Cap a la 5a Assemblea

El Consell Nacional d’EUiA va aprovar el passat 19 de juliol els documentes que es discutiran en totes les assemblees de base

“Cal polititzar l’activitat social i fer més social la política institucional.” Amb aquestes paraules s’expressava ara fa uns mesos, en aquestes pàgines, el diputat al Parlament de Catalunya, Jordi Miralles. Aquest és un bon resum del que pretén ser un dels eixos centrals del debat assembleari d’Esquerra Unida i Alternativa.
En efecte, un cop valorat positivament el salt qualitatiu i quantitatiu que la formació ha realitzat pel que fa a presència institucional i a implantació territorial, se situa la necessitat de reforçar en igual mesura la branca social. Tal com s’indica en el document “Intervenció social dels homes i dones d’EUiA”, la diferència entre el caràcter reformista o transformador d’una força política estreba precisament en la seva capacitat d’acompanyar les millores en les condicions de vida de les classes populars d’un increment del seu grau d’organització i de mobilització.
En aquest punt és on se centren també les (auto)crítiques en relació al Govern d’Entesa. Si bé es constata que a meitat de legislatura ja s’han desplegat un 46% de les iniciatives legislatives que preveia el programa de govern, també es reconeix que aquest desplegament ha estat desigual, pel que fa a la dotació de recursos suficients o a les concessions davant la pressió de l’oposició.

La causa principal d’aquestes limitacions se situa, un cop més, en la manca de complicitat entre els agents socials i les forces polítiques progressistes. D’una banda, manquen canals de comunicació estable i bidireccionals entre els uns i les altres. Aquest fet ha generat alguns dèficits d’informació i de transparència importants, com ara en la crisi de l’aigua. De l’altra, quan s’han produït avenços positius, tampoc no s’ha donat el necessari protagonisme a les parts socials implicades per tal d’apoderar-les i de fer-les partícips d’un procés de canvi.


Més concreció

La perspectiva d’acció és, per tant, la que ja hem defensat en les pàgines d’aquest diari, en més d’una ocasió: mobilització de la societat civil per aconseguir el ple acompliment del programa catalanista i d’esquerres. Fins ara, però, les forces de l’Esquerra Transformadora hem tingut dificultats en la concreció d’aquest objectiu.
En aquest sentit, el document “Propostes per a l’acció política i social”, planteja propostes concretes en relació als diferents eixos programàtics de la formació. Se’n poden destacar les de resposta a la crisi econòmica des de la defensa dels drets dels treballadors i les treballadores, les que proposen una política d’immigració basada en el reconeixement de tots els drets i tots els deures, o les de defensa de l’Europa social.

Però més encara, val la pena destacar el nexe comú de totes les campanyes que es plantegen. Totes elles han de partir de la implicació de les organitzacions socials i plataformes que s’hi veuen afectades i hi tenen alguna cosa a dir i s’han de proposar objectius concrets i assolibles a partir d’una mobilització que condicioni l’acció de govern. Al mateix temps, cal planificar com, a partir d’aquestes iniciatives, es construeix més xarxa social d’esquerres, que, un cop assolits uns primers objectius, se’n pugui plantejar de més ambiciosos.


Actualització organitzativa

Finalment, l’aposta per recuperar l’arrelament als centres de treball i als barris populars exigeix també algunes adequacions organitzatives. Amb l’objectiu d’apropar l’activitat política a l’activitat humana, el document d’organització assenyala la necessitat de desenvolupar les assemblees sectorials, com les del Món del Treball o la d’Universitat, i les àrees d’elaboració programàtica.

Així mateix, l’increment de la participació en les xarxes socials i l’impuls de la seva extensió territorial hauran de comptar amb companys i companyes específicament dedicats a aquestes tasques a cada localitat i a cada àmbit. Juntament amb aquesta mesura, també s’introduiran modificacions en la composició i en el funcionament de tots òrgans de coordinació, que facilitin la participació d’activistes, afiliats, col·laboradors puntuals, votants... En definitiva, de tothom que forma part del projecte d’EUiA, concebuda realment com a moviment sociopolític.

Nova empenta per al PCF en les eleccions municipals i cantonals

Deu mesos després de les eleccions presidencials del 2007, en què el Partit Comunista Francès (PCF) només havia totalitzat el 2% dels vots, ara aconsegueix millorar fins al 9% dels sufragis després de les eleccions locals dels dies 9 i 16 de març passat. Si bé el percentatge és lleugerament inferior al del 2001, aquest excel•lent resultat confirma una implantació local d’aquest partit en el conjunt de l’Estat francès. A més, el PCF surt amb més elegits dels que tenia.

