiques pactades a l’Estatut és convertir, de fet i de manera especial en temps de crisi, l'Estatut de Catalunya en paper mullat.

Em quedo amb la campanya

Àngels Martínez Castells

Ha acabat amb èxit la recollida de fons per cobrir la fiança dels companys i companyes d’ Izquierda Unida de Seseña, Manuel Fuentes, la Coordinadora Provincial de Toledo, Oblit Valero i dues regidores de l’ajuntament de Seseña imputades en la mateixa querella. El coordinador d'IU de Castella-la Manxa va agrair l'extraordinària solidaritat de les milers de persones que col·lectivament o individualment, en un termini rècord de dotze dies han aportat 137.353,29 euros, en 539 ingressos.

D’altra banda, gairebé diria que pel costat oposat, circulen cap a la pròxima Assemblea tres manifestos que "no s’han pogut refondre" i que només Kafka entendria per què.
Sabrem comprendre, després de vacances i davant de la propera Assemblea, que el que de veritat és autèntic a Izquierda Unida, el que ha de continuar, que mereix el millor tracte --i la nostra solidaritat, i suport, i respecte-- és el que ha contribuït a l’èxit de la campanya de Seseña? Sabrem preservar-lo en la nostra raó abans que se’ns mengin les paraules?

LA RATA: NO TINC TEMPS PER A POLÍTIQUES! ALTRA FEINA TINC!

I continua: “No us puc entendre, aquesta gent que encara hi poseu afició i us dediqueu tantíssim a la cosa política!”

No em negareu que aquesta és una de les rata-pe-rorades més contundents que heu rebut –sigui quina sigui l’edat-, provinent d’ànimes assenyades i que diuen estimar-nos, tot i que no ens comprenen ni ens acompanyen.

Són gent ocupada, seriosa, respectable; gent correcta, a la fi. És a dir, gent centrada, objectiva, nuclis durs del pensament adient. Fugen dels extrems i dels extremismes, utilitzen a diari les celebrades diferències entre llibertat i llibertinatge, tanquen les orelles a veritats massa descarnades perquè són coses demagògiques, i algun cop fan crítiques, però no destructives –com els polítics–, sinó constructives, si vostè m’ho permet, senyor patró, i són positius i pragmàtics per educació i definició.

Són de centre-alguna cosa, centre–esquerra o centre–dreta, segons la temporada. Centre-idiotitzats, centre-atemorits o centre-cagadets, de tan centre-precaris…, no fos cas que empitjoréssim: Virgencita, virgencita, que me quede como centro-estaba. I, és clar, no tenen temps per a tontades. Ho diuen més clar: el seu temps és or.

Un dia de la seva aurífera existència és una agenda compulsiva de coses importants i que cal fer. Descomptant la inevitable dedicació a les funcions fisiològiques (dormir, menjar i les més escatològiques), la més gran partida del seu temps-or és la feina, que tot ho envaeix i contamina. Perquè aquesta classe de persones (classe en accepció no marxista) no treballen, sinó que fan feina; són convençuts productors de plusvàlues. Ells i elles, molt llegits i originals, es confessen de classe mitjana..., benestant. Un dia seguirem aquesta rata.

També són familiars responsables que recullen nens i els passegen per les extraescolars, visiten avis, porten la casa (quan són dones, de ple). Són ciutadans exemplars que endrecen papers i rebuts, consulten el gestor i revisen el correu i el compte bancari cada dia. Són pacients que van i porten al metge, o al pediatra, els fills; i els pares, al geriatra; ells, psicòleg dos cops per setmana. Són usuaris resignats del transport públic i entusiastes del seu cotxe malaguanyat per no passar de 80, on consumeixen cada dia, amb tantes coses a fer, algunes hores del seu temps preuat.

Però també són humans! I tenen, millor si pot ser programat, el seu temps de lleure, de gaudi, de bona vida: fan gimnàstica (salut i bellesa) una estoneta, disfruten de concentracions humanes en cues i supermercats, xalen als estadis, s’amunteguen a les carreteres, als restaurants de muntanya –descobriments de sembla mentida la quantitat de carn que hi posen–. També es disbauxen i s’aturen per vacances i revetlles. Els festius, mandreixen, visiten familiars, amics i tietes, fan zàping, xat, rol, esport digital de videoconsola, o viuen vides cibernètiques d’avatars virtuals. Vaja, que quan toca passar-ho bé, ells també troben una mica de temps previst i gratuït.

Curts de temps per a tantes coses com cal fer, és normal: ni un minut per perdre fent politiqueries…, que demà s’ha d’entrar a l’embús de les rondes abans de les 7 i 12 minuts
.
I ve un mal dia, i pleguen de cop.
Antoni Barbarà

La crisi permanent de l’esquerra

Quan acabarà la crisi de les esquerres? Semblen acomodades a una crisi permanent. El fracàs definitiu dels mal anomenats estats socialistes encara pesa. La seva existència ha estat el gran engany del segle xx

Milions i milions de treballadors al món van seguir cegament uns sistemes autoritaris i conservadors que van mantenir-se en el poder sobre la base de l’explotació social, la destrucció del medi ambient i la dictadura política. La Xina està sent el perfecte darrer exemple d’aquesta ignomínia en dirigir el mateix partit comunista el retorn cap a un capitalisme encara més ferotge i depredador. Però hi ha un altre fracàs menys evident d’unes altres esquerres: la socialdemocràcia i els seus aliats. Ha estat l’altre engany per mitjà del pacte social, la integració cultural i política dels treballadors en el sistema i valors del capitalisme en el marc del Welfare State (estat del benestar). La indubtable millora en les condicions de treball, en la capacitat adquisitiva, en les expectatives de futur per als fills de les classes treballadores estan en el rerefons de les polítiques col·laboracionistes de la socialdemocràcia. El preu, tanmateix, que s’ha pagat és molt elevat, perquè ha significat l’acceptació i submissió dels treballadors a les regles del sistema econòmic. S’han legitimat unes democràcies liberals que fan compatibles les eleccions polítiques amb l’oligocràcia econòmica. En aquest context, i sota aquest axioma, és impossible canviar res quan s’accedeix al govern mitjançant la victòria electoral. El lideratge polític, ni que tingui voluntat de canvi, és una ficció perquè és presoner de les limitacions que imposa l’intocable sistema econòmic: el capitalisme de les grans corporacions.

La socialdemocràcia, quan governa, no mana, sinó que fa de majordom. Per aquest camí no es va a la transformació del sistema capitalista, ni es construeix cap socialisme. Més aviat es produeix un procés pervers d’integració per dalt dels dirigents socialdemòcrates, que accepten en molts casos ser comprats fàcilment, i també corromputs, pel sector privat, tant quan exerceixen com quan deixen el càrrec públic. És l’economia, estúpid! Quina expressió tan marxista i tan encertada, malmesa quan està en boca de liberals espavilats o de cínics socialdemòcrates.

