Avant: una forma de compromís

Des de fa uns mesos, des de l’equip de l’Avant hem vingut promovent aquest lema. Ho hem fet perquè així és com entenem la nostra relació amb el periòdic i també la de les persones col•laboradores, subscriptores, de distribució... En definitiva, la de tota la gent que forma part del projecte de l’Avant. Un cop completada una primera etapa de reactivació del diari, ens sembla que és el moment de definir amb una mica més de precisió què volem ser i quin paper volem jugar en l’impuls i el reforçament del Partit dels Comunistes de Catalunya, i del projecte del Front d’Esquerres. Per aquesta raó, volem adquirir els següents compromisos amb les persones que ens llegeixen, sobre l’Avant que pretenem aconseguir.

1.- Un Avant transparent, honest, rigorós i científic. Que no faci trampes a l’hora d’abordar una qüestió, per espinosa que sigui.

2.- Un Avant útil. Que aporti elements per comprendre la realitat i per intervenir-hi. I que, a més d’ajudar en la pràctica quotidiana, també contribueixi a la renovació i la construcció del pensament emancipador.

3.- Un Avant obert al debat i al diàleg amb les altres esquerres, amb les organitzacions socials i amb el món intel•lectual. Un Avant que, precisament en tant que diari de Partit, del Partit dels Comunistes de Catalunya, ha d’estar protagonitzat i dirigit a tot allò que anomenem Front d’Esquerres.

4.- Un Avant col•lectiu, tant en la seva elaboració com en totes les tasques que el fan possible. Que tingui la capacitat d’arrossegar nous companys i companyes, de generar moviment. En el qual tothom sigui necessari, però ningú no sigui imprescindible.

5.- Un Avant solar. Que generi il•lusió. Que tingui en l’humor una de les seves armes principals. Un Avant que no sigui el de la bronca permanent, però sí un Avant cabrejat davant de les injustícies.

6.- Un Avant amb memòria. Que es construeix sobre la feina que han fet altres companys i companyes com ara Felipe Aranguren, Jordi Miralles i Adelina Escandell i els seus respectius equips. Que no es permeti donar lliçons a aquells que es van jugar la vida per aconseguir un règim de llibertats.

7.- Un Avant militant. Que es mulli. Que no tingui els debats en abstracte, sinó en confrontació permanent amb la realitat concreta.

Aquests són els nostres compromisos i, com a qualsevol compromís, se’ns podran exigir sempre que es consideri necessari.

Salut i Avant

Consell de Redacció de l’Avant


El passat dissabte 9 de febrer es va celebrar l’acte ‘Avant: una forma de compromís’. Davant de més d’un centenar de persones, Toni Barbarà, Mercè Civit i Manuel Delgado van destacar aspectes diversos d’aquest periòdic i van renovar-ne el seu compromís
L’acte va servir com a espai de trobada de gent de diverses edats, de diversos àmbits i de diferents territoris, amb el nexe comú de l’Avant. Col•laboradors, subscriptors i distribuïdors van poder veure’s les cares i intercanviar opinions. Per la seva banda, l’equip de l’Avant va voler fer seu el lema de l’acte i va adquirir una sèrie de compromisos amb totes les persones que formen part del projecte de l’Avant. També es va voler evidenciar que la feina que està desenvolupant l’actual consell de redacció es fonamenta en la feina que molts altres companys i companyes han vingut desenvolupant fins ara, com per exemple l’Adelina Escandell, present a l’acte.

“No permetrem la investidura de Rajoy”

Gaspar Llamazares afronta la cita del 9 de març amb la convicció que Izquierda Unida és “la força del canvi d’esquerres”, decisiva en el nou mandat. Els eixos del seu programa són, entre d’altres, la reducció de la temporalitat laboral, el reconeixement del dret a l’habitatge, la redistribució de la renda i la reforma de la llei electoral i de la llei de finançament de les Hisendes Locals