En aquest terratrèmol d’esquerra provocat pel rebuig a les polítiques de Sarkozy, de la UMP i del MEDEF, el Partit Socialista assoleix la major part de la victòria. L’esquerra presideix ara una majoria de departaments (60%) i ha conquerit grans ciutats com Tolosa de Llenguadoc, Reims, Metz, Saint-Etienne i Rennes. La UMP conserva Marsella i Burdeus. En aquest panorama, hom veu també algun ministre batut, com el simbòlic i mediàtic Xavier Darcos, ministre d’Educació i amic de Sarkozy, que acaba de perdre l’alcaldia de Périgueux. Entre setembre i març, el flamant president de la república francesa ha baixat més de 30 punts en els sondejos; no s’ha vist mai a França tal davallada.

Resultats de l’esquerra

No podem oblidar els bons resultats d’algunes llistes d’extrema esquerra; aconsegueixen el 5% de l’escrutini, llindar fatídic pel reintegrament de les despeses i sobretot per fer possible una fusió a la segona volta amb altres llistes no guanyadores. Aquestes candidatures s’han beneficiat dels votants comunistes decebuts de les aliances entre l’exesquerra plural (PS, PCF, PRG, Verds).

Aquests bons resultats de l’esquerra i el PCF es confirmen a la Catalunya Nord, fins i tot a Perpinyà, on el batlle de la UMP ha pogut conservar l’ajuntament gràcies a les astúcies d’un sistema gairebé mafiós instaurat fa trenta anys pel seu propi pare. Aquesta elecció està pendent d’una decisió del tribunal admnistratiu arran d’una querella presentada per l’esquerra, a propòsit d’un frau constatat en una oficina de vot d’un barri popular de la ciutat.

Aquestes eleccions locals han estat influïdes pels problemes nacionals i fan palès el vot de sanció al govern i al president de la república. Ens ho esperàvem; el govern i el president Sarkozy no pensen pas frenar el ritme de les reformes ultraliberals. Volen transformar França, un país construït amb el progrés social, en un altre de molt liberal, com ho són la Gran Bretanya i els Estats Units.

Nicolás Garcia
Alcalde de la ciutat d’Elna pel Partit Comunista Francés

Xipre escull el primer president comunista d’un país de la Unió Europea

Dimitris Christofias, del Partit Progressista dels Treballadors (AKEL), ha estat elegit president de Xipre

El 24 de febrer passat, la Unió Europea va viure un capítol que va passar molt inadvertit als mitjans de comunicació. Mentre tota l’atenció es desviava cap al conflicte de Kosovo, a l’illa de Xipre, on també hi ha un conflicte territorial des de fa 34 anys, va resultar escollit el candidat del partit comunista (AKEL), Dimitris Christofias, secretari general dels comunistes xipriotes, en la segona volta de les eleccions presidencials de Xipre.

En aquesta segona volta, Christofias es va imposar per un 53,45%, davant el 46,55% obtingut pel seu rival, el conservador Ioannis Kasulides, exministre de Relacions Exteriors. Christofias havia rebut prèviament el suport dels socialistes i del centre-dreta xipriota.

La victòria d’AKEL, Partit Progressista dels Treballadors de Xipre, possibilitarà la implantació de polítiques socials i garantirà una societat més justa. D’altra banda, els comunistes d’AKEL, liderats per l’actual president de la república xipriota, afronten el repte de la reunificació de l’illa. Afrontant un conflicte que manté Xipre dividit en dues parts, la grega i la turca, després de la invasió turca del 1974, moment en què es va crear la República Turca del Nord de Xipre, només reconeguda internacionalment per Turquia.

Dimitris Christofias és el president que va prometre unificar el poble xipriota i ser el líder que assumirà iniciatives específiques per a la solució del problema de Xipre. “Vull adreçar un missatge d’amistat als turcoxipriotes, el missatge d’un combat comú per reunificar la nostra pàtria i gestionar els nostres assumptes sense intervenció estrangera”, va declarar després d’haver votat a Nicòsia.

“Estem perseguint una solució justa basada en les resolucions i les decisions de Nacions Unides. Una solució amb la implementació dels drets humans, inclòs, evidentment, el dret de retorn i propietat dels refugiats, la retirada de les tropes d’ocupació i colonitzadores, i per comprovar totalment el destí dels desapareguts”, va dir el president electe davant de milers de seguidors a la seu dels comunistes d’AKEL.
En les primeres setmanes de mandat, Dimitris Christofias ja ha fet passes per afrontar el repte de la reunificació de l’illa i la solució final del conflicte. Així, ja s’han acordat trobades entre el president comunista i Mehmet Ali Talat, president de la part turcoxipriota, per rependre les negocicions d’una futura unificació de les dues repúbliques, després que en el 2004 fos rebutjat en referèndum el pla de l’ONU, després de la negativa del costat grec, mentre que el costat turc va votar a favor del pla presentat per Nacions Unides.