Les esquerres a l’esquerra de la socialdemocràcia, que opten igualment per participar i implicar-se en l’acció institucional, també han quedat enredades en la seva pròpia xarxa. No solament no han estat influents, sinó que han estat i són els actors subalterns de la farsa democràtica. És més, les dinàmiques divisionistes inacabables que provoca la impossible conciliació entre ser partit institucional i partit de lluita, les estan situant literalment en la marginació política. El finançament públic dels partits polítics, els càrrecs públics llaminers per a la promoció personal, la mateixa presència als media que assegura la participació política dins de les institucions són factors definitius per dedicar-se exclusivament, o quasi, a la política institucional. És clar que, per aquesta via, la incomunicació és creixent entre moviments socials i partits d’esquerra. Fins i tot acaba produint-se una frontera entre qui fa política com a professió i qui fa política per compromís cívic. Fa temps que la convivència entre els que cobren per dedicar-se a la política i els que no cobren, ni aspiren a ser professionals de la política, és entre complicada i impossible. Això no és nou ni a ICV ni a IU, ni a EUiA, ni a qualsevol altra organització d’esquerres.

Què fer? Recuperar el sentit original d’un partit d’esquerres, la seva inserció en la societat civil, la seva implicació dirigent i activadora dels moviments socials, la seva presència crítica a les institucions civils i culturals, la seva voluntat transformadora de l’ordre econòmic i social, canviant la cultura corporativa de les organitzacions sindicals. No es tracta de deixar de banda l’acció institucional, ni d’abstenir-se quan hi ha eleccions, però ni una cosa ni l’altra són les més importants, i menys encara les únicament importants. Un partit d’esquerres que acaba vivint únicament de les eleccions i de la seva acció institucional serà partit, però no serà d’esquerres. La crisi d’Izquierda Unida s’ha de contemplar en aquest marc i paràmetres. Perquè la injustícia del sistema electoral, la intolerable i antidemocràtica actitud del PSOE com a directe beneficiari del robatori de vots que pateix IU, i també ICV-EUiA, no pot amagar el procés d’autodestrucció imparable que caracteritza el moviment comunista des de la crisi carrillista del PCE.
Ha de canviar la cultura política de les esquerres, especialment la dels seus dirigents, atrets pel protagonisme i compensacions personals que té la professió política, fins i tot per als professionals dels partits subalterns. L’activitat institucional, inclosa l’ambició d’accedir al govern local, al govern de la Generalitat, al govern de l’Estat, no ha de ser objectiu per ella mateixa, sinó sotmesa als principis i valors de transformació i canvi social. Això, que sembla tan de sentit comú, és fàcilment oblidat per aquells que gaudeixen d’ocupar i no voler deixar un càrrec públic. Per aquí comença l’engany, l’autoengany.

Miquel Caminal
Professor de teoria política de la Universitat de Barcelona

EL FAR: VISCA EL PRIMER DE MAIG!

I és en aquest mateix sentit que m’atreveixo a presentar uns quants arguments a favor de continuar participant en les mobilitzacions del primer de maig, encara que un no hi vagi amb les dosis d’entusiasme amb què es pot anar a mobilitzacions més actives. A pensar que, malgrat la seva devaluació, manifestar-se el primer de maig (cadascú amb qui prefereixi, però respectuós amb la resta) continua valent l’esforç:

Perquè es tracta de l’única festa del calendari que procedeix d’una lluita dels i les que sempre han tingut pocs drets.

Perquè cal aprendre d’altres moviments, com el feminista, que no deixa de mobilitzar-se cada 8 de març.

Perquè la mateixa data permet l’existència d’una resposta internacional, que posa de manifest que l’explotació és planetària.

Perquè la desaparició de l’explotació classista ha estat decretada des dels nuclis de pensament reaccionari i no ens volem conformar amb els seus imperatius.

Perquè per lluitar per drets sempre és millor una manifestació de gent organitzada (encara que demanin poc i prenguin la lluita amb calma) que les festes solidàries, que recorden massa la caritat que fa inferior a qui la rep.

Perquè si hi anem moltes persones, potser els líders començaran a perdre la por.

Perquè és una possibilitat de trobar-te amb algú amb qui has compartit lluites, o de conèixer d’altres de noves, o de xerrar una estona sobre el que podríem fer.

Perquè és una activitat que no es transmet en directe per televisió (com si passa amb les desfilades militars o amb les processons).

Perquè canviar el món potser també exigeixi crear ritus alternatius, i aquest ja funciona (encara que poc).

Perquè sempre cal aprofitar la possibilitat de denunciar les injustícies i exigir transformacions, encara que siguin amb sordina.

Perquè els grans empresaris i els gurús intel•lectuals treuen pit amb el desprestigi de la lluita obrera.

Perquè hi ha una i mil altres bones raons que tu també hi pots aportar.

Albert Recio
Extret del’edició electrònica de la revista Mientrastanto (núm. 47, maig 2007).

LA RATA: Allò que no surt a la tele, ni als diaris, no existeix

O per passiva: “Les coses són com diuen que són els qui parlen a la tele o escriuen als diaris”.

Són més importants com més se’n parli, són més certes com més hi coincideixin els professionals de “pensar i interpretar”.

Amb excepcions honorables, els líders mediàtics d’ofici, els reconeguts con-de-formadors d’opinió són experts a dir coses aparentment diferents per dir la mateixa cosa, il•lustrar la mateixa foto, vendre el mateix missatge, qualificar amb el mateix criteri una notícia o un personatge. Reforcen més encara l’estupidesa acrítica i el no pensament banal al servei de la gran causa: el mercat, el sistema capitalista; i, de passada, els seus ingressos. Esdevenen una veritable onada /rierada /clam de sensatesa corporativa, de comprensió tolerant i adient, d’interpretació correcta i, en definitiva, d’acceptació submisa del món mundial tal com és.

Aquest país nostre, melic mediterrani del món desenvolupat, es vanta de ser una societat il•lustrada, suficient, informada en quantitat, qualitat i diversitat. Informes Pisa a banda, on suspenem estrepitosament en ensenyament, vull escriure quatre línies sobre mitjans de comunicació de masses (no masses?!), si més no per confirmar allò de l’enunciat, que cal lletra impresa per ser real.

Cert que la nostra no és una societat que es distingeixi precisament per les seves compulsions lectores, si fem excepció de la premsa dita esportiva o l’anomenada del cor, quan haurien de dir de vísceres, hormones i excrecions. En el terreny audiovisual, els consums es disparen, però les coses, malauradament i qualitativa, no canvien gaire. Som espectadors agraïts de sèries banals, culebrots insubstancials, gags matrimonials -de plor deplorables-, concursos de fer monades i molts esports, àlies futbol. Amb prou feines salvaríem algun programa reportatge digne, algunes pel•lícules, alguns pocs debats no electorals i poques excepcions informatives més. La qualitat, ja ho heu descobert, és sistemàticament inversa a la prioritat horària i de shares.

Tot plegat fa que acabi considerant-se normal llegir sense caure de la cadira que Bush afirma estar guanyant la guerra a l’Iraq, acceptar sense esclatar a riure que un monjo (lama, en diuen) teòcrata i exemple viu de feudalisme dóna classes de democràcia i supervivència espiritual, escoltar sense plorar la teoria tossudament mantinguda que Cuba, Veneçuela i Equador només podrien redimir-se amb la mort física del seus governants i decidint el seus pobles lliurement les decisions que els decisors mundials han decidit lliurement que decideixin!

