La reforma constitucional a Veneçuela

La sobirania nacional recau en el poble, diu Chávez. I el poble, interioritzant la màxima, no ha avalat a les urnes la reforma constitucional que proposava el seu president

Quan vaig estar a Veneçuela amb motiu del referèndum revocatori, com a jurista, em va sorprendre l’alt grau de coneixement que la població tenia de la seva Constitució. I no tant perquè és el llibre més venut del país, sinó perquè moltes persones humils sabien explicar, amb les seves paraules, el contingut essencial del text.

A la vista de dades que tothom pot acceptar, com les de la UNESCO o l’Organització Mundial de la Salut, és indiscutible que durant els governs d’Hugo Chávez els avenços socials han estat espectaculars i es vénen produint any rere any, des del 1998 fins a l’actualitat.

Des d’aleshores, la ciutadania, en especial les classes més desfavorides, ha interioritzat el discurs que el president Chávez ha anat repetint: la sobirania popular recau en el poble; ells i elles són el poder constituent i poden decidir democràticament el seu destí i el poden fer efectiu sent-ne els protagonistes actius.

Per aquest motiu, no m’ha sorprès especialment que, ara, aquest poble que s’ha format políticament amb la revolució democràtica no hagi donat suport a una proposta de reforma constitucional que s’ha tramitat sense el necessari debat previ.

L’opció opositora amb prou feines ha guanyat uns pocs vots, però milions de persones que sempre han votat per Chávez en aquesta ocasió s’hi han abstingut. S’ha volgut tramitar una reforma molt àmplia, que contenia avenços innegables (reduir la jornada laboral, enfortir els consells comunals, democratitzar el Banc Central), però que també incloïa un enduriment dels requisits per a la participació o un reforçament de l’executiu en detriment de la descentralització.

Un toc d’atenció als dirigents

Com diu en un article recent el professor Juan Carlos Monedero, “pretendre que en última instancia l’apel•lació al president era suficient per superar aquestes deficiències, és no entendre l’èxit en la politització aconseguida pel mateix procés bolivarià”. Entenc que el socialisme del segle xxi ha d’aprendre a resoldre les problemàtiques des de la base i no pas des de la cúpula; ha de remoure urgentment els quadres corruptes i clientelars i ha de continuar materialitzant, com ho ha vingut fent fins ara, avenços socials des de la democràcia participativa.

Els milions de bolivarians i bolivarianes que s’han abstingut han donat un toc d’atenció als seus dirigents, i han sabut fer-ho sense posar en perill el procés. Una prova més de la maduresa política que estan assolint les classes populars veneçolanes.
Gerard Carot

I Veneçuela va canviar per sempre

Els últims 50 anys del moviment sindical veneçolà

Julián Sesé/Caracas

Era l’any 1958 quan Rómulo Betancourt va ser elegit president de la república de Veneçuela. Enrere quedaba una primera meitat de segle marcada per les dictadures militars, l’última de les quals va ser la de Marcos Pérez Jiménez. Després que aquest fos derrocat pel poble, s’hi va instaurar el Pacto de Puntofijo, auspiciat pels Estats Units, que va significar l’exclusió del nou govern dels comunistes del PCV, tot i el seu paper clau en la lluita contra la dictadura. Aquest pacte va donar lloc a la Quarta República, caracteritzada per l’alternança dels dos grans partits burgesos, AD i COPEI, durant gairebé 40 anys, enmig d’una constant i descarada falsificació de les eleccions.



Són els temps de la democràcia formal, liberal i burgesa, que compagina amb mestria una sagnant repressió contra els moviments d’esquerra (tortura, desaparicions, etc.) amb la institucionalització de la corrupció. Betancourt (mal anomenat pare de la democràcia) posa en marxa, d’aquesta manera, un engranatge que mourà els fils del poder a Veneçuela durant les quatre dècades següents, i que es va mantenir en gran mesura gràcies a la compra de voluntats i a la malversació dels fons de la renda petroliera.

És en aquest context que es desenvolupa el moviment sindical de la Quarta República, amb els seus vicis i desviacions, el màxim exponent del qual és la Central de Treballadors de Veneçuela (CTV), que havia estat creada el 1936 i que passa a estar en mans de la partitocràcia i de la patronal.

L’aturada del 2001
He tingut ocasió de conèixer en primera persona testimonis de persones vinculades, fins i tot familiarment, a alts directius de la CTV durant aquells anys, que parlen d’abundància de dòlars en comptes a l’estranger i d’una vida de luxes sense fre. Amb l’arribada d’Hugo Chávez Frías al poder el 1998, el vell model sindical resta inalterable, i aquesta és l’explicació d’un fet tan insòlit com és la convocatòria del 10 de desembre del 2001 de la primera aturada conjunta en la història del país entre la patronal (FEDECAMARAS) i la CTV. Aquesta aturada, que pretén acabar amb la iniciativa de les 40 lleis habilitants, és el precedent del cop d’Estat feixista d’abril del 2002, i que també és emparat per totes dues organitzacions.

La connivència entre la patronal i el principal sindicat dóna una mostra de la pèrdua de rumb del moviment sindical a Veneçuela, completament claudicant front als interessos dels empresaris locals i les multinacionals estrangeres. Davant d’això, la Revolució Bolivariana ha intentat donar impuls a un nou moviment sindical veritablement de classe, que doni suport als interessos dels treballadors; però les dificultats són moltes. A les males pràctiques arrossegades del passat s’ha de sumar la fragmentació del moviment, que provoca que en un mateix ram de producció sigui freqüent trobar-se mitja dotzena de centrals diferents i fins i tot enfrontades.

La creació de la Unió Nacional de Treballadors (UNT) i la posterior redacció de la llei de Consells de Treballadors, impulsats pel PCV, aprofundeixen en aquest esforç per donar ales a un moviment sindical unit i combatiu. Cal destacar algunes iniciatives exitoses en l’anomenada cogestió, entre treballadors i l’Estat, que han aconseguit reflotar empreses que havien entrat en fallida. Però el camí a fer encara és llarg.

Sens dubte, la consolidació del procés de canvis passa per l’enfortiment de les lluites sindicals. Cal no oblidar que aquesta revolució ha d’anar més enllà de la permanència d’Hugo Chávez en la presidència de la república si volem que sigui certa aquella consigna que diu: “Veneçuela va canviar per sempre”.

http://julius-venezuela.blogspot.com