Per què és Izquierda Unida (IU) l’esquerra útil? Amb el nostre pes en la societat i en el grup parlamentari IU-ICV, hem estat una força decisiva en l’aprovació de lleis progressistes, conformant al seu entorn una majoria d’esquerres. Molts dels seus continguts no haurien estat possibles sense el nostre impuls, i d’altres porten el segell indeleble d’IU. N’hi ha prou d’esmentar la llei de Memòria Històrica, la llei del Sòl, la llei de Dependència, l’Estatut de Ciutadania Espanyola a l’Exterior, la que facilita l’exercici de la Iniciativa Legislativa Popular o la que condiciona la subcontractació en el sector de la construcció. La nostra utilitat queda demostrada en innombrables mesures concretes que afecten la vida diària de la ciutadania, com va ser el cas, per exemple, als pressupostos per al 2008, dels 100 milions d’euros aconseguits per a l’educació infantil i els 37 milions d’euros assignats a la inspecció laboral. Alhora, IU ha forçat el debat en temes de gran significació social, ecològica i política, com ha estat el cas de la corrupció urbanística, la separació entre l’Estat i l’església, el dret de vot dels immigrants, el rebuig a l’energia nuclear, la reforma de la llei de l’avortament, el dret a una mort digna, la renda bàsica ciutadana o la necessitat d’un Pacte incloent de les forces democràtiques per la Pau i la Llibertat, front al terrorisme. La utilitat d’IU es mesura també en les conquestes socials concretes que hem aconseguit amb la nostra participació activa en els governs de Catalunya, Astúries i Euskadi, i en la governació municipal demostrada en desenes d’ajuntaments del nostre país. Quines han estat les causes de l’estancament del canvi polític a l’Estat espanyol? La victòria relativa del PSOE va fer possible el programa de canvi que milions de persones havien construït en anys de mobilitzacions contra la dreta extrema i les seves polítiques. Va ser IU qui sempre va estar al carrer, protestant contra el desastre del Prestige, contra l’abandonament de l’educació pública, contra el Pla Hidrològic, donant suport a la vaga general contra la política laboral i, en l’última fase, contra la guerra de l’Iraq i les mentides del PP per l’11-M. I en aquest bloc mobilitzador, el PSOE i IU van caminar junt amb els sindicats i els moviments socials. L’inici de la legislatura va semblar indicar que el PSOE havia entès el missatge. Però quan el PP i els seus annexos van ensenyar les dents, les enquestes van fer tremolar les seves conviccions. El govern va començar a mirar cap a la dreta i va buscar aliances ambidextres: a la dreta en el tema econòmic i a l’esquerra en el tema social. I, en l’última fase, tret d’excepcions com la llei de Memòria Històrica, la trompeta va tocar a replegament general, com hem vist en la confrontació amb la jerarquia eclesiàstica o en la croada antiavortament. El resultat en aquesta última fase ha estat l’ajornament del canvi social i ambiental, amb els pactes amb el PP i els nacionalistes de dretes, especialment amb CiU, que han frenat en sec tota vel•leïtat de canvi. El més surrealista és que el PSOE braceja amb desesperació per ocupar el centre polític i s’esforça per guanyar la confiança dels sectors que mai donaran suport al canvi. Quins criteris s’han seguit a l’hora de donar suport o rebutjar polítiques del govern que contenien alguns aspectes contradictoris amb l’ideari d’IU? La nostra iniciativa parlamentària s’ha basat en el nostre programa i en les demandes dels sindicats i altres organitzacions progressistes, des de l’impuls de la direcció d’IU federal, d’EUiA i de les pròpies federacions. Hem mantingut en tot moment el diàleg, la negociació i l’acord en tot allò que ha estat concordant amb el nostre programa, i ens hem distanciat de les decisions considerades negatives, com va quedar palès amb la nostra oposició a la Constitució Europea i el nostre rebuig a la reforma fiscal, a la reforma laboral, als vols de la CIA o a la intervenció militar a l’Afganistan. En el cas que els vots d’IU siguin determinants per investir de nou Rodríguez Zapatero, quines seran les exigències mínimes per fer-ho? En cap cas permetrem, per activa o per passiva, la investidura de Rajoy, que suposaria un perill per a l’Estat social, la criminalització de l’adversari i un retorn al passat del nacionalcatolicisme. IU es presenta a les eleccions del 9 de març com la força del canvi d’esquerres, que aspira a ser decisiva en el nou mandat. Per ser d’esquerres, el programa d’un nou govern ha de comptar amb les nostres propostes bàsiques. Les nostres exigències mínimes passarien, entre d’altres, per la reducció de la temporalitat laboral, el reconeixement del dret universal a l’habitatge, amb un ambiciós programa de promoció pública de l’habitatge de lloguer, la redistribució de la renda, amb un augment substantiu del salari mínim i de les pensions, la generalització de l’educació infantil de 0 a 3 anys, el finançament suficient de la llei de Dependència, la reforma de la llei de finançament de les Hisendes Locals i la reforma de la llei electoral en un sentit just i proporcional, i un profund avenç cap a l’Estat aconfessional, el federalisme i la pau. En què consisteix la refundació d’IU de què s’ha parlat les últimes setmanes? Els eixos essencials serien quatre: la participació horitzontal, de la qual les primàries han estat un exemple; l’obertura al mestissatge amb les organitzacions de l’esquerra transformadora i alternativa; la síntesi programàtica que incorpori els valors del moviment obrer i els moviments socials; i una nova cultura de la diferència i la gestió del desacord intern. Podríem dir que en aquests moments s’està donant a IU un debat entre la política de pronunciaments i la política d’intervenció? Penso que no és així. En tot cas, es tractaria d’epifenòmens. El fons del debat es troba en la negativa a reconèixer els resultats de les assemblees federals per part d’alguns dirigents i la seva incapacitat per permetre que Izquierda Unida desplegui tot el seu potencial mitjançant l’exercici legítim de la seva sobirania com a formació política. Tinc la seguretat que, al final, el sentit comú i l’obertura prevaldran sobre les actituds més tancades. Les bases s’han pronunciat a les primàries i les seves orientacions seran decisives a la pròxima Assemblea. Què significa, a la pràctica, que IU ha de ser un moviment sociopolític? Els metalls purs són els més fràgils. Les aleacions són més resistents. La diversitat genera un potencial expansiu, si manté la seva cohesió. En conjugar programa, pluralitat i moviment, IU ha innovat políticament des del seu naixement. La seva vocació ha estat sempre oferir noves formes de fer política, de construcció permanent del programa i d’articulació de tot el potencial transformador que generen les pròpies contradiccions del sistema. La nostra capacitat d’esquerra no la mesurem només amb el nostre discurs. S’ha de mesurar també per la nostra voluntat d’articular forces polítiques i socials capaces de transformar la realitat, portadores d’esperança, d’una utopia amb els peus a terra. A Europa s’estan donant experiències similars a la d’IU, d’unitat programàtica entre forces d’esquerres de tradicions diferents. En què ens poden ajudar exemples com el de Die Linke o La Sinistra/L’Arcobaleno? Tots dos són processos envejables des d’un punt de vista democràtic i d’intel•ligència estratègica. Si l’esquerra alternativa pretén superar el consens social-liberal que actualment governa Europa, és fonamental l’articulació dels seus diferents corrents polítics, socials i culturals a l’entorn de propostes capaces de mobilitzar els sectors populars i, en primer lloc, la joventut. En la creació de Die Linke han predominat la racionalitat i el pragmatisme. En la construcció de La Sinistra/L’Arcobaleno, l’instint de supervivència. Però en tots dos processos batega l’ambició de convertir-se en forces de lluita i de govern, abandonant tota temptació de replegaments dogmàtics i sectaris que només porten a la derrota, la melangia i l’agonia.