Així escriuen la historia, amb tota impunitat i poca vergonya, tantes plomes i càmeres amb aureola de respectables i al servei dels amos del planeta i de la seva nòmina.
Són els rols a l’inrevés. Hi havia una vegada..., un govern sionista a Israel que exercitava el seu dret a defensar-se matxucant palestins a Gaza, demòcrates russos o kenyans arrasant a cop d’elecció o de trompades, kosovars bons aspirants a lacais dels amos protectors nord-americans, eslovens purs presidint la Unió Europea, serbis genèticament perversos, kurds apàtrides massacrats, iranians amb insolència atòmica, militars de l’OTAN pacifistes i pacificadors, moros pakistanesos o àrabs amics, i afganesos moros integristes. Com també hi ha bascos sanguinaris, catalans insolidaris i garrepes; com hi ha infants que provoquen pederastes, dones que amenacen els seus botxins i llops maltractats per les seves ovelles...

La darrera: ens assabentem via cúria romana que són pecats cristians el delicte ecològic, l’enriquiment ostentós i la col•laboració amb la injustícia social.
I ni Déu (sic) esclata! I no passa res! Atureu aquest món, o baixo en marxa!

LES DAD3S PARL3N: El sistema electoral participa en les eleccions

Amb un sistema electoral totalment proporcional, Izquierda Unida hauria obtingut catorze diputats en lloc de dos.

El sistema electoral és el mètode que s’utilitza per transformar els vots dels ciutadans en escons parlamentaris. Aquest mètode no és neutral, sinó que les regles que estableix afavoreixen determinats partits i els seus votants, i en perjudiquen d’altres. Aquestes setmanes, després de les eleccions al Parlament espanyol, s’està parlant força dels efectes del sistema electoral i de la infrarepresentació que pateixen alguns partits i coalicions electorals, molt especialment Izquierda Unida (IU). Quins són, doncs, els elements que influeixen en la relació entre vots i escons en el sistema electoral? Fins a quin punt perjudica o afavoreix aquest sistema les diferents opcions electorals?

En el cas espanyol, del conjunt de components o regles d’un sistema electoral n’hi ha dos que, combinades, distorsionen força la proporcionalitat entre vots i escons. Són la circumscripció electoral -la unitat territorial sobre la qual es fa el repartiment dels escons- i la fórmula electoral -la fórmula matemàtica que transforma els vots en els escons de cada circumscripció-. En les eleccions a les Corts espanyoles, les circumscripcions electorals coincideixen amb les províncies, a les quals s’atribueix un nombre determinat d’escons, en funció de la seva població. A més, per tal de mantenir una certa representació de tot el territori, es va optar per atorgar dos escons per província, sigui quina sigui la seva població. Això fa que les províncies menys poblades estiguin sobrerepresentades. D’altra banda, la fórmula electoral és la coneguda Llei d’Hont, que, malgrat ser teòricament proporcional, aplicada en circumscripcions amb pocs escons en joc, penalitza les opcions minoritàries. Així doncs, en el cas espanyol, la combinació d’un alt nombre de circumscripcions petites amb la Llei d’Hont fa que els partits minoritaris, però que tenen vot repartit entre diverses circumscripcions, com és el cas d’IU, estiguin clarament infrarepresentats.

Al gràfic es fa una simulació de com quedaria la distribució d’escons al Congrés dels Diputats si, amb els mateixos resultats del 9 de març, s’apliqués un sistema electoral absolutament proporcional (on el percentatge de vots obtinguts coincidís amb el percentatge d’escons). Veiem que els partits més beneficiats pel sistema actual són PSOE i PP, mentre que el més perjudicat és IU, a qui correspondria tenir 14 escons, quan n’ha obtingut només dos. Pel que fa als partits nacionals o regionals, en aquesta simulació es mantenen força igual que a la realitat, ja que concentren el vot en algunes circumscripcions i no sofreixen aquesta dispersió tan perjudicial. Tot i així, els partits catalans surten en general perjudicats, sobretot si no obtenen gaire bons resultats a Girona, Lleida o Tarragona. Si mirem a nivell general el nombre de vots per cada escó obtingut, la dada és esfereïdora: a IU li costa 481.520 vots obtenir un escó, mentre que al PSOE li costa 65.471 i al PP, 66.405. És a dir, a IU obtenir una diputada o un diputat li costa set vegades més car que als altres partits espanyols.

Cal tenir en compte que la incidència del sistema electoral sobre els resultats d’unes eleccions no es limita als seus efectes mecànics o directes. Hi ha també uns efectes indirectes de tipus psicològic que influeixen en el comportament electoral dels electors. Els ciutadans saben, en base al sistema electoral, l’experiència prèvia, les enquestes o els mitjans de comunicació, quines possibilitats té cada partit d’obtenir representació al seu territori. El càlcul racional del vot fa que molta gent opti per votar els partits que tenen opcions d’obtenir representació per tal que el seu vot no caigui en un sac foradat. Es fa difícil quantificar aquest fenomen, però de ben segur contribueix a la bipolarització, en especial a les províncies menys poblades.

En l’elecció d’un sistema electoral hi poden prendre part diversos criteris que justifiquen un cert grau de desproporcionalitat. Cal mantenir l’equilibri territorial i la representació del món rural, facilitar la proximitat entre els ciutadans i els representants, o evitar una fragmentació parlamentària excessiva. En l’equilibri entre aquests criteris i el principi de proporcionalitat, es pot considerar convenient introduir una certa desproporcionalitat. El que fa el sistema espanyol clarament injust és que els perjudicis de la falta de proporcionalitat del sistema recauen sobre una sola opció política. Podríem dir que el sistema electoral participa a les eleccions amb un vot qualificat i negatiu sobre IU.

Roger Soler i Martí

Bonança econòmica i desigualtats en augment

En la nostra societat, com en altres del nostre entorn, les desigualtats socials estan augmentant, prescindint de si estem en un període de bonança econòmica o de crisi. Vivim en la falsa il•lusió que el creixement econòmic comporta una millora de les condicions de vida del conjunt de la societat. És possible que això fos així en determinats moments de la nostra història. Però, ara, la realitat és ben diferent. Ja tenim prou dades que ens permeten veure-ho.

L’economia espanyola, entre l’any 1996 i el 2006, ha tingut un creixement econòmic mig anual del 3,5%, molt per sobre dels socis de la zona euro (2,1%) i dels Estats Units (3,3%). L’any 2007 s’ha situat per sobre d’aquesta mitjana, amb un creixement del Producte Interior Brut (PIB) del 3,8%. Hem pogut escoltar que, mentre altres economies estan en recessió, la nostra obté molt bons resultats. Però ens hauríem de preguntar com es trasllada aquesta realitat a la vida de les persones. Si mirem detingudament l’Enquesta Financera de les Famílies 2005 elaborada pel Banc d’Espanya, podem trobar una primera resposta: entre l’any 2002 i el 2005, període de gran creixement (l’augment del PIB del 2002 és d’un 3,1% i el del 2005, del 3,6%), la mitjana i la mediana de la renda familiar han disminuït. La mediana, la quantitat que està al mig del conjunt de les rendes familiars espanyoles, ha passat dels 25.200 euros als 23.100. És a dir, que la població espanyola en el seu conjunt s’està enriquint, però majoritàriament s’està empobrint. Què està passant? El que està creixent és un 10 % de les rendes familiars, les de la població més rica. La mediana del 20% de les rendes més baixes ha passat de 8.700 euros a 6.900; s’ha empobrit.