Gerard Baró

Plataforma per Catalunya: més enllà del titular

A les eleccions municipals del 2007, disset regidors van ser escollits a les llistes de Plataforma per Catalunya, mentre que a les anteriors municipals aquesta formació només n'havia obtingut quatre. Aquesta formació política manté que l’arribada de població immigrada té efectes negatius en la vida de la població autóctona

Plataforma per Catalunya (PxC) centra la seva oferta política en la denúncia dels suposats efectes negatius que l’arribada de població immigrada té sobre la vida de la població autòctona, dels de casa (com li agrada dir al seu president, Josep Anglada). Efectes a nivell econòmic, educatiu, en la prestació de serveis, en la convivència, etc. Aquest discurs es veu complementat amb l’acusació a la classe política d’haver-se oblidat de la població autòctona per dedicar-se exclusivament a la satisfacció dels seus propis interessos.

Més que el nombre total de vots aconseguits, potser el més remarcable de l’ascens de PxC és el fet que van duplicar (a Manlleu i Cervera) i triplicar (a Vic i el Vendrell) els seus vots als quatre municipis on ja tenien representació municipal. A continuació, presentarem alguns apunts que ens semblen necessaris per a la reflexió col•lectiva que necessita l’esquerra a l’hora d’analitzar aquest fenomen.

En primer lloc, no podem oblidar les limitacions de l’Estat del benestar espanyol quant a la provisió de recursos i serveis socials. Davant d’una possible competició per l’accés a aquests recursos (aquests municipis han experimentat un gran creixement de població en els deu darrers anys), una part de la població pot dirigir la seva frustració contra alguns dels usuaris d’aquests serveis (els immigrants) en lloc de fer-ho contra les polítiques públiques governamentals i el sistema econòmic en què s’insereixen.

Una segona qüestió a tenir en compte és el gran protagonisme polític i mediàtic aconseguit per l'únic regidor d’aquesta formació als quatre municipis esmentats. La singularitat d’algunes de les propostes i accions d’aquesta formació ha fet que els mitjans de comunicació, tant locals com nacionals, li proporcionessin una àmplia cobertura informativa. Paradigmàtica va ser la proposta de Josep Anglada de prohibir l’ús del burka als espais públics d’aquesta ciutat. L’estrambòtica proposta d’un únic regidor de la ciutat de Vic va merèixer l’atenció de mitjans de comunicació locals, autonòmics i fins i tot estatals.

La PxC com a símptoma

Un altre element molt important és que a les quatre poblacions s’ha acabat consolidant una secció local del partit formada per gent coneguda al municipi. Gent en alguns casos provinent d’altres organitzacions socials i polítiques, com és el cas d’Antonio Sánchez, exsindicalista i cap de llista de la Plataforma a Manlleu. Un altre cas destacat seria la llista del Vendrell, on figuraven dos activistes del moviment veïnal. No obstant, aquests fitxatges no ens han de fer oblidar la procedència política de l’extrema dreta d’un bon nombre dels seus militants, començant pel mateix president, exmilitant de Fuerza Nueva.

Més diferències formals que de contingut

Hem de parlar també de l’actitud hipòcrita de la dreta catalana en relació al partit d’Anglada. Ara que estem en plena campanya electoral, és fàcil comprovar la similitud de propostes entre Plataforma per Catalunya i la resta de la dreta catalana. Si bé PxC presenta uns posicionaments més extrems, sovint les diferències són més de forma que de contingut. La Plataforma per Catalunya crida en veu alta i fa bandera del que altres tan sols insinuen. Cal, doncs, emmarcar l’explotació electoralista dels sentiments antiimmigració com un fenomen de gran abast, dins el qual la Plataforma i formacions similars en són l’element més extrem.

En definitiva, estem davant d’una formació política que ha aconseguit arrelar i presentar-se com un membre mínimament respectable de l’escenari polític d’alguns municipis, explotant problemàtiques reals com ara els dèficits en matèria de polítiques socials o els recels d’una part de la ciutadania cap a la classe política. Per fer front a aquesta formació cal desenvolupar un treball de base centrat en el dia a dia d’aquestes poblacions.

Una tasca d’oposició que es limiti a la denúncia de l’extremisme dels seus dirigents o a l’intent d’estigmatització dels seus votants està condemnada al fracàs. Les dreceres no serveixen per abordar les contradiccions socials i polítiques de fons de què es nodreixen aquestes formacions, per més evident que ens sembli la seva demagògia.

Marina Martínez
Sociòloga