Casa de Cites: Els punts, sobre les is

“La despesa militar no és altra cosa que la voluntat de conservar el poder d’uns pocs privilegiats que intenten utilitzar els recursos que tenen a la seva disposició, encara que sigui en detriment de la majoria dels éssers humans. Amb la despesa militar anual es podrien produir prou aliments per pal•liar la fam durant vint anys”.
“No hi ha res menys democràtic que un partit polític, encara que sigui el que més genuïnament representa la democràcia, perquè a dins la dictadura és la fórmula més habitual, mitjançant la qual un grup de persones ordenen als seus diputats o representants un determinat comportament. Sembla que és la veu del poble la que hi està representada, quan en realitat es tracta de la veu d’uns pocs poderosos, que es transmet a través d’una sèrie de dirigents polítics”.

“L’extrema dreta nord-americana sempre hi és present, tant és qui governi. Hi ha Bush fill, però també hi ha Bush pare, i no hem d’oblidar que Bush avi va ser un dels principals finançadors de Hitler. Bush va viatjar a Polònia i es va agenollar al camp de concentració d’Auschwitz en memòria dels morts a l’holocaust. Doncs bé, en paral•lel, molts diaris van fer una reflexió molt oportuna: aquest camp de concentració va ser construït, en bona part, amb diners del seu avi”.