Aquestes dades haurien de merèixer una atenció prioritària en qualsevol reflexió sobre la nostra societat. Com podem acceptar que una societat en creixement, que s’està enriquint, alhora s’estigui empobrint? El concepte del creixement s’ha de continuar qüestionant. Sembla clar que, per diferents motius, cal créixer (o decréixer) d’una altra manera. Però el que ara plantejo és la gestió de la riquesa generada. Una societat que es vol democràtica no pot permetre que l'augment del PIB vagi associat amb l’augment de les desigualtats. Transformar la societat passa per atrevir-se a dir en veu alta que la redistribució de la riquesa és imprescindible.

Jordi Mir García
jordi.mir@upf.edu

EL FAR: La política exterior nord-americana, sota amenaça

L’amenaça que suposa Nicaràgua per a la seguretat dels Estats Units (EUA) és una cosa massa ridícula per parlar-ne, però l’amenaça per a la seva política exterior és totalment real. És molt notable veure l’extraordinari salvatgisme que els EUA han mostrat contra els països dèbils i menys importants, com ara Laos i Granada. Com més dèbil és el país, més gran és el salvatgisme. La Nicaràgua sandinista n’és un altre bon exemple.

Aquesta actitud té molt sentit quan es pensa en la base sobre la qual es formula la política nord-americana. Els principis fonamentals de la política exterior nord-americana, tal com van ser expressats amb tota claredat a la dècada de 1940, estan concebuts per garantir el que George Kennan va anomenar en una ocasió “la protecció de les nostres matèries primeres”. Es referia a l’Amèrica Llatina i després passava a explicar de qui estem protegint “les nostres matèries primeres”. Bé, suposadament dels russos, però això només és per atemorir la població nacional; en realitat les estem protegint primordialment de la població indígena. El problema és que les poblacions indígenes tenen sovint la tendència d’intentar utilitzar “les nostres matèries primeres” per als seus propis objectius. Doncs bé, això és una conspiració que cal aturar. Per què són tan importants uns països petits com Laos, Granada i Nicaràgua? La raó és –i això ha estat sempre ben entès en la política exterior nord-americana– que és possible que mostrin una preocupació pel benestar de les seves pròpies poblacions. I si això té un resultat positiu, si té com a resultat un desenvolupament econòmic i social, és possible que constitueixi un model per a altres llocs.

Com més dèbil és el país, més gran és l’amenaça, ja que, com més gran és l’adversitat en la qual s’obté l’èxit, més important és l’èxit. En conseqüència, dirigim aquesta exhibició de salvatgisme i violència extremats contra països diminuts i insignificants que podrien ser font de contagi, que podrien ser “pomes podrides” que espatllessin el tonell.

Entrevista realitzada el maig del 1985 per Heinz Dieterich. Extreta del llibre América Latina. De la colonización a la globalización (Cátedra, 2003).

LA RATA: “Els rojos, estimats germans en dèu, són dimonis que cal combatre i vèncer"

Aquesta vegada, el contista-flautista que això signa ha deixat de racó la gralla de cada dia i s’ha proveït de la flauta travessera més grossa que ha trobat. Avui parlem de veritables ratots, grans, vells, resaviats, negres i estesos arreu. Són mentides dures i difícils d’arrossegar fins al seu extermini al riu de la ciència, la història i la veritat. Avui parlem de la jerarquia eclesiàstica! Cap ni un dels lectors i lectores habituals d’aquestes línies iròniques i laiques confondria la superestructura clerical amb la soferta i respectable base feligresa. No cal ni aturar-s’hi. Una caterva de sotanes i birrets de colors que, durant segles, han vingut mantenint que ells, i només ells (aquí, el masculí excloent és del tot premeditat, ja que les dones mai no han superat l’accés al sacerdoci), amb crucifixos d’or penjant de les papades, ostenten i administren la veritat suprema, la vida, la mort, l’halitosi, la hipocresia, el més enllà i el més aquí.

Ens ho han matxacat en cerimònies i ritus al gust, bíblies diverses, llibres i pamflets, guerres totes, delmes, penitències, sacrificis, pecats i fogueres, en capelles i catedrals, en pintures, escultures i murals vaticans, en croades i processons. De por en por: és el nacionalcatolicisme. Aquelles persones-ramat que es neguin a l’amén submís i absolut seran heretges, enemics, pecadors contaminants, agents diabòlics. D’entre aquestes turbes satàniques rebels, una versió és especialment perillosa: la comunista. Tant se val que alguns d’ells es declarin cristians, per despistar i confondre el personal.

“Són autèntics dimonis, amb banyes i cua! Es condemnaran al foc etern, i encara ens arrossegarien si els escoltéssim”. I, ja posats, en matèria més terrenal afirmen, embolicats amb túniques negres i des de la veritat suprema dels seus púlpits magnificents: “Els rojos us ho prendran tot! La casa, el cotxe, els fills, la butxaca, l’ànima, la tele, l’honor, la visa, la play… Tot!”.

Arribats aquí, s’imposen un parell d’anècdotes adients per foragitar tanta ferum d’inquisició; ambdues són autèntiques. Imatge 1: una dona veneçolana d’aspecte madur, just vestida amb quatre draps, a la porta de la seva barraca, confessant al reporter de la televisió: “No votaré sí demà al referèndum del president Chàvez, perquè m’han assegurat a l’església que si guanya em vindran a prendre aquesta, la meva casa!”.

Escena 2: Una iaia molt espavilada, a la meva consulta mèdica que, en acabar de visitar-la, em diu: “Doctor, que puc fer-li una pregunta personal?”. “Naturalment!”, responc. Ella diu: “M’han dit les amigues que vostè és comunista. Ningú no ho diria. Vol dir que això li ho han explicat bé?”. Contesto: “Vol dir, àvia, que li han explicat bé a vostè?”.

Silenci i reflexió final en veu alta. “Miri, jo crec en Déu, però ja m’està bé que el meu metge sigui ateu i comunista, perquè, com que vostès no hi creuen, farà tot el possible per mantenir-me a la terra el màxim temps possible. Oi?”.

Rata tocada per la intel•ligència, mentida desemmascarada, rata liquidada.

Toni Barbarà

Una vegada més, sobre internacionalisme i tradició nacional

La tensió entre l’internacionalisme i la tradició nacional ha estat una qüestió central en la teoria i en la praxi del moviment comunista. Des de Marx, i des de la creació de la Primera Internacional, el debat ha tingut sempre vigència, fins als nostres dies, tot i que en determinats moments hagi semblat menys visible. En contraposició a la perillosa tendència dominant de relegar als arxius de la història tot allò que es va produir abans del 1989, em sembla imprescindible (re)pensar activament allò que s’hi va dir i que s’hi va fer, per poder fer front als reptes del nou mil•lenni.

