El paper ideològic dels mitjans de comunicación

Com ja sabeu, els divendres són de cafès, de Cafès dels Divendres. Aquest escrit és una crònica d'un d'ells, que va anar a càrrec de Xavier Giró, professor de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona i director de l’Observatori de la Cobertura de Conflictes. El presentador va ser Sergio Picazo, també de l’Observatori de Cobertura de Conflictes de la UAB.

Xavier Giró va començar la seva intervenció dient que “en el periodisme no existeix l’objectivitat”. Explicava que, per poder donar informació,primer s’ha d’entendre, i aquest procés és sempre subjectiu. Tot i això, hi ha altres factors no individuals que serveixen de filtre entre el moment de recollida d’informació i el de la seva publicació.

En concret hi ha, segons Giró, cinc filtres. En primer lloc, l’empresa mediàtica; els mitjans de comunicació, en tant que empreses, no poden difondre missatges que els perjudiquin, ni a ells ni a cap dels seus socis o aliats polítics. En segon lloc, la publicitat; un mitjà de comunicació ha de tenir anuncis per poder finançar-se. Tots els anunciants es converteixen en amics de l’empresa. Si hi ha alguna notícia que perjudiqui els anunciants, s’intenta minimitzar i, a vegades, no es publica; d’això s’aprofiten les empreses amb més poder econòmic i s’anuncien en llocs inversemblants, amb l’únic objectiu de fer amics.

En tercer terme, les fonts d’informació; els mitjans de comunicació depenen de fonts de “gent amb poder”, en referència a lobbys de poder polític i econòmic que disposen de determinats espais ja programats que s’han d’omplir. En certa mesura, és lògic que es produeixi aquest fenomen, ja que el que fan aquests lobbys té repercussions en molts dels àmbits de la vida quotidiana dels espectadors.D’altra banda, la gent amb poder en general, i els polítics en especial, necessita els mitjans per arribar a la gent. Es produeix una mútua dependència que s’acaba traduint en que els espais destinats a la difusió d’informacions alienes a aquest cercle esdevinguin cada cop més petits.

En quart lloc, els organismes i les persones amb poder. A banda de la intervenció dels poderosos als mitjans de comunicació ja esmentada al punt tres, hi ha una altra intervenció més directa: les amenaces. Aquestes amenaces no han de ser necessàriament de perjudicis personals, tot i que també poden ser-ho; les més freqüents són les amenaces de tancament i les de judici.

Per últim, Giró va parlar de l’hegemonia de la ideologia neoliberal. Els grans mitjans de comunicació tenen grans públics i, donada la forta dependència de les audiències, no es poden dir coses molt agosarades que trenquin els marcs en què es mou l’ideari actual. Qui depassa aquestes línies és un eixelebrat. En aquest sentit, els mitjans actuen com a reproductors de la ideologia predominant.

Davant d’aquest panorama fosc, al debat es va tractar de les opcions de canvi i es va arribar a la conclusió que en la lluita entre uns i altres blocs de poder, sorgeixen petites escletxes que s’han d’aprofitar. Només en moments de crisi es poden canviar les coses i aconseguir una gran massa de pensament crític.

Annalí Casanueva

Público, per la tradició del periodisme de combat

Va veure la llum la tardor passada. Jaume Roures, l’ànima de Mediapro va gestar i parir aquest projecte que pretén autofinançar-se en quatre anys. Xerrem amb David Miró, responsable de l’edició a Catalunya

Què porta al naixement de Público? Quins elements diferencien aquest nou diari dels altres rotatius?
D’entrada és un diari amb un format més petit i un preu més assequible que la resta. Entenem que, avui, poca gent té una o dues hores per llegir-se un diari convencional i reclama un producte nou que vagi més enllà dels gratuïts. D’altra banda, és un diari desacomplexat ideològicament; en certa manera, recupera la tradició del periodisme de combat contra una premsa conservadora molt dura que reclama una resposta per part de la gent d’esquerres. Després, en l’àmbit espanyol, som el diari que tracta d’una forma més oberta la plurinacionalitat de l’Estat, i fem coses impensables en altres diaris, com una comparativa Catalunya-Escòcia, un tema sobre les seleccions esportives o sobre la llengua catalana.

Quina valoració feu després del seu primer trimestre de vida? Quines repercussions heu generat en l’espectre comunicatiu de l’Estat?
La valoració és molt positiva, perquè el diari ha consolidat la seva maquinària interna i ha estabilitzat les vendes, cosa que desmenteix els mals auguris que alguns havien fet sobre la viabilitat de Público. Pel que fa a les repercussions, encara és aviat. No hem estat un terratrèmol, sinó que més aviat som un corrent de fons que s’anirà consolidant a poc a poc. De fet, tant El País com La Vanguardia han fet redissenys que els fan més semblants a Público.

Com veus el futur? Quines expectatives hi ha sobre la taula? Estem a prop de consolidar redaccions descentralitzades pel territori?
La qüestió és veure a quin ritme creixem, perquè en premsa tot va molt lent. Primer hem d’aconseguir ser un diari de referència a Espanya, estar al mateix nivell que els altres pel que fa a repercussió pública i visibilitat. Això costarà més o menys un any. I després els plans són apostar per les delegacions, per fer un diari més proper a la realitat de cadascú. En el nostre cas particular, la idea seria fer-lo en català.

Lluís Monerris