“El món està en mans de les grans transnacionals de tipus industrial, de les grans empreses financeres i dels grans mitjans de comunicació. Per sort, aquests tres poderosos grups no van a l’uníson. Per exemple, Bush dóna la cara per una camarilla petroliera i armamentista, però els qui manen de debò són Bush pare i Cheney”.

Converses amb Arcadi Oliveres

És doctor en ciències econòmiques i expert en economia mundial, a més de catedràtic a la Universitat Autònoma de Barcelona, fundador i coordinador a Espanya del moviment ATTAC i president de l’ONG Justícia i Pau. Es va decantar per l’economia, però la vocació política impregna el seu pensament. Hi ha moltes preguntes al tinter, però li’n plantegem dues: en què hauria de consistir una democràcia participativa? Què tenen a veure els fòrums socials amb el concepte de democràcia participativa?

La democràcia només és completa si és participativa, però no és senzill trobar els mitjans amb què la gent pugui participar en la vida política, que té un caràcter molt formal avui dia: la democràcia parlamentària, els sistemes de representació... Al final, de democràcia, a la representativa n’hi ha molt poca. Dins un partit polític, escasses vegades hi ha eleccions primàries per triar els candidats; no hi ha sistemes de llistes obertes i hi ha una sèrie de problemes que fan que aquesta democràcia sigui feble. Un altre problema gravíssim és que, en una societat on hi ha més d’un 10% d’immigrants, aquests no tinguin dret a vot: això és la marginació completa de la democràcia. Vol dir que la democràcia representativa no ens val: cal buscar-ne una de participativa.

La democràcia participativa no és cap regal: dins Nacions Unides hi ha l’ECOSOC, el Consell Econòmic i Social que, des que es va crear el 1945, sempre ha tingut una mena d’atorgament de personalitat a organitzacions de caràcter molt divers que l’assessoren quan ha de prendre decisions. Clar que és un cas molt particular. Són el que se’n diu organitzacions consultives de NU, que diuen a les NU el que pensen sobre la població, les migracions, l’agricultura, el que convingui.

Com que aquí la democràcia és relativament recent, encara no se’ns governa de la forma que caldria. Només hi ha hagut alguns petits elements de democràcia participativa; per exemple, els pressupostos participatius, que tampoc servien de gaire, perquè la part que és participada és molt petita: la dels pressupostos d’inversió. Els pressupostos de funcionament, que són la part grossa, ja estan predeterminats per les despeses que pot tenir el municipi.

Hi ha poca democràcia participativa en aquest sentit i hi ha un element en el cas espanyol que la dificulta molt: els ajuntaments, el primer graó on seria possible la participació, perquè és molt més fàcil fer democràcia participativa a nivell local que fer-la a nivell estatal, tenen una quantitat de prerrogatives molt menor que, per exemple, als països del nord d’Europa, la qual cosa queda reflectida en la distribució dels diners. A Espanya, els municipis s’emporten el 16% dels diners públics, i a Suècia, el 55%.

Evidentment, si tu treballes amb uns organismes en els quals pots participar, i maneguen el 55% dels diners, pots participar molt més que si només en maneguen el 16%. Si volem que la democràcia participativa avanci, s’haurien de delegar més competències als municipis, cosa que curiosament no vaig veure demanada per cap partit polític a les últimes eleccions municipals.

Dins aquesta democràcia participativa, qui és l’interlocutor? Doncs, majoritàriament, les entitats, els moviments socials, tots els organismes que conviuen dins la societat civil.Quan un dia un ajuntament vol fer, per exemple, el programa urbanístic, primer hauria de parlar amb aquesta societat civil organitzada.

El fòrum social seria l’intent de donar una arquitectura, molt feble si es vol, a nivell mundial a aquesta societat civil organitzada. Els fòrums socials són un instrument, depenent del nivell en què els fem. Un fòrum social local pot ser un instrument, de vegades, de participació a nivell local; un fòrum social mundial ha de ser un element de participació en els organismes internacionals.

Són útils? Jo diria que sí: aquesta vegada que el fem aquí, al mes de gener, potser gràcies a la seva preparació s’han vist les cares entitats i organismes que treballaven a cinquanta metres l’un de l’altre, però cadascú feia la seva vida i, d’aquesta manera, es permet una mica de coordinació o d’acció conjunta. Per tant, per a mi la resposta és favorable, però sempre en el benentès que els fòrums socials no seran l‘única eina de democràcia participativa; en seran una més.