Per tant, vull referir-me a Antonio Gramsci, que probablement va saber situar amb la màxima claredat aquesta qüestió. Retornant a la filosofia de la praxi, Gramsci va comprendre que la situació internacional s’havia de prendre en consideració des del seu aspecte nacional: “El punt de partida és nacional i és a partir d’aquest punt de partida que cal pensar els moviments. Però la perspectiva és internacional, com no pot ser d’altra manera (A. Gramsci, Note sul Machiavelli, sulla politica e sullo Stato moderno, Torino, 1966, 114). La forta interrelació entre l’element nacional i l’internacional resulta evident; amagar-la o fins i tot negar-la seria absurd, a més d’un suïcidi polític. Segons Gramsci, els conceptes no-nacionals eren erronis i la prova la proporcionava la mateixa història del moviment obrer. L’originalitat del bolxevisme, des d’abans de la Revolució Russa, va consistir precisament en la depuració de l’internacionalisme de tot element ideològic, en el pitjor sentit del terme, per tal de donar-hi un contingut de política realista. Als Quaderni del carcere es defineix Lenin en contraposició a un Trotsky “cosmopolita”, com a “profundament nacional i profundament europeu”, perquè havia comprès de quina manera una classe de caràcter internacional necessitava imperiosament “nacionalitzar-se”. En aquest fet i en la unitat i coherència del seu pensament, Gramsci, igual que G. Lukács, va saber veure la grandesa de Lenin.

A finals de novembre del 1917, un cop els bolxevics havien aconseguit l’inimaginable, Gramsci va escriure el famós article La rivoluzione contro Il Capitale, amb una clara referència a l’obra de Marx. Val la pena, però, afegir un breu comentari per evitar malentesos: la revolució contra “El Capital”, per com se l’interpretava en la Segona Internacional. L’extraordinària ruptura que va representar la presa del Palau d’Hivern va significar, en efecte, el retorn teòric (però també pràctic) a les arrels del marxisme, tal com havia anticipat el mateix Lenin a L’Estat i la revolució. Una interpretació correcta de l’octubre del 1917 (i del seu desenvolupament) només és possible en la mesura en què es tingui en compte la relació que es va establir amb la tradició socialista existent fins a la Gran Guerra. De la mateixa manera, una interpretació correcta del comunisme (i de la seva història) en les diverses realitats nacionals ha de prendre en consideració la complexa relació que va néixer a partir de l’encontre del leninisme amb el passat –la tradició nacional– i que va acompanyar els partits comunistes durant tot el segle xx. Gramsci va saber individuar en el concepte d’hegemonia el punt en el qual es materialitzen les exigències de caràcter nacional, sense oblidar mai que la classe és internacional. Després de la derrota del feixisme, Togliatti va demostrar haver comprès els ensenyaments gramscians i va contribuir a la construcció d’un partit comunista, que era al mateix temps nacional i internacional.

Retornar a Gramsci, per tant, no és un tribut inútil al passat, sinó més aviat una necessitat en aquest inici fosc del segle xxi. I també un desafiament per poder (re)pensar de forma activa la història del moviment comunista a Europa, a l’Estat espanyol i a Catalunya.

Steven Forti

Classe i ‘cultura’

És –o hauria de ser– evident que el nucli central de l’anomenat problema de la immigració no és si podem o no conviure amb la diferència, sinó si podem conviure o no amb l’espectacle esfereïdor de l’explotació humana massiva indispensable per l’actual model de desenvolupament econòmic, que, al costat d’un paper creixent de les més modernes tecnologies, ens retrotrau a les formes més immisericordes d’abús sobre la força de treball que caracteritzaren les primeres fases de la revolució industrial.

En aquest context, per què serveixen totes aquestes polèmiques que giren a l’entorn de la integració cultural dels immigrants i altres epígrafs mai clarificats, com ara multiculturalitat, diversitat cultural, interculturalitat..., que s’entesten a centrar certes problemàtiques a l’entorn del sempre confús concepte de cultura. I, si ens hi fixem, tant els discursos xenòfobs com els del nou racisme disfressat de tolerant coincideixen a donar per bona aquesta retòrica basada en la problematització d’una diversitat humana que en democràcia hauria de ser considerada com un fet, i prou.

La clau del protagonisme creixent d’aquest llenguatge de les cultures cal buscar-la en els seus grans avantatges. Permet reanimar aquest coneixement simple i immediat de les relacions socials que era la gran virtut del vell racisme biològic i de la seva noció de raça, i, sobretot, fa possible que des que es va estendre l’apel•lació a les cultures per descriure la naturalesa composta de la nostra societat, s’hagi renunciat a incloure el valor classe a l’hora d’analitzar els conflictes entre segments socials amb interessos incompatibles.

La dialització social assoleix nivells escandalosos, la igualtat democràtica podria ser desemmascarada en qualsevol moment, el racisme està servint més que mai per estructurar la força de treball... I davant de tot això, el que es reclama no és més justícia, sinó comprensió, empatia, obertura a l’altre... Clams a favor dels bons sentiments, com insinuant que els problemes que pateixen amplis sectors de la població són la conseqüència d’idees i emocions equivocades i no d’estructures socials brutalment asimètriques. Vet ací com s’ha acabat realitzant el somni daurat que el franquisme va intentar imposar sense aconseguir-ho: l’abolició per decret de la lluita de classes.

Manuel Delgado

El silenci va ser això

Ho recordava Emir Sader recentment. El nombre d’inques que habitaven a Cuzco –el melic del món–, la capital de l’Imperi inca, quan van arribar els colonitzadors espanyols rondava els sis milions. Cinc anys després van ser reduïts a 1,6 milions, tots esclavitzats. Els que componien l’elit política, cultural i militar d’aquella civilització, que abans que Copèrnic, Bruno i Galileu ja conjecturava que la Terra girava al voltant del Sol, uns 300.000, van ser liquidats, tallant de soca-rel les seves possibilitats de supervivència.
Tal va ser la destrucció causada per aquells de qui descendeix l’actual rei d’Espanya, el mateix que en una sortida de to, tutejant des de la seva alçària borbònica, mana callar i s’absenta d’una reunió quan el president d’un país sobirà, Daniel Ortega en aquest cas, s’atreveix a criticar –gosa seria la seva paraula– el nefast (criminal era la paraula que tenia en ment) comportament al seu país d’una multinacional espanyola de l’àmbit de les elèctriques. Endesa, per ser més concret.

Es comprendrà per això, i per moltes altres raons que podem atendre, la desolació que va embargar tota l’esquerra quan dirigents del PCE, els noms dels quals prefereixo no citar, es van presentar en públic la primavera del 1977 acceptant símbols associats al franquisme i a la mateixa institució monàrquica. Costa creure-ho ara, però aleshores ningú (llevat dels que en aquell moment estaven molt ficats en el si de l’alta política) no es podia imaginar que es transigiria amb la forma d’Estat i es deixaria de banda la vindicació republicana a l’arxiu dels somnis impossibles. Ningú. Repeteixo una altra vegada per si no m’he explicat: ningú.

Sigui com sigui, acceptant encara que no admetent que aquella era llavors l’única política possible i que la resta era simple esquerranisme confortable de saló de ments extraviades, han passat més de 30 anys i en aquest temps hi ha hagut una Constitució intocable (però molt tocable, per cert, quan els que la sacralitzen volen modificar-la) que situa el cap de l’Estat per sobre de les lleis i en posició de comandament, amb la conseqüència de tots coneguda i per alguns soferta: no és possible criticar obertament la institució, no es pot dir que la Monarquia no és una institució democràtica, no és possible manifestar que els pressupostos de la Casa Reial i la seva forma de vida són un escàndol per a qualsevol persona que hi pensi, sigui o no d’esquerres, un instant del seu temps amb netedat de cor i de ment.

Per això, l’esquerra que vulgui servir d’instrument de canvi social, que realment tingui esperit de servei per a aquest objectiu, i que no aspiri com a finalitat central a la seva pròpia perduració i a la dels seus dirigents i quadres instal•lats, ha de manifestar el que és raonable i necessari: que no està, que no pot estar d’acord amb aquesta forma d’Estat perquè no pot estar-hi d’acord, que són un escàndol ciutadà molts dels seus comportaments i que l’actitud dels mitjans, gairebé de tots, és d’un servilisme que genera acidesa gàstrica –Iñaki Gabilondo brindant en pantalla el 70è aniversari del monarca, per exemple– i que això, tot això, molt elemental evidentment, s’hauria de dir en i fora de les institucions, i no només amb la boca petita i en la intimitat més estricta i quan toca en les trobades polítiques de rigor. Organitzacions republicanes com la Unitat Cívica per la República (UCR), col•lectiu al qual pertanyo, n’hi ha moltes més sens dubte, ho agraïríem sincerament. Seria un estímul per a la nostra lluita que és, creiem, el combat, el just combat de tota l’esquerra.

Si l’esquerra, o les esquerres, com es prefereixi, no ho fa així, no passarà res o gairebé res, sens dubte, però la gent, la gent que vol recuperar memòria, energia, principis, racionalitat, sentit de la seva militància, vermellor extraviada i amagada amb vergonya, i no vol combregar amb rodes de molí ni amb res indigest, s’allunyarà de les posicions acomodatícies de l’esquerra instal•lada que a penes molesta i que, com sempre, podrà teoritzar i justificar ad nauseam les seves posicions injustificables.

Ara bé, és possible que quan una marea ciutadana republicana s’estengui per carrers i ciutats s’apuntin i, fins i tot, vulguin estirar del carro. L’oportunisme, és sabut, sol tenir aquests signes d’identitat.

“I en veritat us dic que si és gran el país en el qual un home aconsegueix, sense violar la llei, ajuntar cinc mil milions, és més gran encara el país que no li perdona, i que, anticipant-se a la mort, l’obliga a tornar-los”. Així escrivia l’escriptor anarquista Rafael Barrett. Aquesta és la qüestió i a això hem d’aspirar. La Història, com la propietat, ha recordat el filòsof i escriptor internacionalista i republicà Santiago Alba Rico, és un robatori. Per això no hem de simpatitzar amb aquests lladres.

Steven Forti

LA RATA: Ara toca parlar d’eleccions

Com és públic i notori, estem en campanya. Ara toca parlar d’eleccions. Sí? Com ja esteu imaginant, les rates (aquestes simbòliques mentides depredadores de cervells de què parlo cada mes) que ens deixen anar amb tan magna ocasió no només abunden, sinó que tenen volums inusuals, de veritables ratots. Vegem-ne un parell: “Jo ja no voto. Total, no serveix de res”; o, en el millor dels casos: “Jo votaré PSTAL, encara que no m’agradi gaire, perquè no surti PPQUAL, que encara m’agrada menys”. Aquesta darrera reflexió-acció s’anomena vot útil.

I toca doncs, també, una mínima anàlisi racional. En primer lloc, si després d’una profunda reflexió (tan legítima com voluminosa i fonda) la conclusió és no votar, estem davant del vot més inútil de tots. Tan inútil, que no hi ha, físicament, vot. Els més beneficiats, com tothom hauria de saber, en són els grans partits, i aquells que guanyen. Les dretes, gairebé sempre. Si ens instal•lem en les modernes aigües de la conjuntura bipartidista, o el vot contra l’altre, estarem practicant inevitablement el reduccionisme democràtic i la simplificació política més insegura i arriscada possible. Ni que ho digui l’útil Sabina, he-he, ha-ha.

Per contra, amics lectors i lectores, si opteu per un vot conseqüent, de programa, alternatiu, d’esquerres; si practiqueu allò que us deien que no serviria, podríeu estar fent possible un grup parlamentari de cinc, o deu, o vint, o quaranta diputats/des. Us imagineu el que podria arribar a fer, decidir, determinar un grup d’IU-ICV-EUiA d’aquestes dimensions? Doncs, ni més ni menys, podria condicionar, posar i treure govern, imposar polítiques d’esquerra, negociar amb força, fer respectar el seu programa i desenvolupar-lo com mai ha pogut fer... Podria fer política!

Aquest és un possible i veritable vot útil. Recullo, per acabar i amb el seu permís, una part de l’article publicat al bloc de la companya, camarada i sobretot amiga M. Àngels Martinez Castells:

En reparto del dinero,
presupuestos generales
y cheques familiares,
no me vale Zapatero.

El voto útil es manía
contra izquierdas plurales
y asegura a los liberales
el mando en la economía.
La llama de Llamazares
llamará más encendida
si dejamos para otro día
las reyertas singulares.

Rajoy, Acebes i Aznar
se hunden en su ambición
por meterse un colocón
de derecha ‘impopular’.
El bipartidismo caníbal
se alimenta de esta suerte:
votar para darle muerte
le asegura larga vida.

Compte amb les rates i salut!

Toni Barbarà

L3S DAD3S PARL3N: Un altre pronòstic electoral: la desigualtat

Quan s’acosta un període electoral hi ha una atenció especial cap a les enquestes. Hi ha, com és lògic, una forta expectativa per preveure els resultats, per saber qui governarà els propers anys, quina capacitat d’incidència tindrà cada partit. Més enllà de la urgència i l’actualitat de les estimacions dels resultats, hi ha altres preguntes importants a fer-se davant d’un període electoral. Per exemple, qui vota i qui no vota. O millor, quines són les desigualtats en les eleccions. El vot és, sens dubte, la forma de participació política més rellevant en un sistema democràtic representatiu. Rellevant perquè condiciona la formació del govern i la composició d’algunes de les institucions públiques més centrals. I perquè és, alhora, la base de la legitimació del sistema: la sobirania popular es transmet a les elits polítiques per representació electoral.

Però també és rellevant perquè es considera la forma de participació més equitativa i igualitària. Equitativa, perquè tothom val el mateix –una persona un vot–, i igualitària, perquè tots els ciutadans tenen dret a participar-hi. Però, més enllà d’aquesta equitat i igualtat formals, no tots els sectors socials estan representats de la mateixa manera. I si el vot és una forma de participació desigual, el criteri de representació, la legitimitat democràtica i el principi d’igualtat se’n veuen afectats.

Al gràfic veiem algunes de les condicions socials que afavoreixen o desfavoreixen el fet d’anar a votar. Les dades estan extretes de l’enquesta postelectoral feta pel CIS després de les eleccions generals del 2004. Van ser unes eleccions especials –després dels atemptats de l’11M i de l’intent de desinformació del govern popular–, amb una alta participació (un 75,7%). Sectors que normalment no voten es van mobilitzar, i això fa que les desigualtats en la participació estiguin atenuades per l’excepcionalitat d’aquesta mobilització electoral. Els resultats que veiem a la imatge fan referència al comportament de cadascun dels grups socials analitzats en aquelles eleccions. En concret, reflecteixen la relació entre els actes d’anar a votar i d’abstenir-se de cada grup, respecte la mitjana total. D’aquesta manera, en el cas que un grup social participés igual que la mitjana de la població, no hi hauria relació entre pertànyer a aquest grup i anar a votar, i, per tant, el nostre indicador seria 0.

Veiem, però, que les dones hi van participar un 4% menys que la mitjana. Ser jove es revela com una de les característiques més influents a l’hora d’abstenir-se: hi van participar fins a un 40% menys. Pel que fa als aspectes socioeconòmics, la classe treballadora –seguint les categories de Golthorpe– va anar a votar fins a un 11% menys que la mitjana, i l’atur es mostra també com un gran desincentiu per participar a les eleccions. Probablement, aquestes dades no sorprenen: els sectors més desfavorits mostren una menor propensió a votar. No sorprenen, però ens haurien d’alertar. Ens estan dient que les eleccions, aquest mecanisme central de la democràcia, reflex de la igualtat política, és també un mecanisme de reproducció de desigualtats. Els grups socials que ja pateixen altres desigualtats són els que estan infrarrepresentats a través del vot : les dones, els joves, la classe treballadora i les persones que estan a l’atur, per no parlar de les persones immigrants, que ni tan sols tenen el dret de participar.

Aquest és un problema de representació democràtica, de legitimació del sistema i de desigualtat social. I acaba sent també un problema de resultats, de polítiques públiques, ja que cal fer sentir la veu d’aquests sectors socials perquè el sistema polític respongui. El vot no és l’única manera, però en segueix sent una de rellevant. I si els patrons socioeconòmics i culturals arrosseguen a la desigualtat determinats grups socials, cal lluitar també perquè això no es reprodueixi en l’àmbit de la representació i el poder polític.

Roger Soler i Martí

Reformar el sistema electoral espanyol, avui

La reforma del sistema electoral espanyol a partir del 9 de març serà una tasca difícil. Malgrat això, la seva modificació constitueix una reivindicació més que legitima, per la seva desproporcionalitat excessiva. L’autor apunta algunes idees per al seu eventual canvi

Reformar els sistemes electorals no és fàcil. No ho ha estat a Catalunya en els gairebé 28 anys que han transcorregut des de les primeres eleccions al Parlament, no ho és a les democràcies d’arreu del món, ni ho serà a Espanya a partir del 9 de març d’aquest any. Les reformes electorals són una rara avis en la realitat política mundial, i els casos d’Itàlia, el Japó i Nova Zelanda als anys noranta constitueixen més l’excepció que no pas la regla.

La rigidesa dels sistemes electorals es fonamenta, bàsicament, en dues raons. En primer lloc, les regles electorals solen estar contingudes en normes jurídiques que necessiten de majories qualificades per a la seva modificació. En alguns països, fins i tot, el sistema electoral queda recollit a la constitució, per la qual cosa la seva reforma resulta pràcticament impossible (en certa manera, aquest és el cas espanyol). No obstant això, existeix una segona raó de caire més polític que fa complicat reformar els sistemes electorals: aquestes regles són com el xèrif de Nottingham, que dóna més a qui ja té més (els partits majoritaris). Perquè una modificació de la llei electoral tiri endavant, necessita l’aprovació dels principals beneficiaris del seu funcionament. És com si els guanyadors d’un joc intentessin canviar les regles que els estan servint per fer-se amb la victòria. Estrany, oi?

Cal canviar el sistema electoral espanyol, i això bàsicament per la seva escassa correspondència entre el percentatge de vots obtinguts i els escons assolits per part dels diferents partits polítics. Malgrat ser un sistema teòricament proporcional, la baixa magnitud de la circumscripció fa que els seus efectes semblin els propis d’un sistema majoritari. Així, si observem 23 democràcies de l’OCDE, el sistema electoral espanyol és el setè menys proporcional, només superat per la majoria dels països amb sistemes electorals majoritaris (l’excepció són els Estats Units) i per Grècia. Els principals perjudicats per aquest estat de coses han estat, des del 1977, els tercers partits d’àmbit estatal. El Partit Comunista d’Espany i el Centre Democràtic i Social primer, i ara Izquierda Unida, han vist com obtenien molts menys escons dels que teòricament els haurien de correspondre en funció del percentatge de vots obtinguts.

Què cal fer davant d’aquest escenari? La reforma del sistema electoral que es plantegi hauria de partir de tres principis bàsics. En primer lloc, caldria dessacralitzar el sistema electoral actualment vigent a Espanya: la fórmula d’Hondt amb circumscripció provincial i barrera legal del 3% ni és l’únic ni, òbviament, és el millor dels mons possibles. En segon lloc, s’hauria d’emmarcar el debat sobre la reforma electoral en el context més ampli de dèficit de representativitat dels poders públics. Si les propostes que es formulin al respecte es veuen com les queixes interessades d’uns partits minoritaris freqüentment maltractats pel funcionament del sistema electoral vigent, serà molt difícil revestir-les del necessari vernís de legitimitat. Per últim, cal formular propostes serioses i que l’esquerra transformadora d’aquest país les prengui com a tals. Les normes que regulen l’assignació d’escons en un país constitueixen una pedra fonamental de l’edifici democràtic, i no sembla exagerat fer tots els possibles per reformar-les si se les creu injustes. La negociació de la investidura del proper president del govern pot ser un bon moment per fer-ho palès.

Pedro Riera

Sotanes contra la democràcia

Avui, l’actitud de l’església és la mateixa que fa cinquanta anys. Però la seva realitat no és la mateixa, ni tampoc la realitat del nostre país

Una altra vegada l’esperpèntic soroll de les sotanes. Cal fer un profund exercici democràtic-espiritual per acceptar les declaracions i manifestacions de la cavernícola església espanyola.

Aquesta vegada ha estat el torn de la manera que tenen els ciutadans de relacionar-se afectivament. A aquesta relació l’anomenen família i l’encotillen, i hi donen un marcat to masclista, d’autoritarisme cap endins i servilisme cap al poder, i també de corretja de transmissió de les supersticions i valors que els permeten seguir alimentant-se de la sopa boba. Ells volen decidir, com feien antigament, amb qui anem al llit, quants fills tenim i fins i tot la posició en què hem de realitzar el coit. N’hi ha per a llogar-hi cadires.

Es podria pensar que estem als anys trenta, amb uns prelats bel•ligerants contra tot el que signifiqui progrés i llibertat. Es podria intentar buscar punts coincidents amb aquella època, però ens equivocaríem, i no perquè no n’hi hagi. L’actitud de l’església pot ser pràcticament la mateixa, però la realitat social del nostre país no ho és i, el que és més important, la mateixa realitat de l’església tampoc no és la mateixa.

El 2008 ens trobem amb una població de creients bastant més reduïda, i fins i tot amb una disminució aclaridora de les vocacions sacerdotals. Resultats: pocs feligresos i menys capellans. Lluny d’admetre errors propis, l’església espanyola s’acull com a un ferro roent a les manifestacions del papa-inquisidor realitzades a Ratisbona, en què anima el seu exèrcit a ocupar espais polítics mitjançant forces netament catòliques. Intervenir en política per defensar, també ells, el seu pa de cada dia.

No puc dir que em sorprenguin la barra i la hipocresia dels que es declaren demòcrates a l’hora de passar les seves nòmines a les arques de l’Estat, però que a l’ensems no accepten els principals preceptes democràtics, com ara la llibertat de creences, de decisió, d’orientació sexual i d’un llarg etcètera.

í que em sorprèn la resistència d’aquest govern socialista, que aplica la famosa tolerància amb una mà i amb l’altra no fa altra cosa que concedir prebendes econòmiques i, encara pitjor, segueix mantenint aquests filisteus com a formadors ideològics dels ciutadans mitjançant concerts educatius i culturals, permetent-los invertir els diners que a tots, sense exclusió, ens obliguen a donar-los, per invertir en mitjans de comunicació colpistes i en campanyes contra la democràcia i contra la llibertat. Ai, Mendizábal, com et trobo a faltar.

Manuel Moreno

Què vol dir ‘espai públic’?

Buit entre construccions? Realització de valors ideològics? Un univers paral•lel o un concepte devaluat?

Què entenem avui per espai públic? Vet aquí un d’aquells conceptes que veiem utilitzar de forma creixent i que, a força de recurrents, acaben passant per naturals, escapolint-nos la seva gènesi i la seva funció ideològiques.

D’entrada, espai públic podria ser un instrument conceptual que permetés agrupar els diferents entorns oberts i accessibles sense excepció, en els quals es despleguen trobades i topades, lluites i desercions, troballes i pèrdues... Un immens ordit d’acords automàtics entre desconeguts o coneguts de vista, amuntegament de malentesos i atzars. Aquest espai només existeix com a resultat dels transcursos que no deixen de travessar-lo i agitar-lo i que, fent-ho, el doten de valor, tant pràctic com simbòlic.

Ara bé, per a l’urbanisme oficial, espai públic vol dir buit entre construccions que cal omplir de forma adequada als objectius de promotors i autoritats; comarca sobre la qual intervenir per tal que quedi garantida la bona fluïdesa entre punts, els usos adequats, els significats desitjables; un espai endreçat i ben pentinat que haurà de servir perquè les construccions-negoci o els edificis oficials vegin assegurada la previsibilitat del que passa al seu entorn. No en va la noció d’espai públic es va posar de moda entre els planificadors, sobretot a partir de les grans iniciatives de reconversió de centres urbans, com una manera de fer-los atractius per a l’especulació, el turisme i les demandes institucionals en matèria de legitimitat.

En aquest cas, l’espai públic passa a ser concebut com la realització d’un valor ideològic, lloc on es materialitzen categories abstractes com ara democràcia, ciutadania, civisme, consens; prosceni pel qual es desitjaria veure pul•lular una ordenada massa d’éssers lliures i iguals que l’utilitzen per anar i venir de treballar o per consumir o per passejar amablement, com si formessin part d’un colossal espot publicitari. En aquest territori, qualsevol presència indesitjable és ràpidament exorcitzada i correspon maltractar, expulsar o castigar qualsevol ésser humà que no sigui capaç de mostrar modals de classe mitja.

Aquest espai públic no té res a veure amb l’activitat infinita dels vianants, les apropiacions de vegades furtives, de vegades indegudes, de l’interminable de les societats; res a veure amb allò que abans hauríem anomenat, simplement, el carrer.

Manuel Delgado

Plaga de rates de gener

Aquest mes, els ratots, les mentides imperants, arriben en filera. Us ho han repetit massa vegades: “No s’ha de ser tan radical, tan esbojarrat. Centra’t, sigues una mica més tolerant!”

Què hi ha darrere d’unes tan assenyades recomanacions d’algú que ens estima i ens ho diu pel nostre bé? Anem a PAMS (Petites Aportacions, Minúscules, Sinceres). Què volen dir amb això de radical? Si els responeu que radical ve d’arrel i significa anar a l’origen, causa o motiu de les coses, us diran que nanai. Que ells ho entenen com a utòpic, somiatruites, esquerranós, rebel, insolent, malcarat, maximalista, antisistema i desobedient. Condensat en una paraula: comunista!

Tolerant? Amb qui o què? “T’aniria més bé si toleressis que les coses són com són i no es poden canviar. Que sempre hi haurà pobres i rics, diferències i injustícies, i que, posats a sobreviure amb alguna qualitat personal, millor triar el bàndol dels poderosos que no pas el dels morts de gana”. I més encara si el preu és una certa (o molta) incoherència davant del que es veu com a intolerable, i toca, i cal empassar-se la rata o mirar cap a un altre lloc.

Et volen centrat. En relació a quin centre? És bo el centre? I on és? Potser, com les temperatures, ni fred ni calor: zero graus? O volen dir mediocritat, gregarisme, amuntegament, anonimat, obediència, submissió? No deu ser que, tot i reconèixer que aquest món és una claveguera, prediquen la inhibició per contagi, la negativa a qualsevol aspiració de canvi? Que “la caritat ben entesa comença –i acaba– per un mateix”. “I si tinguessis problemes de consciència, t’apuntes a una ONG o a la parròquia, que són molt trempats”.

La política ja és un tema massa penós i perillós... Si no és que ets a la dreta i/o dins el sistema, i penses viure’n. Llavors, paciència, disciplina, amén i piloteig. No discrepar, no dissentir i, sobretot, no somiar coses que qüestionin l’ordre establert!

Ètica versus estètica? És cert que les formes no tenen necessàriament relació amb els continguts. Si et ve de gust, jove inquiet de sang calenta, pots fer escàndol, cridar, fer-te notar, perforar-te, tatuar-te, disfressar-te, fumar-t’ho tot, passar de tot, blasmar les maneres beneïdes pels adults, fugir del centre, ser excèntric... Tot això ja està previst. Si només crides i t’esbraves, si no lluites, no hi ha perill contestatari de fons.

Sovint, el missatge de les paraules no té res a veure amb el to i els decibels emprats. Els meus mestres acostumaven a parlar baixet. José M. Valverde deixava anar veritats trencadores com a punys amb veu tranquil•la i assossegada. Manuel Moreno Mauricio parlava de revolució a cau d’orella, amb veu íntima, greu i profunda, com ho era la seva escriptura, amb una cal•ligrafia diminuta... Deia que per culpa de l’hàbit adquirit a la presó de Burgos, quan calia escriure molt i no hi havia prou llàpis ni paper.

Com a norma, la cridòria sol portar poca saviesa. Penso que, com més decibels, menys raonament. També sé que, a vegades, alguna vegada, cal apujar el to i cal cridar. Tanmateix, les coses importants a la vida, els amors i els desamors, acostumen a professar-se en veu baixa.

Per Toni Barbarà